Silvestre
Vilaplana
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Entrevistes

Silvestre Vilaplana és un home modest. Silenciós, prudent, tranquil, el seu tracte és serè, profund i afable. Escolta amb molta atenció i sol mesurar molt les seves paraules, una mostra, sens dubte, d'intel·ligència i saber fer. Deixa que les paraules el travessin i, fins i tot, s'entreté i es recrea en els seus jocs. Podem llegir Silvestre Vilaplana en les seves novel·les i en els seus poemes. Sense menysprear cap altre àmbit, naturalment, potser per deformació professional jo m'atreviria a considerar-lo molt més poeta que cap altra cosa. Prové de la poesia. La seva narrativa s'entinta de poesia. La seva literatura està empeltada de metàfores.

— No sé si estaràs massa d'acord amb aquestes afirmacions, Silvestre, però, què suposa per a tu, realment, la poesia? T'atreviries a assegurar que potser sigui el teu mitjà d'expressió literària més genuí, amb el que et sents més còmode?

— Potser sí. De fet les primeres coses que vaig escriure van ser poesia, al voltant dels tretze anys, i des d'aleshores sempre he fet versos. La narrativa va aparèixer més tard i també em va fascinar, però la poesia és el llenguatge inicial, el primigeni, i això es nota en tot el que pretenc fer.

El passat 14 de gener ens vas donar una lliçó a tots guanyant la primera edició del Premi de Poesia Carme Guasch 2004. I dic una lliçó perquè costava trobar una altra obra que reunís tants trets distintius com la teva: lirisme, emotivitat, perfecció formal al servei d'un contingut concret, sensibilitat extrema a l'hora e tractar temes i matisos... Què pretenia aportar, Silvestre Vilaplana, mitjançant Els colors del vent?
—Ets molt amable amb el que dius. Els colors del vent és un poemari que intentava aproximar el lector a les sensacions. Crec que és molt important que el receptor puga sentir, amb les imatges poètiques i amb la disposició dels mots, el que l'autor vol oferir. En aquest cas, una reflexió sobre el record i un paisatge amorós en què el lector s'hi puga sentir reflectit, però bàsica-ment l’essència del poemari és el pas del temps.

Fent un cop d'ull a la teva obra poètica un s'adona que el pas del temps és una autèntica obsessió. Esdevé quasi bé un leitmotiv, una constant que fins i tot, de vegades, pren caires paradoxals ja que, alhora, el temps en la teva obra és el possibilitador i el destructor de les passions i dels afers humans...
—Els temes de la poesia solen ser sempre els mateixos perquè són temes universals, perquè superen les modes i els segles. I el pas del temps és una de les preocupacions bàsiques de la nostre existència com a éssers humans, és allò que ens diferencia dels animals: nosaltres tenim consciència que morirem i que el temps és paradoxalment el nostre enemic, perquè ens matarà, i el nostre major tresor, perquè ens permet gaudir de la vida. És lògic, doncs, que siga una preocupació constant i un tema poètic ple de possibilitats.

S'ha de reconèixer que, amb els teus pocs anys, relativament, déu n'hi do del caramull de premis que tens ja al teu haver. M'atreviria a dir que, malgrat la teva joventut, comences a ser un escriptor considerat, prometedor. Podem esperar, aviat, algun altre llibre de Silvestre Vilaplana? En què estàs treballant, ara mateix?
—En aquest sentit jo sóc molt constant. No tinc gaire temps perquè el meu ofici és l'ensenyament i la literatura queda per al temps lliure, però sempre hi dedique les poques hores de lleure que tinc, a les lletres. La poesia no la deixe mai i, de tant en tant, faig incursions en la narrativa. La pretensió actual és fer una novel·la d'acció, d'aquelles que se'n diuen juvenils perquè fa anys que no en faig cap. La veritat és que tinc molts projectes però poc temps.

