Antònia Vicens
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Comentaris d'obra

[…] El cas és que Antònia Vicens ha estat una autèntica outsider en aquests i tants altres aspectes, i, en el que podríem considerar l'etapa de plena maduresa de la seva carrera novel·lística, es va sentir cridada, literalment envaïda, per la poesia: "la vida em començava a caure a trossos i els versos eren el recipient més adequat i flexible per agafar-los", afirma en una de les entrevistes que hem tengut el plaer de fer-li durant aquest estiu passat, i que apareixerà l'any que ve en el volum Antònia Vicens: massa deutes amb les flors (Lleonard Muntaner Ed.).

Vicens és una col·leccionista i amant de les paraules, que sempre ha considerat un espai de llibertat, i trobava llavors en la poesia una llibertat encara més grenyal i furtiva, amb què ha seguit lluitant fins als nostres dies. Amb la seva obra poètica, breu però sens dubte contundent i personalíssima, l'autora ha bastit fins ara un tríptic molt difícil de comparar amb cap altra obra de la literatura catalana i potser universal: el que conformen Lovely (Moll, 2009), Sota el paraigua el crit (Lleonard Muntaner, 2013) i Fred als ulls (Cafè Central, 2015).

En primer lloc, Lovely és, segons la mateixa autora, una exploració del cos i de la que ella anomena "la pell dels records": a través dels seus poemes, situats en l'època en què "la gent no tenia temps per seure. / Per no gastar electricitat / tenien fills", Vicens explica la seva infantesa i la de les dones de la seva generació —"Deien: / Aquesta nena ens pertany / tenim tan poques coses!"— i també retrata, amb la cruesa i la bellesa sublim que caracteritza tota la seva producció, la mort del pare "satisfet d'haver pogut comprar / la mar a la seva filla" amb la seva primera llibreria i la seva primera màquina d'escriure, o l'espera de la mare quan aquest es troba en alta mar.

La segona part d'aquest tríptic és Sota el paraigua el crit, que podríem considerar els versos en negatiu del recull anterior: si el primer era el cos, aquest representa, efectivament, l'ànima. És en aquest llibre que Vicens parla de molta gent que ha passat per la seva vida i que ja se n'ha anat, però que, a l'espera de la "segona mort" anunciada per Sant Tomàs, torna de visita de tant en tant: "si no dius fort el meu nom / em condemnes per sempre", o bé "I una nit va caure de més amunt / de les estrelles / dins el / teu / dor / mi / to / ri. // Va embrutar els llençols de celístia". És en aquest recull, més lúgubre i vellutat que l'anterior, que l'autora rep la visita de sa mare, preocupada per la neteja de les calderes, reprodueix amb una quotidianitat bellíssima els monòlegs de familiars de pacients en un hospital o descriu el naixement de fantasmes allà on abans hi havia tarongers i ullastres. És un món difícil, el d'aquest recull, que acaba amb una autèntica advertència: "Hi ha gent / per a tot fill. Tu / no oblidis mai el paraigua".

Finalment, la tercera cara del tríptic poètic vicensià és una peça difícil de superar per cap altra obra: la recentment publicada Fred als ulls. En aquesta, Vicens recorre, entre les coordenades del pati de casa seva, entre l'ombra d'un llimoner — "té una ferida que no es cura parlo / del llimoner"— i les fulles seques del terra, els principals temes de la naturalesa humana: "records ferits d'ala", l'amor, la bellesa, la vellesa o la mort. I ho fa des de la perspectiva dels anys i l'aprenentatge que en aquests ha pogut recollir: "ara saps / que els somnis / igual que la calç / viva et poden deixar cega que el tigre / o la rata / poden criar / dins el teu cap". Es tracta d'un llibre infeliç però sublim, en què bellesa i horror conviuen en un equilibri molt difícil, pràcticament com el de la vida mateixa: "Perquè has arribat a un saltant de la teva vida que quan / algú et demana de què passes gust contestes / sóc feliç el dia de la setmana que canvio / els llençols i el llit fa olor / d'infància". […] [Article sencer]

