Encontre de la Federació Galeusca
Pontevedra, del 25 al 27 d'octubre de 2013
Autor: Josep-Francesc Delgado

Josep Francesc Delgado (Barcelona, 1960) és escriptor i editor, i ha exercit la crítica literaria, el periodisme i la docència.

Des que el 1988 rep el Premi Joaquim Ruyra de narrativa juvenil amb Si puges al Sagarmatha quan fumeja neu i vent (1988), la seva obra per a joves lectors ha valgut els premis més prestigiosos: el segon Premi Internacional Europa el 1992 amb Nima, el xerpa (1993); el Premi Nacional de Literatura a la millor novel·la juvenil el 1994 amb Sota el signe de Durga (1993); el Premi Josep M. Folch i Torres de novel·la per a nois i noies el 1999 amb Ulldevellut (2000), juntament amb Hermínia Mas, i el Premi Ramon Muntaner de literatura juvenil el 2002 amb Els llops de la duna roja (2003), títol que va ser inclòs a la Llista d'Honor de l'IBBY (2004).

En el camp de la poesia ha publicat set títols, que van des dels poemes-endevinalla Endevina, endevinaràs, quin animal seràs (1995), Cosari (2000) i Paraules per endevinar (2012), als reculls de poemes Autopista púrpura (1988), El temps dels poderosos (1998), El fum que tot ho enterboleix (2004) i Arrel del foc (2008).

També cal destacar les seves adaptacions de contes clàssics i llegendes, i una sèrie sobre drets i deures dels infants i els animals. Té obra traduïda a l'anglès, l'aragonès, el castellà, l'èuscar i el gallec.

Ponència també disponible en èuscar i gallec.


CATALÀ    

 

Entre les bruixes que es pentinen i la meravellosa imaginació de Wendy: panorama actual de la poesia infantil catalana

1865-1939, UN ESGUARD A ALTRES LITERATURES EUROPEES

Durant l’època medieval la producció de literatura infantil catalana anava per davant de l’anglesa amb el llibre pedagògic Doctrina pueril (1282) de Ramon LLull (1232-1315), o la Disputa de l’ase (1417) d’Anselm Turmeda (1352/5-1423), un llibret en vers que va fer molta fortuna entre els infants i escolars medievals, no solament perquè pertanyia al cèlebre gènere de la controvèrsia en vers, tan popular a l’època medieval, sinó perquè en aquest cas la controvèrsia es produeix entre un ase que demostra a un home que és més intel·ligent. No coneixem textos de tanta ironia literària en l’anglès medieval. Aleshores la cultura anglesa anava per darrere i els cavallers catalans que participaven a les justes medievals angleses se sorprenien de les modestes cases de fusta britàniques i les comparaven amb les sòlides cases de pedra del camp català. Però aquest rang de privilegi va ser perdut per la literatura catalana a principis del segle XVI i no es va tornar a recuperar ben bé fins al segle XX. La petja de les obres medievals catalanes encara es nota en la nostra poesia infantil actual, on el gènere rei és el bestiari, que té els seus primers precedents en el Llibre de les bèsties (1287-1289) del mateix Llull.

A principis del segle XX, a Anglaterra, l’escocès James Matthew Barrie, creador de Peter Pan, un dels mites de la modernitat, anava escrivint els seus poemes per a infants i no era pas el primer. Robert Louis Stevenson ja havia escrit poemes per a nenes i nens abans que ho fes el creador de Wendy i el Mai Més. Alícia al país de les meravelles de Lewis Carroll fa recular la producció de la literatura infantil anglesa a 1865, trenta-nou anys abans de Peter Pan, que és de 1904. Podem dir el mateix de la literatura catalana i els seus autors?

Els orígens de la poesia infantil catalana es remunten a la mateixa època. L’any 1865 F.P Briz (1839-1889) publica Lo llibre dels àngels, un conjunt de poemes de to moralitzador i didàctic molt diferent al dels textos i poetes anglesos coetanis. Ja durant el Modernisme i el Noucentisme se succeeixen diverses antologies de poesia folklòrica i popular, però no abunda la poesia d’autor amb voluntat específica d’adreçar-se a un públic infantil. A mesura que ens anem endinsant en el segle XX les antologies recullen poetes com Jacint Verdaguer i el seu company eclesial a Vic Jaume Colell, Apel·les Mestres, Maria Antònia Salvà, Joan Maragall, Joan Salvat-Papasseit...

Els anys 1917-18 la Mancomunitat de Catalunya ja publicava antologies de poesia per a infants, i les tries es feien escollint els poemes més adaptables a aquest públic dels grans poetes del moment. Poc abans de ser suprimida per la dictadura de Primo de Rivera, la Mancomunitat encarregava els primers llibres d’autor a Josep Maria de Sagarra. Durant aquests anys de la Mancomunitat és quan apareix una primera fornada d’editorials dedicades a l’edició de literatura infantil: Muntañola, Proa, Mentora, Catalana... Abunden les revistes i és quan poetes com Carner tradueixen els clàssics anglesos, o Carles Riba els alemanys. Però anàvem amb retard i, tot i que Sis Joans (1928) de Carles Riba segueix la petja d’Andersen i de Grimm, no s’hi pot comparar pel seu moralisme explícit. Just quan començava a recuperar-se terreny van venir 50 anys de dictadures. L’eclosió d’una poesia infantil abundant adreçada a infants ha d’esperar fins a la present democràcia. En canvi, sí que podem parlar abans del 1939 d’una ingent traducció dels grans clàssics europeus: Andersen, Perrault, Defoe, Grimm, Stevenson..., així com de la consolidació d’una primera generació de grans il·lustradors com Junceda o Lola Anglada (1896-1984), la contista anterior a 1939 amb una sensibilitat més anglesa.

Podem parlar d’una literatura infantil catalana ja a principis del segle XX servida de la mà de Josep M. Folch i Torres (1880-1950), el primer dels grans autors que s’hi especialitzen. Comença a publicar el 1904 i ens dóna la seva obra teatral més popular, Els pastorets, el 1916. Abans dirigeix la primera revista infantil catalana El Patufet, a partir del 1909, quan torna de l’exili després d’haver anat a defensar la independència de Cuba, que crea la seva bandera independent tal volta sota la influència dels catalans creadors de la bandera independentista catalana. La popularitat de Folch i Torres a través d’El Patufet i d’Els pastorets fou immensa, i és una popularitat que ens arriba fins a l’actualitat cada Nadal, quan les escoles encara trien aquesta obra teatral per a les seves representacions. Comparar Els pastorets amb Peter Pan o Alícia ja és una altra cosa, és impossible perquè no tenen res en comú. No es pot comparar un sainet humorístic popular suportat en la tradició religiosa local amb la creació d’un mite laic de cap i de nou i un paisatge desbordant d’imaginació, partint de zero i en claus comprensibles només psicoanalíticament, que és el que va fer l’escriptor escocès. De tota manera, la naturalesa absolutament diferenciada de les dues obres també ens informa de la naturalesa molt diferent de les cultures que les acullen i inicien, en el cas català, conceptes viciats que arriben fins als nostres dies. Durant els anys de la Mancomunitat semblava que la situació es redreçaria, però no hi va haver temps i l’editor Muntañola es va arruïnar mentre publicava traduccions de Carles Riba dels clàssics llatins adreçats a un públic infantil. Va faltar temps.

DOS PUNTS DE COMPARACIÓ: LA LITERATURA ANGLESA I LA FINESA

Encara des de moltes instàncies literàries i universitàries catalanes la Literatura Infantil i Juvenil (LIJ) és considerada una literatura de segona categoria, una idea que no tindria sentit a la Gran Bretanya o a altres cultures on els autors no han de patir tant com els qui escriuen en català, gallec o èuscar. Els països amb un cert nivell de cultura i benestar de seguida consideren la infantesa i tot el que l’envolta com una prioritat i la dignifiquen. Que en el nostre cas les coses comencen a normalitzar-se ens ho demostra que ja hi ha estudiosos que s’interessen per la poesia infantil, però encara hem de córrer molt de camí per passar dels sainetescos pastorets que assenten un concepte sainetesc de LIJ, als Peterpans creadors de mites que n’obren un altre de molt més universal. Peter Pan no es pot entendre completament sense estudiar el seu autor ni adonar-se que el lector infantil no en pot abastar el significat. El mite potentíssim del nen que no vol créixer ni pot, va sorgir del desig d’un nen que no volia créixer per assemblar-se al seu germà mort d’accident i mitigar d’aquesta manera el dolor total d’una mare que ha perdut un fill. Obeeix a un profundíssim amor filial. Per això James adopta una postura irònica a tota l’obra i es burla de la seva ficció, perquè és plenament conscient de la seva irrealitat. Un autor en anglès podia fer una obra que el lector infantil no pogués entendre completament, perquè els autors en llegua anglesa miren per damunt de tot de fer literatura i després ja vénen, si cal, les adaptacions. Per això a la cultura anglesa, francesa o alemanya no hi ha una noció pejorativa de la LIJ, la consideren literatura amb tots els ets i uts. A les nostres latituds, els qui escriuen en català, gallec, èuscar o castellà es veuen obligats a autolimitar-se per mandat editorial i són molt pocs els qui fan el cor fort, se salten les regles del mercat i s’enfronten a una segona marginació després de la primera que els ve donada per la llengua minoritzada. Fer una LIJ sense exigència literària, sota la premissa falsa que els vailets no poden abastar la gran literatura per manca de competència lectora, és una errada que pagarem cara, perquè si a principis de segle XX Folch i Torres va fer el que podia fer: pastorets i patufets, ara cal que ens permetem la més absoluta de les ambicions si volem representar alguna cosa en l’escenari global. En el cas de l’actual poesia infantil catalana el lector podrà veure durant les planes següents que ja hi ha poemaris que apunten en aquesta direcció madura que la cultura anglesa havia assolit a finals del XIX.

Si explico aquest decalatge d’ambicions és perquè precisament té a veure amb la poesia infantil catalana. L’etern gènere minoritari de la poesia infantil no ha patit aquesta baixada de llistó que, en canvi, per servituds educatives i de mercat malenteses, sí que ha patit la narrativa infantil i sobretot la juvenil durant els anys 80 i 90. Altrament dit: l’actual poesia infantil catalana té no pocs bons llibres. Com que exposat així queda dit una mica de bursada, en farem el panorama que justificarà aquesta afirmació.

Abans afegiré un parell de notes sobre el punt de comparació. He utilitzat com a punt de comparació la literatura anglesa precisament per posar implícitament de relleu que, tot i que una tradició ha perseguit més que no pas ha estat perseguida i en l’altra ha estat a l’inrevés, són qualitativament comparables. Si comparem la literatura infantil catalana amb la d’altres llengües de demografia similar, per exemple la finesa, el resultat és sorprenentment favorable a la catalana. Finlàndia es va aixoplugar sota l’empara de Suècia per protegir-se de Rússia fins que va passar a mans russes a principis del segle XVIII, quan Catalunya perd la seva independència durant la guerra de Successió. Són històries paral·leles. Quan al segle XIX es produeix la Renaixença finesa, el finès és una llengua només de pagesos. El seu principal poeta romàntic, J.L Runeberg, que dóna el tret de sortida a la Renaixença finesa i al nacionalisme posterior, escriu i parla en suec. Fins i tot el seu músic més internacional dels segles XIX-XX, Sibelius, el compositor de Finlàndia, la simfonia que reivindica la independència, és suecoparlant. Els equivalents catalans, els poetes Aribau o Verdaguer, per exemple, són catalanoparlants i escriuen en català, com també ho són Frederic Mompou o Pau Casals. És una situació molt diferent. I tanmateix, Finlàndia s’independitza el 1919 durant la guerra civil de la revolució soviètica i actualment el finès és llengua nacional i d’una literatura infantil més recent que la catalana, el suec ha passat a ser la llengua d’una minoria i el rus ha desaparegut, una evolució també molt diferent... La Renaixença finesa del segle XIX qualla després de la independència en obres tan importants per a la literatura universal del segle XX com Sinhué l’egipci, de Mika Waltari. La llengua dels pagesos ja no és només de pagesos i s’instal·la a l’escenari literari internacional.

UN ORIGEN: EL FOLKLORE POPULAR

Totes aquestes llengües durant el segle XIX tenien versos populars i anònims dedicats als infants des de sempre. Recordem-ne uns que encara es troben en ús en català:

Plou i fa sol,
les bruixes es pentinen,
plou i fa sol,
les bruixes porten dol.

En el cas de l’èuscar la tradició popular es manté amb més intensitat en els seus vertsolaris que en el cas català tenen equivalent en les garrofes i els garrofaires de Berga, una de les zones de Catalunya amb més substrat basc. Totes les cultures europees tenen versos així i les escoles catalanes de finals dels anys setanta van començar per aquests versos perquè era el que hi havia i és el que durant les dècades anteriors a la present s’havia fet en el camp de l’ensenyament. La poeta més coneguda de la generació dels setanta, que va reaccionar contra la poesia realista i es va autoimposar una gran autoexigència formal, es va inspirar també en aquests versos populars:

Plou i fa sol
les bruixes es pentinen;
plou i fa sol;
les bruixes porten dol.

Plou i fa sol,
les bruixes es pentinen;
plou i fa sol,
les bruixes fan un ou.

Maria Mercè Marçal

I no és estrany, Maria Mercè Marçal (1952-1998) es fonamentava inicialment, d’una banda, en la poesia popular, ja que procedia de la pagesia de la plana de Lleida, i de l’altra, en l’avantguarda culterana de Josep Vicenç Foix, l’avantguarda radical de Joan Brossa i l’avantguarda maleïda de Josep Palau i Fabre. Influències a part, la seva poesia reivindica la igualtat de gènere i la seva veu és una de les primeres veus femenines que defensa alguns temes tabú sense complexos.

Durant els primers anys vuitanta del segle XX, poetes de la generació del realisme com Vicent Andrés Estellés (1924-1993) o Miquel Martí i Pol (1929-2003) eren profusament usats a les escoles. La seva no era una poesia concebuda expressament per a infants, però era emprada per a ells. En el fons, amb noms diferents, la situació continuava assemblant-se a la de l’època de la Mancomunitat. Però aquesta vegada hi va haver prou anys de normalitat perquè les coses canviessin radicalment i no és estrany que Miquel Martí i Pol, ja durant els seus darrers anys, ens donés un dels llibres de més èxit de la poesia infantil catalana expressament concebuda en aquest sentit: Per molts anys / Bon profit.

Però, tot això no hauria estat possible sense una tradició anterior. La tradició anterior a la guerra civil no era específicament infantil com no ho era la dels anys setanta, més aviat va tenir el bon sentit d’enllaçar amb la tradició del Bestiari medieval lul·lià i va oferir una continuïtat dignificadora que va preparar el terreny del ressorgiment dels darrers quaranta anys. Segurament aquestes bases sòlides són les que expliquen aquest diferencial de qualitat entre poesia i prosa per a infants. Anem a veure-ho:

LA PRIMERA BAULA DE LA CADENA ACTUAL: LA TRADICIÓ MODERNISTA, NOUCENTISTA I AVANTGUARDISTA 1892-1939

Una poesia infantil específica comença a aparèixer en llengua anglesa ja durant la segona meitat del s. XIX, quan l’escocès Robert Louis Stevenson (1850-1894) escriu una poesia a una vaca:

The Cow
The friendly cow, all red and white,
I love with all my heart:
She gives me cream with all her might,
To eat with apple tart.
She wanders lowing here and there,
And yet she cannot stray,
All in the pleasant open air,
The pleasant light of day;
And blown by all the winds that pass
And wet with all the showers,
She walks among the meadow grass
And eats the meadow flowers.

Robert Louis Stevenson

Oi que no és estrany? L’autor de The cow escriu sota les mateixes exigència i concepció que quan escriu L’illa del tresor (1893), traduïda al català durant el moviment noucentista. L’autor de Pa negre (2003), Emili Teixidor (1933-2012), és qui millor ha precisat aquest concepte d’origen anglès; la LIJ és aquella literatura per a adults que ja poden llegir els infants i adolescents i les novel·les de Stevenson i de Verne –el novel·lista francès- en són un bon exemple. Emili Teixidor no era poeta però va escriure deliciosos contes en vers per a infants, com: L'amiga més amiga de la formiga Piga, (1996) o La formiga Piga es deslloriga (1998).

En el cas de la poesia infantil catalana no podem parlar seriosament d’una generació de poetes que tinguin intenció d’adreçar-se a un destinatari infantil fins a segona meitat del segle XX, tot i l’edició nombrosa d’antologies de poesia popular o d’autor que ja es va produir durant la primera meitat.

Amb tot, trobem poemes esparsos ja en època del Modernisme. Quan el poeta Joan Maragall (1860-1911) escriu La vaca cega, fa fortuna entre els més petits. No és estrany, l’escriptor que rebia les seves visites a casa seva baixant per una llarga escala de cargol era home llegit i refinat, un poeta que va ser dels primers a llegir romàntics alemanys directament i a traduir-los i capir-los, a deixar-se influir pel Vitalisme i el Decadentisme. La seva composició ve de totes aquestes lectures:

La vaca cega
Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.

D’un cop de roc llançat amb massa traça
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.

Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.

Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot, mentre pasturen
l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria.

Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada… Però torna,
i baixa el cap a l’aigua i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se’n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.

Joan Maragall, Poesies, 1895

No sé si podem qualificar ben bé de poesia infantil la composició de Maragall, segurament no en tenia la intenció. Agafa un motiu decadent i amb el vitalisme moral que el caracteritza ens incita a l’amor i la compassió a través d’uns decasíl·labs plans. Entre La vaca cega i Els pastorets hi ha un abisme de plantejament a favor de la primera, tot i que no els separen gaires anys: Maragall estava marcant un camí ambiciós com l’autor de Peter Pan, un camí marcat per una profunditat d’ètica i de mirada que podríem comparar a Carroll o Barrie. Folch i Torres s’atenia a les servituds del teatre popular: havia de fer riure i entretenir. Alguns versos del poeta tardoromàntic Verdaguer, anterior a Maragall, ja li havien marcat el camí i serien també adaptables a un destinatari infantil. Però el camí que marcava Maragall representava, sens dubte, un bon camí a desgrat de les crítiques que li feien els noucentistes per escriure en dialecte barceloní, el més empeltat de castellanismes. Aquests mateixos que el criticaven no sempre havien entès profundament com ell els moviments de pensament europeu que el van precedir.

Joan Maragall no va ser un cas aïllat dins del Modernisme. Apel·les Mestres (1854-1936) ja s’adreçava específicament a infants: Cançons per a la mainada (s.d.), Darreres balades (1926), Les 29 cançons infantils d’Apel·les Mestres (2004) i escrivia amb una elegància que presagiava el Noucentisme.

La producció de poesia infantil abans de la guerra civil no té –en termes generals– la intenció de ser-ne, d’infantil, però fonamenta una bona tradició, és d’una gran qualitat, i ho és a desgrat dels instints autodestructius de l’elit cultural del país que després es va dedicar a defenestrar modernistes en nom d’un bon català que Maragall no tenia perquè era barceloní. I ho van aconseguir perquè els escriptors modernistes que es van suïcidar, van emigrar o es van morir d’avorriment no van ser pocs. Tradicionalment s’ha dit que aquestes tendències destructives venien de l’esquerra radical, però les poesies de Joan Salvat-Papasseit (1894-1924), poeta avantguardista català mort als trenta anys de tuberculosi, es cantaven a les misses progressistes catalanes dels anys setanta i eren d’un vitalisme molt constructiu. Són poemes d’un erotisme que va esborronar tant els lectors conservadors dels anys vint, que li van dedicar el silenci més total. Allò no era conservadorisme tal com s’entenia a Europa, de manera que els mateixos que feien suport al noucentisme cosmopolita estaven escandalosament mancats de l’amplitud de mires de la qual pretenien gaudir... Actualment els versos papasseitians ens fan somriure amb tendresa i constitueixen una primera lectura poètica ideal per a adolescents:

Dóna’m la mà
Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.
Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l'esguard lent del copsador distret.
Dóna'm la mà i arrecera la galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu
ens portaran la salabror que amara,
a l'amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d'amar.
Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant;
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Joan Salvat-Papasseit, L'irradiador del port i les gavines, 1921

Quan parlo d’instints destructius parlo de la cultura que es va imposar des del conservadorisme català dels anys deu del segle passat amb la creació de la primera institució autònoma: la Mancomunitat. Aquesta institució va fer obres tan importants com ensenyar la normativa fabriana dissenyada per Pompeu Fabra durant el Modernisme. Però també va frenar ostensiblement l’esclat de llibertat tan fèrtil d’aquell moviment per impulsar-ne un altre d’obedient a consignes polítiques: el Noucentisme. Maragall moria, ho feia amb un elevat to decadentista, al llit i dient: quina mort més dolça! I en un respecte general que ocultava un menyspreu viu de l’establishment noucentista que va mossegar arquitectes tan importants com Gaudí. Intel·lectuals i escriptors de la talla de Josep Pla, del poeta Carles Riba o del jove poeta noucentista Josep Carner menyspreaven l’arquitectura modernista avui reconeguda internacionalment. Un suïcidi col·lectiu… Hom ha dit que els joves sempre critiquen els precedents, però una desqualificació que va durar trenta anys no es pot deure només a un abrandament juvenil sinó a una intolerància monolítica i sostinguda.

I amb tot, a desgrat d’aquests episodis de miopia intel·lectual, aquests decennis que van de la guerra civil a finals dels anys seixanta ens donen la baula, el pont entre la tradició passada i la present: els tres bestiaris. Dos d’aquests bestiaris, el de Bertrana i el de Carner, es publiquen i s’escriuen molts anys més tard que el Modernisme o el Noucentisme on van donar-se a conèixer com autors. Però poc o molt en segueixen la petja.

TRES BESTIARIS CLÀSSICS

Prudenci Bertrana (1867-1941), uns dels grans novel·listes del Modernisme, produeix el primer d’aquests bestiaris que tenen com a tema els animals: L’ós benemèrit i altres bèsties (1932), i es distingeix dels altres perquè el va escriure en prosa narrativa. Prudenci Bertrana era originari de la Garrotxa, d’una família de propietaris rurals arruïnats perquè el pare va posar la gestió de les terres en mans d’un mal capatàs. Prudenci Bertrana coneixia molt bé els animals del bosc perquè havia anat a caçar sovint. És el qui posseeix un coneixement més experiencial de la natura i dels seus animals i això es nota especialment quan dóna forma narrativa a alguna de les proses d’animals. La seva filla Aurora Bertrana en remarca la sensibilitat vers les bèsties engabiades i oprimides que el connecta directament amb el pensament animalista actual. La seva capacitat de descriure els animals a partir de comparacions i metàfores és brillant.

Josep Carner (1884-1970), el príncep dels poetes noucentistes, ens serveix el segon amb elegància d’estil. El Bestiari carnerià es va publicar molt més tard, el 1964, precedit pel Museu zoològic (1963) del mateix autor. Museu zoològic parteix d’un encàrrec editorial de Jaume Pla que busca text per a uns dibuixos de l’escultor Josep Granyer. De l’engrescament del poeta per aquesta tasca sorgeix el primer llibre que acaba saldat ben aviat i, de retruc, el segon perquè el poeta no es va desanimar i va continuar escrivint. Josep Carner és fidel als seus trets: bonhomia, humor elegant, civilitat, concepció clàssica del vers en la rima i el metre. Marià Manent ens en diu a l’edició de 1968 de l’obra completa que s’hi respira La Fontaine i hi podem observar l’estil neoclàssic francès que tant va influir Carner quan era jove. També parla de la seva gràcia verbal, del seu sentiment de benignitat. Per a Jaume Subirana, en canvi, el Bestiari requeriria una preselecció més estricta. Jaume Subirana coincideix més amb Albert Manent, que veu el recull més desigual, potser perquè l’ús constant de la rima per la qual Carner, com Sagarra, posseïa una gran habilitat, a vegades el duu a rimes fàcils. Joan Fuster, en canvi, n’elogia el to moralista, un to que ben segur li ve dels il·lustrats francesos. Joan Fuster connectava bé amb aquest to perquè, com Josep Pla, admirava Montaigne i els escriptors francesos del XVIII i XIX.

El seu bestiari encara s’usa actualment pel seu domini de la mètrica i de la rima, però Carner queda lluny del coneixement de la naturalesa de Bertrana i de les seves imatges llampants perquè, per dir-ho en els termes esmolats de Josep Pla, Carner era un noi de pis, és a dir, ciutadà i amb vocació de ser-ho.

La cadernera
Al primer pis hi ha un gos danès,
malhumorat de viure-hi pres.
Al segon, un lloro ensopit
repeteix el que sempre ha dit.
Al terç, planyívol, feia el gat:
–Pogués escapar-me al terrat!
Al quart, de temps ha llogador,
l'aranya fila en un racó.
En el quint pis, de sobte, un dia,
ofert a uns vells patriarcals,
la cadernera fa alegria,
gentil remei a tants de mals;
ja lloro i gat, aranya i gos,
troben el viure delitós.

Josep Carner

El bestiari carnerià, però, té un competidor trapella: un poeta socialista i avantguardista dels anys trenta, Joan Oliver (1899-1986), procedent d’una bona família d’industrials de Sabadell. Pere Quart (Joan Oliver feia servir aquest pseudònim com a poeta) escriu, havent assumit l’elegància del vers carnerià i l’estirabot avantguardista del grup de Sabadell a parts iguals. Aquest tercer –en ordre d’estils, no pas cronològic– Bestiari (1937), és el més madur de tots tres, el que ha tingut més èxit i el que té més vigència, però cadascun té qualitats que li són úniques:

Mosques i mosquits
La natura
diligent ens procura
una bèstia
per a cada molèstia.
Si a les fosques
ja no piquen les mosques,
hi ha els mosquits,
que treballen de nits.

Pere Quart

Com he esmentat, durant la darrera etapa de la Mancomunitat començava a sorgir un mercat per a la literatura infantil que la dictadura de Primo de Rivera va maldar per destruir i la Segona República mirava de reconstruir. Josep Maria de Sagarra (1894-1961) seguia aquesta traça de professionalització. Així que el cèlebre escriptor teatral, ja amb una vocació editorial de servei a l’ensenyament, escriu per a la Mancomunitat Els ocells amics (1922). No és poesia, però la poeticitat de la seva prosa crida a incloure-l’hi:

Les orenetes i els falziots (fragment)
La més estesa de totes i la més simpàtica és l'oreneta de xemeneia, que és coneguda arreu amb el nom sol d'oreneta. Té gairebé un pam de la punta del bec a la cua, i les seves plomes són acolorides amb més gràcia que les de cap altra mena d'orenetes. Té tota l'esquena d'un color negre lluent, que sembla blau metàl·lic, i el front i la gorja d'un coloret castany rogenc. Diuen les velles de pagès que té aquest color perquè, havent anat a desclavar els claus dels peus i les mans de Nostre Senyor quan era a la creu, es va quedar amb la cara pintada de sang. Té tota la panxa pintada d'un color de palla, i al mig de la cua, que fa com una forqueta, hi té dues taques blanques que semblen dues perles.

Josep M. de Sagarra, Els ocells amics

Aquest tipus d’encàrrecs van retornar durant la Segona república de la mà de la Generalitat. Briz i Apel·les Mestres tenen un continuador: Cuques de llum, poemes per a infants (1930), El senyor pèsol i altres plantes (1937) de Salvador Perarnau (1895-1971), aquest segon llibre publicat ja pel comissariat de propaganda de la Generalitat. Salvador Perarnau escrivia sempre amb quartets de rima encadenada ben confegits i va adreçar tots dos reculls explícitament a infants. A València també sorgien autors que escrivien poesia per a infants com Josep Maria Bayarri: Versos per als xiquets valencians (1936). També trobem una traducció de Marià Manent de 1928 així com diversos cançoners de Narcisa Freixas (1859-1926) & Francesc Sitjà (1880-1940) aquell mateix any. Joan Llongueres (1880-1953), músic i autor de cançons infantils, Les cançons de Joan Llongueres (1996), va continuar la tasca poeticomusical de Narcisa Freixas.

Marià Manent va publicar molt més enllà, el 1980, un poemari infantil: Espigol blau. Manent gaudeix d’una de les sensibilitats poètiques més perceptives, mil·limetrades, ponderades i flegmàtiques que ha donat la poesia catalana del segle XX.

DE LA POSTGUERRA A LA DEMOCRÀCIA (1939-1978)

En el cas de la poesia infantil catalana dels anys quaranta i cinquanta es pot parlar del desert com en tantes altres àrees amb alguna honrosa excepció com les Poesies per a infants pròpies per recitar, serioses i humorístiques per a nois i noies que va publicar l’editorial teatral Millà.

