Agustí
Soler i Mas
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Comentaris d'obra

Parit al maig arriba en el moment just i no solament perquè en aquest 1993 que acabem de deixar enrere en feia vint-i-cinc dels fets de París de 1968 sinó per l'esperit general de recuperació nostàlgica que també ha tingut enguany la música de l'època. L'obra ha passat a ser per a tots els públics. És a dir, per a uns perquè hi eren, com el senyor que al meu costat seguia la lletra de les cançons o com Agustí Soler, l'autor del guió (no és pas fortuït que al programa de mà s'hagi triat d'il·lustració el seu carnet del curs 1967-1968 a la facultat de Filosofia i Lletres); i per altres, els més joves, perquè n'han sentit parlar, perquè aquest any els han bombardejat de Beatles i perquè fa gràcia pensar en un temps en què –sigui veritat o no– tot semblava més fàcil. A les barricades, com veiem a l'obra, es van tirar molts totxos, d'acord; però després encara van servir per edificar-hi, i aquest és un esperit molt difícil de mantenir ara, amb el sentiment general de crisi o la derrota de la innocència per l'escepticisme que s'ha imposat al si social.

Des d'aquest punt de vista, Parit al maig, fa una doble funció. D'una banda, amb les cançons, en la línia de musicals com Jesucrist Superstar (en el to) o Hair (de forma molt més explícita), i tant en l'estètica com en els pressupòsits ideològics, és un aparador que ens enlluerna. Rera hi ha la il·lusió del joc d'altres temps; però també la dels joves que ara ballen dalt de l'escenari, i posen cara de divertir-s'hi de totes totes. Però d'altra banda en l'argument, i en tant que l'ha escrit un dels protagonistes d'aleshores, testimoni segur de moltes desercions, Parit al maig també és la crònica d'un desencís. Conscient o no, la fonètica del títol ho diu: la crònica d'un somni parit (nascut) al maig francès, sí; però també pèrit (mort) llavors mateix. És per això que l'obra comença i acaba deixant clar que els hereus d'aquell maig poden ser una colla d'eixelebrats simpàtics, qui ho negaria; però el seu fill, l'Oleguer, prefereix tocar de peus a terra i per començar ha de saber qui és el seu pare. També a l'obra, doncs, es passa del desordre, la comuna i l'amor lliure dels seixanta a la tornada a l'ordre de la família actual, tot i que de forma menys encarcarada que en la de tipus tradicional que representen els pares de la noia. Ara: l'opció és clara. Posats a ser ordenats, Agustí Soler s'ho ha pres seriosament: l'Oleguer no és fill de tots, com voldrien, ni tan sols d'un dels amants ocasionals de la seva mare, sinó del seu marit, com pertoca. I el John, el Peter i el Henri se'n van cap a caseta, i fins i tot (el John) a preparar-se per ser president dels EUA. Amb la qual cosa, si recordem que Agustí Soler va dir al final que un polític sense màscara no és un polític, haurem de pensar que no acaba pas bé.

(Joaquim Noguero. "Un Maig del 68 'parit' a Manresa", Regió7 [Manresa], 11 de gener de 1994)

* * *

Tot i que ens trobem en plena celebració, si pregunteu a qualsevol persona que passi pel carrer què és això del Mil·lenari us trobareu amb la més absoluta ignorància. Pot ser que per la força de l'eslògan algú digui allò de: Sí home; el mil·lenari del naixement polític de Catalunya o allò més senzill de Fa mil anys que som Catalunya; i ben poca cosa més. Fareu encara més el ridícul si pregunteu què va passar l'any 988.

Això és clar, si no us trobeu a Súria a l'hora de fer l'enquesta. Si feu la pregunta a Súria, us poden omplir el cap d'històries, us poden explicar la vida de Borrell II, els problemes sexuals d'Oliba Cabreta, el bon fer del monjo Gerbert, el perquè de les anades i vingudes dels nostres homes a Roma, us poden dir que ells són com Letgarda de Roergue, que tot i ser de fora s'estimen el país perquè l'han entès. I us quedaríeu amb un pam de nas quan us parlin del bisbe Ató, de la seva mort a Narbona; o que les monges de Sant Joan de les Abadesses eren molt progres.

