Encontre de la Federació Galeusca
Pontevedra, del 25 al 27 d'octubre de 2013
Autor: Pere Morey

Pere Morey (Palma, 1941) és escriptor i ha treballat com a professor universitari i cap d'exportació d'una empresa mallorquina.

Ha publicat una trentena llarga d'obres per al públic juvenil: rondalles, novel·la negra, teatre i, sobretot, novel·la històrica, amb títols com Pedres que suren (1984) –Premi Joaquim Ruyra de narrativa juvenil del 1983–, La ciàtica de mossèn Blai i altres rondalles picantetes (1984) –Premi Joanot Martorell de Gandia del 1984–, La simfonia dels adéus (1995) –Premi Baltasar Porcel del 1992–, Mai no moriràs, Gilgamesh! (1992), El llaüt de vela negra (1993), Allò que conta el vent del desert (1994), Les descomunals aventures del cavaller de l'armadura abonyegada (2003) –Premi Baltasar Porcel del 2002– La metgessa càtara (2002), Pirènia, el país que mai no va existir (2009) –Premi Mallorca de literatura fantàstica del 2011– i La magrana de foc (2013), entre altres.

Ha col·laborat en nombrosos programes de ràdio i televisió i té obra traduïda a l'alemany, el castellà i el francès. És president de l'associació Amics del Museu de Mallorca.

Ponència disponible també en èuscar i gallec.


CATALÀ    



La literatura infantil i juvenil (LIJ). Perspectives de futur i adequació a nous formats. La narrativa

1. Definició de Literatura infantil i juvenil (LIJ)

La literatura infantil i juvenil és aquella que interessa i engresca els joves, entenent com a tals les persones de qualsevol edat que mantenen viva la seva curiositat, la capacitat per deixar-se endur per la fantasia, de suspendre per un temps la credibilitat, d’entusiasmar-se, perquè les persones que han deixat morir el nen que foren són tombes que caminen.

Tenint en compte l’inici de l’evangeli segons Joan “Al començament fou la paraula”, podem fer extensiva la definició de literatura a qualsevol mitjà que transporti el missatge que algú ha formulat inicialment en paraules parlades o escrites i que llavors es transforma en imatges sobre qualsevol suport: la imaginació del lector, paper o una pantalla.

Un llibre que no aporta cap missatge i sols serveix per passar una estona és una certa pèrdua de temps, aquest bé irrecuperable; de tota manera, en el nostre cas de llengües amenaçades, la literatura sempre tindrà un valor important, el d’afermar i ampliar el vocabulari del lector.

Abans de continuar voldria definir alguns conceptes que aniran sortint al llarg de la conversa.

Nació: del llatí nascere, néixer, allò que fan les mares: donar a llum, ensenyar la llengua MATERNA que, com veurem més endavant, és més que un conjunt de sons per definir conceptes, també conté implícita una Weltanschauung, una paraulota que empren els sociòlegs i que vol dir actitud vital. De vegades emprarem “poble” com a sinònim de nació.

Pàtria, en canvi, és allò que fan els pares: caçar bisonts, contractes o una nòmina a final de mes, definir i defensar el territori, ja sigui de la tribu, de l’estat... o de les oligarquies. I si per això car trencar-li el cap a algú, doncs se li trenca. Ja veureu que a tots els llocs on s’esmenta aquesta paraula hi ha algú amb una pistola, i als paràgrafs on surt hi ha implícita alguna forma d’agressió.

La LIJ, doncs, no tan sols haurà d’entretenir, sinó que a més ha de proposar uns patrons de conducta al receptor, li ha de transmetre uns valors, i és que les persones escriuen llibres, però hi ha llibres que “escriuen” pobles , com l’Eneida va donar a Roma un sentit de missió, una ètica de l’esforç, o Kipling al Regne Unit, el mite de Wilhelm Tell a Suïssa... Fins i tot Don Juan i Don Quijote han “escrit” els nostres veïns, que a la vida privada es veuen ells mateixos com a conquistadors irresistibles i en la vida pública es dediquen a veure gegants amenaçadors on sols hi ha pobles que desitgen ser reconeguts com a tals.

Però qui ens diu que la nostra opinió com escriptors sigui tan valuosa i encertada, qui ens ha nomenat profetes?

Doncs mireu, nosaltres mateixos. Se suposa que hem estudiat i reflexionat sobre la nostra història, hem escoltat veus que potser es varen apagar fa segles, però que gràcies als llibres ens han portat el seu missatge i la seva saviesa, hem maldat per ajustar-los a la nostra realitat i ara proposem els valors que considerem més importants per a regir la nostra convivència. Sí, tenim el dret i el deure de fer-ho. I el terreny més adequat i receptiu per sembrar aquestes llavors és als esperits dels més joves, perquè d’aquí a uns anys seran ells que prendran les decisions sobre quin patrimoni cultural o material cal conservar, com s’ha de redistribuir la renda, quines escoles, quins instituts o càtedres s’han de fundar o reforçar, i és que el passat és únic, però existeixen infinits futurs; el que realment succeirà depèn, en major o menor mesura, dels nostres actes de cada dia, i gràcies a la publicació l’efecte multiplicador de les nostres idees pot influir en moltes més persones.