No és que durant la foscor dels anys quaranta i cinquanta no hi hagués la intenció d’escriure poesia infantil, és que l’extrema duresa de la dictadura duia constantment a accions més peremptòries, perquè el franquisme va acabar amb tot el que havia estat una normalització incipient. La poeta infantil més representativa dels darrers cinquanta anys, Joana Raspall, era una bibliotecària republicana joveníssima, formada sota el mestratge de Carles Riba i l’herència noucentista. Quan durant els anys cinquanta mirar de fer alguna cosa per la cultura catalana prohibida va pensar que primer calia fer diccionaris de sinònims, parònims i antònims i va desenvolupar una important obra lexicogràfica: anava escrivint les fitxes lexicogràfiques i les endreçava reciclant capses de sabates. No és fins als anys seixanta que una timidíssima obertura en la dictadura la crida a escriure teatre infantil en català perquè, com ella mateixa argumenta, calia que algú ho fes. La seva producció poètica específicament destinada a infants s’escriu majoritàriament durant els darrers trenta anys i és la més nombrosa de totes les obres que tenim. Mentrestant, els escriptors de les generacions que la precedien, anaven donant a conèixer els bestiaris.

RESTAURACIÓ MONÀRQUICA I DEMOCRÀCIA (1978-2013)

QUATRE CLÀSSICS

Arribats a l’actual democràcia, doncs, és quan podem parlar amb fonament d’una producció de poesia infantil específicament concebuda per a un lector infantil, és a dir, d’una normalització del gènere comparable perfectament a altres cultures europees.

La nòmina d’autors en aquesta disciplina és llarga. Parlaré primerament de quatre autors dels darrers quaranta anys amb el benentès que segur que se n’hi poden afegir més, però que si parlo primer d’aquests quatre és perquè són diverses i suficients les veus que permeten afirmar-los com a futurs clàssics i estem dibuixant un panorama que ha d’oferir uns valors mínimament consensuats. Durant els anys que vindran segur que aquests quatre es podran ampliar amb poetes de la seva pròpia generació o futurs, alguns dels quals apareixeran a les planes següents a tall de presentació.

Dos d’aquests quatre primers poetes clàssics tenen més de vuitanta i cent anys respectivament (Albó i Raspall), el tercer ja no es troba entre nosaltres (Martí i Pol) i el quart és Miquel Desclot. Podem parlar, doncs, de generacions ja definitivament completades. Dos d’aquests escriptors tenen la seva poesia infantil reunida en un únic llibre (Albó i Martí i Pol), i pel que fa als altres dos hi ha tota una obra escampada en diverses editorials (Desclot i Raspall). En el cas de la generació de Desclot, la generació dels setanta, s’inicia una profusió d’autors que requereix un estudi individual i global.

Si mirem d’endreçar una mica el que acabem de dir, cal que parlem de quatre de principals que, com deia, ja han rebut una acceptació general, o bé de públic, o bé de crítica o bé dels dos: Joana Raspall (1913) pertanyent a la generació de postguerra, però que com ja hem dit eclosiona en plena democràcia com a poeta infantil, Núria Albó (1930), pertanyent a la generació del realisme dels anys seixanta; una generació que no tenia tant de realista com pretenien els autors dels anys setanta (la generació posterior que va reaccionar contra el realisme) perquè s’hi mantenen tècniques de la sensibilitat simbòlica més que no sembla. Miquel Martí i Pol (1929-2003), també de la generació del realisme, i Miquel Desclot (1952), pertanyent a la generació dels setanta. Tots tenen ja escrita una gran part de la seva obra poètica infantil, Miquel Desclot és qui encara ens obsequiarà, probablement, amb més creacions. Cadascun d’ells requereix una tesi doctoral, i aquí només en farem una pinzellada.

L’obra poètica de Raspall (Petits poemes per a nois i noies, 1981; Bon dia, poesia, 1996; Degotall de poemes, 1997; Com el plomissol, 1998; Pinzellades en vers, 1998; Versos amics, 1998; Serpentines de versos, 2000; Escaleta al vent, 2002; Font de versos, 2003; A compàs dels versos, 2003; Concert de poesia, 2004; El meu món de poesia, 2011; 46 poemes i dos contes, 2013) es caracteritza per la seva sensibilitat, do de llengua i transparència:

Coneixença (fragment)
Quan es troben cada tarda
que l’un va i l’altra ve,
tots dos es miren, i sembla
que se’ls eixampli el carrer.
No s’han dit mai cap paraula;
només els ulls han parlat
i els han captivat amb llaços
de fonda curiositat...
«Com es deu dir?» «Qui deu ser?»
«D'on deu venir?» «Cap on va?»
Ah!, si tinguessin un dia
el valor de preguntar!...
«Què puc fer per acostar-m’hi?»,
pensa ell.

Joana Raspall, Font de versos.

És un tret que comparteix amb Núria Albó, M’ho ha dit el vent (2001). La mainada gaudeix amb les poesies de les dues autores perquè les entén i fan un ús molt fluent de la repetició, l’anàfora i altres figures pròpies de la poesia popular tradicional.

Nit estiuenca,
nit de calor.
L’herba s’asseca,
però jo, no.
Com més fa calda,
més bé jo estic;
ella rondina,
i jo, ric.., ric...

Joana Raspall, Serpentines de versos.

I, amb tot, les dues saben fer-se entendre sense rebaixar gens el to poètic ni literari. No oblidem que Raspall, a més de bibliotecària, era lexicògrafa i Núria Albó ve d’una família de pagès, d’una llengua rica, incontaminada. Vegem-ne una mostra:

La lluna
Ahir quan tothom dormia
la lluna va anar a fer un volt.
Va trobar quatre estrelletes,
va sentir xutar un mussol
i es va gronxar amb quatre núvols
com si fossin un bressol.

Dormiu, que tot és silenci,
dormiu, nens petits del món.
Que ja us vetllen les estrelles,
la lluna i el rossinyol.
Tanqueu els ulls ben de pressa
perquè s'hi aturi la son.

Núria Albó, M’ho ha dit el vent.

Totes dues comparteixen també una sensibilitat per la musicalitat del vers que flueix amb naturalitat. En el cas d’Albó, a més, la música és una afecció intensa que l’ha duta a escriure cantates i a parlar dels instruments musicals:

Concert de trompeta
Toca ben fort! Desperta l’adormit
amb la rodona aguda del teu crit!
Talment com un infant
que vol abraçar el món
giravoltant,
així el teu cant.
Toca ben fort i convida l’amor
amb la rotllana ardent del teu crit d’or.

Núria Albó, M’ho ha dit el vent.

Aquest tret melòman el comparteix amb Miquel Desclot (1952), que dedica a la música un dels seus conjunts poètics més originals i alhora equilibrats:

Clarinet
Com que sóc un clarinet
de la boca a l’esquelet,
m’ensabono cada dia
la lluent anatomia:
no voldria que un barrut
pogués dir-me «claribrut».

Miquel Desclot, Més música, mestre!

S’ha remarcat a bastament el terme senzillesa per descriure les poètiques de Raspall i Albó. És un terme enganyós que pot tenir un sentit elogiós o desqualificador. Com va afirmar el cèlebre escriptor britànic Charles Dickens: escriure de manera que les coses s’entenguin amb facilitat és l’art més difícil d’aprendre. Aquest és el sentit que hem d’atorgar als poemaris que ens ocupen i aquest és l’art que Raspall ha après des d’un coneixement detalladíssim de la llengua i que Albó ha assolit llegint i rellegint en unes quantes llengües i compartint lectures i neguits amb l’escriptora Maria Àngels Anglada. Aquest tret estilístic resulta summament seductor en els dos corpus poètics que tractem: es tracta d’una fluència semàntica i eufònica que sorgeix de la depuració i la depuració només pot sorgir de la discriminació entre un conjunt de coneixements lingüístics, literaris, experiencials i emocionals molt complet. És per això que la poesia de les dues autores encaixa perfectament en allò que darrerament s’ha anat anomenant la pedagogia de la intel·ligència emocional.

D’aquests quatre autors, Desclot, potser per la seva condició de traductor, és el qui escriu una poesia infantil més rica en trops i fa més com faria un Lewis Carroll o un James Mattew Barrie, o el que potser ha dominat l’art del vers infantil amb més refinament entre els poetes anglesos clàssics, Ruydard Kipling. Miquel Desclot ha bastit una àmplia obra poètica infantil: Música, mestre! (1987); Bestiolari de la Clara (1992); Oi, Eloi? (1995); Més música, mestre! (2001); Menú d'astronauta (2003); El domador de les paraules. Poesies incompletes (2012). Edifica una obra literària, en aquest cas poètica, que té com a premissa l’escriptura literària sigui quin sigui el destinatari, tal com van fer els grans autors anglesos. És per això que ens diu: “Joana Raspall és, en definitiva, una escriptora que treballa amb les mateixes serietat i professionalitat quan escriu poesia per a infants que quan redacta diccionaris per a adults” (revista Faristol 2013). Ens ho diu perquè aquesta professionalitat és la que s’aplica sempre a ell mateix quan escriu.

Es tracta d’un poeta apassionat pel joc de paraules, de l’eufonia, de l’onomatopeia. És un autor amb molt coneixement de l’ofici, un malabarista del mot poètic, un curador del vers, el ritme i la rima, que fa servir amb una gran diversitat mètrica, i per això connecta i evoluciona d’una manera més explícita a partir dels bestiaris anteriors a la guerra civil amb el llibre que li ha donat més anomenada, Bestiolari de la Clara:

Cabra boja
Com que la cabra no hi va cabre
van escurçar-la a cops de sabre.

Escapçada va entrar a la capsa
però llavors va fer un col·lapse.

Van enterrar-la, doncs, a terra
i ja no va donar més guerra.

Miquel Desclot, Bestiolari de la Clara.

Altres autors també han conreat el bestiari: Ricard Bonmatí, Estimades feres (Bestiari) (1990); Enric Larreula, Bestiesari (1995); Francesc Pérez Moragón & Carles Pérez, Alfabestiari (1992), i un autor de la darrera generació: Antoni Albalat, Quines bèsties! (1998). De manera que el bestiari es constitueix en el tipus de poemari més conreat a hores d’ara.

Miquel Desclot és també l’autor de l’antologia més completa de poesia infantil en suport paper de consulta imprescindible: Poesies amb suc. Antologia de poesia per a infants (2007).

A Miquel Martí i Pol (1929-2003) li devem el poemari doble de més èxit de públic: Per molts anys / Bon profit (1987). És l’únic que prescindeix de la temàtica animal que tots els altres recullen d’una manera o altra. Tot i que la seva poètica és estrictament realista, resulta innovador temàticament, perquè la meitat del conjunt es dedica a la gastronomia. L’altra meitat, Per molts anys, es dedica a un tema més tradicional: al pas de l’any i els seus mesos, una temàtica que també trobem en Albó i Raspall:

Patates fregides
Ni eixutes ni humides,
són bones les bones
patates fregides.

Rosses per fora, i per dins,
flonges com el pa calent,
satisfan el paladar més exigent.

Un pot menjar-se-les soles,
però acompanyen molt bé
els plats de carn més diversos
quan ens convé.

Ni eixutes ni humides,
són bones les bones
patates fregides.

Miquel Martí i Pol, Bon profit.

Allò que ens gratifica de la lectura d’un bon autor és que sempre ens sorprèn. Miquel Martí i Pol va escriure aquesta poesia sense complexos, dedicada a un plat tan popular, quan ja era un poeta consagrat... L’any titurany de Ricard Bonmatí també aborda la temàtica de les estacions i els mesos de l’any com fa Miquel Martí i Pol, així com Amanida de poemes (2008) de Núria Albertí.

UNA GENERACIÓ OCULTA?
La dedicació a la poesia adreçada específicament a lectors infantils que realitza la generació dels setanta no sorgeix del no-res, però com que la generació anterior encara va patir el silenciament de la dictadura als ulls d’un jove dels anys 70 o 80 podia semblar d’aquesta manera. Dels quatre autors que ja hem esmentat –amb el benentès que se n’hi han d’afegir més–, tres pertanyen a generacions anteriors –Núria Albó, Miquel Martí i Pol i Joana Raspall– i, tot i que els contactes entre ells i els altres eren escassos i no podem parlar de grups en un sentit estricte, també hi havia altres escriptors. És el cas de Joan Vila i Vila (1943): La pluja boja (1984), Estoig de versos (2003); de Josep-Ramon Bach (1946): Viatge per l'Àfrica (2000), El gos poeta (2007); de Francesc Bofill (1947): El càntic del sol (1973), Juguem cantant? 1 (1980), Juguem cantant? 2 (1981) i d’Enric Larreula (1941): El bestiari (1996)¸ Animalari (2007).

Els grills (fragment)
A un grill a la loteria
li va tocar un bon pessic.
És a dir, que es va fer ric
com ningú no s’ho creuria.
I ho va dir a un seu amic
una nit clara de lluna,
que si havia fet fortuna
i era ric, ric-ric, ric-ric.

Enric Larreula

I encara n’hi trobem dues més de valencianes: Maria Beneyto (1925-2011): Poemes de les quatre estacions (1993); alguns dels quals, com els de la mateixa Joana Raspall i algun de Núria Albó, tenen una afinada sensibilitat que recorda el concepte oriental de poesia, i més específicament l’haikú.

Les germanes fulles
anaven al ball,
rialles per l’aire
I els vestits daurats.

Maria Beneyto, Poemes de les quatre estacions.

I Empar de Lanuza (1950), Abecedari de diumenge (1988); Versos al sol (2000); de qui Teresa Duran ha dit que posseïa un alenar poètic tendre i afectuós:

Tinc un monstre al llit
Tinc un monstre al llit
que em fa cuscurelles
i cada matí
em porta roselles,
móres d’esbarzer
i versos d’abelles.

Empar de Lanuza, Versos al sol.

Dels versos d’aquestes dues poetes se’n pot afirmar que han estat ben escrits, amb un domini impecable del ritme. Amb Maria Beneyto i Empar de Lanuza trobem dues poetes que cal afegir a la llista dels quatre ja esmentats. Ambdues poetes valencianes, com passa en el cas dels autors catalans, són autores anteriors a la generació dels setanta i publiquen els seus poemaris quan aquesta generació posterior a la seva ja s’ha consolidat. Podem extreure dues conclusions de tota aquesta trajectòria. La primera és ben coneguda: aquestes poetes han hagut de guardar poemes al calaix llargament, o els poemes, o les seves ganes d’escriure’ls, de manera que palesen en pròpia carn la repressió de cinquanta anys de dictadures i l’ofec que va patir la llengua catalana. L’explosió dels darrers trenta anys, doncs, és en part una desrepressió en forma de poemaris que, si la situació hagués estat normal, hauria presentat molts d’aquests llibres vint i trenta anys abans. En alguns d’aquests casos, com en el de Maria Beneyto, part de l’obra es desenvolupa en castellà.

La segona observació que cal fer va cap a València: l’actual florida de poesia infantil a València té els seus precedents en les autores valencianes que acabem de veure.

I encara en farem una tercera: tot això que estem dient és en part vàlid per a la producció de poesia adulta. La generació anterior a la dels setanta, amb poetes com Núria Albó, Rosa Fabregat i Maria Àngels Anglada, també apareix amb aquest retard, publicant quan la generació dels setanta arrenca amb força, i injustament apagada per una normalitat que els arriba tard. I, ben mirat, si llegim l’obra completa de la poeta de les terres de Ponent, Rosa Fabregat, hi trobem un plec de poesies que corresponen temàticament a la infantesa i els seus jocs, o sigui que la majoria, d’una manera o altra, van pensar en els lectors infantils. La tarragonina Olga Xirinacs (1936) amb Marina; cavall de mar (1986), que conté poemes de tema mariner adreçats específicament a infants, és un cas molt semblant a l’anterior:

Marina
La Marina juga al sol
amb la closca d'un cargol;
s'ha volgut tombar d'esquena
i troba un cranc a l'arena.
El cranc és petit,
li puja pel dit,
li passa pel nas,
li baixa pel braç,
el cranc s'ha espantat
i ja s'ha amagat.

Olga Xirinacs. Marina; cavall de mar.

De manera que, tot i que aparentment a principis dels anys seixanta el que està apareixent són les obres d’un autor que arrenca molts anys abans com Josep Carner, en realitat hi ha un conjunt d’autors a tot el territori que comencen a sentir neguit per aquest tipus de poesia i que no publiquen fins a vint o trenta anys més tard, quan la situació ja s’ha normalitzat. Això explica que passin desapercebuts com a generació i siguin erròniament inclosos en la generació dels setanta. Que entre les poesies infantils d’aquestes autores hi ha una afinitat és un fet que ja s’intueix.

GENERACIÓ DELS ANYS SETANTA

Pertanyen a la generació de Desclot: Josep M. Sala-Valldaura (1947); Carme Rovira (1942); David Cirici (1954), autor del Llibre de vòlics laquidambres i altres espècies (1985), poesia narrativa escrita en heptasíl·labs apariats; Ricard Bonmatí (1954); Eduard Sanahuja (1953); Carles Hac Mor (1940); els valencians Marc Granell (1953), El ball de la lluna (2003); Fina Girbés (1957) i Dolors Pellicer (1956)... Amb aquesta generació la poesia adreçada específicament a infants esdevé una realitat, adquireix una corporeïtat sòlida en part perquè, com ja hem esmentat, les generacions precedents també es normalitzen durant aquests anys la seva producció.

Ricard Bonnmatí ha escrit diversos llibres de poesia infantil: Estimades feres (1990), L’any tirurany (2003), En cap cap cap (2008), Feres enciseres (2010), Petits grans moments (2010) i El zoo d’un poeta de la A a la Z (2012).

Josep M. Sala-Valldaura, que ha estat descrit per Margarida Prats com un dels poetes més desconeguts i alhora més originals, ha publicat: Tren de paraules (1997), Disfresses (2002), on també treballa l’endevinalla. Una major difusió d’aquest poeta faria passar molt bones estones a lectors infants i adolescents:

Conjur per mirar d’aprovar sense estudiar (fragment)
Ai, Verge Santa,
Verge Santa!
Per què sóc tan manta?

Ai, Déu meu,
Déu meu,
estudiar és una creu!

Aquesta assignatura
és massa dura,
aquesta prova
ve massa d’hora,
i jo no vull
emplenar aquest full.
No en sé res de res
i ho escric tot al revés.
Com costa
trobar una resposta!

Miquel Desclot s’ha adonat de la qualitat i l’originalitat d’aquesta poesia i per això li dedica força poemes a la seva antologia. Ha estat un dels primers a donar-li l’èmfasi que es mereix.

ELS POETES VALENCIANS

La florida de ben bé dues generacions d’autors de poesia infantil a València comença amb Marc Granell (1953), autor de la generació dels setanta: L'illa amb llunes (1993), La lluna que riu i altres poemes (1999), El ball de la lluna (2003), El bosc del meu abecedari (2003), El planeta que era blau (2004) i Oda als peus i altres poemes (2008).

Fina Girbés (1957) s’estrena l'any 2008 amb Poemes de diumenges i dies faeners (2008) i continua amb Poemes de butxaca (2009) i Poemes a la carta (2012). Alguns dels seus poemes enriqueixen la poesia gastronòmica en la línia de Martí i Pol:

L’entrepà
Ple de tonyina amb olives,
ple de tomaca, oli i sal,
ple de pernil i formatge,
tant se val, m’és igual.

Embolicat amb alumini,
dins la bossa, l’entrepà
viatja amb mi cap a escola
fins a l’hora d'esmorzar

Fina Girbés. Poemes de butxaca.

Tot i que és anterior a tots aquests poetes, Jaume Bru i Vidal (1921-2000), amb una dilatada trajectòria poètica, brinda el seu darrer poemari als infants: Glorieta i altres poemes per a infants (2000), on trobem des de nadales tradicionals fins a poemes d’animals servits amb un esplèndid domini del vers.

Llorenç Giménez (1954), conegut sobretot com a contacontes, també ha publicat poesia infantil: Les endevinalles de Llorenç (1997) i Oficis de rondalla (2003).

Maria Dolors Pellicer (1956) inicia la seva producció poètica amb Versos diversos (2003), Rimes i rialles (2005), Versos de tres sabors (2007) i La selva en vers (2009); en aquest conjunt aborda la temàtica del bestiari. A més del bestiari i la temàtica escolar, com la mateixa Raspall o Albó, aborda a vegades temes socials plens d’actualitat:

La pastera atrotinada
La pastera atrotinada
ja s’acosta al seu destí
i una dona de pell bruna
acarona esperançada
el seu ventre arredonit.
“Dorm, menut, la lluna ens guia,
el nou dia arriba ja;
naixeràs en terra estranya
però el pa no et faltarà”.
Una llum que no és de lluna
il·lumina els navegants
i la barca trontolleja
poc abans de naufragar.

Maria Dolors Pellicer. Rimes i rialles.

Durant aquests anys Lluïsa March publica Poemes del sol i de la lluna (2004). El segle present continua oferint-nos nous autors: Carles Cano (1957), Poemes sense diminitius (2007), és, a més a més un gran animador cultural, contacontes, professor, guionista, locutor... Carles Cano, com ja havíem vist amb Desclot, juga amb tot el ventall de possibilitats tècniques: embarbussament, endevinalla, joc de paraules, acròstics... I fins i tot el cal·ligrama. És un dels nostres poetes més imaginatius:

La pluja cau
La pluja cau
C
a
t
a
p
l
a
u!
Quan ix el sol,
s'asseca el món.

Núria Albertí, d’Alacant, és una de les autores més recents: Grill, grill i altres animalades (2006), Poemes i cançons de bressol (2007), Amanida de poemes (2008), S’obre el teló: sabates en acció! (2008), Fantasmades rimades (2009), Roses i dracs (2009), Pirates a la vista (2010), Aventures sense sortir de casa (2012). Ha desenvolupat tota la seva activitat creativa a Catalunya i, com en el cas de Lola Casas i de Ricard Bonmatí, ha treballat la didàctica de la poesia des de l’educació de les emocions [http://nuriaalberti.wordpress.com/cursos-i-tallers]. També ha entrat en el terreny de la música amb Pirates a la vista, que conté partitures i fins i tot cd amb les cançons. Pirates a la vista és dels pocs reculls poètics per a infants que es dedica de manera monogràfica a aquesta temàtica de tant d’èxit des del segle XIX.

La poeta Eva Dénia (1960), autora d’El color del blat (2007), escriu una poesia amb molta sensibilitat, propera a la cançó i hereva de la d’Empar de Lanuza.

Si en el cas de Joana Raspall ens trobem amb una poeta que inicia la seva poesia per a adults després de la seva poesia infantil, hi ha autors que tradicionalment havien escrit poesia per a adults i ens ofereixen ara els seus llibres per a infants. Hem esmentat el cas de Miquel Martí i Pol i el seu celebrat llibre; aquests darrers anys hi hem d’afegir el poeta valencià Josep Ballester (1961) que ha escrit un dels seus millors llibres de poesia, d’una refinada sensibilitat, amb els infants com a destinataris: Els ulls al cel i l’ànima al mar (2003).

Josep Ballester adopta com a temàtica un camp semàntic que apareix a tots els altres poetes en forma de poesia, però no de poemari. El mar ja l’havíem vist a poetes com Olga Xirinacs i altres; el cel vist des d’una moderna perspectiva astronòmica encara no havia aparegut, es tracta d’un conjunt bitemàtic com ja havíem vist amb Miquel Martí i Pol. A ell devem poemes a Mercuri, Venus, Mart, Júpiter, Saturn, Urà, Neptú i Plutó. Els ulls al cel i l’ànima al mar és un excel·lent poemari de sensacions que té, en aquest sentit, punts de contacte, pel que toca a la sensibilitat, amb el poeta Marià Manent:

Mediterrània
Mediterrània
d'ametla verda.
De xiprer i carrasca.
De vi ensucrat i onada.
De pètals i melmelada.

Del beduí
és el bagatge
del llarg camí.

LA GENERACIÓ ACTUAL

Tot i que per edat la seva generació és la dels anys setanta, Lola Casas (1951), professora de l’Escola del camí del mig, de Mataró, entre els poetes de la darrera fornada és la que ha escrit una obra més extensa, publicada tota ja al segle XXI i gestada des d’una llarga experiència docent: Poemes i cançons (2001), Retalls poètics (2001), Des de la finestra (2002), Poemes i cançons de les quatre estacions (2003), Poemes de cada dia (2004), Anem a l'escola (2005), Nit (2007), Blanc (2008), Blau (2008), Verd (2008), Negre (2008), Cançons per a un bon Nadal (2008), Roig (2009), Groc (2009), Poemes petits (2009), Rodolins (2010), Tu acabes els poemes (2010), Poemes de cada dia (2010), Endevinalles (2011), Cançonetes embarbussades (2012). També és l’obra més didàctica i resulta temàticament innovadora quan trasllada a la poesia motius de la narrativa de terror a Música i poemes per a petits monstres (2009). Ponç Pons (1956), el poeta menorquí, ja l’havia precedida en aquesta innovació temàtica amb El vampiret Draculet l’any 1994, que entronca amb el gènere de la narrativa en vers tradicional que ens venia de Turmeda i que ja havíem esmentat. Potser perquè Pons i Casas tenen en compte la sensibilitat del lector més petit, en ambdós casos agafen els motius del terror i en capgiren l’efecte paorós amb tendresa. Núria Albertí a Fantasmades rimades (2009) continua amb aquesta temàtica, que fa servir de manera faceciosa els motius de la narrativa paorosa.

Ricard Bonnmatí (1954), rapsode com Desclot i Cano, i autor de cantates com Albó, també ha abordat aquesta temàtica vampírica:

Els vampirs
Jo sóc una noia
que no tinc mai por:
ni sola ni amb colla,
ni amb llum ni amb foscor.

Ja ho sé que al meu poble
tothom és vampir:
el pobre i el noble,
el rei i el faquir...

Com Lola Casas, Ricard Bonmatí també ha escrit sobre la didàctica, en aquest cas de la poesia: Poesia a l’escola (2008). Lola Casas també és qui ha publicat una de les millors explotacions didàctiques d’un autor: Tot Dahl (2008); un llibre que marca una de les millors metodologies a seguir per introduir un autor a l’educació primària i que és fruit d’anys d’experiència i de la seva relació personal amb l’Roald Dahl.

Salvador Comelles (1959) El circ (2009), dedica tot el seu poemari al món fascinant del circ. Dolors Miquel (1960), dibuixa una trajectòria d’una independència personal fora de dubtes. Dolors Miquel ve de l’avantguardisme i de la poesia de carrer a parts iguals i la defensa en un país on el Noucentisme encara determina molt més del que sembla els valors i les valoracions. Les seves poesies de temàtica infantil ens ofereixen el pol més oposat a la carrincloneria:

Homenatge a xin xan
Gros o petit, el cul s’oculta
o es clava endins, llargut tubèrcul,
que el cul fa món i el mono cul,
i amb la mà al cul es fa la màcula.

El cul amb vi, plaers vincula
i el cul veí, els vehicula,
que en femení, el cul és cula,
i fe de cul, és pura fècula.

Amb l’art al cul es fa cultura,
si és pa de cul, parlem de culpa,
si és pa amb te, anem de culte
i fins a Roma el cul és bàcul.

Dolors Miquel

El panorama d’autors no para d’ampliar-se amb nous poetes com Joan Armangué (1960) Un gira-sol es gira (2001), o Montse Torrents que s’ha donat a conèixer amb Per què els gats miren la lluna? (2005):

La sardina Guillermina
porta un llacet carmesí
és de seda filipina,
no se'l treu ni per dormir.

Una barca amb xarxa fina
se l'endú de bon matí,
una llauna de sardines
ha sigut el seu destí.

Per trobar la Guillermina,
quina llauna haurem d'obrir?

Un dels autors més joves és Pep Molist (1965). Tants barrets, tants caps (2004) ens ofereix un poemari temàticament innovador i sorprenent. Es tracta d’un conjunt de poemes sobre diferents menes de barrets que constitueix el llibre més original dels darrers anys. En algun cas fa ús del cal·ligrama; la majoria de poemes són en vers i en rima sovint apariada.

Antoni Albalat (1961) de Castelló, que practica la poesia en vers i la poesia visual, ha publicat Quines bèsties (1998) i Mar Pavon (1968), D’il·lusió Déu n’hi do (2004).

M. José Orobitg (1962) ha estat unes de les darreres autores més prolífiques: Esqueixada de versos (2004), Descabdellat de versos descabdellats (2004), Disbagats (2008). Aquest darrer conjunt, amb l’ajut de les il·lustracions de Jordi Avià, fa servir el joc de paraules, l’embarbussament, i permuta els fonemes: Federico Felino, Salvador Gatlí, A Gata Christie, Gatalunya... traça un pont que enllaça amb la poesia visual de Joan Brossa pel que toca a l’ús de dibuixos i icones que complementen el significat del poema i també entronca amb els cal·ligrames de Salvat-Papasseit. I la darrera aportació: Tomàs Lluc (pseudònim de Lluís Payrató (1960), Lletres poètiques (2011).

El SUPORT PAPER I LA XARXA. CONCLUSIONS

Hem assistit durant les pàgines precedents a una trajectòria emocionant: l’eclosió d’un gènere en una llengua: la poesia adreçada específicament a infants. Crida l’atenció en aquesta eclosió dels darrers quaranta anys, el paper que han jugat algunes editorials com Barcanova, Bromera, Tàndem, Baula, La Galera o Publicacions de l’Abadia de Montserrat, que és marcadament més fort que el d’altres. De la poesia infantil se n’han fet càrrec unes editorials que no han seguit les consignes del mercat i han obert camí, tot sovint perquè les persones que les dirigien hi han dedicat els seus esforços. De la manca de vocacions de la qual es queixava Miquel Desclot fa vint anys hem passat a dues generacions de poetes infantils, precedides per una generació dels anys seixanta formada per poetes que havien romàs tot sovint invisibles.