El dia de l'atorgament del Carme Guasch recordo el teu discurs en defensa de la llengua catalana. Tu ets d'Alcoi. Potser des de Catalunya de vegades tampoc no es pot copsar amb tota la seva dimensió la magnitud del problema lingüístic valencià. Tu que t'hi trobes cada dia, com definiries la situació de la llengua catalana al País Valencià a dia d'avui?
— La situació en general no és molt bona, però possiblement millor que la imatge que s'ofereix a l'exterior per part dels governants. Si bé oficialment i en l'àmbit públic a penes apareix la llengua en cap manifestació (la televisió, la ràdio, els periòdics i els polítics són en castellà), la llengua continua viva en la parla del poble i hi ha un augment de la qualitat lingüística gràcies a l'ensenyament. El problema és, en aquestes condicions de marginació social, fins quan aguantarà.

Creus que avui dia, des de València, escriure i viure en català suposa un desafiament, una qüestió de militància? T'atreviries a afirmar que prendre la decisió d'escriure en català, en els nostres dies (i ja no tan sols a València), és una aposta arriscada o un acte de rebel·lia, fins i tot?
— Potser no és per a tant. La situació (encara) no és tan fotuda, però sí que és cert que sobretot al País Valencià l'ús de la llengua catalana està marcat per una ideologia (malauradament la gent de dreta no escriu ni parla en català, només usa la llengua en actes festius i a casa). Per tant, en aquest sentit sí que marca una militància, però no tant política, sinó de defensa d'una cultura pròpia enfront d’una altra forana i imposada.

Però tornem a la teva obra literària. Com et vas sentir, quan et van comunicar que havies guanyat el Premi Carme Guasch 2004? Havies llegit alguna cosa d'aquesta autora? La coneixies prèviament?
— No coneixia l'obra de Carme Guasch, però arran del premi n'he tingut accés i m'ha semblat una poetessa magnífica, potser injustament desconeguda i crec que és positiu aquest premi perquè contribuirà a difondre la seua obra. Quant a haver guanyat el premi, la veritat que va ser una alegria immensa. Quan participes en un premi ho fas amb el desig de guanyar, però quan vaig veure la gran quantitat d'obres que s'hi presentaven creia que no guanyaria, per això la sorpresa es va afegir a l'alegria.

Quins són els teus escriptors predilectes?
— Sóc un lector compulsiu. Llig de tot i potser de manera poc ordenada. I em resulta difícil esmentar-te uns pocs autors, n'hi ha molts. D'entre els nostres poetes et destaque Martí i Pol, Espriu, Ferrater, Pessarrodona, Carner, la llista seria llarga i sempre incompleta.

Què podríem afirmar que és, la literatura, per a Silvestre Vilaplana? Com s'enfronta al món? Què n'espera?
— La literatura és una part del món. Representa l'essència de les cultures de cada nació. En els llibres està amagat allò que ha sigut una cultura, el que és actualment i és la base pel que serà en un futur, per això cal treballar-la i cal reflectir el món en les planes dels llibres. Quan llegim la literatura d'una nació a través del temps notem la seua grandesa i les seues misèries, tot queda reflectit a través de la visió i l'esperit dels autors en cada època.

— «Papallones negres que s'enlairen per tots els somnis.» Silvestre Vilaplana analitza el món que veu a través d'uns ulls de vegades innocents, de vegades tràgics. Sembla que hi hagi, en la teva poesia, també, com una feixuguesa, com un desig de fugir vés a saber de què o de qui, potser del temps, que com deia abans es necessita i alhora és el que ens aniquila. Què pretén expressar Silvestre Vilaplana amb aquestes papallones negres que s'enlairen per tots els somnis?
— És cert, de vegades hi sura un pessimisme, en els meus poemes, una sensació de frustració, d'impossibilitat que amara la poesia. I també una certa ràbia per no poder ser capaç de transmetre aquesta visió potser negativa del món.

