La mirada lingüística

Tudela, Joan
gener del 2004

L’octubre del 1982 es va publicar la primera edició del llibre Papers de sociolingüística, que recull l’essencial del pensament sociolingüístic de Lluís Vicent Aracil. Tot i que la influència de les idees d’Aracil ha estat i encara és extraordinària, es tracta d’un pensament que va ser transmès sobretot oralment; els escrits sociolingüístics del fundador de la sociolingüística catalana són escassos i dispersos. Així és que el conjunt de treballs d’Aracil aplegats a Papers de sociolingüística representa el llibre sagrat de la sociolingüística catalana.

Fa un paper comparable al Curs de lingüística general, el llibre que va recollir a començaments del segle passat el pensament del fundador de la lingüística general, Ferdinand de Saussure, i que no va escriure ell, sinó els seus deixebles. Per sort, l’essencial del pensament sociolingüístic d’Aracil ho tenim aplegat a Papers de sociolingüística i escrit per ell mateix. El llibre, naturalment, ha conegut posteriors edicions. El vintè aniversari de la primera edició, l’any 2002, va passar desapercebut. Aquest article és un petit homenatge a la gran obra d’Aracil, vint-i-dos anys després de la publicació de la primera edició de Papers de sociolingüística.

El fet lingüístic és omnipresent. N’és tant, d’omnipresent, que no podem ni parlar-ne des de fora. Formem part indestriable de l’univers lingüístic. Els humans som éssers lingüístics, qualitat que ens diferencia clarament de la resta d’éssers vius del nostre planeta i encara més de l’univers material, que mai no ha dit ni una sola paraula. Ben mirat, l’univers lingüístic és tan grandiós com l’univers material.

Això ens podria desanimar a l’hora de parlar-ne: si el fet lingüístic és tan inabastable, és inútil que ens esforcem a comprendre’l... A veure. No exagerem. El fet lingüístic no és Déu. La teologia, que és la reflexió sobre Déu i tot allò que l’envolta feta des de la fe, és una branca del coneixement humà d’una modèstia infinita. En canvi, les ciències de la llengua –i la sociolingüística particularment– poden aspirar a entendre bé la realitat lingüística i, d’aquesta manera, ajudar a transformar-la.

Des de sempre, la sociolingüística catalana ha tingut aquesta doble vocació, científica i política. És a dir, descriure la realitat des d’una lucidesa radical i, alhora, dibuixar un horitzó de plenitud per a totes les llengües vives, començant per la llengua pròpia. Val a dir només dos noms, el del precursor de la nostra sociolingüística, Delfí Dalmau, i el del fundador, Lluís Vicent Aracil, autor de la idea que continua sent el motor de qualsevol política lingüística digna: el dilema es planteja entre la substitució i la normalització lingüística, l’èxit de la qual depèn de molts factors extralingüístics.

A mi em sembla que un d’aquests factors extralingüístics és el que podríem anomenar la mirada lingüística. És una expressió prou clara, de manera que no cal definir-la d’entrada. Però sí que és convenient subratllar de bon començament una cosa, i és que segurament la mirada lingüística, tot i que no forma part ni de l’estructura de la llengua ni dels usos lingüístics, juga un paper molt més important del que sembla en la vitalitat present i futura d’un idioma.

És evident que la mirada és determinant en matèria de llengua i comunicació. Una mirada analfabeta no pot llegir cap article ni cap llibre. Tot això que s’estalvia, perquè n’hi ha que mai no haurien d’haver estat escrits: vet aquí una brometa típica d’una mirada cansada, pròpia d’un membre habitual de jurats literaris o d’un lector professional d’una empresa editorial. Cap mirada no és mai neutral. Cap. La mirada lingüística tampoc.

En una societat democràtica, tothom és lliure –teòricament– de triar la mirada lingüística que vulgui. En realitat, però, el pes de la mirada lingüística col·lectiva damunt les mirades individuals és aclaparador. Entre altres coses, perquè les qüestions lingüístiques, aquí i arreu, són viscudes de forma axiomàtica, i ja sabem que un axioma és allò que no necessita argumentació.