Aquesta panoràmica també ha fet evident que els anys vuitanta i noranta del segle passat la poesia infantil anava creixent sobre la bona base de tres bestiaris de tres grans autors de la literatura catalana, els nostres tres primers llibres clàssics, i n’enriquia molt la varietat. Durant els anys noranta i el segle XXI els autors es multiplicaven, els temes es diversificaven: la música, la gastronomia, el terror, l’astronomia, el mar, l’univers, la pirateria, el circ o fins i tot les diferents menes de barrets en un dels darrers poetes... Els seus autors dedicaven el llibre exclusivament a un d’aquests temes. Aquesta capacitat monogràfica resulta una característica ben pròpia de la poesia adreçada a infants.

També hem vist que algunes de les línies dibuixades per la poesia per a adults es reproduïen en la poesia infantil i que, fins i tot, ja durant els primers anys del segle XXI, sobrevivien tendències de l’avantguarda en el cas de Sala Valldaura, Albalat, Orobitg, Cano i també Molist. Aquest manteniment de l’avantguarda ja comença abans amb alguns poemes visuals de Miquel Obiols (1945). Potser tot plegat es deu a la irradiació de la figura de Joan Brossa, que ha mantingut l’avantguarda en la memòria durant el darrer mig segle XX, però també pel record de Salvat-Papasseit en forma de cal·ligrames. La diversitat de temes i d’estils, doncs, estava servida. Ara bé, no va sobreviure el plantejament maragallià que venia de l’Idealisme romàntic alemany. Aquesta línia fou destruïda pel Noucentisme i per una certa antropofàgia dissortadament present en més d’una cultura minoritzada.

La sensibilitat noucentista ens ha ofert, a finals del segle XX, un epígon d’una qualitat indiscutible i alhora molt evolucionada respecte a les premisses inicials d’aquell moviment, la poeta Joana Raspall. Es tracta d’una sensibilitat tan perceptiva com la de Marià Manent, que ve del mateix món i no és estrany que aquesta capacitat d’observació hagi conduït la lexicògrafa centenària al terreny de l’haikú, tant Manent com Carner havien entrat en contacte amb la poesia oriental per raons d’afinitat i era només cosa de temps que Raspall també hi entrés. Es tracta d’una sensibilitat, doncs, que s’enriqueix amb la tradició japonesa, un interès que el mateix Carner havia experimentat, però que ens indica aquesta capacitat d’expressió sintètica i al mateix temps molt observadora que té Raspall. Hem vist, també, com aquesta sensibilitat que Raspall depurava, continuava en poetes valencians com Ballester.

Aquesta darrera generació de poetes ja ha hagut de conviure amb el mitjà digital. La riquesa de fonts a la xarxa sobre poesia infantil és en aquests moments més alta que sobre suport paper. La xarxa ha realitzat, en aquest sentit, una aportació molt valuosa en el terreny de l’antologia, la difusió i l’anàlisi i de la poesia infantil.

Esmentaré dues de les fonts més antigues i també més completes i més consultades: Viu la poesia [viulapoesia.com] conduïda per la professora Glòria Bordons i el grup de professores anomenat Poció. Alterna poesia adulta i infantil en català, castellà i universal i integra propostes didàctiques. De l’altra tenim la plataforma mag poesia, dedicada a poesia adulta però que també conté entrades per a poesia infantil. Aquestes dues ja superen més d’una dècada. Glòria Bordons ja va publicar amb Anna Díaz-Plaja, el 1997, l’antologia de poesia amorosa de totes les èpoques Fantasiant amor, que constitueix un llibre ideal per introduir els adolescents en la poesia. És un llibre important perquè la majoria d’estudis, tant a Alemanya, com a Itàlia, com a la Gran Bretanya, com a Catalunya palesen que la desafecció lectora es produeix entre l’adolescència i els primers anys d’universitat. Així que aquests tipus de materials resulten molt valuosos per crear, mantenir i ampliar els lectors habituals en aquestes edats.

Aquests darrers anys han sorgit blocs que han anat comentant llibres de LIJ i també poesia. El de Josep Maria Aloy [http://mascarodeproa.blogspot.com.es/], que ha rebut el premi Aurora Díaz Plaja el 2013 per la seva tasca de difusió; el blog de Jaume Centelles [http://jaumecentelles.cat], escrit per un dels professors amb més experiència en animació lectora; Darabuc [http://darabuccatala.wordpress.com/tag/poesia-infantil-en-catala/]; Bibliopoemes [http://bibliopoemes.blogspot.com]; el de Lluís Serrasolses [http://classicsijoves.blogspot.com]... De manera que podem parlar d’una situació tant o més rica a la xarxa que als diaris tradicionals. La xarxa, doncs, ja està pal·liant de manera fefaent un desinterès reiterat de la premsa sobre paper, i aquesta és una molt bona notícia.

Com està incidint tot això en la recepció de la poesia infantil i en els seus autors? D’una manera sorprenent i paradoxal. D’una banda l’accés en obert als poemes és més fàcil, ràpid i assequible que mai, i això també inclou informació i crítica. La seva publicació, alhora, esdevé també molt més fàcil i barata. Mentre preparava aquestes notes em vaig adonar que les diferents antologies de poesia, sumades totes juntes, pràcticament havien penjat tot el Bestiari de Pere Quart. Només cal tenir la paciència d’anar-lo arreplegant per diferents webs. El poeta de Sabadell, que tantes penalitats va passar durant la postguerra pels sempre escassos drets d’autor, ara es trobaria sens dubte més famós i, paradoxalment, més pobre encara i amb menys possibilitats de reeditar en paper, ja que el seus poemes sobre animals han estat pujats a la xarxa de franc. Encara no s’ha trobat a casa nostra la manera de compaginar els avantatges del digital sense destruir la indústria sobre paper i els drets d’autor. Aquesta situació és particularment preocupant perquè el 2012, per exemple, qui escriu aquestes línies va tenir no pocs problemes per poder abordar l’obra d’alguns poetes de literatura catalana contemporània a la universitat senzillament perquè les editorials no en reeditaven les obres i els meus alumnes havien de recórrer tots als pocs exemplars de les biblioteques. En canvi, en trobaven poemes esparsos a la xarxa, però no la seva versió completa en suport paper, el cost d’edició de la qual era més difícil d’abordar per les editorials que havien de competir amb una xarxa gratuïta. No ens hem d’enganyar: el suport paper, en el cas de la poesia, és industrialment molt fràgil i el canvi tecnològic pot enderrocar-lo com un castell de cartes.

I, tanmateix, els entesos en la matèria que volien expressar les seves opinions han trobat a la xarxa una sortida immediata que durant quaranta anys la premsa escrita només havia ofert de manera molt limitada en alguns diaris, com l’Avui, o a les revistes especialitzades Faristol en català o Clij en castellà. I és altament possible que, d’ara endavant, molts poetes inèdits trobin a la xarxa la manera de donar a conèixer les seves creacions, la qual cosa els estalviarà no poques frustracions i ampliarà ostensiblement la presència de la poesia a la xarxa que, a l’ensems, ja ha esdevingut la manera més practicable de llegir-la. Perquè un lector d’un cap de món pugui llegir poesia, per exemple, d’una cultura llunyana els llibres de la qual no arriben al seu país, la xarxa és l’opció més ràpida i barata i també és així per a publicar-la.
D’altra banda, el pirateig digital de la poesia infantil ha augmentat exponencialment. La promoció d’una reutilització malentesa, ja que el qui pirateja acaba gastant tant paper en fotocòpia o impressora personal com si comprés el llibre, està canviant completament la percepció de la lectura. En desposseir l’alumne del seu llibre de lectura quan acaba el curs per passar-lo a un nou alumne, el sistema desincentiva els vailets a formar les seves pròpies biblioteques personals, un costum que qualsevol persona que vulgui destacar en una matèria ha d’adquirir i que enlloc d’Europa no es desincentiva tant com al nostre país. El sistema educatiu propicia, doncs, la ignorància, en obligar l’alumnat a desfer-se del receptacle que conté el coneixement en comptes de conservar-lo; perquè ja se sap que el primer signe d’estimació d’una cosa és tenir-ne cura i conservar-la; un problema que afecta molt la nostra societat i molt menys les europees, que entenen l’enorme valor formatiu de la lectura i han propiciat des d’antic la formació de tota mena de biblioteques, tant públiques com personals. No és endebades que s’ha definit un clàssic com un llibre que es torna a llegir perquè el seu sentit no s’exhaureix en una primera lectura, i per tornar-lo a llegir va bé tenir-lo.

En el cas de la poesia infantil la situació és més greu. Les plataformes electròniques que he descrit contenen poesies esparses, no pas poemaris, llevat d’algun cas com el ja esmentat. Són ideals per a primeres aproximacions, però no per a aprofundiments en l’obra d’un autor perquè tampoc no han estat plantejades amb aquest objectiu i, per tant, ningú no els pot retreure que se’n faci un ús que no correspon.

Enguany s’ha celebrat el primer segle de vida de Joana Raspall. Qui escriu aquestes línies ha impartit diversos cursos a professorat de primària sobre la poesia de l’autora [http://www.xtec.cat/web/projectes/lectura/gustperlalectura/formacio], [http://www.xtec.cat/web/projectes/lectura/gustperlalectura/materialdidactic] i diversos entesos han escrit sobre la vàlua de la poeta centenària: Pere Martí [http://joanaraspall.blogspot.com.es/2013/05/joana-raspall-una-vida-al-servei-del.html], Carles Duarte [http://www.traces.uab.es/tracesbd/avui/2010/avui_a2010m12d30p10scultura.pdf], Miquel Desclot [http://www.santfeliu.cat/documents/899135/Lliço_inaugural_curs_20122013_a_carrec_de_Miquel_Desclotpdf.pdf], Josep Maria Aloy [http://anyjoanaraspall.blogspot.com.es/2013/04/per-treballar-la-poesia-de-joana_6.html] i altres. Las llista ha esdevingut sortosament més llarga que el que aquí es refereix. Per primera vegada en la història de la poesia infantil catalana hi ha hagut un tractament exhaustiu de l’obra d’una poeta adreçada a infants, de manera que és impossible d’esmentar en l’espai breu d’aquestes planes tots els articles o webs escolars que han deixat testimoni de l’actualitat de la poeta centenària, tot i que ho mereixerien.

Tanmateix, mentre preparava les unitats didàctiques sobre la poesia raspalliana vaig haver de canviar de llibre tres vegades senzillament perquè les editorials que tenien els títols que jo triava no els havien reimprès; no creien que les vendes fossin sostenibles ni amb la celebració del centenari. I estem parlant de la poeta més popular entre les escoles de primària, d’una poeta que podem qualificar de molt popular sense cap risc d’equivocar-nos. Quan vaig impartir els cursos al professorat em vaig adonar que la majoria feien servir només els poemes en xarxa accessibles en obert, la qual cosa explicava l’actitud dels editors que no veien com fer sostenible la reedició dels llibres de Joana Raspall.

El panorama immediat, doncs, es dibuixa d’una manera molt clara: un creixement de la crítica, el debat i l’edició esparsa de poemes a la xarxa i una desacceleració de la publicació de poemaris en paper. Mentre la publicació en xarxa resulta més fàcil i integra amb més rapidesa i accessibilitat nous valors, el futur professional que els espera com a autors ha passat de ser gairebé nul a ser-ho del tot.
No crec que la producció poètica se’n vegi gaire afectada perquè de sempre donava ben pocs beneficis als seus autors. La majoria dels nostres grans poetes no han estat mai professionals. Sí que el sentit comú fa preveure una certa desacceleració de la producció en destruir pràcticament la precària base industrial i empresarial que la sustenta, perquè els editors sí que han estat professionals. En tot això la idea inicial sobre la protecció dels boscos no deixa de ser una broma hipòcrita i malintencionada: en comptes d’imprimir llibres des d’una editorial cadascú imprimirà des del seu ordinador procedents d’un web i llençarà després el paper, a diferència del llibre, que en ser un producte artístic de la industria impresa es conserva pel seu valor. De paper, se’n gastarà més... Mentre el progrés tecnològic canviava les bases de la creació literària, s’ha fet una utilització perversa de l’amor als boscos, ja que la desforestació no té res a veure amb el món del llibre en paper, i encara menys en un país que és dels que més paper reutilitza del món. La desforestació té a veure amb altres coses. La destrucció del suport paoper té més a veure amb l’existència d’una xarxa de distribució paral·lela que és gratuïta i més ràpida.
Durant aquestes notes hem vist com es partia del vers popular i folklòric a finals del segle XIX i principis del segle XX. Durant el segon terç de segle XX apareixien els primers bestiaris cabdals. I els darrers quaranta anys apareixia la poesia infantil d’autor, sorgia un esplet de llibres, alguns dels quals formaran part dels nostres clàssics; més llibres, de ben segur, que els que aquí han estat anunciats en aquestes pàgines. Del futur de la poesia infantil, la LIJ i la literatura catalana en general només en podem dir una cosa: tanquem una etapa de construcció d’una indústria i de florida de diverses generacions de poetes infantils com les que han tingut les grans cultures europees, de la mena d’autors als quals em referia al principi d’aquesta panoràmica. Hi ha hagut, doncs, tot un canvi positiu. La resta és una incògnita, només sabem amb més convicció que altres generacions que tot està canviant de manera radical. Si els anys setanta els escriptors i la societat s’enfrontaven al repte de reconstruir una literatura i unes editorials liquidades políticament, ara el repte –mentre la política no acabi fent més nosa que servei com en èpoques passades ja és com adaptar-se a uns canvis en la tecnologia que exigeixen reconstruir les bases del món de la lletra com no s’havia fet des de la impremta de Gutenberg. Com he dit més amunt, la xarxa ja ha permès millorar eficaçment algunes coses mentre convertia el suport paper en un gegant amb peus de fang. Ara es tracta d’anar pensant com ho fem per tornar a muntar el que s’ha desmuntat, perquè, el que és demuntar-se, els llibres en paper ja s’estan desmuntant a la xarxa.


Josep-Francesc Delgado, juliol-octubre del 2013

* * *    
ÈUSCAR    
 
ORRAZTEN DIREN SORGINEN ETA WENDYREN IRUDIMEN LILURAGARRIAREN ARTEAN: KATALANEZKO HAUR POESIAREN GAUR EGUNGO EGOERA

 

1865-1939, EUROPAKO BESTE LITERATURA BATZUEI BEGIRA

 

Erdi Aroan, katalanezko haur literaturaren ekoizpena ingelesarenaren aurretik zen, Ramon Llullen Doctrina pueril (1282) liburu pedagogikoarekin edo Anselm Turmedaren La Disputa de l’ase (1352) bertso liburu txikiarekin. Azken liburu horrek arrakasta handian izan zuen Erdi Aroko haurren eta ikasleen artean, ez soilik Erdi Aroan hain ezaguna zen bertso bidezko eztabaidaren generokoa zelako, baizik eta eztabaida asto baten eta gizon baten artean gertatzen zelako, astoa gizona baino azkarragoa zela agerian utziz. Erdi Aroko literatura ingelesean ez daude horrelako ironiaz idatzitako testuak. Ingeles kultura atzetik zihoan, eta Erdi Aroko ingeles justetan parte hartzen zuten zaldun katalanak harrituta geratzen ziren Ingalaterrako egurrezko etxe apalak ikustean, eta Kataluniako landa eremuko harrizko etxe sendoekin alderatzen zituzten. Katalanezko literaturak, ordea, pribilegio hura galdu zuen, XVI. mendearen hasieran, eta ez zuen berreskuratu XX. mendera arte. Erdi Aroko katalanezko obren aztarna oraindik hautematen da gaur egungo haur poesian, non bestiarioa den genero nagusia. Lehen aurrekaria Llull beraren Llibre de les bèsties liburua dugu.

XX. mende hasieran, Ingalaterran, James Matthew Barrie eskoziarrak, zeina Peter Panen sortzailea eta modernitatearen mitoetako bat izan baitzen, haurrentzako poemak idazten zituen. Ez zen lehenengoa izan, ordea, Robert Louis Stevensonek idatziak zituen haurrentzako poemak, Wendy eta Sekula Betiko Lurraldearen sortzaileak baino lehen. Lewis Carrolen Aliceren abenturak lurralde miresgarrian liburuak ingelesezko haur literaturaren sorrera 1865. urtean finkatu zuen; hots, 1904n agertutako Peter Pan baino 39 urte legenago. Gauza bera esan dezakegu katalanezko literaturari eta egileei buruz?

Katalanezko haur poesiaren sorrera garai berekoa da. 1865. urtean, F.P. Brizek (1839-89) Lo llibre dels àngels liburua argitaratu zuen; poema moralizatzaile eta didaktikoen bilduma bat, batere antzik ez zuena garai bereko ingeles poeta eta testuekin. Modernismoan eta Novecentismoan, poesia folkloriko eta herrikoiaren hainbat antologia argitaratu ziren, baina berariaz haurrentzat idatzitako poeten lanak urriak ziren. XX. mendeak aurrera egin ahala, poeta gehiago agertu ziren antologietan, hala nola Jacint Verdaguer eta haren elizkidea Vicen Jaume Colell, Apelles Mestres, Maria Antònia Salvaà, Joan Maragall eta Joan Salvat Papasseit.

1917-18. urteetan, Kataluniako Elkargoak argitaratzen zituen jada haurrentzako poesia antologiak, eta, aukeraketak egitean, haurrentzat egokitu zitezkeen garaiko poeta handien poemak hartzen ziren. Primo de Riveraren diktadurak ezeztatu baino pixka bat lehenago, Elkargoak testuak eskatu zizkion lehenengoz egile bati: Josep Maria de Sagarrari. Elkargoaren urte haietan sortu ziren haur literatura argitaratzen zuten lehen argitaletxeak: Mutañola, Proa, Mentora, Catalana… Aldizkariak ugaldu egin ziren, eta garai hartan itzuli zituzten ere ingeles klasikoak Carnerrek eta beste poeta batzuek. Carles Ribak, berriz, idazle alemanak itzuli zituen. Atzetik gindoazen, ordea. Carles Ribaren Sis Joans (1928) liburuak Andersen edo Grimm idazleen arrastoari jarraitzen bazion ere, ezin ditugu alderatu honen ageriko moraltasuna dela-eta. Eremua berreskuratzen hasi orduko, gainera, 50 urteko diktadura iritsi zen. Haurrentzako poesiaren loraldiak Demokraziaren garaira arte itxaron behar izan zuen. Haatik, 1939. urtea baino lehen, Europako klasiko handien itzulpen asko egin ziren: Andersen, Perrault, Defoe, Grimm, Stevenson… Horrez gain, orduan finkatu zen ilustratzaile handien lehen belaunaldia; tartean ziren, besteak beste, Junceda edo Lola Anglada (1896-1984), ingeles sentsibilitate handieneko ipuingilea, 1939a baino lehen.

Katalanezko haur literaturaz mintza gaitezke dagoeneko XX. mendearen hasieran, Josep M. Folch i Torres (1880-1950) idazlearen eskutik; espezializatu zen lehena izan, egile handien artean. 1904an argitaratzen hasi, eta 1916an idatzi zuen Els pastorets, haren antzezlanik ezagunena. Hori baino lehen, 1909an, El Patufet zuzendu zuen, haurrentzako katalanezko lehen aldizkaria. Erbestetik itzuli berria zen, Kubako independentzia defendatzera joan ondoren. Beharbada, Kubako independentziaren bandera Kataluniakoa egin zuten sortzaile katalanen eraginpean sortu zen. El Patufet eta Els pastorets lanen bidez, Folch i Torres oso-oso ezagun egin zen, eta gaur egun oraindik antzezlan hori hautatzen dute eskolek Gabonetan, antzezpenak egiteko. Els pastorets ezin da, ordea, Peter Pan edo Alicerekin alderatu, ez baitute zerikusirik. Ezin dira alderatu tokiko erlijio tradizioan oinarritutako umorezko sainete herrikoi bat eta hasieratik mito laikoa izan zen sorkuntza bat, paisaia izugarri irudimentsua sortzen duena eta soil-soilik psikoanalisiaren ikuspegitik uler daitezkeen gakoetan eraikita dagoena; hori baita, hain justu, Eskoziako idazleak egin zuena. Nolanahi ere, bi obra guztiz desberdin horiek informazioa ematen digute, halaber, guztiz desberdinak ziren kulturei buruz. Kultura haiek izan ziren ere obra horien hartzaileak, eta, katalanen kasuan, kontzeptu biziatu batzuk sortu ziren, gaur egun arte iraun dutenak. Bazirudien Elkargoaren garaian egoera zuzentzen hasi zela, baina ez zen denborarik izan. Muntañola argitaratzaileak porrot egin zuen, Carles Ribak haurrentzako itzulitako klasiko latindarren obrak argitaratzen ari zenean. Denborarik ez.

ALDERATZEKO BI PUNTU: INGELES LITERATURA ETA FINLANDIARRA

Kataluniako literaturan eta unibertsitate instantzia askotan HGL (Haur eta Gazte Literatura) bigarren mailako literatura gisa hartzen da. Ideia horrek ez luke zentzurik izango Bretainia Handian eta beste kultura batzuetan, non idazleek ez baitute sufritu behar katalanez, galegoz edo euskaraz idazten dutenek bezain beste. Kultura eta ongizate maila oneko herrialdeetan, haurtzaroari eta horren inguruko guztiari lehentasuna eta duintasuna ematen zaie. Gure kasuan, haur poesiaz arduratzen diren ikerlariak egoteak erakusten digu gauzak normalizatzen hasi direla, baina oraindik bide luzea geratzen zaigu, HGL kontzeptuaren oinarrian diren artzainen saineteetatik beste kontzeptu askoz ere unibertsalagoa irekitzen duen Peterpan mito sortzailetara iristeko. Peter Pan ezin da erabat ulertu haren egilea aztertu gabe eta haur irakurlea haren esanahiaz jabetu ezin daitekeela ulertu gabe. Handitu nahi ez duen haurraren mito indartsua haur baten desio batetik sortu zen, haur hark ez baitzuen handitu nahi istripuz hildako anaiaren antzik ez edukitzeko eta, modu horretan, semea galdu zuen amaren oinaze erabatekoa arintzeko. Semearen maitasun sakona dago horren azpian. Horregatik, Jamesek jarrera ironikoa hartzen du obra osoan, eta iseka egite dio bere fikzioari, guztiz jabetzen baita haren irrealtasunaz. Ingeles egile batek haur irakurleak erabat ulertuko ez zuen obra egin zezakeen, ingeles egileek ororen gainetik literatura egin nahi dutelako. Gero, hala behar izanez gero, iritsiko dira egokitzapenak. Horregatik, kultura ingelesean, frantsesean edo alemanean ez dago GHLren nozio gutxiesgarririk; literatur gisa hartzen dute, xehetasun guztiekin. Gure artean, katalanez, galegoz, euskaraz edo gaztelaniaz idazten dutenek beren buruak mugatu behar izaten dituzte, argitaletxeen aginduz, eta gutxi batzuek baino ez dituzte hausten merkatuaren arauak eta bigarren bazterkeria bati aurre egiten —lehenengoa hizkuntza minorizatu batean idazteagatik heldu baitzaie—. Neska-mutilek literatura handia bereganatu ezin duten aurreiritzi faltsuan oinarrituta, HGL eskakizun literariorik gabe egitea akats bat da, eta garesti ordainduko dugu; izan ere, Folch i Torresek bere garaian egin zitekeena egin bazuen, hots, Pastorets eta Patufets, orain guztiz beharrezkoa da erabateko grinaz idaztea, agertoki globalean zerbait adierazi nahi badugu. Gaur egungo katalanezko haur poesiaren kasuan, irakurleak datozen orrialdeetan ikusiko duenez, poema bilduma batzuk ingeles kulturak XIX. mendearen amaieran hartutako norabidea hartzen hasi dira.

Hemen, irriken dekalogoa azaldu dut; hain zuzen, katalanezko haur poesiarekin zerikusia duelako. Haur poesiaren gutxiengo genero betierekoak ez du maila jaitsi behar izan gaizki ulertutako hezkuntza eta merkatu morrontzen eraginez, haur eta, batez ere, gazte narratibak egin behar izan zuen bezala, 80ko eta 90eko hamarkadetan. Bestela esanda: katalanezko egungo haur poesian liburu onak daude, eta ez gutxi. Horrela, baieztapen hori erakusteko, horren panorama azalduko dugu, gainetik bada ere.

Aurretik, ordea, alderatzeko puntuari buruzko ohar pare bat egingo ditut. Alderatzeko puntu gisa, ingeles literatura erabili dut agerian uzteko kualitatiboki bi tradizioak alderagarriak direla, batari mugak jarri zizkioten eta besteak mugak hautsi zituen arren. Katalanezko haur literatura antzeko demografia duten beste hizkuntza batzuekin alderatzen badugu, esate baterako, finlandiarrarekin, emaitza katalanaren aldekoa da, harrigarria bada ere. Finlandia Suediaren babespean jarri zen Errusiaz babesteko; azkenean, ordea, herrialde horren menpe egon zen XVIII. mendearen hasiera arte, Ondorengotza gerran Kataluniak independentzia galdu zuen garaian. Historia paraleloak dira. XIX. mendean, finlandieraren pizkundea gertatu zenean, finlandiera nekazarien hizkuntza zen. J.L Runneberg hango poeta erromantiko nagusiak, zeinak finlandieraren pizkundea eta ondorengo nazionalismoa hasi baitzuen, suedieraz hitz egiten eta idazten zuen. XIX-XX. mendeetan, nazioartean oso ezaguna den Sibelius musikaria, independentzia aldarrikatzen duen Finlandia obraren egilea, suediera hiztuna zen. Garaikide katalanak, Aribau edo Verdaguer poetak, esate baterako, katalan hiztunak ziren, eta katalanez idazten zuten, Frederic Mompouk edo Pau Casalsek bezala. Egoera oso bestelakoa da. Eta, halere, Finlandiak independentzia lortu zuen 1919an, errusiar iraultzaren gerra zibilean, eta gaur egun finlandiera da hizkuntza nazionala eta katalana baino berriagoa den haur literatura idazten da; suediera gutxiengo hizkuntza izatera igaro da; eta, errusiera, berriz, desagertu egin da, oso bilakaera bestelakoa… XIX. mendearen pizkundeak XX. mendeko literatura unibertsalerako obra garrantzitsuak utzi zituen, hala nola Nikita Waltariren Sinue egiptoarra. Nekazarien hizkuntza ez da gehiago nekazariena soilik, eta leku bat eskuratu du nazioarteko literaturan.

JATORRI BAT: HERRI FOLKLOREA

Hizkuntza guztiek izan dituzte beti haurrei eskainitako poema herrikoiak eta anonimoak. Gogora ditzagun katalanez oraindik erabiltzen diren batzuk:

Plou i fa sol,
les bruixes es pentinen,
plou i fa sol,
les bruixes porten dol.

Euskararen kasuan, herri tradizioak indarra du oraindik bertsolariei esker; Katalunian, berriz, horien antzekoak diren garrofeak eta garrofaireak baino ez daude Bergan, euskal substratu handieneko Kataluniako gune batean. Europako kultura guztiek dituzte horrelako bertsoak, eta 70eko hamarkadaren amaieran Kataluniako eskolak bertso horiekin hasi ziren, hori bakarrik baitzegoen eta aurreko hamarkadetan hori landu baitzen irakaskuntzaren arloan. 70eko hamarkadaren belaunaldiko poetarik ezagunenak, poesia errealistari aurre egin zionak eta bere buruari eskakizun forma handia ezarri zionak, herri bertso hauek izan zituen, halaber, inspirazio iturri:

Plou i fa sol
les bruixes es pentinen;
plou i fa sol;
les bruixes porten dol.

Plou i fa sol,
les bruixes es pentinen;
plou i fa sol,
les bruixes fan un ou.

Maria Mercè Marçal

Eta ez da harritzekoa; izan ere, Maria Mercé Marçal (1952-1998) poesiaren oinarrian zeuden; alde batetik, herri poesia, Lleidako lautadako nekazaritzaren mundutik baitzetorren; eta bestetik, Josep Vicenç Foixen abangoardia kulteranoa, Joan Brossaren abangoardia erradikala eta Josep Palau i Fabreren abangoardia madarikatua. Eraginak alde batera utzita, haren poesiak genero berdintasuna aldarrikatzen du, eta gai batzuk konplexurik gabe defendatzen dituen lehen emakumeetako bat da. 80ko urteen hasieran, errealismoaren belaunaldiko poetak asko erabiltzen ziren eskoletan, esate baterako, Vicent Andrés Estellés (1924-1993) edo Miquel Martí i Pol (1929-2003). Ez zen berariaz haurrentzat sortutako poesia, baina haientzat erabiltzen zen. Sakonean, izenak aldatu arren, egoerak Elkargoaren garaikoaren antza izaten jarraitzen zuen. Oraingoan, ordea, normaltasun urte gehiago egon ziren gauzak alda zitezen, eta ez da harritzekoa Miquel Martí i Polek, bere azken urteetan, haur poesiaren arloan —eta berariaz horretarako sortutakoa— arrakasta gehien izan duen liburuetako bat idatzi izana: Per molts anys / Bon profit.