Per acabar, no podíem pas deixar d'esmentar la que potser sigui una de les teves obres més interessants (no sé si de la que et sentiràs també més orgullós), Les cendres del cavaller, una recreació historiconovel·lada de la vida de Joanot Martorell. Et va costar molt, posar-te en la persona i el tarannà d'aquest cavaller?... Què vas pretendre reivindicar amb la teva novel·la, si és que vas pretendre reivindicar alguna cosa? Creus que la seva figura no ha estat prou tractada ni considerada?
— La premissa inicial era reivindicar la figura de Martorell. L'autor d'una de les millors novel·les de la història de la literatura era un autèntic desconegut per a la majoria i això és una mostra de l'interès que de vegades tenim nosaltres mateixos pels nostres mites. La vida de Martorell, a més, independentment que siga l'autor del Tirant (que ja seria suficient motiu), és tan fantàstica que encara que no hagués escrit una sola línia també mereixeria ser contada.

[...]

(Israel Clarà. Editorial Omicron, 2004)

* * *

Amb Les cendres del cavaller, premi de novel·la Ciutat d'Alzira 2003, l'escriptor i professor Silvestre Vilaplana transmet a tot tipus de lector la seua passió per un gran mite de la nostra literatura. Partint del respecte per les dades històriques, aquesta narració apassionant i apassionada ens acosta la figura de Joanot Martorell. L'autor de l'emblemàtic Tirant lo Blanc: una figura excepcional que Vilaplana ens fa sentir més pròxims que mai.

Les cendres del cavaller és la primera biografia novel·lada de Joanot Martorell. Com s'explica que fins ara ningú s'haja atrevit amb aquest personatge?
—Durant molts anys ha estat escassa i confusa la informació sobre Martorell. Ara bé, si fórem un país normal, això no hauria estat obstacle perquè Martorell tinguera diverses novel·les i pel·lícules sobre ell i el seu Tirant a més d'una sèrie de televisió.

Ha estat complicat que Tirant cedira el protagonisme al seu creador?
—No, en moltíssimes ocasions la vida de Martorell supera en acció i emoció la de Tirant. Des de la primera línia de la meua novel·la, Martorell guanya el paper principal.

Què l'ha motivat a novel·lar la vida de Martorell?
—Sempre he compartit la fascinació tant pel Tirant com pel seu creador, i no era just que la vida de l'autor quedara en l'oblit o relegada a la segona filera anihilada per la importància de l'obra. Calia reivindicar la figura de Martorell.

En Les cendres del cavaller guanya la història o la ficció?
—He buscat l'equilibri. La ficció és limita a omplir el buit sobre el que no se sap, i a imaginar el que podria haver passat, però no he falsejat cap informació confirmada de la vida de Joanot.

Tenim molt recent la polèmica minisèrie televisiva sobre la vida d'Ausiàs March. Adaptació o profanació?
—La qüestió principal és la imatge falsejada que es pretenia donar d'Ausiàs i de l'època: la d'un escriptoret en una província espanyola. Imagineu-vos que hauria passat si un director basc o català fa una pel·lícula amb un rigor semblant sobre la vida de Garcilaso o Cervantes?

Hi ha alguna fórmula per a no trencar l'equilibri entre el rigor històric i l'amenitat d'una obra divulgadora per al gran públic?
—L'única fórmula vàlida és el respecte. La intenció de la novel·la és que el lector s'emocione i visca la força del personatge sense renunciar a la veritat dels fets.

Quina creu que és la situació actual de Joanot Martorell en l'imaginari col·lectiu?
—És molt difícil de valorar. Allò important seria que tinguera la capacitat d'esdevenir un símbol com ho són Shakespeare per als anglesos i Cervantes per als espanyols. M'agradaria que Les cendres del cavaller ajudara a consolidar Martorell com un dels grans referents nacionals populars. Sens dubte, té totes les característiques per a ser-ho.