(Sebastià Portell. "Massa deutes amb les flors: llegir Antònia Vicens avui", Núvol. El digital de cultura, 16 d'octubre de 2015)

* * *

Breu però intens. La maduresa literària d'Antònia Vicens puja un altre graó: encabeix en 97 pàgines gens denses un relat bell, delicat, descriptiu de la vida i angoixes d'un desocupat ja madur, marginat i odiat per la gent que l'hauria d'estimar. Una persona que imparteix la seva justícia amb una venjança colpidora als oprobis que ha patit dia rere dia. I tot explicat pel seu gos fidel amb mesura, amb olfacte de gos, amb sentiments de gos, amb l'ànima profunda de gos, quan ha decidit abandonar l'amo que l'havia acollit precisament quan era ell el que n'estava, d'abandonat. […]

Si la història commou, el relat és atractiu pel llenguatge: directe, breu, sincopat, curull de poesia, en què el gos va descrivint tot el que ensuma, veu i sent al seu entorn d'aire irrespirable. Les petites històries vulgars, de personatges encara més vulgars, amb reaccions anodines. Paràgrafs curts, descripcions excelses: "Assussuaixí se sentia el trip-trap d'una pluja fina. Assussuaixí el sol badallava damunt de les vidrieres". O el gos i el seu amo es retraten: "Sota un cel de carbó. Un home arrossegava els peus i una tirallonga de malsons. Un gos arrossegava la cua". Encara amb més brevetat, defineix l'ambient de la casa: "La televisió estava encesa les vint-i-quatre hores sense que ningú la mirés".

Tota la sapiència literària d'Antònia Vicens, que va sorgir el 1967 quan va guanyar el premi Sant Jordi amb 39º a l'ombra, queda reflectida en aquesta novel·la curta, però intensa. Ha sabut combinar una història tràgica amb un llenguatge poètic i tendre. Crear uns personatges anodins i amorfes que podrien ser herois en unes altres circumstàncies.

És un relat que unifica les preocupacions que l'escriptora ha deixat entreveure en tota la seva obra: la soledat d'una illa més comunicada que mai, la condició de la dona i de la llengua. Una lluita, aquesta, que ella l'ha centrada a recuperar tots els mots, els girs i la sonoritat dels seus pares, dels seus avis, del seu poble. Una llengua que empra amb saviesa i que vol comunicar amb perseverança com a únic camí de salvació.

(Jordi Capdevila. "Visió canina de la vida", Avui. Cultura, 24 de març de 2011, p. 14)

* * *

En els contes d'Antònia Vicens el crit fa un estrany aliatge amb la mudesa. El crit que comença en el caire on s’extingeix la paraula; la mudesa d'uns personatges incapaços de parlar perquè, en el seu existir trossejat, desconeixen la continuïtat pròpia de tot discurs. Els éssers que habiten aquestes històries són, per les seves condicions de vida o per la seva sensibilitat, suburbials, i a mesura que avançam en la lectura descobrim que aquesta marginalitat s'esdevé en un món on tot són marges, on el centre ?aquest punt que guarda les fabulacions a recer de l'anihilació? no existeix. Ingressam, així, en un univers sense cap mena de jerarquia, on allò que iguala és el dolor. […]

Tal vegada és a causa d'aquesta tensió entre crit i silenci que en els contes de Vicens s'estableix una relació simbiòtica dels personatges amb la veu narrativa, que els aboca a un estadi magmàtic, indiferenciat, que cancel·la la separació entre jo i altre. Així, és freqüent que ens preguntem a qui pertany un fragment determinat de discurs, si parla el personatge o la veu narradora o bé si el que havíem interpretat com a diàleg és en realitat una confluència d'enunciats provinents de diferents estrats temporals que coincideixen per atzar en un punt del present. Igualment, sovint resulta difícil saber des d'on es conten aquestes històries descarnades que no cedeixen, que no pacten, que no fan ni una concessió a la dolçor i converteixen els personatges en criatures que s'ennueguen enmig d'un balbuceig atroç. [Article sencer]

