Ramon Solsona
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Entrevistes

Què li va interessar del personatge del músic d'envelat i festa major per fer-lo protagonista de L'home de la maleta?
—Construir-lo. És a dir, com a escriptor parteixes de res i inventes un personatge que ha de ser central i, a força de ser rondinaire i barrut, ha de ser literàriament atractiu. Ha de transmetre com una mena d'alegria de viure malgrat tot i això és el que em va motivar. És un personatge que connecta amb els balls populars, amb els sentiments populars, amb la cançó popular, amb l'època dels balls, amb el poble, que és molt senzill.

Quina relació manté el protagonista amb les seves tres filles que l'acullen per torns?
—Ell és molt barrut i en realitat vol que el cuidin. El problema és que avui dia cap noia ni dona està per cuidar ningú perquè tothom té molta feina. Ell va totalment a la seva. Forma part de l'encant d'aquest individu.

Ha insistit en el fet que el protagonista és sorneguer, murri, que es pren les coses amb humor...
—No l'he volgut fer antipàtic i no ho és. Encara que rondini, viu moltes situacions divertides per aquesta manera que té de ser. És algú que es pren les coses tal com ragen. De vegades té opinions que avui dia no pots dir davant del micròfon perquè són políticament incorrectes. L'home de la maleta és un personatge que té prejudicis, i ja està bé.

—i>Sent nostàlgia d'aquells temps del franquisme, en què la família era una institució sagrada?
—No, no els enyora perquè ell ho ha passat molt malament. La vida de músic, aleshores, era molt senzilla i tenien feina. Tan aviat tocava en una festa, com en un enterrament o en una processó, i això se li acaba. És la típica persona que es fa gran i no segueix el ritme del món, però en lloc de desesperar-se, ho viu amb una certa catxassa.

Quin és el treball de llenguatge que ha fet amb aquest personatge?
—He procurat que tingués una expressió pròpia d'una persona de la seva edat i que, malgrat que fa servir castellanismes i un català molt incorrecte, és un llenguatge molt viu i molt expressiu. Jo reivindico aquest tipus de català popular que s'està perdent, corrupte, però molt ric.

Quant de temps ha estat escrivint la novel·la?
—Vaig començar l'abril del 2004. Me'n recordo perquè m'ho vaig apuntar. Hi he treballat durant anys, però no de forma ininterrompuda.

(V. Gaillard. "L'home de la maleta té prejudicis, i ja està bé", Avui Cultura, 18 de desembre de 2010)

* * *

Des de les poesies satíriques fins a Cementiri de butxaca han passat moltes coses. Hi ha hagut novel·les de tot tipus. Com definiria l'evolució de la seva obra?
—Em costa definir-me. Però ara tinc la sensació de coherència. Malgrat haver treballat tants registres tinc la tranquil·litat de creure que he fet el que havia de fer. Cada obra et demana un acostament singular i específic. No començo a escriure si no tinc molt clar què vull.

Quin és l'element determinant a l'hora de perfilar una novel·la?
—El to ho condiciona pràcticament tot, el tipus de llengua, l'estructura. Tinc dos tons gairebé oposats que semblen incompatibles: un to humorístic d'una certa mordacitat i un to més greu i reflexiu.

El plantejament és diferent en el cas dels contes?
—En un conjunt de relats cada conte té el seu to concret. Al Cementiri de butxaca hi ha contes divertits i n'hi ha que no ho són gens. Hi ha lirisme. Hi ha de tot. He fet servir el tema de la mort com a pretext unificador.

¿La unitat del volum també ve donada per la brevetat de les històries?
—La brevetat i la concisió. La meva trajectòria ha consistit a depurar molt. He anat despullant el relat per reduir-lo a història i personatges. És el mateix que havia fet a Línia blava, una història absolutament coral amb uns personatges molt essencialitzats.

¿No és molt arriscat fer anar 14 trames sense que cap personatge focalitzi l'empatia del lector com va fer a Línia blava?
—És clar que el lector vol una empatia amb el protagonista o l'antagonista però avui la novel·la admet moltes possibilitats. Sempre he tingut la sensació de treballar sobre una base de risc.
El seu optimisme sobre la llengua contrasta amb el pessimisme generalitzat sobre el seu futur...
Si vols plorar eternament per la pèrdua de les paraules ploraràs en totes les llengües. Totes les llengües s'empobreixen perquè la societat no és tan oral i es tendeix a la simplicitat. Perdem paraules però també en guanyem. El llenguatge és una festa.

Però com a escriptor ¿creu que pot utilitzar les paraules vinguin d'on vinguin?
—L'escriptor d'entrada és transgressor amb la llengua. Alguns dels meus personatges barregen català i castellà. Però els autors catalans tenim dificultats extralingüístiques. I tenim enveja dels escriptors que poden ser transgressors del tot. Si vols escriure segons el registre del carrer tens un sentiment de responsabilitat. I quan escrivim anem amb el fre de mà posat.

¿Per a un autor de llengua minoritària la traducció s'ha convertit en un factor vital?
—Ser traduït és una aspiració de qualsevol escriptor. Si fos d'una llengua majoritària també voldria ser traduït a llengües africanes. Però és complicat. El primer pas generalment ve facilitat per la llengua veïna. I el mercat castellà no ens estima. Hi ha llibres que funcionen sols, com La pell freda. Però en la majoria dels casos s'hi barregen tot un conjunt de circumstàncies.

(Noemí Bibolas: "Quan escrivim anem amb el fre de mà posat", Avui, 1 de març de 2007)



--------------------