Antònia Vicens
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Entrevistes

Sou de Santanyí. Què significa haver nascut i crescut en un poble?
–El meu poble em va fer escriptora. Al mig del carrer escoltava la gent que parlava fort, i veia que les paraules els feien riure o plorar. Record que jo pensava: si les paraules tenen aquest poder, jo vull paraules. Vaig començar a llegir, i això que no hi havia ni una sola llibreria a Santanyí. Diuen que aquella època, en literatura, la va marcar el realisme màgic dels llatinoamericans. Ni n’havíem sentit a parlar. Les monges em deixaven llibres, així que llegia els místics. Era un altre món màgic: Teresa d’Àvila levitava i amb els místics em sentia caminar damunt la mar. Vaig començar a crear un món inventat a les parets del meu dormitori. I vaig ser tan agosarada i inconscient que vaig començar a escriure gairebé abans d’haver llegit.

De Santanyí era també Bernat Vidal i Tomàs, apotecari i escriptor. Quin paper va jugar en aquells inicis?
–L’anava a veure a la farmàcia i, a més de deixar-me llibres, li duia tot el que jo escrivia. Quan li vaig dur els primers fulls em va dir que escrivís en català. Jo no en sabia, però a ell li era igual si feia faltes. Volia que trobés la meva veu. I jo escrivia molt, hi cercava una higiene, i sí, semblava que em rentava quan escrivia. El pare em va dur una màquina d’escriure de contraban, només n’hi havia tres al poble. Era molt masculí tenir una màquina d’escriure. I jo escrivia i tirava molt a la paperera. Mai no m’he tingut compassió.

Amb una amiga vàreu anar a treballar a un hotel de Cala d’Or. Eren els inicis del turisme i ja vàreu adoptar una posició crítica. La manteniu avui?
–Era una manera de sortir del poble i de tenir uns diners. Al poble ens varen tractar de putes. Jo diria que avui tenim el turisme que vàrem començar als anys 50. En aquells temps s’explotava el territori, s’explotaven els treballadors, que feien feina en unes condicions infrahumanes, i la llengua catalana es va substituir de seguida amb l’arribada de mà d’obra barata que parlava castellà. Jo tenia una rebel·lió molt forta contra tota aquella explotació, ho denunciava. I ara encara denuncii que hem evolucionat molt poc, només en les maneres. Ara hi ha sindicats, però l’explotació continua.

En guanyar el Sant Jordi, a 26 anys, vàreu rebre ofertes per anar a Catalunya i viure com a escriptora. Però ho vàreu rebutjar.
–Havia decidit que escriure fos un acte de llibertat, no volia sentir-me condicionada. Hauria pogut aprofitar-ho per fugir de la feina al turisme i també del poble, però les meves fuites sempre han estat interiors. De fet, te’n vas a Nova York o a la Xina i tanmateix seràs tu igualment amb els teus problemes.

La dona de la vostra generació ha estat una preocupació per vós.
–Durant molt de temps, em preocupaven les dones que no tenien cultura perquè els mancaven les crosses que la cultura et dóna. Jo mateixa no tenc estudis; si no hagués llegit tant, tampoc les hauria tingut. Pensau que a nosaltres ens educaven en l'obediència, al pare i al marit. També ens educaven en un catolicisme molt estricte. I de sobte, si tenies un poc de cultura, t'adonaves que res de tot allò et servia. Així que la nostra lluita era desfer el camí que ens havien traçat i tornar a començar. La dona ara té accés a la cultura, però arrossega un llast conservador. Les conquestes són superficials: treballar, fumar, dur calçons... Tot això no té tant abast com pot semblar. Es necessita temps per canviar les ments. Pateixen per ser lliures perquè no estan preparades per ser-ho, ni tampoc ells. Són traves invisibles però reals. Massa servituds; encara ara arrossegam un servilisme estúpid a la gent que té privilegis. Ho duim a la sang. I la sang no és la que tenim al cos, ens ve de molt enrere.

