Guillem Viladot
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Antologia

DISCURS DE L'AGNÒSTIC

No més paraules a les quals ser fidels.
Que tot sigui pel que nosaltres som,
que tot sigui perquè som:
consciència d'una proporció
i d'un sistema,
i d'una direcció
i d'una anar per tal d'arribar
a ser un grau més en aquest estar
que és la vida.
Ser consciència del que ara som
dempeus, ben arrelats,
en un vastíssim present
pel qual d'altres esdevindran
la mateixa realitat nostra.

(De Comunió general, 1961)

* * *

Arribàrem a l'estació a les 4.15.
Fora, déu estava tristíssim
perquè a les esglésies es feien sermons d'amor
i, després, molta gent els escoltava
tenia por de vendre a preus massa baixos
allò que tots necessitàvem per viure.
I amb aquesta por
esdevenien rics. Eren els nous rics
que exhibien llurs automòbils
i llurs prostitutes
enfront dels altres homes
que cada dia morien una mica més
sota el treball servil mecànic,
Un sac buit.

(De Urim tummim, 1959)

* * *

opus 15

en trajecte
l'insecte
en l'aire
l'insecte
sinusoïdal
l'insecte
bastint
l'insecte


transparències

(De Ia-urt, 1960)

* * *

LA PUPUT

Sense dir res, igual com quan havia marxat, arribava la puput.
Entre el poble i els afores, de sobte se la veia dalt d'un marge,
esvelta i elegant. Veure-la era inventar la primavera del no-res.
Era adonar-nos que havíem saltat d'un temps a un altre temps
sense cap mena d'ordre. A cops, però, només la sentíem; hup-
up-up!

La seva cresta, en aturar-se, s'obria com un ventall solemne. En
emprendre el vol, el ventall es plegava i formava una sola línia
amb el bec, un bec llarg i fi que, a ple vol, foradava l’aire com
si fos fet per a enfilar anelles de llum.

A l'hora d'omplir el pap, la puput pinçava formigues, erugues,
Escarabats, llangostos... els tirava enlaire i els entomava com
si mengés a galet.

Sense que ningú ho hagués previst, el cant de la puput –hup-
up- up!- planava damunt els cartipassos, la taula de multiplicar
o el quadern de dibuix. Quan això s’esdevenia, els nostres cossos
transpiraven la primera suor. Aquest hàlit humit era com un
estendard que ens identificava més amb nosaltres mateixos,
en arribar a casa, jo aixecava les aixelles i flairava.

Hup-up-up!

(De Temps d'estrena, 1949-1985)




--------------------