Canviar la mirada lingüística, a l’àrea idiomàtica catalana, és factible. En caure de la banda del català aquesta fitxa del dòmino, la seguirien totes les altres, o sigui, la consciència lingüística, les actituds, els comportaments, la realitat idiomàtica. Estem parlant, doncs, d’un tema important a l’hora de decidir el futur del conflicte lingüístic que vivim, que és –deixem-ho clar– un conflicte entre llengües i no pas entre grups etnolingüístics enfrontats.

La mirada lingüística –el mateix que la consciència lingüística– s’alimenta d’aquestes quatre coses, però no s’ha de confondre amb cap d’elles: el discurs públic –polític i mediàtic– sobre la llengua; la formació lingüística rebuda a l’escola i a l’institut; la sensibilitat idiomàtica adquirida en l’àmbit familiar; l’opció lingüística lliurement assumida per cada persona en un moment determinat de la seva vida.

El discurs públic sobre la llengua, fet des del món polític i des dels mitjans de comunicació, no és pas el mateix als diferents territoris en què es troba fragmentada la nostra àrea lingüística, però enlloc no és com cal. Deixem de banda els casos més escandalosos, com el del País Valencià, on el discurs públic predominant a hores d’ara encara no gosa dir, clar i català, que allò que parla la gent d’Ulldecona i la gent de Vinaròs és una mateixa llengua. Centrem-nos en les comunitats autònomes de Catalunya i les Illes Balears i en el principat d’Andorra, territoris on, aparentment, el discurs públic és més favorable a la normalització del català. Fins i tot en aquests casos, la influència que projecta el discurs públic damunt la mirada lingüística i la consciència lingüística presenta un parell de mancances greus.

L’una és que no dibuixa el nostre horitzó lingüístic, i sense mirar a l’horitzó és ben difícil fer camí; no existeix, en les polítiques lingüístiques, un horitzó equivalent al que formulen les altres polítiques socials, per exemple, la plena ocupació. L’altra és que tendeix a ignorar el concepte d’ecosistema lingüístic, sense el qual és impossible de tenir una correcta percepció de la nostra realitat idiomàtica.

La formació lingüística rebuda per les noves generacions a les escoles i als instituts de secundària té, sens dubte, una influència clara en la formació de la mirada lingüística col·lectiva. Formació vol dir sempre tres coses: coneixements, habilitats i sensibilitat, tant si som a una autoscola com si som a la Universitat. Segurament, les etapes obligatòries del nostre sistema educatiu ofereixen en matèria de llengua i comunicació un excés de coneixements (sobretot de conceptes teòrics sobre l’estructura de la llengua), no treballen prou les habilitats lingüístiques (escoltar, parlar, llegir, escriure) i no acaben de despertar prou la sensibilitat lingüística (el gust pel creixement lingüístic, en la perspectiva de la plenitud lingüística personal).

És cert que hi ha hagut èpoques pitjors. És igualment cert que cada alumne és un món i cada escola o institut és un univers. Però, en general, no podem estar del tot satisfets del tractament del fet lingüístic al nostre sistema educatiu, cosa que no vol dir menysprear els aspectes positius, com per exemple el fet que el català sigui la llengua vehicular a totes les escoles públiques d’educació infantil i primària a Catalunya. Ara bé, els nois i noies de la nostra àrea idiomàtica, incloent-hi els de la comunitat autònoma de Catalunya, acaben l’ensenyament obligatori amb dues mancances greus per a la formació de la seva consciència i la seva mirada lingüístiques.

Són les que ja hem dit abans. No saben quin hauria de ser el nostre horitzó lingüístic col·lectiu, cosa que, si han estat alumnes aplicats, sí que saben bé en altres àmbits; per exemple, el medi ambient. I no han adquirit l’eina que representa el concepte d’ecosistema lingüístic, indispensable per comprendre l’estat de la qüestió lingüística. És a dir, no saben cap a on volem anar i tampoc no tenen la brúixola per saber on som; lògic: no hi ha cap nord on assenyalar. Naturalment, es tracta de dues mancances de la societat sencera; però no totes les mancances de la societat les reflecteix l’escola i aquestes, en canvi, sí.