1.1. Evolució dels temes segons les edats

Al primer nivell d’edat caldran moltes il·lustracions i segurament els textos hauran de ser explicats per una persona major; els protagonistes solen ser animals, però no per això han de renunciar a transmetre un missatge: i així el conte dels tres porquets ensenyarà la importància de la feina ben feta; la rateta presumida, la prudència; la llebre i la tortuga, el valor de l’astúcia.

Més endavant se suposa que els lectors ja tenen “ús de raó”, els personatges són humans o humanitzats, com Geronimo Stilton, i els desafiaments més importants es resolen amb l’ajuda dels consells o els objectes màgics que els proporcionen persones majors per premiar la seva generositat; de vegades es tracta d’animals amb poders extraordinaris –cavalls o àguiles que parlen.

A partir dels dotze anys els lectors ja tenen “ús d’amor”; les noies més aviat que els nois i per això ja s’hi pot incloure una certa atracció romàntica, potser que encara no eròtica. L’epopeia o acció exterior a l’heroi ja pot contenir parts d’etopeia, d’aventura interior, de dubtes i estats d’ànim, de l’evolució del seu tarannà.

A partir d’aquest moment ja els podem tractar com a “joves adults”, com diuen determinades editorials amb molta vista comercial, i proposar-los textos, això sí, amb més acció que reflexió.

En qualsevol cas cal tenir en compte que els joves d’avui maduren molt més aviat que els nascuts abans dels anys setanta, i és que fins aleshores havíem de fer servir la nostra imaginació, que sols podíem alimentar amb les poques il·lustracions dels nostres llibres, els que en teníem. A partir de la difusió dels mitjans audiovisuals la imaginació ja va poder ser atiada per una allau d’informació externa, que podia substituir la interna però també aportar-li molts més materials per anar elaborant les fantasies pròpies. Tot depèn de l’actitud més creativa o més passiva de cada persona.

Les teories del psicòleg suís Jean Piaget són molt il·lustratives sobre els temes que interessen a cada nivell d’edat, però va morir el 1980 i no ha assistit a la increïble interacció simbiòtica que es produeix entre els infants i els aparells electrònics: sense necessitat de mirar el manual ja els saben fer anar!

2.- Missió de la LIJ

Escriure un llibre per a grans és regar un arbre; escriure per a joves és sembrar un bosc.

Perquè els joves són un camp verge i potser d’algunes de les llavors que haurem sembrat en creixeran uns arbres. Aquests plançons hauran de competir més tard contra uns valors que altres persones del seu entorn els implantaran: l’ambició, la competitivitat, la riquesa com a valor suprem... Per això és important assegurar-nos que hagin arrelat fondament les nocions de respecte, compromís, coratge, justícia, fidelitat a la nació i solidaritat amb tots els éssers humans.

Si aquests arbres que nosaltres haurem sembrat poden resistir la pressió ofegadora de la segona sembra és probable que, quan aquells joves lectors siguin empresaris, consellers, regidors o potser presidents, seran guiats per aquells valors que els transmeteren aquelles lectures primerenques.

2.1. Transmissió dels valors. Triangle de l’actitud vital

Abans d’entrar a un territori sempre convé tenir-ne un mapa; vegem aquest de la personalitat humana:


Global (tots)
*
             *     *     *            
      *      *     *     *     *      
*      *      *     *     *     *      *
Individual (jo)                              Tribal (els meus)

Els nadons es regeixen tan sols pels instints i estan centrats en el Jo, però a mesura que evolucionen el centre de gravetat dins del seu triangle –i a mesura que van cobrant consciència que pertanyen a un grup– van derivant cap al vèrtex Tribal, la família.

A partir del moment en què entra a l’escola, i depenent de l’educació que rep, el seu centre es va desplaçant cap al vèrtex superior, els interessos de la comunitat per damunt dels individuals i els tribals.

A les persones que s’acosten molt al vèrtex superior se’ls diu herois o sants, i quan dic herois no veig un ganàpia amb una espasota, ni entenc per sant una persona amb els ulls en blanc i un cercle daurat damunt del cap, perquè els anacoretes són casos aberrants d’egoisme que s’enfilen a una columna com Simeó l’Estilita, viuen al desert com sant Antoni o es tanquen a un monestir sense fer res per al món exterior. Per heroi o sant entenc un Joan de Déu, fundador d’hospitals; Gandhi, Ataturk, Luther King, Teresa de Calcuta, els membres de Greenpeace que es creuen davant dels baleners amb les seves fràgils Zodiac, els Metges sense Fronteres o qualsevol persona que posa el benestar de la comunitat per damunt del seu propi i dedica temps i esforços a ajudar els qui més ho necessiten. Segur que en coneixeu algunes, d’aquestes persones, o potser moltes.