Hori guztia, ordea, pentsaezina litzateke aurretik tradizio bat izan ezean. Gerra Zibilaren aurreko tradizioa ez zen berariaz haurrena, ezta 70eko hamarraldikoa ere; alabaina, Erdi Aroko Lullen bestiarioaren tradizioarekin bat egiten asmatu, eta jarraipen duina ematea lortu zuten, azken berrogei urteetan izandako susperraldirako eremua prestatuz. Ziur asko, oinarri finko horiek azaltzen dute haurrentzako poesiaren eta prosaren kalitatearen artean dagoen aldea. Ikus dezagun:

GAURKO KATEAREN LEHEN KATEBEGIA: TRADIZIO MODERNISTA, NOVECENTISTA ETA ABANGOARDISTA (1892-39)

XIX. mendearen bigarren erdialdean, haurrentzako poesia mota espezifikoa sortzen hasi zen ingelesez, Rober Louis Stevensonek (1850-1894) behi bati poesia hau idatzi zionean:

The Cow

The friendly cow, ajo red and white,
I love with all my heart:
She gives me cream with all her might,
To eat with apple tarde.

She WANDERS lowing here and there,
And yet she cannot Stray,
All in the pleasant open air,
The pleasant light of day;

And blown by all the winds that pass
And wet with all the showers,
She walks among the meadow grass
And eats the meadow flowers.

- Robert Louis Stevenson

Ez da harritzekoa, ezta? The cowren egileak eskakizun maila eta kontzepzio berberaz idatzi zituen poema hori eta Altxorraren uhartea (1893), zeina katalanera itzuli baitzen novecentismoan. Emili Teixidorrek (1933-2012), Pa negreren (2003) egileak, ezin hobetu zehaztu zuen jatorri ingeleseko kontzeptu hori: HGL haurrek eta nerabeek dagoeneko irakur dezaketen helduentzako literatura da, eta Stevenson eta Verneren —frantziar eleberrigileak— eleberriak horren adibide onak dira. Emili Teixidor ez zen poeta, baina haurrentzako ipuin ederrak idatzi zituen bertsoan, esate baterako: L'amiga més amiga de la formiga Piga (1996) eta La formiga Piga es deslloriga (1998).

Katalanezko haurrentzako poesiari dagokionez, ezin dugu hitz egin haurrengana iristeko asmoz idazten duten poeten belaunaldi batez, XX. mendearen bigarren erdialdera arte. Nolanahi ere, herri edo egile poesiaren antologia asko argitaratu ziren mende horren lehen erdialdean.

Hala eta guztiz ere, poema batzuk topa ditzakegu han eta hemen, modernismoaren garaian. Joan Maragall poetak, La vaca cega idatzi zuenean, arrakasta izan zuen txikienen artean. Ez da harritzekoa: gizon ikasia eta fina zen karakolezko eskailera luze batetik jaisten bisitak hartzen zituen idazle hura; erromantiko alemanak irakurri, itzuli eta ulertu zituen lehen poetetako bat, dekadentismoaren eta bitalismoaren eragina ere jaso zuena. Haren konposizioak irakurketa horietan guztietan du jatorria:

La vaca cega

Topant de cap en una i altra soca,

avançant d’esma pel camí de l’aigua,

se’n ve la vaca tota sola. És cega.

 

D’un cop de roc llançat amb massa traça

el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre

se li ha posat un tel: la vaca és cega.

Ve a abeurar-se a la font com ans solia,

mes no amb el ferm posat d’altres vegades

ni amb ses companyes, no: ve tota sola.

 

Ses companyes, pels cingles, per les comes,

pel silenci dels prats i en la ribera,

fan dringar l’esquellot, mentre pasturen

l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria.

 

Topa de morro en l’esmolada pica

i recula afrontada… Però torna,

i baixa el cap a l’aigua i beu calmosa.

Beu poc, sens gaire set. Després aixeca

al cel, enorme, l’embanyada testa

amb un gran gesto tràgic; parpelleja

damunt les mortes nines, i se’n torna

orfe de llum sota del sol que crema,

vacil·lant pels camins inoblidables,

brandant llànguidament la llarga cua.

Joan Maragall. Poesies, 1895

Ez dakit Margallen konposizioa haur poesiatzat jo dezakegun; seguru asko, ez zen hori haren asmoa. Motibo dekadente bat hartzen du, eta, berezkoa duen bitalismo moral batez, maitasunera eta gupidara bideratzen gaitu, dekasilabo lau batzuen bidez. La vaca cega eta Els pastorets lanen artean sekulako aldea dago planteamenduari dagokionez, urte gutxi egon arren bien artean: Maragallek asmo handiko bidea egin nahi zuen, Peter Panen egileak bezala; hots, begirada eta etika sakonek gidatutako bide bat, Carroll edo Barrie bezalako idazleen lanekin aldera dezakeguna. Folch i Torresek, berriz, herri antzerkiaren morrontzari erantzuten zion: barregarria eta entretenigarria izan behar zuen. Verdaguer poeta erromantiko berantiarraren —Maragallen aurrekoa— bertso batzuk haurrentzat egokitzeko modukoak ziren, eta bidea erakutsi zioten. Maragallen bidea, ordea, egokia zen, zalantzarik gabe, gaztelaniako kutsurik handiena zuen Bartzelonako dialektoan idazteagatik novecentistek eginiko kritikak gorabehera. Kritikatzen zuten horiek ez zituzten sakontasunez ulertu, hark bezala, aurreko europar pentsamenduaren mugimenduak.

Joan Maragall ez zen izan kasu isolatu bat, Modernismoaren barruan. Apelles Mestresek (1854-1936) berariaz idazten zien haurrei: Cançons per a la mainada (s.d.), Darreres balades (1926), Les 29 cançons d´Apelles Mestres (2004). Novecentismoaren iragarle zen dotoreziaz idazten zuen.

Gerra Zibilaren aurreko haur poesiak jatorrian ez du, oro har, haurrentzako izateko xedea, baina tradizio egokia finkatu zuen, eta kalitate handikoa zen; nahiz eta, gero, herrialdeko elite kulturalaren sen auto-suntsitzaileak modernistak kanporatu nahi izan zituen, “katalan onaren” izenean; Maragall, Bartzelonakoa zenez, ez sartzen izendapen horretan. Eta lortu ere lortu zuten; izan ere, zenbait idazle modernistak, ez gutxik, beren buruaz beste egin zuten, kanpora joan ziren edo erabat aspertu ziren. Tradizionalki esan izan da joera suntsikor horien jatorria ezker erradikalean zegoela, baina Joan Salvat Papasseit (1894-1924) 30 urterekin tuberkulosiak jota hildako poeta abangoardista katalanaren poesiak meza aurrerakoietan kantatzen ziren, Kataluniako 70eko hamarraldian, eta poesia haien bitalismoa eraikitzailea zen, erabat. Poema horien erotismoak hainbeste inarrosi zituen 20ko hamarraldiko irakurle kontserbadoreak, ezen erabateko isiltasunean ezkutatu zituztela. Hura ez zen kontserbadorismoa Europan ulertzen zen eran; hortaz, Novecentismo kosmopolitaren alde egiten zutenen jarrera ez zen, inola ere, uste bezain irekia… Gaur egun, Papasseiten poemek irribarre samurra azalerazten gaituzte, eta lehen irakurketa poetiko ezin hobea dira nerabeentzat:

Dóna’m la mà

Dóna'm la mà que anirem per la riba

ben a la vora del mar

bategant,

tindrem la mida de totes les coses

només en dir-nos que ens seguim amant.

Les barques llunyes i les de la sorra

prendran un aire fidel i discret,

no ens miraran;

miraran noves rutes

amb l'esguard lent del copsador distret.

Dóna'm la mà i arrecera la galta

sobre el meu pit, i no temis ningú.

I les palmeres ens donaran ombra.

I les gavines sota el sol que lluu

ens portaran la salabror que amara,

a l'amor, tota cosa prop del mar:

i jo, aleshores, besaré ta galta;

i la besada ens durà el joc d'amar.

Dóna'm la mà que anirem per la riba

ben a la vora del mar

bategant;

tindrem la mida de totes les coses

només en dir-nos que ens seguim amant.

 

L'irradiador del port i les gavines 1921

Sen suntsitzaileez mintzo naizenean, XX. mendeko lehen hamarraldian kontserbadorismo katalanak lehen erakunde autonomoa —Elkargoa— sortzearekin batera ezarritako kulturaz ari naiz. Erakunde horrek gauza garrantzitsuak egin zituen, hala nola Pompeu Fabrak modernismoan diseinatutako araudi fabriarra erakustea. Alabaina, hain emankorra zen mugimendu horren askatasunaren eztanda nabarmen geldiarazi, eta haren kontsigna politikoekin bat zetorren beste bat bultzatu zuen. Maragall hil zen, tonu dekadentista nabarmen batean, lasaitasunez eta hau esanez: bai heriotza gozoa! Eta nagusi zen errespetuaren azpian, Novecentismoaren gutxiespen bizia ezkutatzen zen, zeinak Gaudi bezalako arkitektoei ere eragin baitzien. Josep Pla bezalako intelektualek eta idazleek, Carles Riba poetak edo Carner poeta novecentista gazteak arbuiatu egin zuten gaur egun nazioartearen onespena jaso duen arkitektura modernista. Suizidio kolektibo bat… Esan izan da gazteek aurrekoak kritikatzen dituztela beti, baina hogeita hamar urte iraun zuen mespretxu hura ez zen soilik gaztetasun asaldatuaren emaitza, intolerantzia monolitiko baten ondorioa baizik.

Hala eta guztiz ere, miopia intelektualeko pasarteak gorabehera, Gerra Zibiletik 60ko hamarkadaren amaierara doazen hamarkada horietan dugu iraganeko tradizioaren eta orainaldiaren arteko zubia: hiru bestiarioak. Horietako bi, Bertranarena eta Carnerrena, idatzi eta argitaratu ziren, egileak ezagun egin zituzten Modernismoa edo Novecentismoa igaro eta urte askotara. Nolanahi ere, gutxi-asko, mugimendu horien arrastoari jarraitzen diote.

HIRU BESTIARIO KLASIKO

Prudenci Bertranak (1867-41), modernismoaren egile handienetako batek, idatzi zuen animaliei buruzko bestiario hauetatik lehena: L'ós benemèrit i altres bèsties (1932). Besteetatik bereizten da prosaz idatzi zelako. Prudenci Bertrana La Garrotxakoa zen, landa eremuko jabeen familia batekoa. Porrot egindako familia bat zen, aitak langileburu txar baten esku utzi zuelako lurren kudeaketa. Prudenci Bertranak oso ongi ezagutzen zituen basoko animaliak, askotan ibilia zelako ehizan. Hark ezagutzen zituen ongien natura eta animaliak, eta hori bereziki hautematen da animaliei buruzko prosari forma narratiboa ematen dionean. Haren alaba Aurora Bertranak aitaren sentsibilitatea azpimarratzen du kaioletan sartutako eta gaizki tratatutako piztiengana, eta horrek lotura zuzena du gaur egungo pentsaera animalistarekin. Gaitasun harrigarria du animaliak konparazioen eta metaforen bidez deskribatzeko.

Josep Carner (1884-1970) poeta novecentisten printzeak bigarren bestiarioa eskaini zigun, estilo dotore batez. Honen bestiarioa askoz geroago argitaratu zen (1964); egile beraren Museu zooògic (1963) obraren ondoren. Museu zoològic Jaume Plaren argitaratze enkargu batez idatzi zuen, Josep Granyer eskultorearen marrazki batzuei testua jartzeko. Poetak lan hori egiteko jarritako gogoaren emaitza gisa lehen liburua kaleratu, eta berehala saldu zen; bigarrena jarraian etorri zen, poeta ez zelako adoregabetu eta idazten jarraitu zuelako. Carner leiala da bere ezaugarriekiko: ontasuna, umore dotorea, gizalegea, bertsoaren kontzepzio klasikoa erriman eta metroan. Obra osoaren 1968ko edizioan, Marià Manentek adierazi zuen lan horretan La Fontaine arnasten dela eta hautematen dela Carner gaztearengan eragin handia izan zuen estilo neoklasikoa. Hitz egiten du, halaber, haren hitzen graziaz eta haren ontasun sentimenduaz. Jaume Subiranaren iritziz, ordea, bestiarioak aurre-aukeraketa zorrotzagoa behar du. Jaume Subirana bat dator ere Albert Menentekin. Honentzat bilduma gorabeheratsua da, beharbada, errima etengabe erabiltzeak errima errazak egitera eramaten duelako batzuetan; izan ere, Carnerrek, Sagarrak bezala, gaitasun handia zuen errimatzeko. Joan Fusterrek, ordea, frantziar ilustratuetatik jasotako tonu moralista goraipatzen du. Fusterrek atsegin zuen tonu hura; izan ere, Montaigne eta XVIII. eta XIX. mendeetako idazle frantziarrak miresten zituen, Josep Plak bezala.

Haren bestiarioa oraindik erabiltzen da gaur egun, primeran menderatzen baititu metrika eta errima. Urrun dago Carner, ordea, Bertranaren naturaren ezagutzatik eta haren irudi deigarrietatik; izan ere, Josep Plaren terminoak erabilita, Carner pisuko mutil bat zen; hots, hiritar izan nahi zuen hiritarra.

LA CADERNERA 

Al primer pis hi ha un gos danès, 
malhumorat de viure-hi pres. 

Al segon, un lloro ensopit 
repeteix el que sempre ha dit. 

Al terç, planyívol, feia el gat: 
-Pogués escapar-me al terrat! 

Al quart, de temps ha llogador, 
l'aranya fila en un racó. 

En el quint pis, de sobte, un dia, 
ofert a uns vells patriarcals, 
la cadernera fa alegria, 
gentil remei a tants de mals; 
ja lloro i gat, aranya i gos, 
troben el viure delitós. 

Carnerren bestiarioak, baina, lehen mailako lehiakidea du: Joan Oliver (1899-1986), 30eko hamarraldiko poeta sozialista eta abangoardista, eta Sabadelleko industrialarien familia dirudun bateko semea. Pere Quartek (Joan Oliverren goitizena poeta gisa) Carnerren bertsoaren dotoretasuna eta Sabadelleko taldearen abangoardiako zentzugabekeria barneratzen ditu, maila berean. Hirugarren —estilo hurrenkeran, ez hurrenkera kronologikoan— bestiario hau (1937) da hiruretan helduena, arrakastatsuena eta gehien iraun duena, bestiario bakoitzak bere-bereak diren ezaugarriak izan arren.

Mosques i mosquits

La natura  
diligent ens procura 
 
una bèstia 
 
per a cada molèstia. 
 
Si a les fosques 
 
ja no piquen les mosques, 
 
hi ha els mosquits, 
 
que treballen de nits. 
 

Pere Quart. Bestiari

Aipatu dudan moduan, Elkargoaren azken garaian, haur literaturarako merkatua sortzen hasi izen. Gero, Primo de Riveraren diktadura hura suntsitzen saiatuko zen, eta Bigarren Errepublikak berreskuratzeko ahaleginak egin zituen. Josep Maria de Sagarrak (1894-1961) profesionalizazio bide horri jarraitu zion. Hala, antzerki idazle ospetsuak irakaskuntzara bideratutako argitalpenen bokazioa zuen ordurako, eta Els ocells amics (1922) idatzi zuen Elkargorako. Ez da poesia, baina sartu egin dugu, poetikotasun handiko prosa baita.

Les orenetes i els falziots (zatia)

La més estesa de totes i la més simpàtica és l'oreneta de xemeneia, que és coneguda arreu amb el nom sol d'oreneta. Té gairebé un pam de la punta del bec a la cua, i les seves plomes són acolorides amb més gràcia que les de cap altra mena d'orenetes. Té tota l'esquena d'un color negre lluent, que sembla blau metàl·lic, i el front i la gorja d'un coloret castany rogenc. Diuen les velles de pagès que té aquest color perquè, havent anat a desclavar els claus dels peus i les mans de Nostre Senyor quan era a la creu, es va quedar amb la cara pintada de sang. Té tota la panxa pintada d'un color de palla, i al mig de la cua, que fa com una forqueta, hi té dues taques blanques que semblen dues perles.

Josep Maria de Sagarra. Els ocells amics

Horrelako enkarguak Bigarren Errepublikan hasi ziren berriro egiten, Generalitatearen eskutik. Brizek eta Apelles Mestresek izan zuten jarraitzaile bat: Salvador Perarnau (1895-1971). Cuques de Ilum, poemes per a infants (1930) eta El senyor pèsol i altres plantes (1937) liburuak idatzi zituen, eta bigarrena Generalitateko propaganda komisariotzak argitaratu zuen. Salvador Perarnauk errima kateatuko lauko ongi eratuak idazten zituen beti, eta bi bilduma horiek haurrentzat idatzi zituen. Valentzian ere haurrentzat idatzi zuten zenbait egilek, hala nola Jose Maria Bayarrik: Versos per als xiquets valencians (1936). Horrez gain, Marià Manenten itzulpen bat dago (1928), eta urte berean Narcisa Freixasek (1859-1926) eta Francesc Sitjàk (1880-1940) prestatutako hainbat kantutegi. Joan Llongueres (1880-1953) musikariak eta haur kantugileak —Les cançons de Joan Llongueres (1996)— jarraipena eman zion Narcisa Freixasen lan poetiko eta musikalari.

Marià Manentek haurrentzako poema liburu bat argitaratu zuen, 1980an: Espigol blau. XX. mendeko poesia katalanean izan den sentsibilitate poetiko pertzeptibo, milimetratu, neurtu eta patxadatsuenetako bat du Manentek.

GERRA ONDOTIK DEMOKRAZIARA (1939-78)

40ko eta 50eko hamarraldietako haur poesia katalanari dagokionez, basamortuaz hitz egin dezakegu beste hainbat arlotan bezalaxe, salbuespen gutxi batzuekin, hala nola Millà antzerkiko argitaletxeak argitaratutako Poesies per a infants pròpies pròpies per recitar, serioses i humorístiques per a nois i noies.

Kontua ez da urte ilun haietan haur poesia idazteko asmorik ez zela. Kontua da diktaduraren gogortasunak ekintzarik premiazkoenak egitera behartzen zuela beti, frankismoak normalizazio hasiberriari lotutako guztia eten baitzuen. Azken berrogeita hamar urteetako haur poetarik garrantzitsuena, Joana Raspall, liburuzain errepublikano gazte-gazte bat zen, Carles Ribaren maisutzaren eta Novecentismoaren herentziaren itzalpean prestatu zena. 50eko hamarraldian, debekatutako kultura katalanaren alde zerbait egin behar zela pentsatu zuenean, lehenik eta behin sinonimo, paronimo eta antonimoen hiztegiak egin behar zirela erabaki zuen, eta lexikografia lan garrantzitsua egin zuen: lexikografia fitxak idazten, eta zapata kutxak birziklatzen antolatzen zituen. Soilik 60ko hamarkadan, diktadura apur bat ireki zenean, hasi zen katalanezko haur antzerkia idazten; izan ere, argudiatzen zuenez, hori ere norbaitek egin behar zuen. Berariaz haurrentzat idatzitako poesia gehiena azken hogeita hamar urteetan idatzi zuen, eta gaur egungo obra oparoenetako bat dugu. Bien bitartean, haren aurreko belaunaldietako idazleek bestiarioak eman zituzten ezagutzera.

MONARKIAREN ERRESTAURAZIOA ETA DEMOKRAZIA (1978-2013)

LAU KLASIKO

Gaur egungo Demokrazia garaian, beraz, bereziki haur irakurleentzat sortutako haur poesiaz mintzo gaitezke ganoraz; hots, generoaren normalizazio bat gertatu da, Europako beste kultura batzuekin arazorik gabe alderatu daitekeena.

Luzea da diziplina honen egileen zerrenda. Lehenik eta behin, azken 40 urteetako lau egile aipatuko ditut, argi eta garbi utzita askoz gehiago izan daitezkeela. Lau hauek hautatu ditut, ordea; alde batetik, iritzi anitzek eta ugarik etorkizuneko klasikoak izango direla berresten dutelako; eta bestetik, deskribatzen dugun panoramak gutxieneko balio adostuak eskaini behar dituelako. Datozen urteetan, zalantzarik gabe, lau hauen zerrendari gehitu ahal izango dizkiogu belaunaldi bereko poetak edo etorkizunekoak. Horietako batzuk datozen orrialdeetan aipatuko ditugu, aurkezpen modura. Lau poeta horiei erreparatuta, bik laurogei eta ehun urte dituzte (Albó eta Raspall) hurrenez hurren, eta hirugarrena dagoneko zendu da (Martí i Pol); hortaz, guztiz osatuta dauden belaunaldiak dira. Idazle horietako biren (Albó eta Martí i Pol) haur poesia liburu bakarrean bilduta dago, eta beste biren (Desclot eta Raspall) obra osoa hainbat argitaletxetan dago argitaratuta. Descloten belaunaldiaren kasuan —70eko belaunaldia—, egile asko daude, eta azterketa globalak eta indibidualak egin behar dira.

Nolabait antolatu nahi baditugu, lau egile nagusi aipatu behar dira; izan ere, lehen esan dudan moduan, publikoaren, kritikaren edo batzuen eta besteen onespena jaso dute. Joana Raspall (1913) gerra ondoko belaunaldiko kidea da, baina, esan bezala, Demokraziaren garaian agertu zen haur poeta gisa. Núria Albó (1930) 60ko hamarkadako errealismoaren belaunaldiko kidea da, baina ez da 70eko hamarraldiko egileek adierazi bezain errealista; izan ere, itxuraz bestela dirudien arren, sentsibilitate sinbolikoko teknikak erabiltzen ditu. Miquel Martí i Pol, errealismoaren belaunaldikoa ere, eta Miguel Desckot 70eko belaunaldiko kideak dira. Guztiek idatzi dute dagoeneko beren haur poesiaren obra gehiena, eta, Miquel Desclot da, ziur aski, sorkuntza lan gehien utzi dituena. Doktore tesi bat idatz daiteke bakoitzari buruz, baina hemen zertzelada batzuk besterik ez ditugu emango.

Raspallen obra poetikoan (Petits poemes per a nois i noies, 1981; Bon dia, poesia, 1996; Degotall de poemes, 1997; Com el plomissol, 1998; Pinzellades en vers, 1998; Versos amics, 1998; Serpentines de versos, 2000; Escaleta al vent, 2002; Font de versos, 2003; A compàs dels versos, 2003; Concert de poesia, 2004; El meu món de poesia, 2011; 46 poemes i dos contes, 2013) sentsibilitatea, hizkuntzaren dohaina eta gardentasuna nabarmentzen dira:

Coneixença (zatia)

Quan es troben cada tarda

que l’un va i l’altra ve,

tots dos es miren, i sembla

que se’ls eixampli el carrer.

No s’han dit mai cap paraula;

només els ulls han parlat

i els han captivat amb llaços

de fonda curiositat...

«Com es deu dir?» «Qui deu ser?»

«D'on deu venir?» «Cap on va?»

Ah!, si tinguessin un dia

el valor de preguntar!...

«Què puc fer per acostar-m’hi?»,

pensa ell.

 

Joana Raspall. Font de versos

Ezaugarri berberak ditu Nuria Albók, M’ho ha dit el vent (2001). Haurrek gozatu egiten dute bi egile hauen poemekin, ulertzen dituztelako eta horietan jario handiz erabiltzen direlako errepikapena, anafora eta herri poesia tradizionalaren berezko beste figura batzuk:

Nit estiuenca,

nit de calor.

L’herba s’asseca,

però jo, no.

Com més fa calda,

més bé jo estic;

ella rondina,

i jo, ric.., ric...

 

Joana Raspall. Serpentines de versos.

Eta, halere, gai dira biak testu ulergarriak helarazteko, tonu poetikoa eta literarioa inondik ere apaldu gabe. Gogoratu behar dugu Raspall, liburuzainaz gain, lexikografoa zela eta Nuria Albó landako familia batetik zetorrela, zeinak hizkuntza aberatsa eta kutsatu gabea erabiltzen baitzuen:

La lluna

Ahir quan tothom dormia
la lluna va anar a fer un volt.
Va trobar quatre estrelletes,
va sentir xutar un mussol
i es va gronxar amb quatre núvols
com si fossin un bressol.

Dormiu, que tot és silenci,
dormiu, nens petits del món.
Que ja us vetllen les estrelles,
la lluna i el rossinyol.
Tanqueu els ulls ben de pressa
perquè s'hi aturi la son.

 

Núria Albó. M’ho ha dit el vent.

Biek partekatzen dute, halaber, jario naturaleko bertsoaren musikaltasunarekiko sentsibilitatea. Albóren kasuan, gainera, musikak eragin handia du, horri buruz hitz egin eta kantatak idatzi izan baititu:

Concert de trompeta

 

Toca ben fort! Desperta l’adormit

amb la rodona aguda del teu crit!

Talment com un infant

que vol abraçar el món

giravoltant,

així el teu cant.

Toca ben fort i convida l’amor

amb la rotllana ardent del teu crit d’or.
 

Núria Albó. M’ho ha dit el vent.

 Ezaugarri melomano bera du Miquel Desclotek (1952), musikari eskaintzen baitio bere poema sorta originaletako eta orekatuenetako bat.

Clarinet
Com que sóc un clarinet
de la boca a l’esquelet,
m’ensabono cada dia
la lluent anatomia:
no voldria que un barrut
pogués dir-me «claribrut».

Miquel Desclot. Més música, mestre!

Asko azpimarratu da soiltasun terminoa Raspallen eta Albòren poetikak deskribatzeko. Termino engainagarria da, ordea, goraipatze edo gaitzespen adiera izan baitezake. Charles Dickens britainiar idazle ospetsuak honela zioen: gauzak erraz ulertzeko moduan idaztea da ikasten zailena den artea. Adiera hori eman behar diegu aztertzen ari garen poema bildumei, eta arte hori da, hain zuzen, Raspallek hizkuntzaren ezagutza oso zehatzaren bidez ikasi zuena eta Albòk lortu zuena, hainbat hizkuntzatan asko irakurriz eta bere kezkak Maria Àngels Anglada idazlearekin partekatuz. Ezaugarri estilistiko hori oso seduktorea da aztertzen ari garen bi korpusetan: arazketaren emaitza gisa sortutako jario semantikoa eta eufonikoa da, eta arazketa soilik lor daiteke hizkuntza, literatura, esperientzia eta emozioen ezagutzen multzo handi batean eginiko aukeraketaren ondorioz. Horregatik, bi egile horien poesia ezin hobe egokitzen zaio azken aldian adimen emozionalaren pedagogia deritzon horri.

Lau egile hauen artean, Desclotek, agian itzultzailea delako, haur poesiarik aberatsena idazten du, tropoei dagokienez, eta Lewis Carroll edo James Mattew Barrieren antzera jokatzen du, edo Ruydard Kiplingen antzera, ingeles poeta klasikoen artean haur poesia fintasun handienez landu duena, agian. Miquel Desclotek haur poetika zabala eraiki du: Música, mestre!, (1987); Bestiolari de la Clara, (1992); Oi, Eloi?, (1995); Més música, mestre!, (2001); Menú d'astronauta, (2003); El domador de les paraules. Poesies incompletes, (2012). Hark sortutako literatura obraren, kasu honetan, obra poetikoaren premisa literatura idazkera da, hartzailea edozein dela ere, ingeles egile handiek egin zuten bezala. Horregatik, honako hau esaten du: “Joana Raspallek, azken finean, seriotasun eta profesionaltasun berberaz jokatzen du haurrentzako poesia idazten duenean eta helduentzako hiztegiak prestatzen dituenean” (Atril aldizkaria, 2013). Hori esaten digu profesionaltasun berbera aplikatzen diolako bere buruari idazten duenean.

Hitz-jokoek, eufoniek eta onomatopeiek liluratzen dute. Egile honek oso ongi ezagutzen du bere lanbidea; hitz poetikoaren malabarista bat da, bertso, erritmo eta errimaren ontzaile bat, metrika aniztasun handiz erabiltzen duena. Horregatik, haren libururik ospetsuenaren —Bestiolari de la Clara— lotura eta bilakaera Gerra Zibilaren aurreko bestiarioetan ditugu:

Cabra boja

Com que la cabra no hi va cabre

van escurçar-la a cops de sabre.

 

Escapçada va entrar a la capsa

però llavors va fer un col·lapse.

 

Van enterrar-la, doncs, a terra

i ja no va donar més guerra.

Badira bestiarioa landu duten beste egile batzuk ere: Ricard Bonmatí, Estimades feres (Bestiari) (1990); Enric Larreula, Bestiesari (1995); Francesc Pérez Moragón eta Carles Pérez Alfabestiari, (1992). Eta azken belaunaldiaren idazle bat: Antoni Albalat, Quines bèsties! (1998). Hala, bestiarioa da nagusi gaur egungo poema bildumetan.

Paperean argitaratutako haur poesiaren antologiarik osatuena Miquel Desclotek egin du, eta ezinbesteko liburua da kontsultarako: Poesies amb suc. Antologia de poesia per a infants (2007).

