Ramon Solsona
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Comentaris d'obra

6. L'home de la maleta

"La grisor d'una vida qualsevol pot fascinar, sobretot quan estirem del fil narratiu que hi ha en aquesta vida. És el que acostuma a fer Ramon Solsona (Barcelona, 1950), imaginant el relat banal de la vida per oferir-lo com en un trencaclosques. L'home de la maleta és la seva darrera novel·la, que ve amb premi Sant Jordi i tot!, protagonitzada per un vell trombonista (què hi deu fer la tuba a la coberta?) amb un passat recordat i un present viscut que donen lloc a les dues narracions de l'obra. En una, el músic explica la seva vida d'orfe; en l'altra, és com si paréssim l'orella al que diu i pensa, quan ja és un vidu septuagenari i decideix vendre's casa seva, repartir-ne els calés i anar-se'n a viure amb les seves tres filles. Si al passat es repassen les misèries típiques de l'època, al present la cosa va del xoc entre avis, fills i néts.

Per fer el personatge, l'autor ha escollit molt bé en la tradició. Al relat del passat hi veiem el model picaresc (des del Lazarillo fins a Dickens) i, al relat del present, el del rei Lear shakespearià, aquell que deixa el regne a les tres filles i va a viure amb elles, però es trastorna quan s'acaben els romanços i l'avi comença a fer nosa. Com li passarà a aquest nou Lear en un present que se'ns ofereix a través del que ell mateix parla i rumia, mitjançant el 'corrent de consciència' (aquella tècnica tan de James Joyce i Virginia Woolf, que tracta de representar una ment).

Per tant, L'home de la maleta es dirigeix des d'una sola veu: la del protagonista, que es mostra en el seu to habitual ple de castellanismes, paraulotes, refranys, recurrències i tot ben farcit amb retalls de cançons lleugeres. El mateix personatge ho confessa (referint-se a com escriu les seves memòries): 'A mi el català no me'l van ensenyar. Jo vaig escriure tal com em surt'. És, doncs, la parla d'un ancià barceloní la que es pren com l'única llengua amb què es fa rutllar tota la narració."

(Joan de Dios Monterde. "Una tuba per un trombó", El País. Quadern, 10 de març de 2011, p. 5)



--------------------