Penso, doncs, que l’objectiu de la literatura juvenil ha de ser precisament elevar el punt de mira del lector cap al vèrtex superior.

Hi ha dues frases molt il·lustratives del que vull dir, una de molt coneguda i que he resumit així: “Ser o no ser, aquesta és la qüestió. Què és més noble, sofrir amb paciència els cops de la injusta Fortuna o alçar-se i oposar-s’hi amb totes les forces?”

La segona és una matisació de l’anterior: “Demano als déus paciència per resistir allò que no puc canviar, coratge per enfrontar-me al que sí que puc canviar i saviesa per distingir entre totes dues coses.”

2.2. Conservació de l’idioma

Un idioma és molt més que un conjunt de sons per expressar conceptes o per compondre unes simfonies que també es diuen poemes, paraules que sonen com música; una llengua és, sobretot, una manera d’encarar la vida. Un exemple: en català diem “estimar”, és a dir valorar, mentre que en castellà diuen “querer”, un concepte possessiu.

Si les nostres llengües no estiguessin amenaçades per la diglòssia, tots nosaltres podríem escriure simplement perquè ens agrada i per guanyar algun euret, com els nostres col·legues de llengües normalitzades.

En el nostre cas, emperò, tenim un repte, una missió: mantenir vius els nostres idiomes, i per això cal redactar textos que facin veure als joves que la seva llengua vernacular és viva, interessant, divertida. Un senyal d’alarma en aquest sentit és que quan jo era noi es feien les classes en castellà, però al pati jugàvem en català, mentre que ara succeeix el contrari.

El poeta català Salvador Espriu (1913-1985) no va fer literatura juvenil, no, però va servar encès el caliu de la nostra personalitat durant el franquisme, amb poemes críptics en què identificava el nostre poble amb una altra nació especialitzada a resistir i ressorgir: el jueu, i a Espanya l’anomenava precisament amb el nom de Sefarad.

Al seu poema “Inici de càntic en el temple” escriu: “... hem viscut per salvar-vos els mots / per retornar-vos el nom de cada cosa”. I és que donar els noms a les coses és una forma de posseir-les, com va fer Adam al Paradís o tots nosaltres amb les persones que ens són més properes i estimades.

Una cita de Schopenhauer respecte als idiomes: una persona que es creu més important pel fet de pertànyer a una nació per casualitat, és que no té cap altre motiu per sentir-se superior.

2.3. Preservar la diversitat cultural

Hi ha un poble amb el qual compartim península que ens voldria tots uniformats i marcant el pas, però si ens preocupa conservar el linx ibèric o les balenes blaves, molt més ens hauria de preocupar conservar una creació de l’esperit de milers de persones al llarg de segles, molt especialment en el cas de l’èuscar, la llengua més antiga d’Europa i una de les més antigues del món, única, sense semblança amb cap altra.

Quan proposem això se’ns acusa de provincianisme, però aquesta paraula ve del llatí “pro-vincia” = per als vençuts. I sí, ens varen vèncer amb les armes, però no han pogut vèncer els nostres esperits.

Aquesta fal·làcia del “provincianisme “ és fàcilment desmuntable invocant un vers de Joan Alcover a “La Balanguera”, l’himne de la Comunitat Balear: “sap que la soca més s’enfila/ com més endins pot arrelar”. Reforçant, doncs, les nostres arrels formarem ciutadans del món més conscients del seu rol dins del global village, perquè com més s’estima una part, més s’estima el tot.

I si el nombre de parlants és tan important, per què no aprenem directament xinès mandarí?

2.4. Formar la sensibilitat estètica

L’escriptor és una persona que va nua per la vida i per això sent més intensament la carícia del sol i les pessigolles de l’aire, però també serà ferit per les espines i pedres punxegudes del camí.

Una de les seves tasques és doncs ensenyar a veure i valorar els petits presents que ens envolten, fins i tot en un entorn urbà: un bri d’herba que creix entre dues llambordes, el refilar d’un ocell des d’una cornisa, el reflex dels neons sobre el terra humit, la música de vidre de les gotes d’aigua en un bassiot, el món que guaiten els ulls d’una persona... Això per no dir res de la sincromia –harmonia de colors– d’un camp, el joc de la galeria d’imatges que són els núvols o l’apoteosi de la posta de sol, aquesta transmutació alquímica de la llum que se celebra cada tarda.