Miquel Martí i Polek (1929-2003) idatzi du arrakasta gehien izan duen poema bilduma: Per molts anys / Bon profit (1987). Gainerakoek modu batera nahiz bestera landutako animalien gaiaz baliatzen ez den bakarra da. Haren poetikaren errealismoa zorrotza izan arren, berritzailea da gaiari dagokionez, bildumaren erdia gastronomiari buruzkoa delako. Beste erdia, Per molts anys, urteari eta hilabeteen igarotzeari buruzkoa da, Albók eta Raspallek ere landutako gaia:

Patates fregides

Ni eixutes ni humides,

són bones les bones

patates fregides.

 

Rosses per fora, i per dins,

flonges com el pa calent,

satisfan el paladarmés exigent.

 

Un pot menjar-se-les soles,

però acompanyen molt bé

els plats de carn més diversos

quan ens convé.

 

Ni eixutes ni humides,

són bones les bones

patates fregides.

 

Miquel Martí i Pol. Bon profit.

Egile on bat irakurtzean beti harritzen gaituela atsegin dugu. Miquel Martí i Polek konplexurik gabe idatzi zuen hain herrikoia den plater bati buruz, poeta ospetsua zen garaian… Ricard Bonmatíren L´any titurany liburuak ere urtaroen eta urteko hilabeteen gaiari heltzen dio, Miquel Martí i Polek bezala, baita Nuria Albertík ere, Amanida de poemes liburuan.

BELAUNALDI EZKUTU BAT?

70eko hamarraldiaren belaunaldiak haur poesiari egindako eskaintza ez zen sortu ezerezetik. Aipatu ditudan lau egileen artean —argi utzita gehiago erants daitezkeela— aurreko hiru belaunaldietako kideak dira —Nuria Albó, Miquel Martí i Pol eta Joana Raspall—. Hiru horien eta gainerakoen arteko harremanak urriak izan arren eta adiera zorrotzean talde izena aipatu ezin den arren, egon baziren beste idazle batzuk ere. Horien artean ditugu, besteak beste: Joan Vila i Vila (1943), La pluja boja (1984),  Estoig de versos (2003); Josep-Ramon Bach (1946), Viatge per l'Àfrica (2000), El gos poeta (2007); Francesc Bofill (1947), El càntic del sol (1973), Juguem cantant? 1 (1980), Juguem cantant? 2 (1981); eta, Enric Larreula ( 1941): El bestiari (1996), Animalari (2007).

Els grills (zatia)

A un grill a la loteria

li va tocar un bon pessic.

És a dir, que es va fer ric

com ningú no s’ho creuria.

I ho va dir a un seu amic

una nit clara de lluna,

que si havia fet fortuna

i era ric, ric-ric, ric-ric.

 

Enric Larreula

Valentziako bi idazle ere baditugu: Maria Beneyto (1925-2011), Poemes de les quatre estacions (1993). Liburuko poema batzuk, Joana Raspallenak eta Nuria Albórenak bezala, sentsibilitate finekoak dira, eta poesiaren ekialdeko kontzeptua eta, zehazki, haikua ekartzen digute gogora.

Les germanes fulles

anaven al ball,

rialles per l’aire

I els vestits daurats.

 

Maria Beneyto. Poemes de les quatre estacions

Eta, Empar de Lanuza (1950), Abecedari de diumenge (1988), Versos al sol (2000), zeinari buruz Teresa Duranek esan baitu hats poetiko samurra eta maitekorra duela:

Tinc un monstre al llit
Tinc un monstre al llit

que em fa cuscurelles

i cada matí

em porta roselles,

móres d’esbarzer

i versos d’abelles. 

Empar de Lanuza. Versos al sol.

 

Bi poeta hauen bertsoak ongi idatzita daude; akatsik gabe menderatzen dute erritmoa. Aipatutako lau poeten zerrendari gehitu beharreko poetak dira Maria Beneyto eta Empar de Lanuza. Valentziako bi poeta horiek, egile katalanen kasuan gertatzen den bezala, 70eko belaunaldiaren aurrekoak dira, eta poema bildumak argitaratu zituzten garaian, finkatuta zegoen jada haien ondorengo belaunaldia. Bi ondorio atera ditzakegu ibilbide honetatik. Lehena oso ezaguna da: poeta horiek denbora luzez gorde izan behar dituzte beren poemak edo horiek idazteko gogoak; izan ere, zuzen-zuzenean jasan zituzten 50 urtez diktaduraren zapalkuntza eta hizkuntzaren bazterketa. Azken 30 urteetako eztanda, beraz, neurri batean, zapalkuntza gainditzeko modu bat izan da, poematan emana. Egoera normal batean, liburu horiek 20 edo 30 urte lehenago kaleratuko ziren. Kasu batzuetan, Maria Beneytorena bezala, obraren zati bat gaztelaniaz sortua da. Bigarren oharra Valentziari begira egin behar dugu: haur poesiaren gaur egungo loraldiaren aurrekariak ikusi berri ditugun egile valentziarretan du jatorria. Eta, hirugarren oharra ere egingo dugu: esaten ari garen hau guztia baliagarria da, neurri batean, helduen poesiarako. 70eko belaunaldiaren aurrekoa, Nuria Albò, Rosa Fabregat eta Maria Àngels Anglada bezalako poetak biltzen dituena, atzerapen berarekin agertu zen; 70eko belaunaldia indarrez hasi zen garaian argitaratu zuten, eta berandu iritsi zitzaien normaltasunak bidegabeki estali zituen. Eta, ongi begiratuta, mendebaldeko Rosa Fabregat poetaren obra osoa irakurtzen badugu, haurtzaroari eta jolasei buruzko poesia batzuk irakur ditzakegu; hortaz, gehien-gehienek, modu batera edo bestera, haur irakurleak gogoan zituztela idatzi zuten. Tarragonako Olga Xirinacsek (1936), Marina (1986) eta Cavall de mar (1986) liburuen egileak, itsasoari buruzko poemak ditu berariaz haurrei zuzenduta, eta aurrekoaren antzeko kasu bat da:

Marina 
La Marina juga al sol
amb la closca d'un cargol;
s'ha volgut tombar d'esquena
i troba un cranc a l'arena. 
El cranc és petit, 
li puja pel dit, 
la passa pel nas, 
li baixa pel braç, 
el cranc s'ha espantat
i ja s'ha amagat.

Olga Xirinacs. Marina; cavall de mar.

 

Hartara, itxuraz, 60ko hamarkadaren hasieran askoz lehenago idazten hasitako Josep Carner bezalako egile baten obrak agertzen badira ere, garai hartan egile batzuk daude lurralde osoan poesia mota horrekiko jakin-mina dutenak eta 20 edo 30 urte geroago argitaratzen hasiko direnak, egoera normalizatzen hasten denean. Horrek azaltzen du zergatik igaro diren oharkabean belaunaldi gisa eta zergatik dauden gaizki sartuta 70eko belaunaldian. Bistan da, halere, egile horien haur poesien artean antzekotasunak daudela.

70EKO BELAUNALDIA

Descloten belaunaldiko kideak dira: Josep M. Sala-Valldaura (1947); Carme Rovira (1942); David Cirici (1954), Llibre de vòlics laquidambres i altres espècies (1985) lanaren egilea, heptasilabiko biko errimadunetan idatzitako poesia narratiboa; Ricard Bonmatí (1954); Eduard Sanahuja (1953); Carles Hac Mor (1940); eta, Valentziako Marc Granell (1953) —El ball de la lluna (2003)—, Fina Girbés (1957) eta Dolors Pellicer (1956)... Belaunaldi honekin, errealitate bihurtu zen haurrei zuzendutako poesia; gorpuztu egin zen, neurri batean, aurreko belaunaldietako egileek garai horretan normalizatu zutelako beren obra.

Ricard Bonnmatík haur poesiako liburu ugari idatzi ditu: Estimades feres (1990), L’any tirurany (2003), En cap cap cap (2008), Feres enciseres (2010) eta Petits grans moments (2010), El zoo d’un poeta, de la A a la Z, (2012).

Josep M. Sala-Valldaura, Margarida Pratsen arabera, poeta ezezagun eta originaletako bat da: Tren de paraules (1997) eta Disfresses (2002), igarkizunak ere biltzen dituena. Poeta honek zabalkunde handiagoa izanez gero, haurrek eta nerabeek une atseginak igaroko lituzkete haren lana irakurtzean.

Conjur per mirar d’aprovar sense estudiar (zatia)
Ai, Verge Santa,
Verge Santa!
Per què sóc tan manta?

Ai, Déu meu,
Déu meu,
estudiar és una creu!

Aquesta assignatura
és massa dura,
aquesta prova
ve massa d’hora,
i jo no vull
emplenar aquest full.
No en sé res de res
i ho escric tot al revés.
Com costa
trobar una resposta!

 
Miquel Desclotek poesia horren kalitate eta originaltasunaren berri eman du, eta horregatik sartu zituen haren poema ugari bere antologian. Merezi duen garrantzia eman dion lehena izan da.

VALENTZIAKO EGILEAK

Haur poesiako egileen bi belaunaldiren loraldia Marc Granellekin (1953) hasi zen, 70eko belaunaldiko egilea: L'illa amb llunes (1993), La lluna que riu i altres poemas (1999), El ball de la lluna (2003), El bosc del meu abecedari ( 2003), El planeta que era blau (2004), Oda als peus i altres poemes (2008). Aipatu beharreko beste idazle bat Dolors Pellicer (1956) da.

Fina Girbés (1957) 2008an hasi zen argiratzen Poemes de diumenges y dies faeners (2008) liburuarekin, eta gero Poemes de butxaca (2009) eta Poemes a la carta (2012) argitaratu zituen. Gastronomiari buruzko poemak idatzi ditu, Martí i Polen ildo berean:

L'entrepà
Ple de tonyina amb olives,
ple de tomaca, oli i sal,
ple de pernil i formatge,
tant se val, m'és igual.

Embolicat amb alumini,
dins la bossa, l'entrepà
viatja amb mi cap a escola
fins a l'hora d'esmorzar

Fina Girbés. Poemes de butxaca

Poeta horiek guztiak baino lehenagokoa izan arren, Jaume Bru i Vidalek (1921-2000), zeinak ibilbide poetiko oparoa izan baitzuen, haurrei eskaini zien bere azken poema bilduma: Glorieta i altres poemes per a infants (2000). Liburu horretan gabon kanta tradizionalak edo animaliei buruzko poemak biltzen dira, bertso lerro bikainez idatzita.

Llorenç Giménez (1954) ipuin kontalari gisa da ezaguna, baina haur poesia ere idatzi du: Les endevinalles de Llorenç (1997) eta Oficis de rondallaç (2003).

Maria Dolors Pellicer (1956) idazlearen ibilbide poetikoa Versos diversos (2003) liburuarekin hasi zen, eta ondoren Rimes i rialles (2005), Versos de tres sabors (2007) eta La selva en vers (2009) argitaratu zituen. Azkenekoan bestiarioaren gaiari heldu zion. Raspallek eta Albók bezala, bestiarioa eta eskolako gaiak lantzeaz gainera, batzuetan egunerokotasunari lotutako gai sozialak lantzen ditu.

La pastera atrotinada
La pastera atrotinada
ja s’acosta al seu destí
i una dona de pell bruna
acarona esperançada
el seu ventre arredonit.

Dorm, menut, la lluna ens guia,
el nou dia arriba ja;
naixeràs en terra estranya
però el pa no et faltarà”.

Una llum que no és de lluna
il·lumina els navegants
i la barca trontolleja
poc abans de naufragar.


Maria Dolors Pellicer.
Rimes i rialles.

Urte horietan, Luisa Marchek Poemes del sol i de la lluna (2004) argitaratu zuen. Mende berriarekin batera, egile berriak iritsi dira, hala nola Carles Cano (1957), Poemes sense diminitius (2007). Idazlea izateaz gainera, animatzaile kulturala, ipuin kontalaria, irakaslea, gidoigilea eta lokutorea da, besteak beste. Carles Canok, Desclotekin ikusi dugun moduan, baliabide tekniko guztiak erabiltzen ditu: aho-korapiloak, igarkizunak, hitz-jokoak, akrostikoak… baita kaligrama ere. Gure poeta irudimentsuenetako bat da:
 

La pluja cau

La pluja cau
C
a
t
a
p
l
a
u
!
Quan ix el sol,
s'asseca el món.

Núria Albertí, Alacantekoa, azken egileetako bat dugu: Grill, grill i altres animalades (2006), Poemes i cançons de bressol (2007), Amanida de poemes (2008), S’obre el teló: sabates en acció! (2008), Fantasmades rimades (2009), Roses i dracs (2009), Pirates a la vista (2010), Aventures sense sortir de casa (2012). Katalunian egin du sorkuntza-lan guztia eta, Lola Casas eta Ricard Bonmatíren kasuan bezala, poesiaren didaktika landu du emozioen hezkuntzatik abiatuta (http://nuriaalberti.wordpress.com/cursos-i-tallers/). Musikaren arloan barneratu da Pirates a la vista lanarekin, liburuak partiturak eta abestien CDa baititu. Pirates a la vista haurrentzako poema liburu monografiko bakanetako bat da, XIX. mendean arrakasta handia izandako gai horri buruz.

Eva Dénia (1960) poetak, El color del blat (2007) obraren egileak, sentsibilitate handiko poesia idazten du, abestietatik gertu dagoena, eta Empar de Lanuzaren oinordekotzat har dezakegu.

Joana Raspall haur poesia idatzi ondoren hasi zen helduentzako poesia idazten. Beste idazle batzuek, ordea, helduentzako poesia idatzi zuten hasieran, eta orain haurrentzat idazten dute. Miquel Martí i Pol eta haren liburu ezaguna aipatu dugu. Azken urteotan, Josep Ballester (1961) poeta valentziarra aipatu behar dugu, haurrentzako idatzi baitu bere poesia libururik onenetako bat: Els ulls al cel i l´ànima al mar (2003).

Josep Ballesterrek aukeratzen duen gaia poesia modura agertzen da gainerako poeten obran, baina ez poema liburu modura. Itsasoa ikusita genuen Olga Xirinacs eta beste poeta batzuen lanetan; zerua, ordea, ez zen ordura arte agertu ikuspegi astronomiko moderno batetik. Merkurio, Artizarra, Marte, Jupiter, Saturno, Urano, Neptuno eta Plutoni eskaintzen dizkie poemak. Els ulls al cel i l´anima al mar sentsazioen poema liburu bikaina da, eta, zentzu horretan, Mariá Manent poetaren sentsibilitatearekin bat egiten du batzuetan:

Mediterrània

Mediterrània
d'ametla verda.

De xiprer i carrasca.

De vi ensucrat i onada.

De pètals i melmelada.

 

Del beduí

és el bagatge

del llarg camí

 

GAUR EGUNGO BELAUNALDIA

Adinari erreparatuta, bere belaunaldia 70eko hamarraldikoa izan arren, Lola Casas (1951) idazleak, Mataroko Cami del Mig eskolako irakasleak, obrarik oparoena du, azken aldiko poeten artean. XXI. mendean argitaratu da haren obra osoa, eta irakasle gisa izandako esperientzia du oinarri. Hona hemen haren lanak: Poemes i cançons (2001), Retalls poètics (2001), Des de la finestra (2002), Poemes i cançons de les quatre estacions (2003), Poemes de cada dia (2004), Anem a l'escola (2005), Nit (2007), Blanc (2008), Blau (2008), Verd (2008), Negre (2008), Cançons per a un bon Nadal (2008), Roig 2009, Groc (2009), Poemes petits (2009), Rodolins (2010), Tu acabes els poemes (2010),Poemes de cada dia (2010), Endevinalles (2011), Cançonetes embarbussades (2012). Obrarik didaktikoena ere bada, eta, gaiari dagokionez, berritzailea da, beldurrezko narratibaren gaiak txertatzen baititu Música i poemes per a petits monstres (2009) liburuan. Gai berritzaile horretan, aurrekaria izan zen Menorcako Ponç Pons (1956) poetak 1944an argitaratuko El vampiret Draculet lana, Turmedatik jaso eta dagoeneko aipatu dugun bertso tradizionaleko narratibaren generoari lotuta dagoena. Agian, irakurle txikienaren sentsibilitatea kontuan hartzen dutelako, Ponsek eta Casasek beldurrezko gaiak hartu, eta samurtasunez egokitzen dituzte. Nuria Albertík, Fantasmades rimades (2009) liburuan, beldurreko narratibaren gaiak modu irrigarrian erabiltzeko moduari jarraipena ematen dio.

Ricard Bonnmatík (1954), olerkaria Desclot eta Cano bezala eta kantaten egilea Albó bezala, landu izan du ere banpiroen gaia.

Els vampirs

Jo sóc una noia

que no tinc mai por:

ni sola ni amb colla,

ni amb llum ni amb foscor.

 

Ja ho sé que al meu poble

tothom és vampir:

el pobre i el noble,

el rei i el faquir...

 

Lola Casasek bezala, Ricard Bonmatík didaktikari buruz idatzi du, baina honek poesiaren didaktikari heldu dio: Poesia a l´escola (2008). Lola Casasek egile baten erabilera didaktikoari buruzko liburu onenetako bat argitaratu du: Tot Dahl (2008). Liburu horretan, egile bat lehen hezkuntzan sartzeko metodologia onenetako bat erakusten digu, urteetako esperientziaren eta Raold Dahlekin duen harreman pertsonalaren emaitza gisa.

Salvador Comellesek (1959) zirkuaren mundu liluragarriari eskaini dio bere poema bilduma guztia. Dolors Miquelek (1960) independentzia pertsonaleko ibilbide argia egiten du. Miquelek abangoardismotik eta kaleko poesiatik jaso du maila berean, eta herrialde bat defendatu izan du, non Novecentismoak uste baino gehiago zehazten baititu oraindik baloreak eta balorazioak. Haurren gaiei buruzko poesiek itxurakeriaren beste muturra erakusten digute.

Homenatge a xin xan
Gros o petit, el cul s’oculta
o es clava endins, llargut tubèrcul,
que el cul fa món i el mono cul,
i amb la mà al cul es fa la màcula.

El cul amb vi, plaers vincula
i el cul veí, els vehicula,
que en femení, el cul és cula, 
i fe de cul, és pura fècula.

Amb l’art al cul es fa cultura,
si és pa de cul, parlem de culpa,
si és pa amb te, anem de culte
i fins a roma el cul és bàcul.

     Dolors Miquel
Egileen panorama etengabe zabal daiteke poeta garrantzitsu gehiago aipatuta, hala nola Joan Armangué (1960), Un gira-sol que gira (2001), edo Monte Torrents, zeina ezaguna egin baitzen Per qué els gats miren la lluna? (2005) lanarekin:

La sardina Guillermina

porta un llacet carmesí

és de seda filipina,

no se'l treu ni per dormir.

 

Una barca amb xarxa fina

se l'endú de bon matí,

una llauna de sardines

ha sigut el seu destí.

 

Per trobar la Guillermina,

quina llauna haurem d'obrir?

 Egile gazteenetako bat Pep Molist (1965) da. Tants barrets, tants caps (2004) poema liburuak gai berritzailea eta harrigarria eskaintzen digu. Kapela motei buruzko poemen bilduma bat da; azken urteetako libururik originalena. Behin edo beste kaligramaz baliatzen da, eta poema gehienak bertsotan daude, biko errimatuetan askotan.

Castelloko Antoni Albalatek (1961) poesia bertsoetan eta poesia bisuala idatzi izan ditu, eta Quines bèsties (1998) argitaratu du. Mar Pavon (1968) ere aipatu behar da, D'il·lusió Déu n'hi do (2004).

M. José Orobitg (1962) egile emankorrenetako bat dugu: Esqueixada de versos (2004), Descabdellat de versos descabdellats (2004), Disbagats (2008). Azken lan horretan, Jordi Aviàren ilustrazioek lagunduta, hitz-jokoak eta aho-korapiloak erabiltzen, eta fonemak permutatzen ditu: Federico Felino, Salvador Gatlin, A Gata Christie, Gatalunya… Zubi bat eraikitzen du Joan Brossaren poesia bisualera daramana; hortaz, marrazkiak eta ikonoak sartzen ditu poemen esanahia osatzeko. Lotura egiten du ere Salvat Papasseiten kaligramekin. Eta amaitzeko, beste ekarpen bat: Tomàs Lluc (Lluís Payratóren (1960) izengoitia), Lletres poètiques (2011).

PAPER EUSKARRIA ETA SAREA. ONDORIOAK

Aurreko orrialdeetan, ibilbide hunkigarria egin dugu. Genero baten loraldia hizkuntza batean: haurrentzat idatzitako poesia. Azken berrogeita hamar urteetako eztanda horretan, deigarria da argitaletxe batzuek izan duten papera, esate baterako: Anaya, Bromera, Tándem, Eslabón, la Galera edo Publiciones de la Adabía de Montserrat. Besteak baino askoz gehiago nabarmendu dira. Argitalpen merkatuaren aginduei jarraitu ez dieten argitaletxeak arduratu dira haur poesiaz, eta bidea egin dute, askotan, horien gidaritzan egondako pertsonen ahaleginei esker. Miquel Desclotek duela hogei urte deitoratzen zuen bokazioen gabeziatik, haur poeten bi belaunaldietara iritsi gara, eta horiek baino lehen 60ko belaunaldi bat izan zen, askotan ikusezin igaro duten poetek osatutakoa.

Panoramika honek agerian utzi du, halaber, 80ko eta 90eko hamarraldietan haur poesia hazten joan dela katalanezko literaturaren hiru egile handiren hiruna bestiarioen gainean. 90eko hamarraldian eta XXI. mendean, egileak biderkatu dira, eta gaien aniztasuna areagotu da: musika, gastronomia, beldurra, itsasoa, unibertsoa, zirkua, baita kapela motak ere azken aldiko poeta baten lanean… Egileek gai horietako bati eskaintzen diote liburua. Gaitasun monografiko hori haurrentzako idatzitako poesiaren ezaugarri nabarmena da.

Ikusi dugu ere helduentzako poesian trazatutako bide batzuk agertzen direla haur poesian eta, XXI. mendearen lehen urteetan, abangoardiako joerek irauten zutela, besteak beste, Sala Valldaura, Albalat, Orobitg eta Cano idazleengan, baita Molisten obran ere. Abangoardiari eusteko joera hori lehenago hasi zen Miquel Obiolsen (1945) poema bisual batzuekin, eta, beharbada, hori guztia Joan Brossa poetaren eraginari zor zaio, abangoardia gogoan edukitzen lagundu baitzuen XX. mendearen bigarren erdialdean; dena den, Salvat-Papasseiten oroitzapena egon daiteke tartean, kaligramen formari dagokionez. Gaien eta estiloen aniztasuna, beraz, ez zen falta. Hori bai, idealismo erromantiko alemanean jatorria zuen Maragallen planteamendua desagertu egin zen. Joera hori Novecentismoak ezabatu zuen, baita, zoritxarrez, nolabaiteko antropofagiak ere, kultura minorizatu batean baino gehiagotan agertzen dena.

Sentsibilitate novecentistak, XX. mendearen amaieran, kalitate handiko epigonoa eskaini digu, eta, aldi berean, bilakaera handia izan du mugimenduaren hasierako premisei dagokienez; Joana Raspall poeta da horren erakusle. Gauzak hautemateko sentsibilitateari dagokionez, Marià Manent poetaren antza du; mundu beretik dator, eta ulertzekoa da behatzeko gaitasun horrek ehun urteko lexikografo hori haikuren moldera eraman izana. Sentsibilitate horrek, beraz, tradizio japoniarra aberasten du –Carnerrek berak agertu zuen interes hura-, eta erakusten digu Raspallen gaitasuna adierazpen sintetikorako eta zehaztasun handiz behatzeko. Ikusi dugu ere Raspallen sentsibilitate fin horrek jarraipena izan zuela Ballester bezalako poetengan.

Poeten azken belaunaldi horrek gertutik ezagutu du jada euskarri digitala. Haur poesiari buruzko iturrien aberastasuna handiagoa da sarean, paper euskarrian baino. Sareak, zentzu horretan, oso ekarpen baliotsua egin du haur poesiaren antologian, hedapenean eta azterketan.

Iturri zaharren, osatuen eta kontsultatuenetako bi aipatuko ditut: Viu la poesia (viulapoesia.com), Glòria Bordons irakasleak eta Poció izeneko irakasleen taldeak gidatutakoa. Haur eta helduen poesia eskaintzen ditu katalanez eta gaztelaniaz, baita literatura unibertsala ere; horrez gain, proposamen didaktikoak egiten ditu. Bestalde, Mag Poesia plataforma dugu, helduen poesiari buruzkoa izan arren, haur poesiako aukerak ere ematen dituena. Bi horiek hamar urte baino gehiago dituzte, dagoeneko. Gloria Bordonsek argitaratu zuen jada 1997an Anna Diaz-Plajarekin batera Fantasiant amor, maitasunezko poesiari buruzko antologia bat, oso egokia nerabeak poesiara gerturatzeko. Oso liburu garrantzitsua da ikerketa gehienek agerian uzten dutelako nerabezaroan eta unibertsitatearen lehenengo urteetan irakurtzeari uzten zaiola, bai Alemanian, Italian eta Erresuma Batuan bai Katalunian. Hortaz, horrelako materialak oso baliagarriak dira adin horretako irakurleen kopurua mantentzeko eta handitzeko.

Azken urteotan, HGLko eta poesiako liburuei buruzko iruzkinak ematen dituzten blogak sortu dira. Jose Maria Aloyren bloga (http//mascarodeproa.blogspot.com.es/), 2013an Aurora Díaz Plaja saria jaso duena, difusioan eginiko lanagatik; Jaume Centellesen bloga (http://jaumecentelles.cat/), irakurketa bultzatzen esperientzia gehien duen irakasleetako bat; Darabuc (http://darabuccatala.wordpress.com/tag/poesia-infantil-en-catal/); Bibliopoemes (bibliopeomes.blogspot.com); Lluis Serrasolesena (classicsijoves.blogspot.com)… Hortaz, sareko egoera ohiko aldizkariena bezain aberatsa edo are aberatsagoa dela esan dezakegu. Sarea, beraz, arintzen ari da paperezko prentsan behin eta berriro agertutako interesik eza, zalantzarik gabe, eta hori oso albiste ona da.

Zer-nolako eragina izaten ari da hori guztia haur poesiaren egileengan eta harreran? Bada, modu harrigarrian eta paradoxikoan eragiten du. Alde batetik, inoiz baino errazago eta azkarrago eskura daitezke poemak, eta horrek informazioari eta kritikari eragiten dio. Argitalpena ere askoz errazagoa eta merkeagoa da. Ohar hauek prestatzen ari nintzen unean ohartu nintzenez, poesia antologia guztiek, denak batuta, Pere Quarten Bestiario ia osoa jarri dute sarean. Nahikoa da pazientzia edukitzea, hainbat webgunetan banatutako obra jaso ahal izateko. Sabadelleko poeta, egile eskubide beti urrien eraginez gerra ondoko latza igaro zuena, orain askoz ere ospetsuago izango zen, baina, paradoxikoki, are pobreagoa izango zen, eta paperean argitaratzeko aukera gutxiago izango zituen, sarean jarri dituztelako animaliei buruz idatzi zituen poesiak. Oraindik ez dugu aurkitu gure artean abantaila digitalak erabiltzeko aukeraz baliatzeko modua, paperaren industria eta egile eskubideak suntsitu gabe. Egoera hori bereziki kezkagarria da; izan ere, 2012an, esate baterako, arazo ugari izan nituen katalanezko gaur egungo zenbait egileren lana unibertsitatean aztertzeko, argitaletxeek ez zituztelako haien obrak berriro argitaratzen eta nire ikasleek liburutegietan gordetako ale urriak bilatu behar zituztelako. Haatik, sarean barreiatutako poemak aurkitzen zituzten, baina ez haien paperezko bertsio osoa. Sareak doan eskainitakoarekin lehiatu behar ziren argitaletxeek nekez egiten zioten aurre edizioaren kostuari. Ez gaitezen engainatu: poesiaren kasuan paper euskarria hauskorra da industrialki, eta aldaketa teknologikoak kartazko etxe baten modura bota dezake.

Hala eta guztiz ere, iritzia eman nahi duten gaiari buruzko adituek berehalako irteera topatu dute sarean, berrogei urtetan prentsa idatziak horretarako aukera gutxi eskaini dituen bitartean, Avui bezalako egunkarietan edo aldizkari espezializatuetan —Faristol katalanez eta Clij gaztelaniaz—. Eta seguru asko, aurrerantzean, poeta argitaragabe askok sarean topatuko dute beren sorkuntzak ezagutarazteko bidea, eta horrek frustrazio ugari saihestuko ditu, eta nabarmen areagotuko du poesiaren lekua sarean. Era berean, sarea bihurtu da irakurtzeko euskarririk erabiliena. Munduaren beste muturreko irakurle batek bere herrialdera iristen ez diren urruneko kultura bateko liburuak irakurri nahi baditu, esate baterako, sarea du horiek lortzeko modurik bizkorrena eta merkeena.

