Reflexions sobre el fet cultural a partir de Susan Sontag. Trenta anys després

Lluïsa Julià (Secretària de l'AELC)
Diari Avui (10/02/2005) febrer del 2005

Llegia aquests dies Contra la interpretación (Against Interpretation) de Susan Sontag, recentment desapareguda. Es tracta d'un conjunt de treballs crítics, reunits per primer cop el 1966, en què l'escriptora nord-americana parla de Simone Weil, Camus, Lukács, Sartre, Sarraute i altres autors europeus i de les seves obres, de teatre i de cinema, fruit de l'època en què Sontag vivia a París i de l'admiració que sentia pels seus contemporanis. En l'edició d'Alfaguara del 1996, Sontag encapçala l'antic volum amb un pròleg lúcid entorn de la cultura, i hi reflexiona sobre què ha canviat radicalment a finals del segle XX. Ho fa comparant el món cultural dels seixanta, del que som hereus d'una manera o altra, amb l'estricta contemporaneïtat per remarcar-ne les radicals diferències.
Sontag fa explícit que el món en què va escriure aquells assaigs ja no existeix: no vivim un moment "utòpic", així qualifica els anys seixanta, ni creiem en la transformació real de la cultura, en la seva incidència sobre la societat ni en la democratització de la cultura que n'havia de venir, el fet de posar-la a l'abast de tothom. En canvi, diu molt sintèticament, som en una època que "es pensa com el final -més exactament, com just després del final- de tot ideal". Em sembla important, perquè una ambició d'ideal deu ser a la base de construir qualsevol cosa o, en el seu destret, la paròdia i la sàtira, actituds pròpies d'èpoques menys líriques. De fet, l'ambició d'un ideal va ser l'esperó de les reivindicacions catalanistes del final del franquisme, la construcció d'una cultura catalana, entre la nostàlgia del que s'havia perdut i un ideal a bastir. També ho havien estat, molt més enllà, les de la Renaixença, que ara ens poden semblar aspiracions d'una colla d'il·lusos -o bojos-, però que va donar gent com Verdaguer i Guimerà.
Ens falta ara un projecte ambiciós d'ideal col·lectiu? O la simple formulació d'aquest enunciat ens fa angúnia? En els anys seixanta i setanta existia, l'intel·lectual català hi va participar amb un referent clar de llengua i territori, ben a prop del model que es donava a França o a Itàlia tal com refereix Sontag. A Contra la interpretación, Simone Weil hi apareix com una heroïna antiliberal i antiburgesa, i Cesare Pavese, que encarna una altra mena de figura potser més homologable, com "l'intel·lectual patidor" que suporta la càrrega del dolor humà i el transforma, el sublima, en obra d'art. Fàcilment podem posar-hi noms del nostre context català. També cal recordar que se'n va abusar fins a embafar-nos.
La serietat, el compromís moral si no polític, era a la base del fet cultural, però ara això s'ha convertit en un mot quasi impossible de pronunciar si no es vol passar per obsolet i antiquat en una època en què ens hem instal·lat en el valor suprem de la novetat i l'eficàcia. Per altra banda, sembla evident que l'escriptor i l'escriptora tenen tot el dret de desprendre's de qualsevol plus de patiment o càrrega moral. Escriure perquè t'agrada, perquè tens històries per contar, viatges que narrar o experiències viscudes a comunicar, ha estat l'ideal més o menys aconseguit des de la constitució de les institucions culturals democràtiques, que semblaven garantir una estructura de funcionament que defensava els interessos culturals generals. O, dit d'una altra manera, que garantia "la normalitat".
Una cultura es fa molt lentament, amb l'esforç de molts, també amb moments de pausa. Li és imprescindible treballar pel bé comú, amb visió històrica, col·lectiva, amb fites de futur. No entraré ara en els models administratius establerts, en la institucionalització cultural imposada i que, en el seu conjunt, banalitza i trivialitza qualsevol cosa que toca, la redueix, potser sense voler, a xifres, vendes, nombre de visitants, convertida ella mateixa en una indústria d'espectacles, en un engranatge antropofàgic sense fi.
El sistema ens ha abocat a un seguit de contradiccions flagrants, com aquella que diu: "Si no et promociones no existeixes". Però també es poden fer altres tipus de constatacions; per exemple, que hi ha molta gent compromesa amb la llengua i el país i no sols amb el mercat; que tant Weil com Pavese segueixen essent escriptors de referència, ara ja històrica, i que, entre les moltes formes d'acarar l'escriptura, hi ha la voluntat d'explicar la realitat que ens ha tocat viure i la d'establir un diàleg amb la nostra tradició, és a dir, fer-ne art.
Vull acabar tornant al pròleg de Sontag titulat Trenta anys després..., perquè no sols és modèlic quan analitza la conversió del llibre en producte de mercat a promocionar, el canvi de funció, la pressió perquè la literatura sols sigui una forma lúdica, una forma d'entreteniment, sinó perquè sense cap to de nostàlgia afirma: "No hi ha possibilitat d'una autèntica cultura sense altruisme". I conclou amb la voluntat que els assaigs que reedita contribueixin a la "tasca quixotesca d'intentar apuntalar els valors" a partir dels quals els va escriure. Tornem a ser allà mateix.