Aquesta novel·la pot ser només el principi. Quins altres formats podrien contribuir a la promoció cultural d'aquest mite?
—Qualsevol, des dels dibuixos infantils fins a grans superproduccions. Els mites no sols han d'haver existit, s'han de difondre perquè siguen representatius d'una col·lectivitat que se'n senta orgullosa. Aquest potser és el problema. Els nostres mites són forasters.

Ha pensat en altres figures de la nostra cultura que podrien ser també protagonistes de novel·les o pel·lícules?
—Els nostres mites reals són Martorell, Arnau de Vilanova, el rei Pere I, els almogàvers, els Borja… i la nostra epopeia és la conquesta de la Mediterrània. Els mites no haurien de ser Don Pelayo, Pizarro, Agustina de Aragón i el genocidi salvatge de Sud-amèrica.

(Marta Estrelles. L'Illa)

* * *

Silvestre Vilaplana (Alcoi, 1969), professor de secundària, ha publicat a Bromera Les cendres del cavaller, premi de novel·la ciutat d'Alzira, narració, en primera persona, de la vida de Joanot Martorell, l'autor de Tirant lo Blanc. A més de novel·les juvenils, Vilaplana ha publicat poemaris.

—Com heu gosat ser el primer a novel·lar la vida de Joanot Martorell?

—L'origen és la meua dedicació a la docència. En explicar el Tirant em sorprenia molt que ningú s'haguera interessat per la vida de l'autor, perquè les poques coses que se'n diuen mostren un personatge molt ric. Més enllà dels quatre tòpics, vaig descobrir, en estudiar-lo a fons, que va tenir una vida extraordinària. Viatja molt, participa en combats i duels, té problemes amb la justícia....

Se'l pot situar en una etapa històrica?
—Representa molt bé el final de l'època dels cavallers. És un canvi d'època: apareixen els valors burgesos i ell intenta mantenir els valors antics.

Heu utilitzat el Tirant com a font biogràfica?
—Sí. No pense que el Tirant siga Martorell, però sí que l'ànima de Martorell apareix al Tirant. El món del Tirant forma part de les coses que va viure.

Per exemple?
— A més d'anècdotes, la barroquització dels combats, el món de les corts i el to eròtic. També hi ha paral·lelismes amb personatges reals.

I com cristal·litza al Tirant l'ànima de Martorell?
—El sentiment que traspua el Tirant, el trobes en Martorell. Per exemple, el desengany crec que és molt de Martorell. Que les coses no van com haurien de ser, sinó com són. I que no triomfa el més recte i just, sinó el més espavilat. La meua especulació és que Martorell es destapa al Tirant, trau el que té al pap.

S'havia estudiat aquest paral·lelisme entre el Tirant i Martorell?
—Alguns autors marquen algunes petites cosetes, però és una cosa molt complicada perquè són hipòtesis difícilment demostrables.

La ficció, per tant, us deu haver donat més llibertat per formular hipòtesis, oi?
—Sí. Però tampoc no he volgut inventar-me una vida ni carregar de literatura la seua vida, perquè ja és prou fantàstica. He estat totalment respectuós amb els fets bàsics, importants, ja demostrats.

Però la seva psicologia, les seves passions i fòbies, sí que les deveu haver trobat al Tirant, no?
—Sí. Tirant és un personatge molt passional. Si Martorell haguera tingut seny, no se n'hauria anat a Anglaterra deixant terres per una qüestió d'honor. O no haguera tingut l'horrorosa relació que té amb la reina Maria. La reina el coneix i està farta d'ell.

Va ser un fill de casa bona, cregut, fatxenda, doncs?
—És molt complicat dir-ho així. Jo el presente com un home que es veu abocat per les circumstàncies a obrar com ho va fer perquè té una moral, una ètica, molt marcades. Creia en els ideals de la cavalleria i de l'honor, i l'època ja no creu en això.

Amb la tècnica de fer-lo parlar en primera persona eviteu parlar malament d'ell, que és el que devien fer molts dels seus contemporanis?
—La idea era utilitzar la primera persona per acostar-lo al lector: Buscava una identificació. Ell reconeix els seus defectes, però és veritat que així es perdonen més els seus errors.