Bestalde, haur poesiaren pirateatze digitala nabarmen areagotu da. Gaizki ulertutako berrerabileraren sustapena da hori; izan ere, pirateatzen duenak, azkenean, fotokopian edo inprimagailuan gastatzen duen paperak liburu bat erostearen kostu bera du. Horren eraginez, ordea, erabat ari da aldatzen irakurketaren pertzepzioa. Ikasturtea amaitzean ikasle bati irakurtzeko liburua kentzen diogunean beste ikasle bati emateko, sistemak ikasleei liburutegi pertsonalak sortzeko pizgarriak kentzen dizkie. Liburutegi horiek sortzeko ohitura, ordea, beharrezkoa da gaian nabarmendu nahi duen edonorentzat, eta gure herrialdean Europako beste edozein herrialdetan baino gehiago baztertzen da. Hezkuntza sistemak, beraz, ezjakintasuna bultzatzen du; izan ere, jakintza daraman edukiontzia, gorde beharrean, botatzera behartzen ditu ikasleak, gauza bat estimua hartzeko lehen ikurra baita, jakina denez, hura zaintzea eta gordetzea. Arazo horrek eragin handia du gure gizartean eta askoz gutxiago Europakoetan; horietan irakurketak prestakuntzarako duen balio handiaz jabetzen dira, eta aspalditik bultzatu dute liburutegi mota guztien sorrera, publikoak nahiz pertsonalak. Hain zuzen, klasiko bat definitzen da berriro irakur daitekeen liburu gisa, haren esanahia ez baita agortzen lehen irakurraldian, eta eskura izan behar da berriro irakurtzeko.

Haur poesiaren kasuan, egoera askoz larriagoa da. Deskribatu ditudan plataforma elektronikoek poesia solteak biltzen dituzte, ez poema liburuak, aipatutako kasuren batean izan ezik. Ezin hobeak dira lehen hurbilketak egiteko, baina ez egile baten obran sakontzeko; izan ere, ez dira helburu horrekin planteatzen, eta, beraz, inork ezin die leporatu ez dagokien erabilera ematea.

Aurten Joana Raspallen ehun urteurrena ospatu dugu. Lerro hauek idazten dituenak hainbat ikastaro eman ditu lehen hezkuntzan egile horren poesiari buruz, eta aditu askok azpimarratu dute poeta horren balioa: Pere Martí (http://joanaraspall.blogspot.com.es/2013/05/joana-raspall-una-vida-al-se...), Carles Duarte (www .traces.uab.es/tracesbd/avui/2010/avui_a2010m12d30p10scultura.pdf), Miquel Josep Maria Aloy (http://anyjoanaraspall.blogspot.com.es/2013/04/per-treballar-la-poesia-de-joana_6.html) eta beste batzuk. Katalanezko haur poesiaren historian lehenengoz, haurrentzako idatzitako poeta baten obraren azterketa zehatza egin da; hortaz, orrialde hauetan geratzen zaigun tartean ezinezkoa da ehun urteko poetaren berri ematen duten artikulu edo eskolako webgune guztiak aipatzea, mereziko lukeen arren.

Halere, Raspallen poesiari buruzko unitate didaktikoak prestatzen ari nintzen bitartean, hiru aldiz aldatu behar izan nuen liburua, nik hautatutako izenburuak zituzten argitaletxeek ez zituztelako lan horiek berriro argitaratu; izan ere, haien ustez, salmentak ez ziren jasangarriak ezta ehungarren urteurrenaren ospakizunarekin ere. Eta lehen hezkuntzako eskoletan gehien ezagutzen den poetari buruz ari gara hizketan; poeta oso ezagun gisa har dezakeguna, okertzeko arriskurik gabe. Irakasleei ikastaroak eman nizkienean, konturatu nintzen gehienek soilik sare irekietan eskura zitezkeen poemak erabiltzen zituztela. Horrek editoreen jarrera azaltzen zuen, ez baitzuten aurkitzen Joana Raspallen liburuen berrargitalpena jasangarria egiteko modurik.

Gaur egungo panorama, beraz, oso argi ageri zaigu: kritikaren hazkundea, eztabaida eta poemen edizio barreiatua sarean eta paperezko liburuaren suntsiketa. Egile berrientzat errazagoa, bizkorragoa eta eskuragarriagoa da sarean argitaratzea; haatik, haien etorkizuna egile profesional gisa hutsaren hurrengoa da, ia.

Ez dut uste horrek ekoizpen poetikoari eragin handia egingo dionik, irabazi oso txikiak eman baititu beti. Gure poeta handi gehienak ez dira izan profesionalak. Sen onaren arabera, ekoizpenaren nolabaiteko motelaldia aurreikus daiteke, hura eusten duten industria eta enpresa oinarria suntsituta geratuko direlako, editoreak, idazleak ez bezala, profesionalak izan baitira. Honetan guztian, basoen babesari buruzko hasierako ideiak asmo txarreko txantxa bat dirudi: liburuak argitaletxe batean inprimatu beharrean, nork bere ordenagailuan inprimatuko ditu, eta gero papera bota egingo du; liburua, ordea, ez da botatzen, inprimatze industriaren produktu artistiko bat izanik, balioari eusten baitio. Paperezkoa gehiago gastatuko da… Aurrerapen teknologikoak sormen literarioaren oinarriak aldatzen zituen bitartean, basoenganako maitasunaren erabilera maltzurra egin da; izan ere, baso soiltzeak ez du zerikusirik paperezko liburuaren munduarekin, eta are gutxiago papera gehien berrerabiltzen duen munduko herrialdetako batean. Baso soiltzea beste gauza batzuei dago lotuta.

Ohar hauetan ikusi dugunez, bertso herrikoiak eta folklorikoak ziren abiapuntua XIX. mendearen amaieran eta XX. mendearen hasieran. XX. mendearen bigarren herenean agertu ziren lehen bestiario garrantzitsuak. Eta azken berrogei urteetan egilearen haur poesia agertu da, eta liburu asko idatzi dira. Horietako batzuk gure klasikoen artean sartu behar ditugu; hemen aipatu ditugunak baino gehiago, seguru ere. Haur poesiaren, HGLren eta, oro har, katalanezko literaturaren etorkizunaz gauza bakarra esan dezakegu: aro bat ixten dugu, non industria bat eraiki den eta haur poetaren hainbat belaunaldi sortu diren, Europako kultura handietan eduki dituztenen parekoak; hau da, panoramika honen hasieran aipatutako egileek osatutakoak. Aldaketa positibo bat gertatu da, beraz. Gainerako guztia ezezaguna da, beste belaunaldi batzuek baino gehiago sinesten dugu errotik ari dela dena aldatzen.70eko hamarraldian, idazleek eta gizarteak aurre egin zioten politikoki suntsitutako literatura eta argitaletxeak berreraikitzeko erronkari. Oraingo erronka da —politikak beste garai batzuetan baino eragozpen gehiago sortzen ez dituen bitartean— teknologian izandako aldaketetara egokitzea, letren munduaren oinarriak berriro eraiki behar baitira, Gutenbergeko inprentaren garaitik egin ez den bezala. Arestian esan dudan moduan, sareak gauza batzuk eraginkortasunez hobetzea ahalbidetu digu, baina paperezko euskarria oinak lokatzetan dituen erraldoi bihurtu du. Orain, desegin dena berriro nola egingo dugun pentsatu behar dugu; izan ere, desegin benetan desegin, liburuzko paperak joan dira sarean desegiten.

Josep-Francesc Delgado, 2013ko abuztua 

 

 

* * *    

 

GALLEC    


Entre as bruxas que se peintean e a maravillosa imaxinación de Wendy: panorama actual da poesia infanril catalá

 

 

1865-1939, UNHA OLLADA A OUTRAS LITERATURAS EUROPEAS

 

 

Mentres na época medieval a producción de literatura infantil catalá ía por diante da inglesa co libro pedagóxico Doctrina pueril (1282) de Ramon Llull ou La Disputa de l’ase (1417) de Anselm Turmeda, un libriño en verso que fixo moita fortuna entre os nenos e escolares medievais, non só porque pertencía ao célebre xénero da controversia en verso, tan popular na época medieval, senón porque a controversia se produce entre un asno que lle ensina a un home que el é máis intelixente. Non coñecemos textos de tanta ironía literaria no inglés medieval. Daquela a cultura inglesa ía por detrás da nosa e os caballeros cataláns que participaban nas xustas medievais inglesas quedaban abraiados vendo as modestas casas de madeira inglesas e as comparaban coas sólidas casas de pedra do agro catalán. Mais este grao de privilexio a literatura catalá perdeuno a principios do século XVI e non se volveu recuperar de todo até o século XX. A pegada das obras mdeievais catalás aínda se pode ver na nosa poesía infantil actual, na que o xénero rei é o bestiario, que ten os seus primeiros precedentes no Llibre de les bésties de Ramon Llull.

 

A principios do século XX, en Inglaterra, o escocés James Matthew Barrie, creador de Peter Pan, un dos mitos da modernidade, escribía os seus poemas para nenos e non era o primeiro. Robert Louis Stevenson xa tiña escrito poemas para nenos e nenas antes que o fixera o creador de Wendy e o Nunca Máis. Alicia al pais de les meravelles de Lewis Carroll fai recuar a producción da literatura infantil inglesa, cara a 1865, trinta e nove anos antes que Peter Pan, que é de 1904. Podemos dicir o mesmo da literatura catalá e dos seus autores?

 

As orixes da poesía infantil catalá datan da mesma época. No ano 1865 F.P.Briz (1839-1889) publica Lo llibre dels àngels, un conxunto de poemas de ton moralizador e didáctico moi diferente ao dos textos e poetas ingleses coetáneos. Xa na época do Modernismo e do Novecentismo se suceden diversas antoloxías de poesía folklórica e popular, porén non abunda a poesía de autor con vontade específica de dirixirse a un público infantil. A medida que imos entrando no século XX as antoloxías amosan poetas como Jacint Verdaguer e o seu compañeiro eclesiástico de Vic, Jaume Collell, Apel.les Mestres, Maria Antònia Salvà, Joan Maragall. Joan Salvat Papasseit.

 

Nos anos 1917-1918 a Mancomunidade de Catalunya xa publicaba antoloxías de poesía para nenos, escollíanse os poemas máis axeitados para este público dos grandes poetas do momento. Pouco antes de ser suprimida pola dictadura de Primo de Rivera a Mancomunidade encargaba os primeiros libros de autor a Josep Mª de Sagarra. Nestes anos da Mancomunidade é cando xurde unha primeira fornada de editoriais dedicadas á edición de literatura infantil: Muntañola, Proa, Mentora, Catalana.... Abundan as revistas e poetas como Carner traducen os clásicos ingleses e Carles Riba os alemáns. Mais íamos con retraso e aínda que Sis Joans (1928) de Carles Riba segue a pegada de Andersen e de Grimm non se poden comparar polo seu moralismo explícito. Xusto cando empezaba a recuperación viñeron cincuenta anos de dictaduras. A eclosión dunha poesía infantil abundante dirixida aos nenos terá que esperar até a actual Democracia. Pola contra si que podemos falar antes do ano 1939 dunha inxente traducción dos grandes clásicos europeos: Andersen, Perrault, Defoe, Grimm, Stevenson..., así como da consolidación dunha primeira xeración de grandes ilustradores como Junceda ou Lola Anglada (1896-1984), a contista anterior a 1939 cunha sensibilidade máis inglesa.

 

Podemos falar dunha literatura infantil catalá xa a principios do século XX servida da man de Josep Mª Folch i Torres (1880-1950), o primeiro dos grandes autores que se especializan nese xénero. Empeza a publicar no ano 1904 e vainos dar a súa obra teatral máis popular, Els Pastorets, no ano 1916. Antes dirixe a primeira revista infantil catalá El Patufet, a partir do 1909, cando volve do exilio despois de ter ido a defender a independencia de Cuba, que crea a súa bandeira independente se cadra baixo a influenza dos cataláns creadores da bandeira independentista catalá. A popularidade de Folch i Torres a través da revista Patufet e da obra dos Pastorets foi inmensa. Esa popularidade chega a nós cada Nadal aínda hoxe, cando as escolas, seguindo a tradición, escollen esta obra teatral para as súas representacións. Comparar Els Pasorets con Peter Pan ou Alicia é outra cousa, é imposíbel porque non teñen nada en común. No se pode comparar un sainete humorístico popular baseado na tradición relixiosa local coa creación de novo dun mito laico e unha paisaxe rebordante de imaxinación, partindo de cero e en claves comprensibles só psicoanaliticamente que foi o que fixo o escritor escocés. De todos os xeitos, a natureza absolutamente diferenciada das dúas obras tamén nos informa da natureza moi diferente das culturas que as reciben e inician no caso catalán conceptos viciados que chegan até os nosos días. Nos anos da Mancomunidade parecía que a situación ía remontar, máis non houbo tempo e o editor Muntañola arruinouse mentre publicaba as traduccións de Carles Riba dos clásicos latinos dirixidas a un público infantil. Faltou tempo.

 

DOS PUNTOS DE COMPARACIÓN: A LITERATURA INGLESA E A FINESA.

 

En moitas instancias literarias e universitarias catalás aínda hoxe a LIX é considerada unha literatura de segunda categoría, unha idea que non tería sentido na Gran Bretaña ou noutras culturas onde os autores non teñen que sufrir tanto como os que escriben en catalán, galego ou éuscaro. Os paises cun certo nivel de cultura e benestar consideran a infancia e todo o que a rodea como unha prioridade e por iso danlle dignidade. Polo de agora no noso caso esta situación parece que está a normalizarse e iso vémolo no exemplo que hai estudosos interesados pola poesía infantil, pero aínda temos un longo camiño a percorrer para pasar dos sainetescos pastorciños que asentan un concepto de LIX, aos Peterpans creadores de mitos que abren outro moito máis universal. Peter Pan non se pode entender de todo sen estudar o seu autor nin entender que o lector infantil non pode abranguer o seu significado. O mito potentísimo do neno que non quere nin pode medrar xurdiu do desexo dun neno que non quería medrar para ser como o seu irmán morto de accidente e así mitigar deste xeito a grande dor dunha nai que perdeu un fillo. Obedece pois a un profundísimo amor filial. Por iso James adopta unha postura irónica en toda a obra e fai burla da súa ficción, porque é consciente completamente da súa irrealidade. Un autor en inglés podía facer unha obra que o lector infantil non poidese entender completamente porque os autores en lingua inglesa queren por riba de todo escribir literatura e despois xa veñen, se é preciso, as adaptacións. Por iso na cultura inglesa, francesa ou xermánica non hai unha noción pexorativa da LIX, para eles é literatura con pelos e sinais. Na nosas latitudes os que escriben en catalán, galego, éuscaro ou castelán vense na obriga de autolimitarse polo mandato editorial e son pouquiños os bravos que saltan por riba das regras do mercado e se enfrentan a unha segunda marxinación despois da primeira que lles ven dada pola lingua minorizada. Facer unha LIX sen esixencia literaria, baixo a premisa falsa que os nenos non poden abranguer a gran literatura, é un erro que imos pagar caro, porque se na súa época Folch i Torres fixo o que podía facer: pastorciños e picariños, agora temos que ter a máis absoluta das ambicións se queremos representar algunha cousa no escenario global. No caso da actual poesía infantil catalá o lector poderá ver nas seguintes páxinas que xa hai libros de poemas que apuntan nesa dirección madura que a cultura inglesa xa tiña acadado a finais do século XIX.

Se explico este decalage de ambicións é porque precisamente ten relación coa poesía infantil catalá. O eterno xénero minoritario da poesía infantil non sufriu esta baixada de nivel que en cambio, por servidumes educativas e de mercado malentendidas, si que sufriu a narrativa infantil e sobre todo a xuvenil nos anos 80 e 90. Ímolo dicir doutro xeito: a actual poesia infantil catalá non ten falta de bos libros. Como que isto pode parecer unha opinión expresada moi de súpeto, por iso imos ver o panorama que xustificará esta afirmación.

Antes vou engadir un par de notas sobre o punto de comparación. Empreguei como punto de comparación a literatura inglesa precisamente por poñer implicitament de relevo que, aínda que unha tradición perseguiu máis que non foi perseguida e na outra foi ao revés, ambas as dúas son cualitativamente comparables. Se comparamos a literatura infantil catalá coa doutras linguas de demografía similar, por exemplo a finesa, o resultado é sorprendentemente favorábel á catalá. Finlandia estivo ao abeiro de Suecia para se protexer de Rusia até que pasou a mans rusas a principios do século XVIII, cando Catalunya perdeu a súa independencia na guerra de Successió. Son historias paralelas. Cando no século XIX aparece o Rexurdimento finés, a lingua finesa é unha lingua só de labregos. O seu principal poeta romántico J.L.Runneberg, que inaugura o Rexurdimento finés e o seu nacionalismo posterior escribe e fala en sueco. Mesmo o seu músico máis internacional dos séculos XIX-XX, Sibelius, o compositor de Finlandia, a sinfonía que reivindica a independencia, é sueco falante. Os equivalentes cataláns, os poetas Aribau ou Verdaguer, por exemplo, son catalano falantes e escriben en catalán, como tamén os músicos Frederic Mompou ou Pau Casals. É unha situación moi diferente. E con todo Finlandia independízase no ano 1919 mentres transcorre a guerra civil soviética e actualmente o finés é lingua nacional e ten unha literatura infantil máis nova ca catalá, o sueco pasou a ser a lingua dunha minoria e o ruso desapareceu, unha evolución tamén moi diferente... O Rexurdimento finés do século XIX ten obras tan importantes para a literatura universal do século XX como Sinué o exipcio, de Mika Waltari. A lingua dos labregos xa non é só de labregos e pode instalarse no escenario literario internacional.

 

A ORIXE: O FOLKLORE POPULAR

 

Todas estas linguas tiñan versos populares e anónimos dedicados aos nenos dende sempre. Lembremos uns que aínda teñen un uso popular en catalán:

 

Plou i fa sol,

Les bruixes es pentinen,

Plou i fa sol.

Les bruixes porten dol.

 

Chove e fai sol,

as bruxas peitéanse,

chove e fai sol,

as bruxas levan dó.

 

No caso do éuscaro a tradición popular mantense con máis intensidade nos seus vertsolaris que no caso catalán só teñen equivalente nas alfarrobas e nos alfarrobeiros de Berga, unha das zonas de Catalunya con máis substrato vasco. Todas as culturas europeas teñen versos así e as escolas catalás de finais dos anos setenta empezaron por estes versos porque era o que había e era o que nas décadas anteriores á actual se fixera no eido do ensino. A poeta máis coñecida da xeración dos setenta que reaccionou contra a poesía realista e se autoimpuxo unha gran autoesixencia formal inspirouse tamén nestes versos populares:

Plou i fa sol

les bruixes es pentinen;

Plou i fa sol;

les bruixes porten dol.

 

Plou i fa sol

les bruixes es pentinen;

Plou i fa sol

les bruixes fan un ou.

Maria Mercè Marçal

 

Chove e fai sol

as bruxas peitéanse;

chove e fai sol;

as bruxas levan dó.

 

Chove e fai sol,

as bruxas peitéanse;

chove e fai sol,

as bruxas fan un ovo.

 

 

E non é raro, Maria Mercè Marçal (1952-1998) inicialmente fundamentábase por unha banda na poesía popular, xa que tiñas as orixes no mundo labrego da terra cha de Lleida e pola outra na vangarda culterana de Josep Vicenç Foix, a vangarda radical de Joan Brossa e a vangarda maldita de Josep Palau i Fabre. Influencias aparte, a súa poesía reivindica a igualdade de xénero e a súa voz é unha das primeiras voces femininas que defende algúns temas tabú sen complexos. Nos primeiros anos oitenta, poetas da xeración do realismo como Vicent Andrés Estellés ( 1924-1993 ) ou Miquel Martí i Pol ( 1929-2003 ) era lidos con profusión nas escolas. A súa non era unha poesía concibida expresamente para nenos, pero era empregada para eles. No fondo, con nomes diferentes, a situación seguía a parecerse á da época de Mancomunidade. Pero desta vez houbo anos de normalidade dabondo para que as cousas canviasen e non é de estrañar que Miquel Martí i Pol, xa nos seus últimos anos, nos dera un dos libros de máis éxito da poesía infantil catalá expresamente concibida neste sentido: Per molts anys / Bon profit.

 

Mais todo iso non tiña sido posíbel sen unha tradición anterior. A tradición anterior á guerra civil non era especificamente infantil como non o era a dos anos setenta, máis ben tivo o bo sentido de enlazar coa tradición do Bestiario medieval luliano e deu unha continuidade dignificadora que abonou o terreo do rexurdimento dos últimos corenta anos. Con seguridade estas bases sólidas son as que explican este diferencial de calidade entre poesía e prosa para nenos. Ímolo ver:

 

O PRIMEIRO ELO DA CADEA ACTUAL : A TRADICIÓN MODERNISTA, A NOVECENTISTA E A DA VANGARDA (1892-1939)

 

Unha poesía infantil específica comeza a aparecer en lingua inglesa xa na segunda mitade do século XIX, cando o escocés Robert Louis Stevenson (1850-1894) escribe unha poesía a unha vaca:

 

The Cow

The friendly cow, all red and white,

I love with all my heart:

She gives me cream with all her might,

To eat with apple tart.

 

She wanders lowing here and there,

And yet she cannot stray,

All in the pleasant open air,

The pleasant light of day;

 

And blown by all the windows that pass

And wet with all the showers,

She walks among the meadow grass

And eats the meadow flowers.

 

Robert Louis Stevenson

 

A vaca

 

A vaca rubia e branca, miña amiga,

 

eu quero con todo o meu corazón:

 

ela dáme nata toda a que pode,

 

para comela con tarta de mazá.

 

 

 

Ela pasea feliz por aquí e acolá

 

e malia iso non se pode perder,

 

gozando do aire libre,

 

na gozosa luz do día;

 

 

 

E co agarimo dos ventos que pasan

 

e coa humidade de todas as chuvias,

 

ela anda pola herba dos prados

 

e come dos prados as súas flores.

 

 

 

 

 

Non é estraño, non si? O autor de The Cow escribe baixo a mesma esixencia e concepción que cando escribe A illa do tesouro ( 1893), traducida ao catalán na época do movemento novecentista. O autor de Pan negro (2003), Emili Teixidor (1933-2012 ) foi quen mellor precisou este concepto inglés na súa orixe; a LIX é aquela literatura para adultos que xa poden ler os rapaces e adolescentes e as novelas de Stevenson e de Verne –o novelista francés- son un bo exemplo diso. Emili Teixidor non era poeta, pero escribiu deliciosos contos en verso para nenos como L’amiga més amiga de la formiga Piga (1996), La formiga Piga es deslloriga (1998).

 

No caso da poesía infantil catalá non podemos falar seriamente dunha xeración de poetas que teñan intención de se dirixir a un destinatario infantil até a segunda mitade do século XX, malia a numerosa edición de antoloxías de poesía popular ou de autor que xa se produciu na primeira mitade do século.

 

Con todo atopamos poemas dispersos xa na época do Modernismo. Cando o poeta Joan Maragall escribe La vaca cega, xa ten éxito cos máis cativos. Iso non ten nada de estraño, o escritor que recibía visitas na súa casa baixando por unha escaleira de caracol era un home moi lido e refinado, un poeta que foi un dos primeiros en ler os románticos alemáns directamente e tamén foi o primeiro en traducilos e entendelos. De igual xeito deixouse influír polo Vitalismo e polo Decadentismo. A súa composición ven de todas estas lecturas:

 

La vaca cega

Topant de cap en una i altra soca,

avançant d’esma pel camí de l’aigua,

se’n ve la vaca tota sola. És cega.

 

D’un cop de roc llançat amb massa traça

el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre

se li ha posat un tel: la vaca és cega.

 

Ve a abeurar-se a la font com ans solia,

mes no amb el ferm posat d’altres vegades

ni amb ses companyes, no: ve tota sola.

 

Ses companyes, pels cingles, per les comes,

pel silenci dels prats i en la ribera,

fan dringar l’esquellot, mentre pasturen

l’herba fresca a l’atzar... Ella cauria.

 

Topa de morro en l’esmolada pica

i recula afrontada... Però torna,

i baixa el cap a l’aigua i beu calmosa.

Beu poc, sens gaire set. Després aixeca

al cel, enorme, l’embanyada testa

amb un gran gesto tràgic; parpelleja

damunt les mortes nines, i se’n torna

orfe de llum sota del sol que crema,

vacil.lant pels camins inoblidables,

brandant llànguidament la llarga cua.

Joan Maragall, Poesies, 1895

 

 

A vaca cega

 

Toupando nun e noutro tronco,

andando ás atoutiñas cara auga

vai a vaca ben soa, soa, É cega.

 

Dun coio lanzado con tino de máis

o rapaz vacióulle un ollo e no outro

púxoselle unha pel: a vaca é cega.

 

Vai abeberar na fonte como tiña por costume,

mais non co camiñar firme doutras veces

nin coas súas compañeiras, non: vai soa.

 

As súas compañeiras por valgadas e outeiros

no silencio dos prados e na ribeira

fan soar os chocallos mentres pacen

a herba fresca ao chou. Ela caería.

 

Dá co fociño na afíada pía

e recúa aldraxada... Pero volve,

e baixa a cabeza á auga e bebe calmosa.

Bebe pouco, sen sede. Despois ergue

ao ceo, enorme, a encornada testa

cun gran tráxico aceno; pestanexa

sobre as mortas meniñas, e retorna

orfa de luz baixo dun sol que queima,

vacilando polos camiños sen esquecer,

abaneando languidamente o rabo.

 

 

Non sei se podemos calificar de maneira absoluta de poesía infantil a composición de Maragall, seguramente el non tiña esa intención. Colle un motivo decadente e co vitalismo moral que o caracteriza nos incita ao amor e á compasión a través duns decasílabos planos. Entre La vaca cega e Els Pastorets hai un abismo de presentación, aínda que non os separan moitos anos: Maragall estaba marcando un camiño ambicioso como o autor de Peter Pan, un camiño marcado por unha profundidade ética e unha ollada que poderíamos comparar con Carroll ou Barrie. Folch i Torres atendía ás servidumes do teatro popular: tiña que facer rir e distraer. Alguns versos do poeta tardo-romántico Verdaguer, anterior a Maragall, xa lle marcaran o camiño e ían ser tamén adaptables a un destinatario infantil: Pero o camiño que marcaba Maragall representaba, sen dúbida, un bo camiño malia as críticas que lle facían os novecentistas por escribir en dialecto de Barcelona, o que estaba máis enchido de castelanismos. Estes mesmos que o criticaban non sempre tiñan entendido de todo coma el os movimentos de pensamento europeo precedentes.

 

Joan Maragall non foi un caso illado no seo do Modernismo. Apel.les Mestres (1854-1936) xa se dirixía especificamente aos nenos: Cançons per a la mainada (s.d), Darreres balades (1926), Les 29 cançons infantils d’Apel.les Mestres (2004) e escribía cunha elegancia que era un presaxio do Novecentismo.

 

A producción de poesía infantil antes da guerra civil non ten –en termos xerais- a intención de ser infantil, pero senta as bases dunha boa tradición, é dunha gran calidade, e sucede iso malia os instintos autodestructivos da élite cultural do país que despois defenestraba modernistas en nome dun catalán máis correcto que Maragall non tiña porque era de Barcelona. E conseguírono porque os escritores modernistas que se suicidaron, que emigraron ou que morreron enfastiados non foron poucos. A tradición di que estas tendencias destructivas viñan da esquerda radical, pero as poesías de Joan Salvat Papasseit (1894-1924), poeta da vangarda catalá morto aos trinta anos de tuberculose, cantábanse nas misas progresistas catalás dos anos setenta, eran dun vitalismo moi constructivo. Son poemas dun forte erotismo que abraiou os lectores conservadores dos anos vinte e xa que logo lle dedicaron o silencio máis absoluto. Aquilo non era conservadurismo tal como se entendía en Europa, de xeito que os mesmos que apoiaban ao novecentismo cosmopolita estaban escandalosamente faltados da amplitude de xuízo do que pretendían gozar... Actualmente os versos de Papasseit fan sorrir con tenrura o lector e constituen unha primeira lectura poética ideal para adolescentes:

 

Dóna’m la mà

 

Dóna’m la mà que anirem per la riba

ben a la vora del mar

bategant,

tindrem la mida de totes les coses

només en dir-nos que ens seguim amant.

Les barques llunyes i les de la sorra

prendran un aire fidel i discret,

no ens miraran;

miraran noves rutes

amb l’esguard lent del copsador distret.

Dóna’m la mà i arrecera la galta

sobre el meu pit, i no temis ningú.

I les palmeres ens donaran l’ombra.

I les gavines sota el sol que lluu

ens portaran la salabror que amara,

a l’amor, tota cosa prop del mar:

i jo, aleshores, besaré ta galta;

i la besada ens durà el joc d’amar.

Dóna’m la mà que anirem per la riba

ben a la vora del mar

bategant,

tindrem la mida de totes les coses

només en dir-nos que ens seguim amant.

Joan Salvat Papasseit L’irradiador del port i les gavines (1921)

 

 

Dáme a man

 

Dáme a man que iremos pola orela

á beiriña do mar

latexando,

teremos a medida de todas as cousas

só ao dicirmos que nos seguimos amando.

As barcas de lonxe e as do areal

terán un aire fiel e discreto,

non mirarán para nós;

ollarán novas rutas

coa mirada lenta do entendedor distraído.