Els intents meritoris per capgirar aquesta situació als instituts d’ensenyament secundari i a les escoles dels Països Catalans no han trobat fins ara prou suport com per produir grans canvis. En aquest sentit, podem esmentar l’interessant llibre Sociolingüística per a joves de Jordi Solé i Camardons.

La sensibilitat idiomàtica adquirida en l’àmbit familiar no s’ha de menysprear de cap manera; malgrat tots els canvis socials que hem viscut i que vivim, la llar continua sent un dels espais bàsics de socialització i de formació de la personalitat i, per tant, també de formació de la consciència i la mirada lingüístiques.

Finalment, l’opció lingüística lliurement assumida per cada persona en un moment determinat de la seva vida tampoc no es pot menysprear. Malgrat tot, per molt condicionada que estigui, cada persona adulta és en última instància responsable de l’opció idiomàtica que fa o deixa de fer.

Mirada lingüística i consciència lingüística són conceptes pròxims, però no són ben bé el mateix. No és el mateix ensenyar a mirar que conscienciar lingüísticament. Una persona pot mantenir invariable la consciència lingüística i canviar la mirada lingüística.

Vet aquí un exemple. A l’hora de “mirar” la imatge lingüística d’una de les nostres ciutats, una persona amb una consciència lingüística partidària de la plenitud del català es pot fixar en la retolació de carrers i establiments i quedar meravellada pel fet que la presència del català és exuberant. Una setmana després, a causa d’una lectura o d’una conversa, canvia la seva mirada lingüística i deixa de veure rètols, perquè els considera poc rellevants, i es concentra a parar l’orella per veure quin idioma predomina en la relacions interpersonals entre la gent d’aquella ciutat, perquè troba que això és més significatiu. Aleshores, la imatge lingüística de la ciutat que veu és la contrària: el català hi té una presència residual. La realitat lingüística de la ciutat no ha canviat gens ni mica en una setmana. La consciència lingüística de la persona en qüestió és la mateixa. Però la mirada ha canviat. Resultat? Allò que veu és ben diferent.

La consciència lingüística s’ocupa d’allò que volem. La mirada lingüística, d’allò que veiem. Naturalment, el canvi en la mirada lingüística pot produir un canvi paral·lel en la consciència lingüística; per exemple, pot provocar el pas del cofoisme a la militància idiomàtica.

Vet aquí ara un cas espectacular i, això no obstant, força ignorat sobre la importància sociolingüística de la consciència i la mirada lingüístiques. Durant segles, la consciència lingüística imperant ha defensat que l’ideal lingüístic és una llengua sense paraulotes. Ara pensem que, usades en el registre lingüístic apropiat, les paraulotes tenen dret a existir i, en qualsevol cas, pensem que no es tracta d’una qüestió gaire rellevant. Però abans no. Ja fa segles que un dels primers estudis lingüístics –n´hem de dir així, sí– que es va publicar als Països Catalans tenia com a objectiu l’eradicació dels mots grollers i pagesívols. Encara ara, a l’època de la televisió, hi ha senyores d’una certa edat convençudes que parlar bé vol dir no dir mai paraulotes i, si pot ser, tendir a usar sempre un registre lingüístic elevat. A partir d’aquesta consciència lingüística, la seva mirada lingüística només distingeix dues situacions possibles, sigui a la petita pantalla, a la gran pantalla, a l’escenari o a la vida real: n’hi ha que parlen malament, perquè diuen paraulotes, cosa intolerable; n’hi ha que parlen bé, perquè s’expressen amb un llenguatge –en català o en castellà, tant se val– que s’assembla al que fa servir el mossèn a les homilies.

Tot plegat pot fer somriure; però subratlla de forma molt seriosa la importància, alhora, de la consciència lingüística i de la mirada lingüística.

I ens acostem a la conclusió. Cal que, als Països Catalans, la consciència lingüística dels que hi vivim incorpori clarament la idea de plenitud idiomàtica com a únic horitzó desitjable per a la llengua catalana. Alhora, cal que la mirada lingüística dels que hi vivim incorpori el concepte d’ecosistema lingüístic a l’hora de mirar on som i si ens trobem ben encaminats cap al nord de la plenitud.