Hem d’ajudar, doncs, els joves lectors a apreciar aquests microprodigis i enriquirem les seves vides, desenvoluparem la seva sensibilitat.

A més, hi ha la música de les paraules, d’un poema, d’uns paràgrafs ben construïts, que si és possible formin la banda sonora del text, amb mots suaus i onejants als fragments lírics o trencats i ressonants als moments d’acció.

I si prenem cura de situar l’acció dels nostres relats a llocs identificables, els hi afegirem una dimensió suplementària i així, quan els joves vegin aquella muntanya, aquella cova, aquell castell... es podran imaginar els nostres protagonistes fent-ne de les seves per aquells paratges.

2.5. Reforçar la consciència ecològica

Aquest és un missatge que podem incloure ja des dels llibres per als més petits, encara que els protagonistes siguin animals, per exemple parlar de com s’ho hauran d’enginyar per sobreviure en un bosc amenaçat pel foc, o en una urbanització, o com actuar amb les deixalles d’uns excursionistes grollers.

3. Fonts per a la LIJ

Naturalment, res no pot substituir la imaginació del creador, però fins i tot un dels autors més surrealistes que conec, Lewis Carroll, empra elements existents per al seu trip quasi lisèrgic de l’Alícia: conills, gats, capellers i naips que parlen. Ara, què aporta al lector aquella esbojarrada narració?: l’estímul de la imaginació.

El creador és, doncs, com un terrissaire que agafa un munt d’argila i li dóna forma per convertir-lo en una gerra, i és precisament la part buida, la que no és tangible, allò que fa útil l’atuell: és el valor que hi ha afegit el gerrer.

3.1. Folklore

Un camp que resulta molt atractiu per a nosaltres els galeuscans és la literatura basada en el nostre corpus de contes tradicionals, el nostre folklore, literalment “saviesa del poble”. i és que els contes que explicaven les nostres àvies ran del foc eren els catúfols d’una sínia que pujava l’aigua de la saviesa ancestral des de la fondària del passat i l’abocaven sobre els camps verges dels cors dels menuts. No tan sols omplien les vetllades de l’hivern sinó que també transmetien una sèrie de valors com la superioritat de l’enginy contra la força bruta, la cooperació... i molt especialment el respecte als majors (tenint en compte que eren ells els qui explicaven els contes podríem dir que tenien un gran esperit corporatiu).

Hem tingut la sort que, a partir de finals del segle XIX, i dins del moviment tardoromàntic del recobrament de les arrels, a moltes nacions europees algunes persones varen recollir els contes populars que altrament s’haurien perdut: Pardo Bazán a Galícia, Alcover a les Balears, Barandiarán a Euskadi, Valor a València, Amades a Catalunya...

Aquestes narracions provenen del poble i reflecteixen el seu tarannà, la seva actitud davant de la vida, per tant resulten molt adequades per tornar-les al sector més jove del mateix poble, degudament actualitzades.

3.2. Mites

“La identitat d’un país necessita figures fabuloses... a les quals els seus fills es puguin reflectir” escriu a El llibre de Merlí Terence White, que va novel·lar en cinc toms el món d’Artús; en realitat un patrici romà que va maldar per mantenir l’organització de la societat davant de les invasions dels saxons al segle V. Però aquest personatge real mitificat ha contribuït ben intensament a reforçar el sentiment de poble dels anglesos; basti esmentar l’òpera de Henry Purcell o un dels millors còmics d’Hugo Pratt protagonitzat pel seu personatge Corto Maltés.

Aquí tenim, doncs, uns arquetips de personatges que els nostres joves haurien de tenir empeltats dins seu i que, davant d’una dificultat, els fessin demanar-se “què faria en/na al meu lloc?”

En els meus viatges per feina solia comprar dos records: ceràmica i llibres de rondalles i, curiosament, els arguments s’assemblen molt dins de les àrees lingüístiques, indoeuropees, semítiques, africanes... Els protagonistes de les rondalles mallorquines, que conec una mica millor, solen ser generosos malgrat la seva pobresa, respecten els majors, tenen coratge per acceptar desafiaments i enginy per enfrontar-se als perills: persones, gegants o monstres. Alguns tenen una força desmesurada, però aquests no inciten a la imitació perquè, ai las!, nosaltres no som capaços d’emprar una barra de ferro de cent quintars com a bastó de passeig, però potser sí que formaríem un bon equip amb set persones amb habilitats especials.

Aquests són alguns dels valors que podem incloure a les nostres narracions adreçades als joves i que venien implícites als contes dels majors de les famílies.

