La televisió i els llibres

Broch, Àlex
2002

25 anys. Miramar i els llibres

Aquestes darreres setmanes hem assistit a la celebració dels vint-i-cinc anys del primer informatiu català emès per televisió. Més concretament des dels estudis de televisió espanyola a Catalunya instal.lats a Miramar. Aquest edifici que, progressivament, hem vist degradar-se a la espera que els partits que formen el nostre consistori municipal trobin la forma i solució de futur que encara -i porten anys- no han sabut trobar. Televisió espanyola pot celebrar això i moltes més coses perquè l´edifici de Miramar obrí, tímidament, una escletxa a d´altres possibilitats. I els que acumulem una certa experiència en podem donar testimoni. El mandat polític d´obertura controlada i el més que probable sentit de vergonya i contradicció d´una televisió que no recollia la veu -en sentit de llengua- del carrer i del país, féu que tot una sèrie de noms i persones de l´esquerra i el nacionalisme català fossin cridats a participar en l´inici d´una programació televisiva en català. Noms que mai no hi haurien arribat si el franquisme oficial encara hagués estat viu i que televisió va haver de reclutar perquè, en aquells moments i sortits del periodisme escrit, eren dels pocs noms que podien donar una imatge de modernitat i renovació de la cultura catalana que és el que, penso, entre tots es volia aconseguir. Naturalment era un joc d´equilibris amb resultats desiguals i amb moltes anècdotes per explicar però amb la certesa segura de saber que s´estava construint o posant les bases del futur d´una televisió catalana. El més frustrant era la franja horaria de mitja tarda que plantejava la incertesa de saber qui podia ser el públic d´aquella programació.

Em va tocar ser-hi. I força anys. Des del 1977 fins que Televisió Espanyola inaugurà els estudis de Sant Cugat, i fins que TV3 va inaugurar el seu edifici a Sant Joan d´Espí. És a dir, vaig estar des dels inicis, fent segurament les suplències que calia fer, fins que les televisions es van professionalitzar en el sentit que avui coneixem i reconeixem. Van ser uns set anys (1977-1983) de gran intensitat. Recordo creuar la llinda del noble edifici de Miramar i fer la feina del dia: treball de redacció, anar a filmar, grabar i montar o bé emetre. I recordo molts dels noms que, col.laboradors esporàdics d´un programa o bé col.laboradors fitxos d´un altre, ens trobàvem pels passadissos de Miramar. I, naturalment, també els programes. Com a guionista de Montserrat Roig a "Personatges" (1978), com a col.laborador de "Signes" dirigit per Robert Saladrigas (1980-1981). Però, sobretot, com a redactor i guionista d´un excel.lent i impecable programa, "Els museus" (1978-1979) -de més de trenta emissions-, que espero i desitjo que estigui enllaunat i guardat en algun dels arxius de Sant Cugat com un bon exemple del que Miramar va ser capaç de fer en aquells moments dins la seva programació cultural. I naturalment, i amb un especial record, tinc presents dos magazins culturals "Tot Art" (1977-1978) dirigit per Joan Anton Benach i "Art Flash" (1981-1983) dirigit per Antoni Bartomeus. I també els col.laboradors fitxos del programa: Daniel Giralt Miracle (Art), Octavi Martí (Cinema) Carme Riera (Literatura), Montserrat Casals (Música). I d´altres habituals en la programació, Domènec Font, Josep M. Carandell, Arnau Puig, Biel Mesquida, Guillem Frontera... I em recordo allà fent de redactor de literatura i presentador de llibres per televisió. I aquí és on volia anar a parar i perdoneu tot aquest llarg i personalíssim preàmbul.