Podem parlar d’una literatura de mirada femenina?
–L’escriptor ha de saber tenir una mirada de dona, home, dimoni, àngel, ca o arbre. Si no, malament. La ploma no té sexe. En aquest sentit, puc dir que ja des dels meus inicis ho vaig entendre així. El primer llibre, Banc de fusta, el vaig enviar al premi Cantonigrós i vaig guanyar. Així que vaig anar a Vic a rebre'l. En el moment d'anunciar-lo, Joan Triadú va pronunciar "Antoni Vicens" i, en aixecar-me jo, digué: "Oh, pensava que seria un xicot, amb aquesta prosa tan vigorosa". És que una dona no pot tenir una prosa vigorosa?

Acaben d'atorgar el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes a Maria Antònia Oliver. Com ho heu viscut?
–Amb una enorme alegria, perquè veig que pensen en Mallorca i en les dones. Tot i així, Maria Antònia Oliver ha estat la quarta dona que el rep des del 1969. Això vol dir que vivim en un món masclista disfressat de feminisme.

(Cristina Ros: "Antònia Vicens: 'Vivim en un món masclista disfressat de feminisme'", Ara Balears, 20 de febrer de 2016)

* * *

Després de tots aquests anys dedicats a la creació literària, com afrontau una nova obra?
–Aquesta novel·la l'he poguda escriure després demés de quaranta anys d'ofici. Volia fer una obra senzilla, esquemàtica; ser capaç de fer una novel·la mitjançant la mirada intuïtiva i l'olfacte d'un ca. Això exigeix un gran esforç de depuració i només es pot aconseguir amb molt de bagatge literari.

Què us motivà a iniciar-la?
–Sempre que he començat una novel·la ha estat per una interrogació. Allò que m'inquieta és per què ocorren uns fets. M'inquieta que hi hagi uns personatges com els que transiten per aquesta novel·la. I començ a escriure sobre aquests interrogants i aquestes inquietuds.

Quan us vàreu decidir a escriure aquesta història, ja teníeu previst fer una novel·la curta o va ser quan l'escrivíeu que us adonàreu que la narració ho exigia?
–Quan començ una novel·la, mai no sé quantes pàgines tindrà. És la dinàmica de la narració la que ho exigeix. És la història i els personatges els que em diuen quan ha d'acabar.

Fins a quin punt, doncs, planificau les vostres novel·les i fins a quin punt improvisau?
–No planific les meves obres. Partesc d'uns personatges. Els situo en un espai (a Ànima de gos, la perifèria d'una ciutat imaginària). Parl amb els personatges fins que agafen entitat pròpia i fan que la història vagi cap a un costat o cap a l'altre. La feina del dia a dia és la que guia l'obra. Llegesc les pàgines que he escrit i faig les següents. Medit cada dia sobre el que he escrit i sobre el que he d'escriure, però no faig notes.

És un procés laboriós?
–Sí, perquè la correcció és molt lenta. Faig molta reescriptura. A Ànima de gos volia que només es veiessin imatges a través del ca i, per això, vaig haver de fer un gran esforç de síntesi, pelar les frases, deixar-hi sols l'espina. He treballat molt intentant aconseguir bellesa a través del llenguatge. La paraula guarda tots els secrets del món.

Per què la narració des del punt de vista d'un ca?
–Perquè no volia mirar el protagonista, l'assassí de dones, amb una mirada humana. Volia reflectir-lo sense jutjar-lo. Observar-lo amb objectivitat i no caure en judicis de valor.

Com a les vostres darreres obres, a Ànima de gos hi ha una simbiosi entre el realisme més descarnat i elements fantasiosos o surrealistes; és una manera de reflectir l'absurditat de l'existència?
–No som una persona esperançada amb la humanitat. Els meus personatges tenen somnis i ganes de millorar, però és com si estiguessin dins un viver: quan aixequen el vol, quan volen anar més enfora, topen contra el vidre. Tenen somnis però són incapaços de realitzar-los. També m'interessava reflectir el sofriment humà. Sempre m'ha preocupat la capacitat que té un home de provocar sofriment, i també l'absurd del sofriment mateix.

La ironia és una característica de les vostres novel·les, però aquí gairebé desapareix: és pel dens escepticisme que traspua aquesta narració?
–Més que ironia o escepticisme, en escriure l'obra sentia molta compassió. Els personatges em movien a compassió. Volia reflectir aquest món de misèria en què es mouen. Són personatges desarrelats. El món actual condueix al desarrelament i a la injustícia. El contrast entre les classes socials és cada cop més gran: els pobres cada vegada tenen menys i els banquers, més. La pobresa crea misèria interior, com la dels meus personatges. Jo volia reflectir aquesta misèria. Crec que la literatura ha de fer de mirall de l'època.