Des del començament de l’era catòdica, emperò, les àvies tenen comandament a distància i l’equivalent a les rondalles són els dibuixos animats fets a Nord-amèrica o a la seva colònia ideològica d’ultramar, el Japó. Els valors que proposen la majoria de sèries d’animació són els neocapitalistes de competitivitat a tota ultrança, de supervivència del més fort o del més astut en el cas de Bugs Bunny, que en el fons és un pocavergonya simpàtic. De tots aquests personatges, l’únic que ens ensenya una cosa positiva a nosaltres, els folls escriptors galeuscans, és el Coiot que encalça el Correcamins: ell no abandona MAI (per recordar-ho, en tinc un assegut darrere del parabrises del cotxe).

Pel que fa a Bob Esponja o Dora l’exploradora, Peppa Pig, el Petit Pony i alguns altres, els missatges presents són escassos: la col·laboració i l’amistat, que ja és alguna cosa. Altres sèries són “Barbieficants”, presenten unes noies-objecte tipus Barbie que, com a únic objectiu vital, han d’agradar als nois. (He d’agrair la col·laboració de les meves nétes Mariona i Aina i de les seves mares.)

L’únic avantatge que té la televisió és, en paraules d’un ensenyant, que “fa més per l’idioma Bola de Drac que tots els decrets de la Conselleria”; això és veritat pel que fa a l’idioma, però el missatge, la manera de ser, la nacionalitat que ens encomana el tub, és del llogaret global, la capital del qual és, desenganyeu-vos, Wall Street.

El nostre folklore és, doncs, una pesquera on podem extreure moltes històries, spin-offs o aventures laterals del vostre Breogan, la dona-foc Mari o d’en Joanet i els set missatges; aquesta la vaig convertir en un llibret per a una òpera infantil canviant, emperò, els personatges –que a l’original són tots homes mallorquins– per homes i dones de diferents ètnies a fi de fer-la més interessant per a les escoles. Bé, també vaig canviar el final, perquè en lloc de casar-se amb la filla del rei el que fa és proclamar la república. Però l’esquema inicial és el tradicional.

3.3. Història

La novel·la històrica adreçada als joves resulta especialment convenient en el nostre cas perquè nosaltres, els galeuscans, som ciutadans de nacionalitats perifèriques d’un estat especialment centralista i jacobí, que fa més o menys temps que s’esforça a imposar-nos la seva uniformitat; tres segles en el cas dels catalans i no sé quants en el cas dels companys gallecs i èuscars, però allò que sí que sabem és que fins fa poc se’ns ha escamotejat la nostra història.

L’escriptora madrilenya Rosa Montero escrivia fa un temps, al suplement de El País: “La historia es una ciencia tan educativa y tan reveladora que todos los regímenes totalitarios se han dedicado de manera prioritaria a inventarse el pasado, a mentir pomposamente y a traicionar los hechos.

Què, us resulta familiar?

Les nostres nacions tenen un repte: assegurar la seva supervivència a un món (i a un estat) cada dia més uniformitzat. Per això cal tenir present el sil·logisme de l’amor: per assolir cal creure, per creure cal estimar, per estimar cal conéixer.

Un poble que coneix la seva història es respecta i es fa respectar. I del desconeixement de la nostra Història –degudament segrestada–, dels nostres pobles, se’n deriva l’ínfim grau de respecte que ens tenim, l’autoodi, el complex d’inferioritat que mostren aquells que empren directament la llengua imposada davant qualsevol desconegut, el menyspreu a les deixes dels avantpassats, des de l’idioma a les casals senyorials o simplement les cases de pagès.

La primera novel·la de la Història ja va ser històrica. Em refereixo a l’epopeia del rei Gilgamesh, redactada al segle XXVIII aC i que conta de manera mitificada l’expedició d’aquell rei d’Uruk (actualment Warka, a l’Iraq) pel riu Èufrates amunt, fins al Líban, per emportar-se’n fusta de cedre.

Els mites també són novel·la històrica, solen partir d’un fet real degudament exagerat per tal de fer-ne un prototip per als oients o lectors (que són oients silenciosos), i és que els mites són essencials per a cristal·litzar l’esperit de pertinença a un poble.

La conclusió que en trec és que una àrea que hauríem de conrear especialment és la novel·la històrica adreçada als joves, repeteixo, de qualsevol edat, i aquest és el camp que més he conreat; de les més de 3.300 pàgines que tinc publicades, prop de 2.000 són novel·la històrica que sovint és recomanada als col·legis i centres d’ensenyament, i perdoneu que parli de mi, però és que sóc l’únic autor del qual n’he llegit les obres completes, fins i tot aquelles que no s’han publicat, de tan dolentes com són.

Per novel·la històrica no vull dir necessàriament històries novel·lades de reis i prínceps, els que fan història, sinó més aviat dels que la pateixen, la història contada des de baix; tal com diu la mare dels protagonistes d’un dels meus llibres: “El sol mai no es pon sobre els meus fills”.