Era un amargat?
—No. Va viure estupendament una vida prou plena. El que passa és que al final va perdre amistats i és difícil saber com se sentiria abandonat per tots, malvivint. Molt feliç, supose que no devia ser, però això són els darrers anys. Més que amargat, és una persona que té el sentiment de fatalitat.

(Lluís Bonada. El Temps, núm. 1044, juny 2004)

* * *

— ¿Por qué ha optado por escribir la vida del autor de Tirant lo blanc?
— Era un personaje que reivindicar. Martorell es el autor de una de las novelas más importantes de la literatura universal y el gran público apenas conocía nada de él. Yo, como profesor, siempre explicaba el Tirant y siempre contaba las dos o tres anécdotas más conocidas de Martorell. Sólo con esas anécdotas se notaba que había un personaje muy intenso, pero hay mucho más en su vida de lo que había imaginado.

¿Por qué Tirant lo Blanc es una de las obras más importantes de la literatura universal?
— Mario Vargas Llosa dice que es la novela total porque tiene todos los elementos para hacerla atractiva. Es realista, amorosa, erótica… capaz de traspasar épocas y culturas. En su momento de aparición, en 1490, rápidamente salió una versión en italiano, en castellano, en francés… Es una obra mágica.

¿Qué opina de los libros de lectura obligatoria en los colegios?
— Hay un problema. Por una parte, el temario obliga a que el alumnado lea una serie de obras que, de lo contrario, no leerá nunca. Por otra parte, la mayoría de las ocasiones es contraproducente. Lo que hacemos es que nuestros alumnos odien cordialmente todo aquello que les hacemos leer por obligación, especialmente las obras que son un poco más difíciles. Es complicado encontrar el equilibrio. En la mayoría de los planes de los institutos están los clásicos como lectura obligatoria, pero no sé hasta qué punto es bueno que los lean sin entender nada y sin ganas. Quizás hace 10 años un chaval de 15 estaba preparado porqué tenía un bagaje literario anterior. Ahora nos encontramos con alumnos que con 15 años sólo han leído los libros que cada año ordena su profesor.

¿Vamos hacia atrás?
— La lectura en nuestra sociedad está claramente olvidada. No hay una voluntad seria de promocionarla. Somos uno de los países que menos lee del mundo. No puede ser. ¿Qué tenemos que hacer? Crear nuevos lectores o dar a leer los libros clásicos.

¿Cómo se crea un lector?
— El lector tiene que divertirse leyendo. Nadie lee por obligación. La lectura se fomenta. Y ése es el momento que más falla. No se fomenta la lectura, pero no sólo en los institutos o los colegios sino en la sociedad.

¿Es recomendable que los alumnos elijan sus libros?
— Yo dejo a los chicos de secundaria que vayan a la biblioteca o librerías y elijan según sus gustos, les pido que me traigan una ficha y empiecen el libro. Si lo mando ya es una imposición, si lo hacen ellos, les gusta. Además, la evaluación consiste en contar el libro en clase como actividad oral.

¿Por qué se relaciona tanto el libro con la clase de literatura?
— Es cierto. Se dice que todo profesor lo es de Lengua, pero todavía no es así. La lectura es la base del pensamiento. Si lees mucho, la imaginación está más despierta.

¿Qué opina de la reforma educativa?
— No puede haber una reforma por año. No puede ser que dependa de cada Gobierno. Es lógico llegar a un pacto por la educación, un compromiso por mantenerlo y, sobre todo, aportar dinero.