Plenitud, segons el diccionari, vol dir qualitat de ple. I ple vol dir que conté el màxim de la seva capacitat. Per tant, què volem dir quan parlem de la nostra plenitud idiomàtica? Volem dir moltes coses. Volem dir plenitud territorial de la nostra àrea idiomàtica; no és un tros gaire gran del mapamundi, però no el podem retallar, no podem perdre Alacant o Perpinyà i, si les perdem, les hem de recuperar. Volem dir plenitud demogràfica, o sigui, que tota la gent que viu i treballa –la que només hi ve de vacances no cal– als Països Catalans acabi adoptant el català com a llengua pròpia. Volem dir plenitud de la competència lingüística en català, en el benentès que al segle XXI, al nostre planeta, els únics que es poden permetre el luxe de ser monolingües són els angloparlants, de manera que la gent dels Països Catalans hem de ser plurilingües, però com que cap plurilingüe no té el mateix grau de competència lingüística en les diverses llengües que ha après, aquí hem de reservar la competència lingüística plena per a la llengua catalana. Volem dir etcètera.

Plenitud lingüística significa, també, subsidiarietat lingüística: que tot allò que podem viure en català, que no és pas tot, però sí que és moltíssim, ho hem de viure en català i no pas en cap altra llengua.

A escala planetària, naturalment, cada llengua té el seu propi horitzó de plenitud: el català, el francès, l’esperanto, l’hebreu i el japonès tenen horitzons de plenitud diferents. Però totes les llengües del món tenen dret a la vida i a la plenitud.

El concepte d’ecosistema és un invent de l’ecologia, però com que és tan productiu ha estat encertadament adoptat també per altres ciències, entre elles la sociolingüística, que l’ha convertit en ecosistema lingüístic.

Un naturalista dels d’abans, quan descobria un ocell d’una nova espècie, que feia? L’espiava, n’anotava els costums, el dissecava i el desava dins d’una vitrina per exhibir-lo. De vegades, però, l’ocell no es deixava capturar i el nostre naturalista s’havia de conformar amb dibuixar-lo; ho feia amb traça, però –això sí– ben net de l’entorn. És a dir, els pioners de les ciències de la vida estudiaven la naturalesa descontextualitzada. Aquí un ocell. Aquí un arbre. Aquí un arbust. Aquí una roca. Aquí un riu. El bosc no existia. Ara ja no pensem així. No hem caigut en l’extrem de dir que així com l’ull i l’ala de l’ocell formen un mateix cos, també l’ocell i l’arbre i l’arbust i la roca i el riu i tota la resta del bosc formen igualment un mateix cos. No. Però sí que constitueixen una unitat integrada, un ecosistema.

De fet, tot el nostre planeta és un sol ecosistema, habitat per multitud d’éssers vius. Però aquest gran ecosistema el podem considerar format per la suma de nombrosos ecosistemes particulars, la delimitació exacta dels quals no és fàcil de fer perquè tots es relacionen els uns amb els altres.

De la mateixa manera, podem dir que tota la humanitat és un sol ecosistema lingüístic, habitat per moltes llengües vives, i format per la suma de nombrosos ecosistemes particulars de delimitació arbitrària en el bon sentit de la paraula.

Amb un exemple ho veurem clar. Si ens ofereixen saber el nombre d’entrades a teatre en català que hi va haver a la comunitat autònoma de Catalunya l’any 2003, què hem de dir? Doncs que no ens interessa la dada isolada, perquè creiem que l’època del ocells dissecats ja ha passat a la història. Que hauríem de completar aquella dada amb el percentatge de l’any d’entrades a teatre en català comparat amb el d’entrades a teatre en castellà i altres llengües. Encara més. També ens agradaria saber el percentatge de la població que va anar al teatre almenys un cop durant l’any 2003. Aleshores sí que hi veuríem clar. La nostra mirada lingüística ha d’aspirar a la lucidesa, que només és possible amb la visió conjunta del bosc.