A la novel·la es produeix una animalització del protagonista i la humanització del ca…
–Ca i home van arreu sense destí, sense arrel. A mi el que més pena em fa és que el ca agafa allò dolent de l'home. El ca s'assembla a l'amo. En lloc de ser un animal noble, torna com l'home.

Aquests darrers anys us heu dedicat també a la poesia. Us sentiu més còmoda amb un gènere o els dos són part d'un mateix procés creatiu?
–Són part del mateix procés creatiu. La poesia em va venir sobtadament. La poesia et cerca. La narrativa, en canvi, l'has de cercar tu. Potser la narrativa et ve per una idea inicial, però has d'agafar els personatges perquè no et fugin. En canvi el poema és com un llampec, una improvisació sobtada. La novel·la és molt fugissera. La novel·la ha de créixer, ha de connectar-se, ha de tenir coherència... De tota manera, l'exigència de feina és la mateixa: també el poema, com la novel·la, s'ha de treballar molt.

(Miquel Àngel Vidal: "La paraula guarda tots els secrets del món", dBalears. L'Espira, núm. 488, 15 de gener de 2011, p. 27)

* * *

Et dediques professionalment a la literatura?
–No, en aquest país no es pot viure sols de la literatura, a no ser que et dediquis a treballar fent articles de premsa o traduccions per a les editorials, i aquest no és el meu cas.

T'agradaria poder viure de la teva feina literària?
–Això suposaria dedicar-me a fer feina per a una editorial, ja fos fent traduccions o lectures, i crec que això podria condicionar la meva feina d'escriptora.

Sols t'interessa com a escriptora, la literatura?
–No, és clar que no, també m'interessa com a lectora i de fet m'agrada més llegir que escriure.

Quan escrius?
–Escric a hores robades.

Què volies ser quan eres petita?
–Santa, de fet totes les nines del meu temps, de la meva infantesa, em fa l'efecte que volíem ser santes com a conseqüència de l'ensenyament que rebíem, santes d'aquelles que arriben fins el setè cel.

Com era l'ensenyament que vas rebre?
–No hi havia llibres per llegir, ni biblioteques on anar a cercar-los, i ens havíem de conformar llegint vides de sants i de santes. L'única manera de poder somniar un món millor a aquell que t'envoltava, era somniar sobre el que llegies que era anar pel cel. De fet crec que vaig començar a caminar més aviat pels camins del cel que pels de la terra. Elucubrava sobre allò que llegia, perquè el món que m'envoltava era trist: era el temps de la postguerra, de les mancances, del racionament, un temps en què les dones romanien a ca seva, sense perspectives.

Què vols dir quan afirmes que no tenien perspectives?
–El paper de la dona no m'agradava. Els homes s'embarcaven a causa de la misèria i les dones quedaven a ca seva, brodaven, cosien i feien feines del camp. Les dones feien feina i donaven el dinar, feien feina i donaven de sopar, es colgaven i l'endemà tornaven a començar altra vegada, i a mi allò m'esborronava.

Quan vas començar a escriure?
–De petita vaig somniar ben aviat que era una escriptora, per poder escriure sobre aquelles coses que no m'agradaven: les monges que ens renyaven, el pa negre, la misèria,... Per això el meu primer llibre Banc de fusta, recull aquestes històries, històries del meu carrer, de la meva vida quotidiana.

Era un llibre de denúncies?
–No n'era conscient de denunciar res, perquè aquest concepte no entrava dins els meus esquemes. Jo el que volia era anunciar el que passava, donar a conèixer la meva realitat.

Una escriptora neix o es fa?
–N'hi ha de les dues castes: n'hi ha que hi neixen, que són les escriptores de raça, i n'hi ha que han llegit molt, que han passat per la universitat i que poden fer una obra perfecta, però hi ha una diferència entre l'escriptor de raça i aquell que s'hi ha fet.

I on és aquesta diferència?
–El lector és qui la veu, la diferència, quan llegeix l'obra, perquè amb l'escriptor que s'ha fet et trobes amb un treball correcte, ben estructurat, ben treballat, però a l'escriptor de raça el notes en la forma de treballar les paraules.