I tot això no es deu a cap esforç escolar, a cap tanda de cursets de divulgació històrica, a cap reciclatge cultural… Es deu, purament i simplement al teatre. Com a tants i tants llocs del país, a Súria hi ha un grup de gent inquieta que sap el que es fa i que no té por d'embrancar-se en les aventures més agosarades. Es tracta simplement d'unir tota la gent que té una mínima inquietud cultural, d'agafar el grup de teatre local, d'anar a buscar aquella gent que havia fet teatre ja fa anys, de reunir els sardanistes. Els membres de l'Esbart, els cantaires de la Coral, de ser més de cent, de dos-cents, tant hi fa! I d'organitzar-se amb entusiasme i bona fe sense por als entrebancs i a les relliscades.

D'aquesta manera el Foment Cultural de Súria, amb l'Agrupació Sardanista i la Coral Bell Repós, han aixecat un retaule escènic d'una gran envergadura i, penso, d'uns grans resultats culturals. L'eix d'aquest gran muntatge ha estat un text del manresà Agustí Soler i Mas –l'ànima, durant molts anys, de les Innocentades de Manresa–, acostumat a crear textos que expliquin situacions i personatges històrics d'una manera lliure i festiva, el qual ha sabut explicar la història d'una manera àgil i planera, amb una voluntat didàctica per sobre de qualsevol altra consideració. Per això no ha dubtat de fer ús d'anacronismes, de buscar la forma de paràbola en alguns passatges, de caricaturitzar personatges per trobar-los trets essencials, d'utilitzar els recursos més diversos al servei de la seva idea primera: fer entendre el que va passar a Catalunya ara fa mil anys i fer-ho entendre de la manera més divertida possible. El Retaule fa servir, a vegades el to de farsa; d'altres vegades és un vodevil, una historieta de dibuixos animats, d'altres voreja el melodrama i fins i tot sembla que vulgui enlairar-se amb un gest tràgic. La proposta té múltiples lectures i l'espectador sagaç pot veure com Agustí Soler i Mas li va picant l'ullet, amb complicitat, darrere de cada rèplica, de cada disbarat aparent, de cada gosadia. Per Soler i Mas tot és vàlid si vehicula allò que vol dir. Em penso, sincerament, que ho ha aconseguit.

Ningú no es creurà que la llegenda de sant Jordi provingui del fet que un serf anomenat Jordi caigués a la farina i, ben blanc alliberés la filla de l'hostal, però entendrà el caràcter evolutiu de les llegendes. Fer ballar una sardana a les monges de sant Joan és un anacronisme però és, també un signe de lliberalitat i de progrés. Transformar la conversió de Sant Pere Ursèol en un vodevil pot arribar a ser una irreverència, però quedarà clar per a tothom que Ursèol abandona la dona i la filla, la casa, en definitiva, per seguir els monjos de Cuixà. Si, com diu l'Albert Balcells (citació reproduïda al programa de mà de l'espectacle), Catalunya és un poble mediterrani, irònic i sorneguer, bé pot explicar d'aquesta manera la seva pròpia història. L'aventura de Súria, aconseguint –sense ser Olesa o Esparreguera– un espectacle de gran participació, és un mirall en el qual es podrien reflectir moltes empreses teatrals del país. Catalaunia 988 és un espectacle difícilment representable fora de Súria, però Súria és fàcilment accessible en el nostre món de potència i velocitat.

Tanmateix la vivència de Súria és seva i de ningú més i, per això, caldria que, a cada nucli amb inquietud, s'hi pogués fer la seva pròpia Catalaunia. Explicada per la seva gent, a la seva manera, amb les seves manies i amb les seves possibilitats, amb les seves limitacions. Per sort, el país es pot explicar de mil maneres diferents i cada lloc sap la manera de fer-ho. En el programa de mà hi ha reproduïda, també una citació de Josep Maria Ainaud de Lasarte: "El coneixement de la història no ha de ser privilegi d'uns quants, sinó el patrimoni de tots". La participació teatral popular, tan viva entre nosaltres, hi té molt a dir.

(Joaquim Vilà. "Catalunia 988. La didàctica de la història", Serra d'Or, núm. 350, gener de 1989)



--------------------



Mary Santpere i l'autor l'any 1981.
+ ampliar






Escena de la Innocentada de Manresa de 1958.






L'autor a la cinquena Innocentada de Manresa, 1961.
+ ampliar






L'autor a la sisena Innocentada de Manresa, 1962.
+ ampliar






L'autor a la setena Innocentada de Manresa, 1963.
+ ampliar






L'autor a la 19a. Innocentada de Manresa, 1975.
+ ampliar






Retrat d'Agustí Soler, de l'any 2000.
+ ampliar