Uns períodes de les nostres històries que resulten especialment adequats i inspiradors per als temps que correm són els de les lluites socials per defensar la llibertat o contra els abusos dels que es diuen, ells mateixos, “noblesa”, per exemple la Guerra dels Irmandiños, en català germanets, un nom que curiosament coincideix amb les Germanies de València i Mallorca, la nostra pròpia revolta que va esclatar tan sols cinquanta anys més tard. Els dos moviments varen ser brutalment esclafats, i és que la força de la raó no sempre és suficient davant de la raó de la força.

Penso que seria convenient encomanar als nostres joves l’esperit de revolta, i en el cas de Catalunya potser no estaria de més una versió per a joves, ja sigui alleugerida o en còmic, de dues novel·les tan oportunes en aquests moments com 1714 d’Alfred Bosch i Victus d’Albert Sánchez Piñol.

Pel que fa als èuscars, no sé si ja s’ha novel·lat la gesta dels baleners –ep! que Moby Dick ja està escrit, eh?– o es troba emmarcada dins d’alguna de les moltíssimes resistències contra tota casta d’invasors, perquè vosaltres heu estat sempre els “gals irreductibles” de la península.

També hi ha una alternativa a la novel·la històrica i és la “parahistòrica”, com El Senyor dels Anells o el Joc de Trons, molt violenta i complicadíssima (jo m’hi perdo), la qual cosa ens ha de fer pensar que els joves d’ara són més llestos (alguns) del que creiem i que ja no es fan enrere en veure un totxo de més de dues-centes pàgines, el límit que imposen els editors per als llibres que ofereixen als instituts.

De tota manera, aquest tabú ha estat trencat pel sorprenent èxit de Harry Potter, que es presenta amb gruixos considerables quasi de guia telefònica.

4. Perspectives

La piràmide de població de les societat occidental està prenent forma de pagoda, amb una base cada cop més estreta i una punta més alta. Això provoca inquietuds econòmiques perquè el cos central, la part de la societat que finança l’escolarització de la base i les pensions de la punta, ha de suportar un nombre creixent de població dependent.

D’una altra banda, si durant la meva infantesa els carrers pul·lulaven de jovenea, sols una petita part llegia regularment mentre que ara el nombre absolut de lectors és superior al d’aquell temps.

Els mitjans s’estan diversificant moltíssim, però d’això en parlarem més endavant.

4.1. Dins del propi espai lingüístic

Segons el color del govern local podem comptar més o menys amb el nostre accés als centres d’ensenyament, ja sigui facilitant la prescripció dels nostres textos, finançant les visites dels autors als centres, subvencionant-ne la publicació amb la compra d’un estoc per a les biblioteques... De vegades aquesta base ja permet cobrir la inversió inicial i això anima els editors.

En l’àmbit del mercat obert, la famosa i efectiva agència de publicitat “Bocaorella” disposa ara d’un altre canal molt eficient: les xarxes socials. És important disposar d’una sèrie de contactes de l’edat del lector objectiu i més, per tal de fer arribar el trailer dels llibres als seus contactes de Facebook, tweet i tants altres mètodes que a nosaltres se’ns escapen.

4.2. Exportació

A l’àmbit català l’Institut Ramon Llull finança la traducció a altres idiomes –aquest estiu he traduït el meu Mai no moriràs, Gilgamesh! al castellà. La fase següent serà fer arribar exemplars a les agències literàries alemanyes. El món anglòfon és extremadament impermeable a la producció literària en altres llengües, però n’hi ha moltes més, no us amoïneu.

Hi ha alguns casos d’èxit internacional, com la sèrie “Les tres bessones”, de Roser Capdevila, que es llegeixen o es veuen en dibuixos animats a tretze països, fins i tot al Japó.

Tal n’és l’èxit, que l’autora ha creat spin-offs, productes paral·lels com “Les tres bessones bebès” i “La Bruixa avorrida”.

Aquesta sèrie té l’avantatge d’una doble lectura que fa desbordar la franja d’edat prevista per l’autora, de cinc a quinze anys, i així també són interessants per als majors; en la meva opinió aquesta és la prova de la qualitat d’un text infantil o juvenil. A més, situa l’acció a diversos moments històrics i això li afegeix un valor didàctic gens negligible.

Un cas extraordinari ha estat la sèrie Geronimo Stilton, orientada a lectors de nou a tretze anys, de l’escriptora italiana Elisabetta Dami i que ja ha publicat més de setanta títols, tant del protagonista, un ratolí, com de la seva germana Tea. Al seu voltanrt hi ha clubs de fans, còmics, pel·lícules... Quina enveja!