Quin seria el teu llibre de capçalera?
–En aquest moment Alícia en terra de meravelles.

Per quin motiu?
–Per la picardia, la imaginació i perquè simplement amb aquelles quatre aventures soterrànies del seu somnis, hi ha la vida sencera, d'on sempre hi pots treure qualque cosa.

Ens podries anomenar un novel·lista que admiris?
–Encara estic enamorada del primer de qui em vaig enamorar: Carson S. Mac Cullers, autor de la novel·la El cor és un caçador solitari (The heart is a lonely hunter, 1940), la primera obra que vaig llegir d'un autor traduït. Encara em dura l'enamorament per aquesta obra.

I un poeta?
De poesia no en llegesc tanta, però si hagués de triar una obra em quedaria amb la Divina Comèdia.

Quins temes t'interessen més quan et poses a escriure?
–Tot el que són violacions de la vida i les mancances del món que tan malament hem construït. Tenim un món on n'hi ha que ho tenen tot i d'altres que no tenen res. M'interessa molt el dolor. El misteri del dolor és, per a mi, el més mal d'entendre, per això els meus personatges mai no són gaire feliços, però creuen en la felicitat i lluiten per ella. Tenen l'esperança que poden ser feliços, però sempre hi ha aquella violació als drets de la seva vida que els ho impedeix.

Hem d'arribar a la conclusió que els teus personatges són patètics?
–No, però pateixen les conseqüències d'allò que els envolta perquè una persona sempre serà allò que és i les seves circumstàncies, com per exemple el cas de les dones maltractades. M'interessen molt les persones que pateixen un dolor interior molt intens.

Et documentes amb llibres de psicologia per definir els teus personatges?
–No, no ho faig per evitar sentir-me influenciada. No voldria fer una novel·la amb un personatge que fos un model psicològic, però quan veig una persona sempre intent esbrinar les seves condicions psicològiques.

Està psicològicament trastornada, la nostra societat?
–La societat la formam tots i no podem obviar que constantment hi ha guerres i violència.

Com comences una història?
–Abans de començar a escriure pas una temporada absorbint tot allò que puc i enregistrant allò que veig, per tal d'anar definint els personatges. Sempre hi ha qualque cosa que he llegit al diari, qualque fet que m'han contat, coses que m'angoixen i tot junt em mou a començar una història.

Aleshores els teus personatges són reals.
–Els meus personatges no són ningú en concret, però jo els he vist en el carrer.

En conjunt, com definiries la teva obra literària?
–És realista i surrealista, alhora. Els meus personatges ho arrosseguen tot, tant la realitat més propera com les seves vivències, els seus somnis o el seu món interior. A mi m'agrada molt introduir-me dins aquest món interior.

De quina obra que has llegit t'hagués agradat ser autora?
–D'El cor és un caçador solitari, ja us he dit que no hi ha altra obra que m'hagi agradat tant com aquesta.

Ara que se publica tant, com valores la relació quantitat-qualitat?
–Pens que se publica massa. Les institucions subvencionen massa llibres i les editorials tenen necessitat de publicar. Crec que tothom té dret de donar a conèixer la seva obra, però s'hauria d'exigir una mica més de qualitat.

Quina valoració fas de la literatura catalana actual?
–És difícil fer-la perquè s'edita tant que és pràcticament impossible llegir-ho tot i se crea molta confusió, especialment perquè no tenim una crítica seriosa i objectiva. De vegades la crítica valora més allò que ve de fora, que allò altre de qualitat que hem produït nosaltres. Encara hi ha un cert menyspreu per allò propi. Hi ha més editorials que mai, però desconec de quina manera es seleccionen les obres per publicar-les.

Què opines dels atacs secessionistes que rep la llengua catalana des de diferents àmbits?
–És una situació trista i és intolerable que, en lloc d'escoltar els filòlegs, la unitat de la llengua es plantegi dins l'àmbit polític. És trist que li facin això a la llengua i com que la llengua és una de les coses que més m'estim, és una de les coses que més mal em fan. Aquí també es parla de la llengua en modalitat mallorquina, modalitat eivissenca,... És la mentalitat que hi ha arreu de les terres de parla catalana, la mentalitat de dividir i d'afeblir la gent i la llengua. La llengua té molt de poder: imaginau-vos uns Països Catalans amb molta gent parlant en català i el poder que tendria. És per això que la volen dividir. Aquí moltes de vegades no gosen dir llengua catalana i diuen "sa nostra llengua".