(Margalida Pons. "Notes sobre Tots els contes", Lluc, juny 2006)

* * *

En aquesta obra [Gelat de maduixa], Vicens reincideix en la submissió de la dona als sistemes fàl·lics de societat o de relació interpersonal. En la mateixa direcció, l'autora ha volgut, en certa manera, aixecar una obra personal que si començava en l'autobiografia es nodria de l'experiència d'esclavitud que veia en la situació de la dona ("dins les venes de les dones encara hi corre sang d'esclavitud", em confessava Antònia Vicens, un dia que vaig entrevistar-la), per a cristal·litzar en una visió del món i de la vida netament feminista. Antònia Vicens, malgrat tot, és possiblement la més feminista de les nostres novel·listes.

(Jaume Pomar. "Gelat de maduixa", Los cuadernos de Baleares, 17 de febrer 2005)

* * *

Hi ha poesia, un cert, innegable, lirisme a aquesta veu; però, a diferència d'altres intents en aquest sentit, no tan rars a la narrativa que s'ha fet en català a Mallorca les darreres dècades, no hi ha idealització, ni edulcoració, no ens és propasada com una mena de santa o d'heroïna, aquesta dona dolent.
ptatives de comunicació fracassen. […]

Lluny del tren m'ha evocat sovint la força i l'estètica de certs gravats expressionistes, la força d'un traç quasi salvatge, ple de negrors, que mostra uns personatges entre la tragèdia i la vulgaritat, quasi caricaturesc. I pot ser especialment en el retrat de grup dels personatges secundaris, el pintor fracassat, escriptor amb ínfules, el poeta, la mèdium, l'ex-miss maltractada, un retrat de grup que no deixa d'actuar com a caricatura localitzable a nivell local de figures d'aquí i d'arreu, que les globalitzacions no exclouen la província i els seus endemismes. I, encara, en darrer pla, un seguit de paisatges de l'illa i sobretot d'estampes d'una Palma tal qual.

(Miquel Cardell. "Retrat de dona ferida d'àngels", Diari de Mallorca. Quadern de Cultura, 29 de juny 2002)

* * *

A Lluny del tren ens trobem amb totes les claus del món que l'autora va dibuixar en la seva anterior novel·la elevades a l'enèsima potència. En primer lloc em sembla molt digna de remarca l'absoluta llibertat creativa que Vicens s'ha permès d'exercir. Perquè ningú no s'enganyi ja ens ho fa palès en la primera frase del llibre: "Em vaig adonar de la meva condició d'àngel poc més o menys quan acabava de complir els dotze anys". A partir d'aquest inici l'autora fa fluctuar les peripècies de Cecília, la protagonista i narradora de la història, per uns camins on es barregen amb gran llibertat —i sense fer-ne nosa gairebé mai— el realisme més cru i la fantasia més descordada.

(Joan Josep Isern. "Un gat amb els ulls de Montgomery Clift", Suplement "Cultura", Avui, 23 de maig 2002)

* * *

Tot servit amb una pinzellada d'aquella ironia intel·ligent que caracteritza l'obra d'Antònia Vicens, una autora que des de la publicació de 39º a l'ombra (Premi Sant Jordi, 1967) fins a Febre alta (1998) i ara amb Lluny del tren ha anat bastint una obra sòlida i coherent, que la converteix en una de les autores més importants de l'anomenada Generació dels 70. Un dels aspectes més destacables del conjunt de l'obra d'Antònia Vicens, i que podem assaborir també a Lluny del tren, és el llenguatge ric, enormement expressiu, amb lleus tocs poètics i a la vegada totalment essencial, depurat, que sens dubte ajuda a fer més atractiva l'obra.

En un món prepotent que tendeix a anul·lar l'individu i que obliga a la felicitat, l'èxit i la bellesa, els personatges de Lluny del tren, amb aquella força amb que l'autora els sap dotar, ens ofereixen una visió ben humana de tots aquells que, el tren, només el veuen passar.