5. Nous formats

Pertot arreu se sent el clamor que la publicació en paper té els dies comptats; hem de continuar, doncs, la nostra tasca als nous mitjans de comunicació; haurem de demanar ajuda als experts, potser les nostres associacions haurien de donar-nos cursets de formació sobre aquestes eines, com per exemple:

5.1. Edició en línia

És una forma molt econòmica i ràpida de publicar textos, il·lustrats o no, destinats a ser consumits a través d’ordinadors, tauletes, i-pads i tants altres estris de noms misteriosos. A la filla d’un amic meu li agrada escriure i dibuixar, per això li he proposat que il·lustri les seves pròpies narracions i les publiqui en línia. Penso que una obra concebuda per una autora de la seva edat pot tenir un gran poder de penetració entre el jovent. Tant de bo que hagi ajudat a néixer una estrella!

5.2. Animació per a TV o Tauleta

És relativament fàcil i econòmic de realitzar aquest tipus d’animació i els governs de les nostres comunitats podrien ajudar a la creació d’empreses de realització i exportació d’aquests productes. El mercat és immens i creix de forma exponencial, és relativament fàcil trobar compradors per aquestes sèries a les fires internacionals. Ara, sempre cal que porti el doble missatge: els nostres pobles existeixen i tenim aquests valors.

5.3. Videojocs

Això ja és més complicat, però podem imaginar un sant Jordi que s’enfronti a diversos tipus de dracs a diverses èpoques, o unes aventures de Breogan o d’un Aitor per un passat mític o un present identificable. I, per què no a l’espai? Sempre, emperò, conservant el tarannà del seu poble respectiu.

5.4. Còmics

Les noves tecnologies permeten prescindir de la ploma i la tinta i faciliten molt la seva realització. Es tracta de posar-nos en contacte amb il·lustradors i facilitar l’accés als nostres missatges.

6. Conclusió

Nosaltres, els galeuscans, tenim a les nostres mans la supervivència de les nostres llengües i del que representen, aquesta paraula que tant m’agrada, la Weltanschauung, la manera de veure el món.

No perquè ens creguem superiors a cap altre poble, sinó perquè tampoc no ens hi sentim inferiors i creiem que és el nostre deure salvaguardar la nostra manera de ser.
Voldria acabar amb uns versos de Costa i Llobera que em semblen molt adients amb la tasca que ens hem fixat, la missió que hem escollit per a nosaltres, “folls d’amor”, com Ramon Llull:

Siau qui sou: mes no us tanqueu, ombrívols,
dins una llar històrica sens horitzons.
Volau sobre les terres enfora, amunt, com l'àguila!
...
[Que] travessant mil horitzons, domina
espais de llum esplèndida.
Ans bé, de tot el que trescant aferra,
gustant-ne fibres íntimes,
se n'assimila la potència,
i torna al seu niu més àguila.

I recordeu: escriure un bell llibre per a adults és regar un arbre; escriure un bell llibre per a joves és sembrar un bosc.

Portals, agost 2013.    


* * *

GALLEC

A literatura infantil e xuvenil (LIX). Perspectivas de futuro e adecuación a novos formatos

 

 
 

  1. Definición de Literatura infantil e xuvenil (LIX)

 

Aquela que engaiola e interesa á xente nova, entendendo coma tales as persoas de calquera idade que manteñen viva a súa curiosidade, a capacidade para deixarse levar pola fantasía, de suspender por un tempo a credibilidade, de sentir entusiasmo porque as persoas que deixaron morir o neno que foron son sepulturas que andan.

 

Tendo en conta o inicio do evanxeo segundo Xoán “ No principio existía a Palabra “, podemos facer extensiva a definición de literatura a calquera medio que transporte a mensaxe que alguén formulou no inicio en palabras faladas ou escritas e que entón se transforma en imaxes sobre calquera soporte: a imaxinación do lector, papel ou unha pantalla.

 

Un libro que non aporta mensaxe ningunha e só serve para pasar o tempo é unha pérdida de tempo, un ben irrecuperábel; de tódolos xeitos, no caso das linguas ameazadas, a literatura sempre terá un valor importante para afirmar e ampliar o vocabulario do lector.

 

Antes de continuar vou definir alguns conceptos que irán saíndo ao longo da conversación.

Nación: do latín nascere, nacer, o que fan as nais: dar a luz, aprender a lingua MATERNA que, como imos ver máis adiante, é máis que un conxunto de sons para definir conceptos, tamén contén implícita unha “Weltanschauung”, unha palabriña que empregan os sociólogos e que quere dicir actitude vital. Ás veces diremos “pobo” coma sinónimo de nación.

 

Patria, pola contra, é aquilo que fan os pais: cazar bisontes, contratos ou unha nónima a final do mes, definir e defender o territorio, xa sexa da tribu, do estado...ou das oligarquías. E se por iso é preciso romper a cabeza a alguén pois rómpeselle. Ja veredes que en todos os lugares onde hai esa palabra tamén hai alguén cunha pistola, e nos paragrafos onde sae hai implícita algunha forma de agresión.