Antònia Vicens és actualment la vicepresidenta en funcions de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), en substitució del traspassat Jaume Fuster.
–D'aquí a poc temps celebrarem una assemblea general per elegir nou president, però jo no m'hi presentaré, tot i que continuaré de vicepresidenta per les illes pel temps que encara em queda, que són dos anys.

Que ens pots dir del recordat Jaume Fuster?
–Era una persona a la qual jo no havia tractat gaire i dins l'associació vaig tenir poc temps per tractar-lo. Va ser, això sí, un excel·lent president, una persona que se sabia moure i amb les idees molt clares, a qui se l'estimava molt i això crec que és el millor que hom pot dir d'una persona.

Quins són els objectius de l'AELC?
–Hi ha dos temes que me preocupen i pels quals crec que s'ha de lluitar: el dret professional dels escriptors i la seva promoció.

Quin ha estat el paper històric de l'AELC?
–A l'AELC li devem que els escriptors tinguem contractes signats amb les editorials i que la nostra activitat estigui reconeguda i dignificada. Ja ha passat a la història aquella època en què els escriptors intervenien en conferències o taules rodones i encara havien d'agrair que els haguessin convidat. També he d'afegir que va ser gràcies a l'AELC que va néixer la Institució de les Lletres Catalanes.

Quina és la teva activitat dins l'AELC?
–Per motius de mobilitat no em queda altre remei que, en moltes ocasions, delegar la meva representació. Entre d'altres, assistim a congressos de literatura de caràcter internacional i participam anualment a una convenció d'escriptors en llengua catalana, gallega i basca. Els membres de l'associació poden participar en aquests actes, alhora que compten amb un servei jurídic permanent per tal de cercar l'assessorament que necessitin.

Què suposaria per a la nostra literatura que un escriptor en llengua catalana obtingués el premi Nobel?
–Que se parlaria una mica més de la llengua catalana i de l'escriptor guardonat, però jo no donaria més importància ni a aquest premi ni a cap altre.

Quin hauria de ser l'objectiu dels premis literaris?
–Descobrir valors nous, perquè quan el premi recau en un autor consagrat, aquest autor ven uns quants llibres més però la literatura no hi guanya res.

A banda de la literatura quines altres coses t'interessen?
–De joveneta vaig començar a pintar, però ho vaig deixar anar, perquè vaig trobar incompatible fer feina, pintar i dedicar-me a escriure. La meva passió actual són els animals; si tengués lloc a bastament, recolliria tots els animals abandonats que trob; actualment tenc dues moixes i dos cans, trobats tots ells. També m'agrada molt la música clàssica, en especial la barroca i la gregoriana.

De quina obra teva te sents més satisfeta?
–Seria molt feliç de sentir-me satisfeta a aquestes altures, però de fet em faria por perquè no vull sentir-me autocomplaguda. En cada obra avances una mica més i d'això en depèn el nivell de satisfacció personal.

Què sents quan surt publicada una novel·la teva?
–Temor. No torn a llegir una obra que ja ha sortit publicada perquè sé que sempre hi faria rectificacions. La meva ambició és trobar les paraules exactes, la paraula adient i insubstituïble, i per això m'estim més no revisar el que ja he publicat.

A 39º a l'ombra descrivies la influència del turisme en la societat mallorquina. Com escriuries ara aquesta novel·la?
–A això ja ho he fet. Deu o quinze anys després, vaig escriure Gelat de maduixa, que no té res que veure amb aquella novel·la, però que va sortir precisament pensant en la manera així com escriuria en la distància del temps aquella obra. A 39º a l'ombra la vaig escriure vivint el moment, l'ambient del meu poble i del turisme en calent, quan jo precisament treballava a l'hoteleria.

Com està el món de l'hoteleria en l'actualitat?
–Crec que pagam les conseqüències de la poca planificació que hi ha hagut. Hem tractat malament el paisatge i el turisme, i per això tenim un turisme de poca qualitat.

(Maria I. Deyà i Antoni Roca: "Antònia Vicens, escriptora de la realitat", Pòrtula, núm. 209, febrer de 1999)



--------------------