(Anna Pantaleon. El País, 7 de novembre de 2005)

* * *

En la teua producció, hi ha èxits de litratura juvenil, autèntics best-sellers de la literatura valenciana, com La mirada d'Al-Azraq o Els dimonis de Pandora, juntament a novel·les igualment celebrades, per adults, com ara Les cendres del cavaller o El quadern de les vides perdudes. Per què vas decidir combinar els dos gèneres? Què penses dels que afirmen que la literatura infantil i juvenil és un gènere menor?
—Em vaig iniciar en narrativa fent novel·la per a joves i després vaig fer el salt a la novel·la d'adults, però mai no he deixat de fer novel·les destinades al públic adolescent perquè per a mi el lector jove té una importància fonamental. Potser és per la meua visió de professor, però entenc que l'etapa de l'adolescència és essencial per a crear nous lectors i per això crec que cal treballar molt bé el gènere de la literatura juvenil amb l'objectiu de generar lectors que en el futur esdevinguen bons lectors adults. És per això que de cap manera considere la literatura juvenil com un gènere menor, al contrari, pense que és una tipologia literària plena de complicacions i de matisos que ha de tenir la virtut de mantenir l'atenció del lector i, alhora, ha de procurar introduir el jove en els codis propis de la literatura.

A més de narrador, ets poeta. Tens un bon grapat de poemaris. Em vénen al cap La senda de les hores, Aigües de Clepsidra o Bagatge de tenebres, entre altres. Què t'aporta la poesia? Què creus que pot aportar als lectors, en els temps que vivim?
—La poesia ha sigut el meu motor inicial a l'hora d'escriure. Sempre he fet poesia. El joc amb el llenguatge, la voluntat d'acostar sensacions al lector, de fer-lo compartir amb paraules un univers de sentiments és un repte apassionant per a qualsevol que escriu. El llenguatge poètic té alguna cosa de màgic perquè és capaç de transmetre molt més enllà de la simple articulació d'arguments que ofereix la novel·la, potser és per això que totes les cultures han buscat en el treball poètic l'instrument per explicar-se el món i per descobrir els sentiments que com éssers humans ens aporta.

(Francesc Gisbert. "Silvestre Vilaplana: una ploma 'tot camins'", Ara Multimèdia, 16 de maig de 2013 - enllaç)

* * *

Com definiries el gènere negre i el policíac? Podem parlar d’un mateix gènere?
—Són generes semblants amb algunes concomitàncies i amb diferències. El gènere policíac es basa en la descoberta d’uns fets criminals a través de pistes i sospites, però la novel·la negra va més enllà de la simple solució d’uns crims. Hi ha, a més, la voluntat de mostrar la societat i les seues parts més fosques i això, al meu parer, la fa més rica i intensa.

Tu tens una escriptura ben heterogènia. Per a mi, Els ossos soterrats és segurament una de les millors novel·les policíaques-històriques en llengua catalana que s’han escrit mai. Com sorgeix aquesta història? Com et vas documentar per escriure sobre aquest moment concret de la història i fer-ho tan bé?
—L’escriptura també és una eina de denúncia. La novel·la sorgeix de la voluntat de revolta davant d’un fet tan vergonyós com és el de la situació de la gent soterrada encara avui en dia en fosses anònimes. Pretén mostrar la situació de la gent que s’enfronta a la indecència d’un estat que no permet a les famílies ni soterrar els seus morts de després de la guerra. M’he documentat amb moltes de les històries reals i terribles de la gent que va patir la repressió en acabar la guerra i, evidentment, amb la realitat més actual.

Parlem de la teva afecció del gènere policíac. Estic pensant per exemple amb Un sepulcre de lletres minúscules?
—És cert que darrerament m’he interessat molt per la novel·la entre psicològica i negra. M’agraden les històries dures i el gènere em permet moure’m entre personatges al límit i situacions fosques que m’engresquen com a autor i que em revolten com a persona.

Darrerament hi ha una fornada ben interessant d’autors valencians de novel·la negra. Tu n’ets un exemple, com Vicent Usó, Xavier Aliaga i Juli Alandes? València està més negre que mai?
—Potser per necessitat. Els darrers anys el País Valencià ha estat un marc perfecte d’ambientació per a la novel·la negra. Quasi no calia ni imaginar res, ho teníem tot al carrer o a les notícies. La novel·la és simplement una manera d’explicar i explicar-nos el perquè d’aquestes misèries.