El llibre té imatge

Sí, a Miramar es va parlar de llibres i crec que amb tota la dignitat que es mereix el llibre perquè contra tot el que he sentit dir al llarg d´aquests anys i les excuses que han servit de subterfugi a les raons de les diferents direccions televisives pel NO al llibre, el llibre té imatge. Mai, fins ara, no he volgut entrar en una polèmica crispada, agra i dolorosa per a la cultura, la literatura catalana i pels seus autors, que d´una manera intermitent però continuada -perquè el problema ni s´ha atès ni s´ha resolt- reapareix, signat per un o altre nom, a la premsa periòdica d´aquest país. I no ho he fet perquè pensava que, com totes les coses quan són obvies i necessàries i responen a una veritat objectiva i inqüestionable, tard o d'hora, la raó s´imposaria i algú, professional de la lletra o de la imatge o la suma de professionals vinguts dels dos camps, seria o serien capaços de trobar el model que sembla que es busca i ningú no troba, no sap o no vol trobar. Però, ara, mentre l´espera continua i, passats vint-i-cinc anys, com la nostra televisió segueix presentant en el camp de la cultura uns del dèficits que més la deshonoren sense que,a hores d´ara, anunciï la mínima voluntat d´esmena, penso que és hora de dir alguna cosa. Fa unes setmanes Xavier Bru de Sala, des de les pàgines de la premsa tornava a plantejar el tema i demanava una resposta. No la tindrà. Com segurament tampoc aquest article. Però tot i així vull plantejar en veu alta les reflexions que m´han acompanyat al llarg d´aquests anys.
I començo amb l´afirmació més important que no és fruit d´una especulació teòrica sinó de la pràctica de qui, durant anys, va formar part d´un equip de televisó per parlar de llibres , i és, com he dit, que el llibre té imatge. No val, doncs, dir el contrari. On hi ha narrativitat hi ha imatge. Els manuals més simples de literatura, quan han de parlar dels diferents nivells que configuren una obra literària reserven un espai per a parlar de l´"ambient" (o espai narratiu) i és aquí on cal buscar i trobar la imatge del llibre. Escric sense consultar els meus arxius, els més de cents guions escrits i emesos a "Tot Art" i "Art Flash" sobre llibres. Però de memòria puc dir que quan Josep M. Castellet va publicar Josep Pla o la raó narrativa (1977) van anar al mas Pla a entrevistar l´escriptor empordanès, filmar el seu mas i el seu entorn; quan Luis Racionero va publicar Cercamón (1982) anàrem al Pirineu; quan Josep Elies va publicar La dona del capità (1977) l´entrevistàrem a Cadaqués i filmàrem els escenaris on passava la novel.la; quan Montserrat Roig va publicar El temps de les cireres (1977) recorreguérem l´eixample barceloní; quan Josep Albanell va publicar Ventada de morts (1978) la serra de Collserola ens serví d´espai natural, quan Joaquim Soler publicà Laberint sense (1978) els jardins del laberint d´Horta ens serviren d´escenari, quan Jesús Moncada va publicar Històries de la mà esquerra (1981) anàrem a Mequinença a filmar les restes del poble vell, com el nivell de l´aigua havia envaït el poble i les noves edificacions d´un poble pulcre i nou però sense la història de l´anterior. I, en història pura i dura, quan Josep Benet i Casimir Martí van publicar Barcelona a mitjan segle XIX. El moviment obrer durant el Bienni Progressista (1976) anàrem a filmar els barris obrers de la ciutat, alguns d´ells ja desapareguts sota la picanadora olímpica. I en aquest any verdaguerià recordar, també, que el 1977, amb motiu dels cent anys de la publicació de L´Atlàntida, es féu un monogràfic Verdaguer amb recorregut pels espais vigatans del poeta, entrevista a Joaquim Molas, recitat de Núria Candela i final a Vil.lajoana. Calen més exemples? Si la veritat es pot constatar -el llibre té imatge- i les raons del NO no poden anar per aquí, per què les nostres televisions s´entesten a seguir refusant el llibre?

"Tot Art" i "Art Flash" eren magazins de vint-i-cinc minuts on totes les manifestacions artístiques hi tenien cabuda. Eren, essencialment, programes informatius. Els llibres constituïen un reportatge de sis/vuit minuts. L´estructura, que podia tenir alguna variació segons el cas, era: Presentació -Veu en off amb imatge llibre explicant contingut -Pregunta autor -Veu en off amb imatge llibre explicant contingut -Sortida. El llibre pot aparèixer, doncs, en un magazín cultural generalista -és l´opció més fàcil i còmoda- o formar part d´un programa únic dedicat al món del llibre i la cultura escrita. Confegir una escaleta de programa, si es vol, tampoc no és difícil. Des d´entrar a la biblioteca d´un autor, saber en què treballa, conèixer una recomanació seva, fins al debat, no necessàriament diàleg, entre experts d´un tema que genera conflicte d´opinió i, per tant, tensió d´idea, passant pel dia a dia habitual del món editorial i social sorgit de la literatura, la història, la sociologia i l´assaig, com efemèrides, celebracions, exposicions -com la dedicada fa poc a Maria Aurèlia Capmany-. Però, de segur, que en tots aquests anys televisió haurà acumulat multitud de projectes entre els quals garbellar, seleccionar, triar i fer una síntesi i una prova amb les propostes més operatives. Sembla com si el model fos el problema però, de veritat, el problema és el model ? O ho són les persones? Hi ha una crisi de model televisiu o del perfil confús de direcció i presentació del programa? Ha de ser un periodista cultural o un professional de la literatura? Per què són incompatibles un i altre? La direcció del programa ha de tenir i monopolitzar necessariament sempre la imatge o la presència a pantalla pot estar repartida entre els diversos col.laboradors segons la feina que cadascú desenvolupi?