Dáme a man e achega a meixela

ao abeiro do meu peito, e non teñas medo de ninguén.

E as palmeiras darannos sombra.

E as gaivotas baixo o sol que brilla

traerannos o sal que embebe

o amor, calquera cousa á beira do mar;

e eu, entón, hei bicar a túa meixela;

e o bico levaranos ao xogo de amar.

Dáme a man que iremos pola orela

á beiriña do mar

latexando,

teremos a medida de todas as cousas

só ao dicirmos que nos seguimos amando.

 

Cando falo de instintos destructivos, falo da cultura que impuxo o conservadurismo catalán nos anos 10 coa creación da primeira institución autónoma: a Mancomunidade. Esta institución fixo obras tan importantes como ensinar a normativa fabriana, empezada nos anos do Modernismo por Pompeu Fabra. Pero tamén frenou de xeito ostensíbel o estalo de libertade tan fértil daquel movimento para dar pulo a outro que obedecía ás consignas políticas. Maragall morría, e facíao cun elevado ton decadentista, foi na cama e dicindo: que morte máis doce! E cun respeto xeral que agochaba un menosprezo vivo do establishment novecentista que mordeu a arquitectos tan importantes como Gaudí. Intelectuais e escritores da talla de Josep Pla, do poeta Carles Riba ou do novo poeta novecentista Josep Carner menosprezavan a arquitectura modernista hoxe recoñecida internacionalmente. Un suicidio colectivo... Din que a xente nova sempre critica aos seus precedentes, pero unha descualificación que durou ao longo de trinta anos no se pode deber só a un acendemento xuvenil senón a unha intolerancia monolítica.

 

E con todo, malia estes episodios de miopía intelectual, estes decenios, que van desde a guerra civil até finais dos anos sesenta, engadiron o elo, a ponte entre a tradición pasada e a presente: os tres bestiarios. Dous destes bestiarios, o de Bertrana e mais o de Carner, saen ao prelo e se escriben moitos anos máis tarde da época do Modernismo e do Novecentismo, cando se deran a coñecer coma autores. Máis ou menos ímoslles seguir a pegada.

 

TRES BESTIARIOS CLÁSICOS

 

Prudenci Bertrana ( 1867-1941), uns dos grandes autores do Modernismo, produce o primeiro destes bestiarios que teñen como tema os animais : L’ós benemérit i altres bèsties (1932) e distínguise dos outros porque o escriviu en prosa. Prudenci Bertrana era orixinario da Garrotxa, dunha familia de propietarios rurais aruinados porque o pai puxo a xestión das terras en mans dun mal capataz. Prudenci Bertrana coñecía moi ben os animais do bosque porque ía cazar a miúdo. É o escritor que posúe un coñecemento baseado con máis experiencia da natureza e dos animais que viven nela e iso nótase especialmente cando dá forma narrativa a algunha das prosas sobre animais. A súa filla Aurora Bertrana subliña a súa sensibilidade cara as bestas oprimidas e que están na gaiola e iso conéctao de xeito directo co pensamento animalista actual. A súa capacidade de describir os animais a partir de comparacións e metáforas é moi brillante.

 

Josep Carner (1884-1970), o príncipe dos poetas noucentistas, ofrécenos o segundo con elegancia de estilo. O Bestiari de Carner publicouse moito máis tarde, no ano 1964, precedido polo Museu zoològic (1963) do mesmo autor. Museu zoològic parte dun encargo editorial de Jaume Pla que busca texto para uns debuxos do escultor Josep Granyer. O poeta queda engaiolado por esta idea e así xurde o primeiro libro que remata axiña e, de rebote, o segundo porque o poeta non se desanimou e continuou escribindo. Josep Carner é fiel aos seus trazos: bondade, humor elegante, civismo, concepción clásica na rima e na métrica. Marià Manent escribe na edición da obra completa no ano 1968 que nos seus versos se respira La Fontaine e ben certo é que podemos ver neles o estilo neoclásico francés que tanto influíu no poeta Carner cando era mozo. Tamén fala da súa graza verbal, do seu sentimento de benignidade. Para Jaume Subirana, por contra, o bestiario precisaría dunha preselección máis estricta. Jaume Subirana coincide máis con Albert Manent que considera o libro desigual, se cadra porque o uso constante da rima, que Carner, como Sagarra, empregaba cunha grande habilidade, ás veces levaba o poeta a facer rimas doadas. Joan Fuster, non obstante, fai un eloxio do ton moralista, un ton que seguro que lle ven dos ilustrados franceses. Joan Fuster conectaba moi ben con este ton porque, como Josep Pla, admiraba Montaigne e mais os escritores franceses dos séculos XVIII e XIX.

O seu bestiario aínda se usa actualmente polo seu dominio da métrica e da rima, pero Carner queda lonxe do coñecemento da natureza de Bertrana e das súas imaxes rechamantes porque, por dicilo nos termos afíados de Josep Pla, Carner era un mozo de piso, é dicir, cidadán e con vocació de ser así.

 

LA CADERNERA

 

Al primer pis hi ha un gos danès,

malhumorat de viure-hi pres.

Al segon, un lloro ensopit

repeteix el que sempre ha dit.

Al terç, planyívol, feia el gat:

-Pogués escapar-me al terrat!

Al quart, de temps ha llogador,

l’aranya fila en un racó.

En el quint pis, de sobte, un dia,

ofert a uns vells patriarcals,

la cadernera fa alegria,

gentil remei a tants de mals;

ja lloro i gat, aranya i gos,

troben el viure delitós.

 

O XÍLGARO

 

No primeiro piso vive un can danés,

revirado de vivir preso.

No segundo, un loro aburrido

repite o que sempre dixo.

No terceiro, laiandose, dicía o gato:

-Quen me dera fuxir para a azotea !

No cuarto, de tempo alugueiro,

a araña tece nun recanto.

No quinto piso, de súpeto, un día,

ofrecido a uns vellos patriarcais,

o xílgaro fai alegría,

xentil remedio a tantos males;

xa loro e gato, araña e can,

coidan que vivir é delicioso.

 

 

O bestiario de Carner, con todo, ten un competidor traveso: un poeta socialista e de vangarda dos anos trinta, Joan Oliver (1899-1986), procedente dunha boa familia de industriais de Sabadell. Pere Quart (Joan Oliver usaba este seudónimo como poeta) escribe tendo asumida a elegancia do verso carneriano e o despropósito de vangarda do grupo de Sabadell a partes iguais. Este terceiro –en orde de estilos, non cronolóxico- Bestiari (1937) é o máis maduro dos tres, o que tivo máis éxito e o que ten máis vixencia, pero cada un deles ten cualidades que són únicas :

 

Mosques i mosquits

 

La natura

diligent ens procura

una béstia

per a cada molèstia.

Si a les fosques

ja no piquen les mosques,

hi ha els mosquits,

que treballen de nits.

 

Pere Quart Bestiari

 

 

Moscas e mosquitos

 

A natura

dilixente vai á procura

dunha besta

para cada molestia.

Se ás escuras

xa non pican as moscas,

hai os mosquitos,

que de noite fan bicos.

 

Como xa dixen, na última etapa da Mancomunidade empezaba a xurdir un mercado para a literatura infantil que a dictadura de Primo de Rivera tratou de destruír e a Segunda República intentou reconstruír. Josep Mª de Sagarra (1894-1961) seguía esta pegada de profesionalización, Así que o célebre escritor teatral, xa cunha vocación editorial de servizo ao ensino, escribe para a Mancomunidade Els ocells amics (1922). Non é poesía, pero a poeticidade da súa prosa chama a incluír aquí un fragmento:

 

As andoriñas e os cirrios (fragmento)

 

“A máis espallada de todas e a máis simpática é a anduriña de cheminea, que é coñecida polo mundo adiante co único nome de andoriña. Fai case un palmo da punta do bico á cola, e a súa plumaxe está coloreada con máis graza cás doutra especie ningunha de andoriñas. Ten as costas dunha cor negra brillante, que semella azul metálico, e a fronte e a gorxa dunha cor castaña vermella. Din as vellas labregas que ten esta cor porque, daquela que indo descravar os cravos dos pés e as mans de Noso Señor cando estaba na cruz, quedou coa cara pintada de sangue. Ten toda a barriga pintada da cor da palla, e no medio da cola, que fai como un garfo, ten dúas manchas que parecen dúas perlas”.

Josep Maria de Sagarra Els ocells amics (Os paxaros amigos)

 

Este xeito de encargos volveron na época da Segunda República da man da Generalitat. Briz e Apel.les Mestres teñen un continuador : Cuques de llum, poemes per a infants (1930), El senyor pèsol i altres plantes (1937) de Salvador Perarnau (1895-1971), este segundo libro publicado xa polo comisariado de propaganda da Generalitat. Perarnau escribía sempre con cuartetos de rima encadenada ben artellados e dirixiu explicitamente os dos libros aos nenos. En Valencia tamén xurdiron autores que escribían poesía para nenos como Josep Mª Bayarri : Versos per als xiquets valencians (1936). Tamén hai unha traducción de Marià Manent de 1928 así como diversos cancioneiros de Narcisa Freixas (1895-1926)& Francesc Sitjà (1880-1940) aquel mesmo ano. Joan Llongueres (1880-1953), músico e autor de cancións infantiles, Les cançons de Joan Llongueres (1996), continuou a tarefa poético musical de Narcisa Freixas.

Marià Manent publicou moito máis alá, no ano 1980, un poemario infantil: Espígol blau. Manent goza dunha das sensibilidades poéticas máis perceptivas, milimetradas, ponderadas e flegmáticas que deu a poesía catalá do século XX.

 

DA POSTGUERRA Á DEMOCRACIA (1939-1978)

 

No caso da poesía infantil catalá dos anos corenta e cincuenta pódese falar do deserto como en tantos outros eidos con algunha honrosa excepción como as Poesies per a infants pròpies per recitar, serioses i humorístiques per a nois i noies que publicou a editorial teatral Millà.

Non era que na época escura dos anos corenta e cincuenta non houbese a intención de escribir poesía infantil, era que a extrema dureza da dictadura levaba constantemente a accións máis perentorias porque o franquismo acabou con todo o que fora unha normalización incipiente. A poeta infantil máis representativa dos últimos cincuenta anos, Joana Raspall, era unha bibliotecaria republicana moi noviña, formada baixo a man do mestre Carles Riba e a herdanza novecentista. Cando nos anos cincuenta pensou facer algunha cousa pola cultura catalá prohibida, pensou que primeiro cumpría facer diccionarios de sinónimos, parónimos e antónimos e desenrolou unha imporrtante obra lexicográfica: ía escribindo as fichas lexicográficas e as ordenaba reciclando caixas de zapatos. Non é até os anos sesenta que unha moi tímida apertura na dictadura a chama a escribir teatro infantil en catalán porque, como ela mesma argumenta, era preciso que alguén o fixese. A súa producción poética especificamente destinada aos nenos está escrita na súa maior parte nos últimos trinta anos e é a máis numerosa de todas as obras que temos. Mentres tanto os escritores das xeracións que a precedían, ían dando a coñecer os bestiarios.

 

RESTAURACIÓN MONÁRQUICA E DEMOCRACIA (1978-2013)

 

CATRO CLÁSICOS

 

Chegados á actual democracia, logo, é cando podemos falar con fundamento dunha producción de poesía infantil concibida de maneira específica para un lector infantil, é dicir, dunha normalización do xénero comparábel perfectamente a outras culturas europeas.

A nómina de autores nesta disciplina é longa. Falarei primeiro de catro autores dos últimos corenta anos co sobrentendido que seguro que se poden engadir máis, pero que se falo primeiro destes catro é porque son diversas e suficientes as voces que permeten subliñar estes autores como futuros clásicos e estamos a debuxar un panorama que ten que ofrecer uns valores minimamente consensuados. Nos anos que virán seguro que estes catro se poderán ampliar con poetas da súa mesma xeración ou futuros e algúns destes aparecerán nas páxinas seguintes a modo de presentación. Tres destes catro primeiros poetas teñen máis de oitenta e cen anos respectivamente (Albó e Raspall) e o terceiro xa non está con nós (Martí i Pol), polo tanto podemos falar de xeracións xa definitivamente completadas. Dous destes escritores teñen a súa poesía infantil reunida nun único libro (Albó e Martí i Pol) e os outros dous teñen toda a obra espallada en diversas editoriais (Desclot e Raspall). No caso da xeración de Desclot, a xeración dos setenta, inicíase unha profusión de autores que precisa un estudo individual e global.

Se ordenamos a información un pouquiño, é preciso falar de catro principais que, como dicía, xa recibiron unha aceptación xeral, ou ben de público, ou ben de crítica ou ben de ambas as dúas cousas: Joana Raspall (1913) pertence á xeración de postguerra, pero como xa dixemos antes fai eclosión en plena democracia como poeta infantil. Núria Albó (1930) pertence á xeración do realismo dos anos sesenta, que non tiña tanto de realista como pretendían os autores dos anos setenta porque hai nela máis técnicas da sensibilidade simbólica do que parece. Miquel Martí i Pol, tamén da xeración do realismo, e Miquel Desclot que pertence á xeración dos setenta. Todos teñen xa escrita unha gran parte da súa obra poética infantil, Miquel Desclot é o poeta que aínda nos agasallará, con probabilidade, con máis creacións. Cada un deles precisaría unha tese doutoral, pero aquí só daremos unha pincelada.

A obra poética de Raspall (Petits poemes per a nois i noies, 1981; Bon dia, poesia, 1996; Degotall de poemes, 1997; Com el plomissol, 1998; Pinzellades en vers, 1998; Versos amics, 1998; Serpentines de versos, 2000; Escaleta al vent, 2002; Font de versos, 2003; A compàs dels versos, 2003; Concert de poesia, 2004; El meu món de poesia, 2011; 46 poemes i dos contes, 2013) caracterízase pola súa sensibillidade, polo don da lingua e pola transparencia:

Coneixença (fragmento)

 

Quan es troben cada tarda

que l’un ve i l’altra ve,

tots dos es miren, i sembla

que se’ls eixampli el carrer.

No s’han dit mai cap paraula;

només els ulls han parlat

i els han captivat amb llaços

de fonda curiositat...

Com es deu dir?” “Qui deu ser?”

D’on deu venir?” “Cap on va?”

Ah!, si tinguessin un dia

el valor de preguntar !...

Què puc fer per acostar-m’hi?”,

pensa ell.

 

Joana Raspall. Font de versos.

 

 

Encontro

 

Cando se atopan cada tarde

que un vai e a outra ven,

ambos os dous miran a fite, e parece

que se lles alonga a rúa.

Nunca dixeron palabra ningunha;

só os ollos falaron

e prenderon neles lazos

de fonda curiosidade...

“Como se debe chamar?” “Quen debe ser?”

“De onde debe vir?” “Cara onde vai?”

Ah!, se tivesen un día

o valor de preguntar!...

“Que podo facer para achegarme a ela?”

pensa el.

 

É un trazo que comparte con Núria Albó, M’ho ha dit el vent (2001). Os cativos gozan coas poesías das dúas autoras porque as entenden e fan un uso moi fluído da repetición, a anáfora e outras figuras da poesía popular tradicional:

 

Nit estiuenca

nit de calor.

L’herba s’asseca,

però jo, no.

Com més fa calda,

més bé jo estic;

ella rondina,

i jo, ric.., ric...

 

Joana Raspall Serpentines de versos.

 

Noite de verán

 

Noite de verán

noite de calor.

A herba está enxoita,

pero eu, non.

Canto máis calor vai,

máis ben estou eu;

ela refunga,

e eu, río..., río...

 

E, con todo, as dúas saben facerse entender sen rebaixar nada o ton poético nin literario. Non hai que esquecer que Raspall, a máis de bibliotecaria, era lexicográfica e Núria Albó ven duhna familia de labregos, cunha lingua rica, incontaminada:

 

La lluna

 

Ahir quan tothom dormia

la lluna va anar a fer un volt.

Va trobar quatre estrelletes,

va sentir xutar un mussol

i es va gronxar amb quatre núvols

com si fossin un bressol.

 

Dormiu, que tot és silenci,

dormiu, nens petits del món.

Que ja us vetllen les estrelles,

la lluna i el rossinyol.

Tanqueu els ulls de pressa

perquè s’hi aturi la son.

 

Núria Albó. M’ho ha dit el vent.

 

A lúa

 

Onte cando todos dormían

a lúa foi dar un paseo.

Atopou catro estreliñas,

oíu o voo dun moucho

e se abaneou con catro nubes

como se fosen o berce.

 

Dormide, que todo é silencio,

dormide, neniños do mundo.

Que xa vos vixian as estrelas,

a lúa e o reiseñor.

Pechade os ollos axiña

para que veña a eles o sono.

 

Ambas as dúas comparten tamén unha sensibilidade pola musicalidade do verso que flúe con naturalidade. No caso de Albó ademáis, a música é unha afección que a ten levada a escribir cantatas e a falar delas:

 

Concert de trompeta

 

Toca ben fort! Desperta l’adormita

amb la rodona aguda del teu crit!

Talment com un infant

que vol abraçar el món

giravoltant,

així el teu cant.

Toca ben fort i convida a l’amor

amb rotllana ardent del teu crit d’or.

 

Núria Albó M’ho ha dit el vent

 

Concerto de trompeta

 

Toca ben forte! Desperta ao dormido

coa redonda aguda do teu berro!

Como un neno

que quere abranguer o mundo

xirando,

así o teu canto.

Toca ben forte e invita ao amor

coa rolda ardente do teu berro de ouro.

 

Este trazo melómano compárteo con Miquel Desclot (1952), que dedica un dos seus conxuntos poéticos máis orixinais e á vez máis equilibrados á música:

 

Clarinet

 

Com que sóc un clarinet

de la boca a l’esquelet,

m’ensabono cada dia

la lluent anatomia:

no voldria que un barrut

pogués dir-me “claribrut”.

 

Miquel Desclot. Més música, mestre !

 

Clarinete

 

Como eu son un clarinete

da boca ao esquelete,

doume xabón cada día

á brillante anatomía:

non querería que un descarado

me poidese chamar “claridesaseado”.

 

 

Foi remarcado dabondo o termo simplicidade para describir a poética de Raspall e Albó. É un termo enganador que pode ter un sentido de eloxio ou descualificador. Com dixo o célebre escritor británico Charles Dickens: escribir de xeito que as cousas poidan entenderse con facilidade é a arte máis dificil de aprender. Este é o sentido que temos que dar aos libros de poemas que estamos a comentar, e esta é a arte que Raspall aprendeu desde un coñecemento detalladísimo da lingua e que Albó acadou lendo e volvendo ler nunhas cantas linguas e compartindo lecturas e inquietudes coa escritora Maria Àngels Anglada. Este trazo estílistico resulta moi seductor nos dous corpus poéticos que tratamos: trátase dunha fluidez semántica e eufónica que xurde da depuración e a depuración só pode xurdir da discriminación entre un conxunto de coñecementos lingüísticos, literarios, da experiencia e emocionais moi completo. É por iso que a poesía das dúas autoras encaixa perfectamente niso que ultimamente se chama a pedagoxía da intelixencia emocional.

Destes catro autores, Desclot, se cadra pola súa condición de traductor, é quen escribe unha poesía infantil máis rica en tropos e traballa máis como un Lewis Carroll ou un James Mattew Barrie ou quen dominou a arte do verso infantil con máis refinamento entre os poetas ingleses clásicos, Rudyard Kipling. Miquel Desclot construíu unha extensa obra poética infantil: Música, mestre!, (1987); Bestiolari de la Clara, (1992); Oi, Eloi?, (1995); Més música, mestre!, (2001); Menú d’astronauta, (2003); El domador de les paraules. Poesies incompletes, (2012). Edifica unha obra literaria, neste caso poética, que ten como premisa a escritura literaria sexa quen sexa o destinatario, tal como fixeran os grandes autores ingleses, É por iso que nos di: “Joana Raspall é, en definitiva, unha escritora que traballa coa mesma seriedade e profesionalidade cando escribe poesía para nenos que cando redacta diccionarios para adultos” (Revista Faristol 2013). Esta opinión quere dicir que el ten as mesmas regras de profesionalidade cando escribe.

 

El é un apaixonado dos xogos de palabras, da eufonía, da onomatopeia. É un autor con moito coñecemento do oficio, un malabarista da verba poética, un coidador do verso, do ritmo e da rima, que emprega cunha gran diversidade métrica, e por iso conecta e evoluciona dunha maneira máis explícita a partir dos bestiarios anteriores á guerra civil co libro que lle deu máis sona, Bestiolari de la Clara:

 

Cabra Boja

 

Com que la cabra no hi va cabre

van escurçar-la a cops de sabre.

 

Escapçada va entrar a la capsa

però llavors va fer un colapse.

 

Van enterrar-la, doncs, a terra

i ja no va donar més guerra.

 

Miquel Desclot Bestiolari de la Clara (1992)

 

 

Cabra tola

 

 

Como a cabra nela non cabía

 

co golpe de sabre cortada ficaría.

 

 

Descabezada entra na caixa,

 

pero entón un colapso encaixa.

 

 

Entérrana, pois, na terra

 

e xa non deu máis guerra.

 

 

 

Outros autores tamén cultivaron o bestiario: Ricard Bonmatí, Estimades feres (Bestiari), (1990); Enric Larreula, Bestiesari, (1995); Francesc Pérez Moragón & Carles Pérez, Alfabestiari, (1992), e un autor da última xeración: Antoni Albalat, Quines bésties!, (1998). De xeito que o bestiario constitúe o tipo de libro de poemas máis cultivado polo de agora.

Miquel Desclot é tamén o autor da antoloxía máis completa de poesía infantil en papel, de consulta imprescindíbel : Poesies amb suc. Antologia de poesia per a infants, (2007).

A Miquel Martí i Pol (1929-2003) debémoslle o poemario con máis éxito de público: Per molt anys/Bon profit (1987). É o único que prescinde da temática animal que os outros presentan dun xeito ou outro. Aínda que a súa poética é estrictamente realista, resulta innovador na temática porque a mitade do conxunto está dedicado á gastronomía. A outra mitade, Per molt anys, está dedicada ao paso do ano e aos seus meses, unha temática que tamén está en Albó i Raspall:

 

Patates fregides

 

Ni eixutes ni humides,

són bones les bones

patates fregides.

 

Rosses per fora, i per dins,

flonges com el pa calent,

satisfan el palardar més exigent.

 

Un pot menjar-se-les soles,

però acompanyen molt bé

els plats de carn més diversos

quan ens convé.

 

Ni eixutes, ni humides,

són bones les bones

patates fregides.

 

Miquel Martí i Pol. Bon Profit

 

Patacas fritidas

 

Nin enxoitas nin húmidas,

sonche boas as boas

patacas fritidas.

 

Douradas por fora, e por dentro,

esponxosas como o pan quente,

satisfan o paladar máis esixente.

 

Podemos comelas soas,

pero acompañan moi ben

os pratos de carne máis diversos

cando nos convén.

 

Nin enxoitas nin húmidas,

sonche boas as boas

patacas fritidas.

 

Aquilo que nos gratifica da lectura dun bo autor é que sempre nos resulta sorprendente. Miquel Martí i Pol escribiu esta poesía sen complexos, dedicada a un prato tan popular, cando xa era un poeta consagrado... L’any tirurany de Ricard Bonmatí tamén trata a temática das estacións e dos meses do ano como fai Miquel Martí i Pol e do mesmo xeito Amanida de poemes (2008) de Núria Albertí.

 

UNHA XERACIÓN OCULTA ?

 

A dedicación á poesía dirixida especificamente a lectores infantiles que realiza a xeración dos setenta non xurde da nada. Dos catro autores que xa citei, co sobrentendido que hai máis, tres deles pertencen a xeracións anteriores –Núria Albó, Miquel Martí i Pol e Joana Raspall-, aínda que os contactos entre eles e os outros eran escasos e non podemos falar de grupos nun sentido estricto, tamén había outros escritores. É o caso de Joan Vila i Vila (1943) La pluja boja, (1984), Estoig de versos, (2003); Josep Ramon Bach (1946) Viatge per l’Africa (2000), El gos poeta (2007); de Francesc Bofill (1947) El càntic del sol, (1973), Juguem cantant? (1980), Juguem cantant? 2 (1981) e Enric Larreula (1941) El bestiari (1996), Animalari, (2007).

 

Els grills (fragment)

 

A un grill a la loteria

li va tocar un bon pessic.

És a dir, que es va fer ric

com ningú no s’ho creuria.

I ho va dir a un seu amic

una nit clara de lluna,

que havia fet fortuna

i era ric, ric-ric, ric-ric.

 

 

Enric Larreula

 

Os grilos (fragmento)

 

A un grilo na lotería

tocoulle un bo belisco.

É dicir, que se fixo rico

como ninguén daría crédito.

E díxoo a un seu amigo

unha noite de luar,

que tiña feito fortuna

e era rico, rico-rico, rico-rico.

 

E aínda atopamos outros dos autores valenciáns: Maria Beneyto (1925-2011): Poemes de les quatre estacions, (1993); alguns destes como os da mesma Joana Raspall e algún de Núria Albó teñen unha afíada sensibilidade que lembra o concepto oriental de poesía e máis especificamente o haikú.

 

Les germanes fulles As irmás follas

anaven al ball, ían ao baile

rialles per l’aire risos polo aire

i els vestits daurats. e os vestidos dourados.

 

Maria Beneyto. Poemes de les quatre estacions

 

 

E Empar de Lanuza (1950) Abecedari de diumenge, (1998); Versos al sol, (2000); de quen Teresa Duran dixo que a súa poesía tiña un alento poético tenro e afectuoso:

 

Tinc un monstre al llit

 

Tinc un monstre al llit

que em fa cuscurelles

i cada matí

em porta roselles,

móres d’esbarzer

i versos d’abelles.

 

Empar de Lanuza. Versos al sol

 

Teño un monstro na cama

 

Teño un monstro na cama

que me fai cóxegas

e cada mañá

traeme papoulas,

amoras de silveira

e versos de abellas.

 

 

Dos versos destas dúas poetas pódese dicir que están ben escritos, cun dominio impecable do ritmo. Con Maria Beneyto e Empar de Lanuza temos dúas poetas que hai que engadir á lista dos catro xa citados antes. Ambas as dúas poetas valencianas, como pasa no caso dos autores cataláns, son autoras anteriores á xeración dos setenta e publican os seus libros de poemas cando esta xeración posterior a eles xa está consolidada. Podemos extraer dúas conclusións de toda esta traxectoria. A primeira é ben coñecida: estas poetas tiveron que gardar os seus poemas na gaveta moito tempo, ou os poemas, ou as ganas de escribilos, de xeito que amosan na súa carne a represión de cincuenta anos de dictaduras e o afogo que sufriu a súa lingua. O estalo dos últimos trinta anos, pois, é en parte unha desrepresión en forma de poemarios que nunha situación normal xa tivera presentado moitos destes libros vinte ou trinta anos antes. Nalguns destes casos, como no de Maria Beneyto, parte da obra desenrólase en castelán. A segunda observación que hai que facer vai cara a Valencia: a actual prosperidade da poesía infantil en Valencia ten os seus precedentes nas autoras valencianas que acabamos de ver. E aínda imos facer unha terceira consideración: todo iso que estamos a dicir é en parte válido para a producción da poesía adulta. A xeración anterior á dos setenta, con poetas como Núria Albó, Rosa Fabregat e Maria Àngels Anglada, tamén aparece con este retraso, publicando cando a xeración dos setenta xurde con forza e inxustamente pechada por unha normalidade que lles chega tarde. E, ben mirado, se lemos a obra completa da poeta das terras de Ponent, Rosa Fabregat, atopamos nela un conxunto de poesías que se corresponden tematicamente coa infancia e os seus xogos, o sexa que a maioría, dun xeito ou outro pensaron nos lectores infantiles. A poeta de Tarragona Olga Xirinacs (1936) con Marina: cavall de mar (1986), que contén poemas de tema mariñeiro dirixidos especificamente aos nenos, é un caso moi parecido ao anterior:

 

Marina

 

La Marina juga al sol

amb la closca dun cargol;

s’ha volgut tombar d’esquena

i troba un ccranc a l’arena.

El cranc és petit,

li puja pel dit,

li passa pel nas,

li baixa pel braç,

el cranc s’ha espantat

i ja s’ha amagat.

 

Olga Xirinacs, Marina: cavall de mar

 

Marina

 

Marina xoga baixo o sol

coa cuncha dun caracol;

quere virarse de costas

e atopa un cangrexo na area.

O cangrexo é pequeno,

súbelle polo dedo,

pásalle polo nariz,

báixalle polo brazo,

o cangrexo está asustado

e xa está agochado.

 

De xeito que, aínda que aparentemente a principios dos anos sesenta o que está a xurdir son as obras dun autor que aparece con forza moitos anos antes como Josep Carner, en realidade hai un conxunto de autores en todo o territorio que empezan a sentir inquietude por este tipo de poesía e que non publican até vinte ou trinta anos máis tarde, cando a situación xa se normalizou. Iso explica que pasen desapercibidos como xeración e sexan, de maneira errónea, incluídos na xeración dos setenta. Que entre as poesías infantiles destes autores hai unha afinidade é un feito que xa se debe intuír.