(Carme Arenas, 2002)

* * *

És en la mateixa feblesa dels personatges que l'escriptora els acompanya i agombola, i ens els fa estimar. Perquè, en aquesta novel·la, allò que és també fonamental és la creació d'un estil propi ja molt madur, i magnífic. Si des de sempre, des del primer premi a Cantonigrós el 1965, Antònia Vicens ha destacat per una prosa vigorosa, amb Febre alta aquest procés culmina amb frases breus, el·líptiques, essencials; amb una llengua poètica, rica, dúctil, d'imatges brillants, a voltes surrealistes, plàstiques, que en fan assaborir la lectura i que constitueixen el centre de tota escriptura.

(Lluïsa Julià. "Tria Personal", Serra d'Or, març 1999)

* * *

L'univers d'Antònia Vicens em sembla hereu de Kafka en el sentit profund, aquell que indica que, per als comuns mortals, tot intent de felicitat és absurd, no té sortida la lluita de l'individu per entendre el món, principalment a causa de la soledat, ja que les temptatives de comunicació fracassen. […]

L'argument de Febre alta donaria per a una extensió més gran, però llavors no tindrien aquell impacte que proporciona la precisió del llenguatge, l'expressió màxima en les comparacions i les metàfores. L'economia estricta sovint es concreta en oracions breus i en contrastos. […] optatives de comunicació fracassen. […]

De les dues passions que han determinat la vocació d'Antònia Vicens ha sabut fer-ne un àmbit de bellesa i de llum i, des d'aquesta perspectiva de lectora particular, també m'agrada assegurar que la seva obra constitueix, ja ara, un univers literari d'enorme interès.

(Maria Barbal. "L'univers d'Antònia Vicens", Serra d'Or, març 1999)

* * *

Hem seguit atentament l'evolució de l'obra narrativa d'Antònia Vicens i, amb la perspectiva que ens donen aquestes tres dècades de producció, podem dir que Vicens ha construït un personatge. O millor, l'itinerari vital d'un personatge. Naturalment és un personatge emblemàtic, síntesi de molts altres. A cada novel·la fa un pas, una progressió, caracteritza algun aspecte de la seva evolució fins arribar a Febre alta.

(Àlex Broch. "Antònia Vicens o el sentit d'un canvi", Lluc, núm. 806-807, 1998)

* * *

Ens trobem davant un món literari inicial, on, com és lògic, les vivències pròpies tenen encara un pes decisiu: tant, que Antònia Vicens, com més retrata, més ho encerta, i com més inventa, més es perd. Avui com avui, les seves observacions són molt superiors a les seves invencions; això que, de bell antuvi, és un punt feble, resta neutralitzat, en part, per la mateixa indubtable qualitat de les observacions: el món treballador de l'hotel d'estiueig, els cursillos, la situació de la dona en una societat on la seva promoció encara és massa migrada... El valor de les seves observacions del natural és tan gran que moltes vegades, amb un apunt, diu molt més del que ella vol, és a dir, la seva facilitat de recepció supera la d'elaboració.

(Josep Faulí. A propòsit de 39º a l'ombra)

* * *

El tema es la vida —¿la dolce vita?— en un pueblo mallorquín, durante el estíoturístico, vista por una muchacha joven, sobre cuya sensibilidad escrutadora circulan las gentes de su pueblo y los extraños tipos extranjeros que crean una sociedad híbrida y extraña. La amoralidad ambiente, el cinismo y la inconsciencia crea situaciones que Antònia Vicens recoge con una lúcida agudeza. El uso de la lengua coloquial, el mallorquín más puro y cotidiano, da a la expresión de la escritora y especialmente la de los personajes del relato una estupenda vivacidad y una autenticidad ciertamente captadora de la atención del lector, que sigue el rumbo del relato hasta su desenlace inexistente —como de puntos suspensivos— que señala que la vida de las criaturas sigue existiendo...

(G. Díaz Plaja. A propòsit de 39º a l'ombra)



--------------------