Parlem dels propers projectes... quina novel·la et corre pel cap?
—Sempre hi ha projectes en ment. M’agrada escriure i normalment no deixe de treballar, però el procés d’escriptura és llarg i laboriós i mentre no està completament acabat no es pot avançar res.

Quin futur li veus a la novel·la negra en català?
—Estem vivint un bon moment de la novel·la negra en català. Hi ha molts autors que treballen el gènere i que ho fan de manera fantàstica. A més, hi ha una mena de boom també des del punt de vista dels lectors. Podríem dir que, en certa manera, la novel·la negra està de moda. Però hem d’estar alerta, les modes són passatgeres i podríem trobar-nos amb una sobreproducció o una baixada de la qualitat.

Quins autors recomanes de novel·la negra?
—En aquest moment n’hi ha molts i de molt bons, també al nostre país. A més, amb unes particularitats i una voluntat de risc que enriqueixen el gènere perquè són capaços de mantenir l’esperit de la novel·la negra i barrejar-lo amb propostes diferents. Només cal anar a una llibreria i deixar-se seduir per alguna de les diferents alternatives.

Recomana una pel·lícula i digues el perquè?
— Un clàssic: Casablanca. És una pel·lícula que mai no et cansa.

Una música pel gènere negre?
—Per fugir dels clàssics: Philip Glass

(Àlex Martín Escribà. L’escriptura també és una eina de denúncia", web Crims.cat, 28 d'octubre de 2016)

* * *

Vilaplana assegura que va rebre el premi [Memorial Agustí Vehí del festival Tiana Negra] amb “molta alegría” i “certa sorpresa”. A més, destaca que la victòria li va servir per trobar-se amb un festival fantàstic ple d’activitats i de gent molt amable, que vivia la novel·la negra amb la mateixa passió que ell.

Però les alegries per l’autor no van acabar després del festival. El valencià considera que el procés que ha viscut la seva novel·la després de rebre el Premi Memorial Agustí Vehí també ha estat “molt bonic”.

El seu llibre se centra en dues històries paral·leles. D’una banda, en la vida de cinc homes que van morir executats després de la guerra civil. D’altra banda, en la lluita d’una arqueòloga per destapar una fossa comuna i en tots els impediments que li sorgeixen pel camí.

Segons Vilaplana, amb aquesta temàtica, ha volgut reflectir el que ell sentia i el que creia que s’havia d’explicar. L’escriptor valencià considera que és “molt injust” que es facin tants esforços perquè no es destapin les fosses comunes i, per aquest motiu, va voler posar el seu granet de sorra perquè es prengui consciència sobre aquest tema.

En un aspecte molt més ampli, Silvestre Vilaplana considera que el gènere negre és molt adient per reflectir i destapar les vergonyes més importants de la societat. Segons l’autor, vivim en un món tèrbol que, moltes vegades, “ens converteix a nosaltres mateixos en personatges de novel·la negra”.

A més, l’escriptor valencià considera que aquest relat cru de la societat és el que està provocant que, a dia d’avui, la literatura negra estigui vivint un “gran moment” pel que fa al nombre de lectors. La gent, des de la ficció, vol saber quins fils es mouen a la part més fosca de la societat.

Però els lectors es divideixen entre una oferta molt àmplia, per això Vilaplana també destaca la rellevància que tenen els premis literaris com el del Tiana Negra. Segons ell, aquests guardons donen visibilitat als autors, de manera particular, però també a tot el món de la literatura.

(s/a. "Silvestre Vilaplana: “La novel·la negra reflecteix la societat sense cobrir vergonyes", web de l'Ajuntament de Tiana, 12 de gener de 2017)




--------------------



Coberta del llibre La mirada d'Al-Azraq.






Coberta del llibre Les urpes del diable.