20 anys. TV3 i els llibres

El debat i el problema sobre el tema dels llibres a televisió sempre és el model. Un debat i un problema que en d´altres sectors mai no s´ha plantejat amb la mateixa exigència però que sí, com una penitència, es fa amb el llibre. I així amb esports d´imatge més que discutible -el tenis, el ciclisme, el golf- hem acostumat l´audiència no apassionada per aquests esports a seguir la seva evolució. L´actual director de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, Vicenç Villatoro, té un exemple clar per demostrar que la televisió té les seves raons de llenguatge a les quals no sempre podem defugir. Dintre el que és una manifestació de cultura popular a Catalunya, per exemple, els castellers han aconseguit consolidar un interés televisiu i la sardana, no. Absolutament cert. Els castellers tenen risc, esforç, espectacle i competició. Per això alguns esports d´imatge, com deia, més que discutible han pogut assolir interès televisiu. Però és que totes les manifestacions culturals han de ser jutjades sobre els mateixos paràmetres? O la diversitat de manifestació aconsella valors diferents?

Justament per intentar crear un registre de model popular el que sovint ha fet TV3 amb el llibre ha estat estrafer la seva identitat i dissimular la seva identificació. La por a la cultura ha desvirtuat al llibre. És com voler disfressar la música sinfònica de música pop. Quan televisió ha buscat un model de registre popular imaginant, per exemple, concursos el que deliberadament ha estat fent és voler defugir un gènere com és l´entrevista. Per què?. És que l´entrevista no és un gènere televisiu?. Cada dia la televisió utilitza les entrevistes en la seva programació en un o altre programa i són entrevistats personatges de molt diferent interés, condició i qualitat. Creure en l´entrevista és creure en la idea i en la força de la paraula. Creure en la possibilitat de l´entrevista a un escriptor, historiador o assagista és creure que l´entrevistat té coses a dir i en l´habilitat de l´entrevistador. Si les dues coses es donen l´entrevista és un gènere que pot parlar de llibres. I, molt més, si en lloc del diàleg es busca el debat amb dos o tres interlocutors. És a dir, la confrontació d´idees i opinions creant la tensió necessària per atreure i interessar l´espectador. Aquest era, i no altre, la clau dels sempre lloats programes de Pivot.

Un programa de llibres que sigui la suma de diversos gèneres periodístics -informatiu, reportatge i entrevista- és possible. Perquè la informació té interés, el reportatge té imatge i l´entrevista té tensió. Què fa, doncs, que seguim sense un programa de llibres a TV3?. La resposta tècnica és possible però, a més, cal afegir-hi, d´una manera indefugible, que un programa d´aquestes característiques obliga a una resposta política. I aquí les implicacions i les reponsabilitats pertanyen al més alt nivell de la política cultural catalana. La ceguesa en aquest camp ha creat un divorci absolut entre la classe literària d´aquest país i l´administració pública catalana. I és sorprenent i descoratjador veure que els responsables màxims d´aquesta adminstració, tant la política com la cultural, no ho hagin sabut percebre ni hagin sabut trobar o pressionar per trobar la solució que tots, tots, els escriptors catalans demanen. Mai no s´ha vist que la televisió pública d´un país, que tingui les difícils condicions lingüístiques que té Catalunya, que vulgui ser modern i tenir un futur, no aculli suficientment i àmpliament la literatura del seu país.

