La cultura no és un luxe, és un avorriment

Pep Albanell
Un fragment d'aquest article ha estat publicat al diari Avui del 15/12/2004 desembre del 2004

L’altre divendres, després de qui sap els anys, vaig anar a sopar a la 54 nit de Santa Llúcia, la celebradíssima Festa de les Lletres Catalanes, a Badalona. He de reconèixer que hi anava il.lusionat. Tinc uns records entranyables d’altres nits de Santa Llúcia. I no sols per algun premi que vaig tenir la sort d’aconseguir-hi, sinó també —i sobretot— pels premis que no hi vaig assolir. En els temps que qualsevol cosa que s’intentés fer en català duia un plus de dificultat política, la festa de Santa Llúcia era molt més que un acte cultural i tots els que hi participàvem d’una manera o d’una altra —els organitzadors, els participants als premis, els assistents a l’acte— ens hi abocàvem entusiàsticament i assumint-ne totes les consequències. Durant tot l’acte hi havia com una efervescència literària i nacionalista constant que feia que aquell sopar —que culinàriament no anava gaire enlloc— tingués una vigoria i una força exultant.
Tot plegat era una mica superficial, sí, però és que es tractava precisament d’una festa. Autors, editors, periodistes, crítics literaris, prohoms de la cultura, polítics camuflats i amants en general de les lletres sopàvem junts, parlavem, discutíem, anàvem i veníem, mentre, des de l’inici de la nit, se’ns anaven llegint les votacions dels premis que constituien el cartell. En arribar, ens havíem trobat damunt del plat la butlleta de les votacions, amb la relació de tots els concursants dels diferents premis, cosa que ja ens donava peu per a les primeres especulacions sobre qui semblava tenir més possibilitats o bé sobre qui es devia amagar sota d’algun pseudònim. Darrere de cada obra hi havia unes caselles en blanc on els assistents anàvem anotant els resultats de les diferents votacions. Es feia servir el sistema d’eliminació Goncourt, que requereix unes quantes votacions successives per atorgar el premi. És a dir, els concursants, encara que no guanyéssim, teníem una referència suficient al llarg de la nit de com s’havia valorat la nostra obra. Ben sovint això era, més que un consol, un vicepremi que molts escriptors primerencs havíem valorat molt positivament.
El premi literari és, per definició, injust. Es ressalta amb tots els honors una —de vegades dues, si és que es fa finalista— obra i es deixen en la misèria de l’oblit totes les altres participants, entre les quals, moltes vegades hi ha obres de mèrit. Mostrar, mitjantçant les votacions successives, com havia estat la batalla per arribar al premi, i quines eren les obres que s’havien esbatussat i amb quina eficàcia, era un considerable estímul pels qui volíem començar a obrir-nos pas en el món de les lletres.
Només arribar a la talau del Palau d’Esports de Badalona ja vaig notar que alguna cosa carrisquejava. No vaig saber trobar entre el munt de paperassa que ens havien posat entre plat i cadira, la butlleta de les votacions. Això em va semblar un mal començament. Lamentablement, tots els meus temors es van veure acomplits amb escreix. La nit, suposadament una festa literària i cultural, només va tenir que algun esparpill inconnex de festa cultural: l’acompanyament del grup musical Cabo san Roque, les actuacions d’Albert Fibla i Miquel Gil i els extraordinaris esforços d’Eduard Escofet i Josep Pedrals per innocular un resquitx de cultura en aquella mena d’alifara ritual no van poder compensar l’indigerible paquet de discursos de circumstàncies que ens van entretzenar previ pagament.
Mentre anàvem mejant un discret menú, ens van anar escudellant parlaments del regidor de Cultura de Badalona, del president d’Òmniun Cultural de Badalona, del president del gremi de llibreters de Badalona, de l’alcaldessa de Badalona, del president d’Òmnium Cultural del món, del president del Parlament de Catalunya i del president de la Generalitat de Catalunya. I encara sort que el destí ens va estalviar les paraules del ministre senyor Montilla! La taula presidencial feia feredat, de la quantitat de personalitats que hi havia. Votacions? Ni una. Amb prou feines, entre discurs i discurs, que gairebé ningú escoltava amb atenció, els secretaris dels diferents premis van llegir ràpidament, modestament, els veredictes. I tot seguit es va permetre que els premiats fessin una brevíssima intervenció, que no era el cas d’avorrir el personal amb massa literatures.
Jo hi havia anat amb la meva amiga Núria Rosa Cabré que havia presentat, a instàncies meves, un original al premi Mercè Rodoreda. L’havia empès a presentar-se, sabent que les possibilitats que tenia de guanyar eren mínimes. Però estava segur que la literatura de la meva amiga cridaria l’atenció del jurat i que obtindria algun vot i sabia que això la confortaria i l’estimularia. Hi vaig anar il.lusionat com si el temps s’hagués fet enrere i fos jo qui es presentava amb el meu primer recull de contes. Volia retrobar-me amb la vital festa de les lletres catalanes que jo recordava.
Però no. El temps no ha passat en va. Ja no és la festa de les lletres catalanes. Ho posen els cartells, però no és veritat. És l’avorriment dels discursets. Això sí, en català. Els organitzadors estan tan amoïnats a situar tants discursos en un sol sopar, que gairebé han hagut de prescindir de la literatura. La posen en el vagó de la cua, ben apilotonadeta, i amb la recomanació que no faci massa soroll que molestaria la gent important.
Me’n vaig anar a dormir dolgut i emprenyat. Algú, en no sé quin discurs d’aquella malaurada nit, havia deixat anar una frase prou coneguda: “la cultura no és un luxe”. No, no ho és, però en aquest país encara hi ha gent entestada a fer-nos creure que cultura i avorriment van aparellats. En aquest atribolat país resulta patètica la idea que tenen alguns manaies culturals del que és una festa literària, del que és la cultura i, potser, del que ha de ser el país: un avorriment.
Em sembla recordar que gairebé des de sempre, Òmnium Cultural ha estat rere els premis de Santa Llúcia. I ha estat una sort que fos així. Segurament això ha permès que aquesta manifestació cultural hagi perviscut 54 anys. En la meva època d’aspirant a premis trobava admirable que una institució cultural privada es posés al servei de les lletres catalanes. Però les coses han canviat. Si he de jutjar per l’última nit de Santa Llúcia, son les Lletres Catalanes les que són al servei d’Omnium Cultural. Té sentit: qui paga, mana. Ho deia la meva àvia.