 

 

XERACIÓN DOS ANOS SETENTA

 

Pertencen á xeración de Desclot: Josep Mª Sala-Valldaura (1947); Carme Rovira (1942); David Cirici (1954), autor do Llibre de vòlics laquidambres i altres espècies (1985), poesía narrativa escrita en heptasílabos pareados; Ricard Bonmatí(1954); Eduard Sanahuja(1953); Carles Hac Mor (1940); os valenciáns Marc Granell (1953), El ball de la lluna (2003); Fina Girbés (1957) i Dolors Pellicer (1956)... Con esta xeración a poesía dirixida especificamente aos nenos convértese nunha realidade, adopta unha corporeidade sólida en parte porque, como ja dixen antes, as xeracións precedentes tamén normalizan nestes anos a súa producción...

 

Ricard Bonmatí esrcriviu diversos libros de poesía infantil : Estimades feres (1990), L’any tirurany (2003), En cap cap cap (2008), Feres enciseres (2010) e Petits grans moments (2010); El zoo d’un poeta, de la A a la Z,(2012).

 

Josep Mª Valldaura, que foi descrito por Margarida Prats como un dos poetas máis descoñecidos e á vez máis orixinais, ten publicado: Tren de paraules (1997); Disfresses (2002) onde tamén traballa as adiviñas. Unha maior difusión deste poeta faría pasar moi ben o tempo aos lectores nenos e adolescentes:

 

Conjur per mirar d’aprovar sense estudiar (fragment)

 

Ai Verge Santa,

Verge Santa!

Per què sóc tan manta?

 

Ai Déu meu,

Déu meu,

estudiar és una creu !

 

Aquesta assignatura

és massa dura,

aquesta prova

ve massa d’hora,

i jo no vull

emplenar aquest full.

No en sé res de res

i ho escric tot al revés.

Com costa

trobar una resposta!

 

 

Conxuro para tentar aprobar sen estudar (fragmento)

 

Ai Virxe Santa,

Virxe Santa!

Por qué son tan lacazán?

 

Ai meu Deus,

meu Deus,

estudar é unha cruz!

 

Esta asignatura

é dura en demasía,

este exame

ven moi cedo,

e eu non quero

encher esta folla.

Non sei nadiña, nada

e todo o escribo ao revés.

Canto costa

atopar unha resposta!

 

Miquel Desclot decatouse da calidade e da orixinalidade desta poesía e por iso dedícalle bastantes poemas na súa antoloxía. Foi un dos primeiros a darlle o émfase que se merece.

 

 

OS AUTORES VALENCIANOS

 

Florecen case dúas xeracións de autores de poesía infantil en Valencia, empezando con Marc Granell (1953), autor da xeración dos setenta: L’illa amb llunes, (1993); La lluna que riu i altres poemes, (1999); El ball de la lluna, (2003); El bosc del meu abecedari (2003), El planeta que era blau, (2004); Oda als peus i altres poemes, (2008) e Dolors Pellicer (1956).

 

Fina Girbés (1957) estréase no ano 2008 con Poemes de diumenges i dies faeners (2008) e continúa con Poemes de butxaca (2009) e Poemes a la carta (2012). Alguns dos seus poemas enriquecen a poesía gastronómica na liña de Martí i Pol :

 

L’entrepà

 

Ple de tonyina amb olives,

ple de tomaca, oli i sal,

ple de pernil i formatge,

tant se val, m’és igual.

 

Embolicat amb alumini,

dins la bossa, l’entrepà

viatja amb mi cap a l’escola

fins a l’hora d’esmorzar.

 

Fina Girbés Poemes de butxaca

 

O bocadillo

Cheo de atún con olivas,

cheo de tomate, aceite e sal,

cheo de xamón e queixo,

tanto dá, non ten mal.

 

Envurullado con aluminio,

na bolsa, o bocadillo

viaxa conmigo á escola

até a hora de almorzar.

 

Fina Girbés. Poemes de butxaca

 

Con todo e que é anterior a todos estes poetas, Jaume Bru i Vidal (1921-2000), cunha dilatada traxectoria poética, brinda o seu último libro de poemas aos nenos: Glorieta i altres poemes per a infants (2000) onde atopamos desde panxoliñas tradicionais até poemas sobre animais servidos cun espléndido dominio do verso.

 

Llorenç Gimenez (1954), coñecido sobre todo como contacontos, tamén publicou poesía infantil: Les endevinalles de Llorenç (1997) e Oficis de rondallaç (2003).

 

Mª Dolors Pellicer (1956) inicia a súa producción poética con Versos diversos (2003); Rimes i rialles (2005); Versos de tres sabors (2007) e La selva en vers (2009); neste conxunto aborda a temática do bestiario. Ademáis do bestiario e da temática escolar, como a mesma Raspall ou Albó, aborda ás veces temas sociais de moita actualidade.

 

La pastera atrotinada

 

La pastera atrotinada

ja s’acosta al seu destí

i una dona de pell bruna

acarona esperançada

el seu ventre arredonit.

 

Dorm, menut, la lluna ja ens guia,

el nou día arriba ja;

naixeràs en terra estranya

però el pa no et faltarà.

 

Una llum que no és de lluna

il.lumina els navegants

i la barca trontolleja

poc abans de naufragar.

 

Maria Dolors Pellicer. Rimes i rialles

 

 

A patera estragada

 

A patera estragada

xa se achega ao seu destino

e unha muller de pel morena

agarima esperanzada

o seu ventre redondeado.

 

Dorme, meniño, a lúa guíanos,

o novo día chega xa;

vas nacer en terra estraña

pero o pan non che hai faltar.

 

Unha luz que non é de lúa

ilumina os navegantes

e a barca cambaléase

pouco antes de naufragar.

 

 

Nestes anos Lluïsa March publica Poemes del sol i de la lluna (2004). O século actual continúa a dar novos autores: Carles Cano (1957), Poemes sense diminutius, (2007), el é ademáis un gran animador cultural, contacontos, profesor, guionista, locutor... Carles Cano, como xa vimos con Desclot, xoga con todo o abano de posibilidades técnicas: trabalinguas, adiviñas, xogos de palabras, acrósticos... E mesmo o caligrama. É un dos nosos poetas máis imaxinativos:

 

La pluja cau

C

a

t

a

p

l

a

u

!

Quan ix el sol,

s’asseca el món.

 

A chuvia cae

C

a

t

a

c

h

e

a

!

Cando sae o sol,

sécase o mundo.

 

Núria Albertí, de Alacant, é unha das autoras máis recentes: Grill, grill i altres animalades (2006); Poemes i cançons de bressol (2007); Amanida de poemes (2008); S’obre el teló: sabates en acció! (2008); Fantasmades rimades (2009); Roses i dracs (2009); Pirates a la vista ((2010); Aventures sense sortir de casa (2012). Fixo toda a súa actividade creativa en Catalunya e, como no caso de Lola Casas e de Ricard Bonmatí, traballou a didáctica da poesía a partir da educación das emocións (http://nuriaalbert.wordpress.com/cursos-i-tallers/). Tamén entrou no eido da música coa obra Pirates a la vista que contén partituras e mesmo cd coas cancións. Pirates a la vista é un dos poucos libros de poesía para nenos que está dedicado de xeito monográfico a esta temática de tanto éxito dende o século XIX.

A poeta Eva Dénia (1960), autora de El color del blat, (2007) escribe unha poesía con moita sensibilidade, achegada á canción e herdeira da de Empar de Lanuza.

Se no caso de Joana Raspall nos atopamos cunha poeta que inicia a súa poesía para adultos despois da súa poesía infantil, hai autores que tradicionalmente tiñan escrito poesía para adultos e agora están a nos ofrecer os seus libros para nenos. Xa comentamos o caso de Miquel Martí i Pol e o seu celebrado libro; nestes últimos anos temos que engadir o poeta valenciano Josep Ballester (1961) que escribiu un dos seus mellores libros de poesía, dunha refinada sensibilidade, cos nenos como destinatarios: Els ulls al cel i l’ànima al mar (2003).

Josep Ballester (1961) adopta como temática un campo semántico que aparece en todos os outros poetas en forma de poesía, pero non poemario. O mar xa o tiñamos visto en poetas como Olga Xirinacs e outros, o ceo visto desde unha moderna perspectiva astronómica aínda non aparecera. A el debémoslle poemas a Mercurio, Venus, Marte, Xúpiter, Saturno, Urano, Neptuno e Plutón. Els ulls al cel i l’ànima al mar é un excelente poemario de sensacións que ten, neste sentido, puntos de contacto co poeta Marià Manent no que se refire á sensibilidade.

 

Mediterrània

 

Mediterrània

d’ametlla verda.

De xiprer i carrasca.

De vi ensucrat i onada.

De pètals i melmelada.

 

Del beduí

és el bagatge

del llarg camí.

 

Mediterráneo

 

Mediterráneo

de améndoa verde.

De ciprés e aciñeira.

De viño con azucre e onda.

De pétalos e marmelada.

 

Do beduíno

é a bagaxe

do longo camiño.

 

 

A XERACIÓN ACTUAL

 

Aínda que pola idade a súa xeración é a dos setenta, Lola Casas (1951), profesora da escola del “Camí del Mig” de Mataró, entre os poetas da última fornada é quen ten escrito unha obra máis extensa, publicada toda no século XXI e xestada desde unha longa experiencia docente : Poemes i cançons (2001); Retalls poétics (2001); Des de la finestra (2002); Poemes i cançons de les quatre estacions (2003); Poemes de cada dia (2004); Anem a l’escola (2005); Nit (2007); Blanc (2008); Blau (2008); Verd (2008); Negre (2008); Cançons per a un bon Nadal (2008); Roig (2009); Groc (2009); Poemes petits (2009); Rodolins (2010); Tu acabes els poemes (2010); Poemes de cada dia (2010); Endevinalles (2011); Cançonetes embarbussades (2012). Tamén é a obra máis didáctica e resulta temáticamente innovadora cando traslada á poesía motivos da narrativa de terror en Música i poemes per a petits monstres (2012). Ponç Pons (1956), o poeta menorquino, xa a precedira nesta innovación temática coa obra El vampir Draculet no ano 1994, que enlaza co xénero da narrativa en verso tradicional que viña de Anselm Turmeda segundo dixemos antes. Se cadra porque Pons e Casas teñen en conta a sensibilidade do lector máis pequeno, en ambos os dou casos collen os motivos do terror e danlles a volta para obter un efecto de medo con tenrura, con agarimo. Núria Albertí en Fantasmades rimades (2009), continúa con esta temática e emprega os motivos de narrativa de medo de xeito divertido, como facendo brincadeiras.

Ricard Bonmatí (1954), rapsodo como Desclot e Cano, autor de cantatas como Albó tamén abordou esta temática vampírica:

 

Els vampirs

 

Jo sóc una noia

que no tinc mai por:

ni sola ni amb colla,

ni amb llum ni amb foscor.

 

Ja ho sé que al meu poble

tothom és vampir:

el pobre i el noble,

el rei i el faquir...

 

Os vampiros

 

Eu son unha rapaza

nunca teño medo:

nin soa nin en cuadrilla,

nin con luz nin ás escuras.

 

Ben sei que na miña vila

todo o mundo é vampiro:

o pobre e o nobre,

o rei e o faquir...

 

Como Lola Casas, Ricard Bonmatí tamén ten escrito sobre a didáctica, neste caso da poesía: Poesia a l’escola (2008). Lola Casas tamén foi quen publicou unha das mellores exploracións didácticas dun autor: Tot Dahl (2008); un libro que marca unha das mellores metodoloxías a seguir para introducir un autor na eduación primaria e que é o froito de anos de experiencia e da súa relación persoal con Roald Dahl.

 

Salvador Comelles (1959), El circ (2009), adica todo o seu libro de poemas ao mundo engaiolante do circo. Dolors Miquel (1960) ten unha traxectoria de independencia persoal sen dúbidas. As súas influenzas poéticas veñen da vangarda e da poesía da rúa a partes iguais que ela defensa con forza, nun país onde o Novencentismo aínda determina moito máis do que parece os valores e as valoracións. As súas poesías de temática infantil amosan o extremo máis contario a cousa lambida, ridícula :

 

Homenatge a xin xan

 

Gros o petit, el cul s’oculta

o es clava endins,llargut tubèrcul,

que el cul fa món i el mono cul,

i amb la mà al cul es fa la màcula.

 

El cul amb vi, plaers vincula

i el cul veí, els vehicula,

que en femení, el cul és cula,

i fe de cul, és pura fècula.

 

Amb l’art es fa cultura,

si és pa de cul, parlem de culpa,

si és pa amb te, anem de culte

i fins a Roma el cul és bàcul.

 

Dolors Miquel

 

 

Homenaxe a xin xan

 

Grande ou pequeno, agóchase o cu

ou crávase dentro, longo tubérculo,

que o cu fai mondo e o mono cu,

e coa man no cu faise a mácula.

 

O cu con viño, praceres vincula

e o cu veciño, os vehicula,

que en feminino, o cu é cula,

e fe de cu, é pura fécula.

 

Coa arte no cu faise a cultura,

se é pan de cu, falamos de culpa,

se é pan con to, imos de culto

e mesmo en Roma o cu é báculo.

 

 

O panorama de autores non para de medrar con novos poetas como Joan Armangué (1960), Un girasol es gira (2001) ou Montse Torrents que se deu a coñecer con Per què els gats miren la lluna ? (2005):

 

La sardina Guillermina

porta un llacet carmesí

és de seda filipina,

no se’l treu ni per dormir.

 

Una barca amb xarxa fina

se l’endú de bon matí,

una llauna de sardines

ha sigut el seu destí.

 

Per trobar la Guillermina,

Quina llauna haurem d’obrir?

 

A sardiña Guillermina

leva un laciño carmesí

é de seda filipina,

non o saca nin para durmir.

 

Unha barca con rede fina

lévaa moi de mañá,

unha lata de sardiñas

foi o seu destino.

 

Para atopar a Guillermina

que lata teremos que abrir?

 

Un dos autores máis novos é Pep Molist (1965). Tants barrets, tants caps (2004) é un libro de poemas temáticamente innovador e sorprendente. Trátase dun conxunto de poemas sobre diferentes xeitos de sombreiros que constitúe o libro máis orixinal dos últimos anos. Nalgún caso emprega o caligrama; a maioría de poemas son en verso e a miúdo con rima de pareado.

Antoni Albalat (1961) de Castelló que practica a poesía en verso e a poesía visual ten publicado Quines bésties (1998) e Mar Pavon (1968) D’il.lusió Déu n’hi do (2004).

 

M. José Orobitg (1962) foi unha das últimas autoras máis prolíficas: Esqueixada de versos (2004); Descabdellat de versos descabdellats (2004); Disbagats (2008). Este último conxunto, coa axuda das ilustracións de Jordi Avià, emprega o xogo de palabras, o trabalinguas e permuta os fonemas: Federico Felino, Salvador Gatlí, A Gata Christie, Gatalunya....traza unha ponte que enlaza coa poesía visual de Joan Brossa polo que se refire ao uso de debuxos e iconas que complementan o significado do poema e tamén entronca cos caligramas de Salvat Papasseit. E a última aportación : Tomàs Lluc (pseudónimo de Lluís Payrató (1960) Lletres poètiques (2011).

 

O SOPORTE PAPEL E A REDE. CONCLUSIÓNS

 

Temos visto nas páxinas precedentes unha traxectoria emocionante: a eclosión dun xénero nunha lingua, a poesía dirixida especificamente aos nenos. Chama a atención nesta eclosión dos últimos corenta anos o papel que xogaron algunhas editoriais como Barcanova, Bromera, Tàndem, Baula, la Galera ou Publicacions de l’Abadia de Montserrat que é marcadamente máis forte que outros. Da poesía infantil fíxeronse cargo unhas editoriais que non seguiron as consignas do mercado editorial e abriron un camiño a miúdo porque as persoas que as dirixían concentraron os seus esforzos nesa tarefa. Da falta de vocacións da cal se laiaba Miquel Desclot hai vinte anos, temos pasado a dous xeracións de poetas infantiles, precedidas por unha xeración nos anos sesenta formada por poetas que ficaran a miúdo invisíbeis.

 

Esta panorámica tamén pon de relevo que nos anos oitenta e noventa a poesía infantil ía medrando sobre a boa base de tres bestiarios de tres grandes autores da literatura catalá, os nosos tres primeiros libros clásicos e iso enriquecía moito a variedade deles. Nos anos noventa e no século XXI os autores multiplicábanse e os temas diversificábanse: a música, a gastronomía, o terror, o mar, o universo, o circo ou mesmo os sombreiros de diferente xeito nun dos últimos poetas... Os seus autores dedicaban o libro exclusivamente a un destes temas. Esta capacidade monográfica resulta unha peculiaridade moi propia na poesía dirixada aos nenos.

 

Tamén temos visto que algunhas das liñas deseñadas para a poesía de adultos reproducíanse na poesía infantil e que mesmo, xa nos primeiros anos do século XXI, sobrevivían tendencias da vangarda no caso de Sala Valldaura, Albalat, Orobitg, Cano e mesmo Molist. Esta permanencia da vangarda xa empeza antes con algúns poemas visuais de Miquel Obiols (1945), se cadra todo se debe á irradiación da figura de Joan Brossa que mantivo a vangarda na memoria na última mitade do século XX, pero tamén pola lembranza de Salvat Papasseit en forma de caligramas. A diversidade de temas e de estilos, logo, estaba servida. Pero non sobreviviu a proposta de Maragall que viña do Idealismo romántico alemán. Esta liña foi destruída polo Novecentismo e por unha certa antropofaxia desgraciadamente presente en máis dunha cultura minorizada.

A sensibilidade novecentista ofreceunos a finais do século XX un epígono dunha calidade indiscutíbel e á vez moi evolucionada respecto ás premisas iniciais daquel movemento, a poeta Joana Raspall. Trátase dunha sensibilidade tan perceptiva como a de Marià Manent que ven do mesmo mundo e non é estraño que esta capacidade de observación levara á lexicógrafa centenaria á forma do haikú. Trátase dunha sensibilidade, xa que logo, que se enriquece coa tradición xaponesa, un interese que o propio Carner xa experimentara antes, pero que está a nos indicar esta capacidade de expresión sintética e ao mesmo tempo moi observadora que ten Joana Raspall. Vimos tamén como esta sensibilidade que Raspall depuraba ía continuar en poetas como Ballester.

Esta última xeración de poetas xa tivo que convivir co medio dixital. A riqueza de fontes na rede sobre poesía infantil é nestes momentos máis alta que sobre o soporte do papel. A rede realizou neste sentido unha aportación moi valiosa no eido da antoloxía, a difusión e a análise da poesía infantil.

Citarei dúas das fontes máis antigas e tamén máis completas e máis consultadas: Viu la poesia (Vive a poesía) (viulapoesia.com) conducida pola profesora Glòria Bordons e o grupo de profesores chamado Poció. Alterna poesía adulta e infantil en catalán, castelán e universal e mais integra propostas didácticas. Por outro lado temos a plataforma de Mag (mago) poesía, adicada á poesía adulta pero que tamén ten entradas para a poesía infantil. Estas dúas xa superan máis dunha década. Glòria Bordons xa publicou con Anna Díaz Plaja no 1997 a antoloxía de poesía amorosa de todas as épocas Fantasiant amor, que constitúe un libro ideal para introducir os adolescentes na poesía. É un libro importante porque a maioría de estudos, tanto en Alemaña, como en Italia, como na Gran Bretaña, como en Catalunya amosan que a desafección lectora se produce entre a adolescencia e os primeiros anos de universidade. Así que este xeito de materiais resultan moi valiosos para manter e ampliar os lectores habituais nestas idades.

Nestes últimos anos xurdiron blogs que están a comentar libros de LIX e tamén poesía. Josep Mª Aloy (http://mascarodeproa.blogspot.com.es/) ten uno que recibiu o premio Aurora Díaz plaja no ano 2013 polo seu traballo de difusión; o blog de Jaume Centelles (http://jaumecentelles.cat/), escrito por un dos profesores con máis experiencia en animación lectora. Darabuc (http://darabuccatala.wordpress.com/tag/poesia-infantil-en-catala/), Bibliopoemes (bibliopoemes.blogspot.com), tamén o de Lluís Serrasolses (classicsijoves.blogspot.com)... Así que podemos falar dunha situación tanto ou máis rica na rede que nos xornais tradicionais. A rede, logo, está corrixindo de xeito evidente un desinterés reiterado da prensa de papel, e esta é unha moi boa nova.

Como está a incidir todo iso na recepción da poesía infantil e no seus autores?

Dun xeito abraiante e paradoxal. Dunha banda o acceso aberto aos poemas é máis doado, rápido e alcanzábel que nunca, e iso tamén inclúe información e crítica. A súa publicación, á vez, convértese en moito máis doada e barata. Mentres ía preparando estas notas decateime que as diferentes antoloxías de poesía, sumadas todas xuntas, tiñan pendurado todo o Bestiari de Pere Quart. Só hai que ter a paciencia de ir por diferentes webs para recadalo. O poeta de Sabadell, que tantas penalidades pasou na postguerra polos sempre escasos dereitos de autor, agora tería, sen dúbida, máis sona e, paradoxalmente, máis pobre aínda e con menos posibilidades de volver editar en papel xa que os seus poemas sobre animais andan todos na rede. Aquí aínda non se atopou o xeito de compaxinar as vantaxes do sistema dixital sen destruír a industria sobre papel e os dereitos de autor. Esta situación é particularmente inquietante porque no ano 2012, por exemplo, eu tiven non poucos problemas para poder abordar a obra de alguns poetas da literatura catalá contemporanea na universidade só porque as editoriais non reeditaban as súas obras e os meus alumnos tiñan que recurrir todos aos poucos exemplares das bibliotecas. Con todo atopaban algúns poemas soltos na rede, pero non a súa versión completa en soporte papel, pois o coste da edición era máis dificil de abordar polas editoriais que tiñan que competir cunha rede gratuíta. Non nos temos que enganar: o soporte papel no caso da poesía é industrialmente fráxil e o cambio tecnolóxico pode esboroalo como un castelo de naipes.

E, non obstante, os entendidos na materia que querían expresar as súas opinións atoparon na rede unha saída inmediata que en corenta anos a prensa escrita só tiña ofrecido de xeito moi limitado nalgúns xornais, como o Avui, ou nas revistas especializadas Faristol en catalán ou Clij en castelán. E é moi posíbel que dende agora e cara ao futuro moitos poetas inéditos atopen na rede o xeito de dar a coñecer as súas creacións, iso, por certo, vailles aforrar non poucas frustracións e vai ampliar de xeito ostensíbel a presencia da poesía na rede, que, á vez, xa é a maneira máis doada de lela. Para que un lector do outro cabo do mundo poida ler poesía, por exemplo, dunha cultura afastada, cuxos libros non chegan ao seu país, a rede é a opción máis rápida e barata.

Doutra banda a pirataría dixital da poesía infantil medrou exponencialmente. A promoción dunha reutilización malentendida, xa que quen piratea acaba gastando tanto papel en fotocopia ou impresora persoal como se mercase o libro, está a canviar de todo a percepción da lectura. Se privamos ao alumno do seu libro de lectura cando remata o curso para pasalo a un novo alumno, o sistema desincentiva aos rapaces a formar as súas propias bibliotecas personais. Este é un costume que calquera persoa que queira destacar nunha materia ten que adquirir e podemos ver como en ningun lugar de Europa non se desincentiva tanto como no noso país. O sistema educativo fai un favor, logo, á ignorancia, cando obriga ao alumnado a botar o receptáculo que contén o coñecemento en lugar de conservalo, porque sabido é que o primeiro signo de amor por unha cousa é ter coidado dela e conservala; un problema que afecta moito á nosa sociedade e moito menos ás sociedades europeas, que entenden o enorme valor formativo da lectura e teñen favorecido dende hai moito tempo a formación de todo xeito de bibliotecas, tanto públicas como personais. Non é en van que un clásico foi definido como un libro que se volve ler porque o seu sentido non se esgota nunha primeira lectura e para volvelo ler convén telo á man.

No caso da poesía infantil a situación é máis grave. As plataformas electrónicas que describín conteñen poesías soltas, non libros de poemas, quitado dalgún caso como o que xa citei antes. Son ideais para un primeiro achegamento, pero non para profundar na obra dalgún autor porque tampouco non estiveron propostas con este obxetivo e polo tanto ninguén lles pode recriminar que fagan un uso delas que non corresponde.

Este ano celebrouse o primeiro século de vida da poeta Joana Raspall. Quen escribe estas liñas impartiu diversos cursos ao profesorado de primaria sobre a poesía da autora (http://www.xtec.cat/web/projectes/lectura/gustperlalectura/formacio, http://www.xtec.cat/web//projectes/lectura/gustperlalectura/materialdidactic) e diversos estudiosos escribiron sobre a valía da poeta centenaria: Pere Martí (http://joanaraspall.blogspot.com.es/2013/05/joana-raspall-una-vida-al-servei-del.html, Carles Duarte www.traces.uab.es/tracesbd/avui/2010/avui_a2010m12d30p10scultura.pdf, Miquel Desclot www.santfeliu.cat/documents/899135/Llio_inaugural_curs_20122013_a_carrec _de_Miquel Desclotpdf.pdf, Josep Maria Aloy http://anyjoanaraspall.blogspot.com.es/2013/04/per-treballar-la-poesia-de-joana6.html i altres. Por primeira vez na historia da poesía infantil catalá hai un estudo exhaustivo da obra dunha poeta dirixida aos nenos, de xeito que é imposíbel de citar, aínda que o merecerían, no espazo breve destas páxinas todos os artigos ou webs escolares que deixaron testemuña da actualidade da poeta centenaria.

Con todo, mentres estaba a preparar as unidades didácticas sobre a poesía de Joana Raspall tiven que canviar de libro tres veces só porque as editoriais que tiñan os títulos que eu escollía non os reimprimiran; non crían que as vendas fosen sostenibles nin coa celebración do centenario. E estamos a falar da poeta máis popular entre as escolas de primaria, unha poeta que podemos calificar de moi popular sen ningún risco de erro. Cando impartía os cursos ao profesorado deime de conta que a maioría usaban só os poemas que estaban na rede e eran de acceso doado, xa que logo iso explicaba a actitude dos editores que non vían como facer sosteníbel a reedición dos libros de Joana Raspall.

O panorama inmediato, pois, debúxase dun xeito moi claro: un crecemento da crítica, o debate e a edición solta de poemas na rede e unha destrucción do libro en papel. Mentres a publicación na rede resulta máis facil e integra con máis rapidez e accesibilidade novos valores, o futuro profesional que espera aos autores é case nulo.

Teño para min que a producción poética non se vai ver moi afectada por iso porque nunca lles deu moitos beneficios aos autores, máis ben é ao revés. A maioría dos nosos grandes poetas nunca foron profesionais. É certo que o sentido común fai prever unha certa desaceleración da producción ao destruír practicamente a precaria base industrial e empresarial que a sustenta, porque os editores si que son profesionais experimentados. En todo iso a idea inicial sobre a protección dos bosques non é senón unha brincadeira malintencionada: en lugar de imprimir libros desde unha editorial cadaquén imprimirá o libro desde o seu ordenador, procedente dun web, e botará despois o papel, a diferencia do libro, que como é un producto artístico da industria impresa se conserva pola súa valía. Gastaremos máis papel..... Mentres o progreso tecnolóxico cambiaba as bases da creación literaria, houbo unha utilización perversa do amor aos bosques, porque a deforestación non ten nada que ver co mundo do libro en papel, e aínda menos nun país que é dos que máis papel reutiliza do mundo. A deforestación ten que ver con outras cousas.

A través destas notas temos visto como xurdía o verso popular e folklórico a finais do século XIX e principios do XX. No segundo terzo do século XX xurdían os primeiros bestiarios decisivos. E nos últimos corenta anos xurdía unha poesía infantil de autor, xurdía unha morea de libros, alguns deles chegarán a formar parte dos nosos clásicos; máis libros, seguro, que os que aquí estiveron anunciados. Sobre o futuro da poesía infantil, a LIX e a literatura catalá en xeral só podemos dicir unha cousa: pechamos unha etapa de construcción dunha industria e de florecemento de diversas xeracións de poetas infantiles como as que tiveron as grandes culturas europeas, do xeito de autores aos que me refería ao principio desta panorámica. Houbo, logo, un cambio positivo. O resto é unha incógnita, só sabemos con máis convicción que outras xeracións que todo está a cambiar de maneira radical. Se nos anos setenta os escritores e a sociedade se enfrontaban ao reto de reconstruír unha literatura e unhas editoriais liquidadas politicamente, agora o reto –mentres a política non acabe facendo máis estorbo que servizo como nalgunhas épocas pasadas- xa é como adaptarse a uns cambios na tecnoloxía que esixen reconstruír as bases do mundo das letras como non se fixera desde a imprenta de Gutenberg. Como dixen antes, a rede xa permeteu mellorar de xeito eficaz algunhas cousas mentres convertía o soporte papel nun xigante con pés de barro. Agora trátase de ir pensando como temos que facer para volver armar o que se desarmou porque o que é desarmarse, os libros en papel xa se están a desarmar na rede.

 

Josep Francesc Delgado, agost del 2013