No crec que pugui entrar ara en un debat teòric sobre política cultural ni explicar que la realitat catalana està sotmesa a uns condicionants explícits que obliguen a respostes particulars. Perdoneu la facilitat i repetició del recurs però com tots sabem -i els antropòlegs millor que ningú- la cultura compleix una funció de cohesió social creant referents d´identificació col.lectiva que ajuden a estructurar i faciliten la sociabilitat i l´imaginari col.lectiu. És, si voleu, una religió laica. Aquesta és la seva trascendència i el seu poder. Per què, doncs, els responsables polítics i culturals d´aquest país refusen la possibilitat del mitjà més poderós de la societat moderna i de major abast social per crear aquests elements de cohesió i només buscar aquests referents d´identificació en nivells com l´esport o la més estricta cultura popular? El recurs a l´audiència és un fàcil i equívoc recurs perquè estic demanant respostes polítiques -en el cas català un peatge necessari- en un sector que pot no arribar als mínims que els paràmetres televisius habituals demanen. Justament, a aquesta possible carència, la resposta ha de ser més política que d´estandard d´audiència. Tampoc no demano un proteccionisme gratuït sinó acceptar que el paràmetre d´audiència d´aquests tipus de programa no pot tenir el mateix nivell que els altres. La resposta, repeteixo, és política i volem saber si la política, els polítics i els tècnics a qui correspon, la volen assumir o no. I tampoc no es demana als polítics cap mena de dirigisme cultural perquè no demano una política cultural de partit, sinó de país. En el camp de la cultura, si la intel.ligència operativa dels partits no ens ho desmenteix, encara hauríem d´esperar un ampli ventall d´acords i consens a molts nivells. Un d´ells i pel seu abast, hauria de ser el de la cultura a televisió.

La llengua és un mercat

Però hi ha una segona raó de pes en relació a la urgència de no menystenir la informació del llibre a televisió. I és que, com anunciava el títol d´un llibre publicat fa uns anys, la llengua és un mercat. I així els escriptors catalans es troben absolutament reduïts en un mercat reduït. La llengua és el primer camp que pateix les restriccions territorials del país. Només les manifestacions culturals que es recolzen sobre l´expressió lingüística viuen aquesta reducció. Les manifestacions de llenguatges no lingüístics no ho pateixen. Ni l´art, ni la música, per exemple, viuen aquesta limitació. El teatre, on si hi ha hagut una clara i decidida política de suport, ha superat d´una manera raonable aquest límit. El cinema, en canvi, per raons d´indústria i de mercat no ho ha pogut fer. I mentre això passa certa classe dirigent i econòmica no s´està de demanar proves d´identitat i fidelitat nacionalista quan des de les seves fàbriques o els seus comerços es manufacturen o es comercialitzen uns béns de consum la venda dels quals no depenen de la idoneïtat lingüística del comprador. El seu compte de resultats no pateix l´escissió lingüística del país. Però aquesta classe dirigent i econòmica no dubta a demanar a l´escriptor i a la literatura que preservin la identitat lingüística del país a canvi de la seva proletarització professional, el mínim suport -cal insistir en el que representen els pressupostos de cultura d´un govern nacionalista en relació als països del nostre entorn i dins dels presupostos generals de la Generalitat?- i la negació de tot reconeixement allà on fora un espai i una plataforma de difusió del seu "producte" cultural com és o podria ser la televisió. La injustícia és flagrant, el nerviosisme creixent i la ira entre els escriptors comença a ser cada cop més perceptible. Però la televisió catalana , com ha fet al llarg dels seus vint anys d´existència, no se n´adona i mira cap a una altra banda. Fins quan?

La solució passa no pas per cap tipus de proteccionisme fàcil. Es demana una resposta tan senzilla com un programa d´informació literària que reculli allò que mereixi ser considerat. Es demana una sensibilitat sobre el tema i una voluntat d´orientar la solució per intentar resoldre aquest dèficit irresolt. Es demana que els responsables de la direcció i programació de TV3 trobin la solució que tothom espera. I si el model preocupa es pot buscar entre una diversitat de models amb una diversitat de projectes i responsabilitats per veure de totes les ofertes possibles quina és la que més s´apropa al medi i al llenguatge televisiu que es pretén i es vol. No és fàcil però com he intentat raonar tampoc no és impossible. En tot cas la paràlisi que vivim no beneficia ningú. I molt poc als responsables passats i presents de TV3. Avui la societat literària d´aquest país demana i exigeix una solució que relacioni el seu treball amb el destinatari a qui va adreçat a través del mitjà que té més ressò mediàtic. I tant el partit del govern com els de l´oposició, en aquesta legislatura o a la que ve, estan moralment obligats a donar resposta a aquesta necessitat. I si es dona aquesta resposta pot ser, aleshores, es podrà desdramatitzar un problema que ha tensat massa la relació entre els escriptors catalans i l´administració i televisió pública -pública?- catalana.