 

A LIX, logo, non só ten que entreter, senón que ademais ten que propoñer uns patróns de conducta ao receptor, ten que enviarlle uns valores, e o que pasa é que as persoas escriben libros, pero hai libros que “ escriben “ pobos, como a Eneida que deu a Roma un sentido de misión, unha ética do esforzo, ou Kipling no Reino Unido, o mito de Wilhelm Tell en Suiza.... Mesmo Don Xoán e Don Quixote “escribiron “ os nosos viciños, que na vida privada se ven a eles mesmos como conquistadores irresisitibles e na vida pública adícanse a ver xigantes ameazadores onde só hai pobos que desexan ser recoñecidos coma tales.

Máis quen nos di que a nosa opinión coma escritores ten que ter tanto valor e ser tan acertada, quen nos deu o nome de profetas?

 

Pois mirade, como queiramos nós mesmos. Dáse por suposto que temos estudado e reflexionado sobre a nosa historia, temos escoitado voces que tal vez foron pechadas hai séculos, pero que grazas aos libros están conservadas coa súa mensaxe e sabedoría, procuramos axustalos á nosa realidade e agora propoñemos os valores que consideramos máis importantes para rexir a nosa convivencia. Si, temos o dereito e mais o deber de facelo así. E o terreo máis axeitado e receptivo para sementar estas sementes está no espírito da xente nova porque dentro duns anos van ser eles os que tomarán as decisións sobre que patrimonio cultural ou material é preciso conservar, como hai que redistribuír a renda, que escolas, institutos ou catedras haberá que fundar ou reforzar, é sucede que o pasado é único, pero existen infinitos futuros; o que de verdade pasará depende, en maior ou menor medida, dos nosos actos de cada día, e grazas á publicación o efecto multiplicador das nosas ideas pode influír en moitas máis persoas.

 

    1. Evolución dos temas segundo as idades

No primeiro nivel de idade serán precisas moitas ilustracións e seguro que terán que ser explicados por unha persoa adulta; os protagonistas adoitan ser animais, pero non por iso teñen que renunciar a trasmitir unha mensaxe e así o conto dos tres porquiños amosarán a importancia do traballo ben feitiño, a ratiña fachendosa, a prudencia; a lebre e a tartaruga, o valor da astucia.

Máis adiante temos que supoñer que os lectores xa teñen “ uso de razón”, os personaxes son humáns ou humanizados, como Xerónimo Stilton, e os desafios máis importantes, e a súa resolución veñen coa axuda dos consellos ou obxetos máxicos que lles proporcionan os adultos para premiar a súa xenerosidade; ás veces trátase de animais con poderes extraordinarios –cabalos ou aguias que falan.

A partir dos 12 anos os lectores xa teñen “uso de amor”; as rapazas máis cedo cós rapaces e por iso xa se pode incluír nel unha certa atracción romántica, pero aínda non erótica. A epopeia ou acción exterior ao héroe xa pode conter partes de etopeia, de aventura interior, de dúbidas e estados de ánimo, a evolución do seu talante.

A partir dese momento xa os podemos tratar como “mozos adultos” como din determinadas editoriais con moita vista comercial e darlles textos, iso si, con máis acción que reflexión.

 

En calquera caso hai que ter en conta que os mozos de hoxe en día maduran moito antes que os nacidos antes dos anos 1970, até esa data tíñamos que empregar a nosa imaxinación, que só podíamos alimentar coas poucas ilustracións dos nosos libros, iso os que tiñamos libros na casa. A partir da difusión dos medios audiovisuais a imaxinación xa foi inflamada por un alude de información externa, que podia substituír a interna pero tamén darlle moitos máis materiais para ir elaborando as fantasías de seu. Todo depende da actitude máis creativa ou máis pasiva de cada persoa.

As teorías do psicologo suízo Jean Piaget son moi ilustrativas sobre os temas que interesan a cada nivel de idade, pero morreu no ano 1980 e non asistiu á incríbel interacción simbiótica que se produce entre os nenos e os aparellos electrónicos: sen necesidade de mirar o manual, xa saben andar con eles !

 

  1. Misión de la LIX

Escribir un libro para adultos é regar unha árbore; escribir para xente nova é sementar un bosque.

 

Porque a xente nova son un campo virxe e, se cadra, dalgunhas sementes que sementamos naceran unhas árbores. Estes fillos terán que competir máis adiante contra uns valores que outras persoas de arredor lles implantaran: a ambición, a competividade, a riqueza como valor supremo....por iso é importante asegurarmos que teñan enraizadas profundamente as nocións de respeto, de compromiso, de coraxe, de xustícia, de fidelidade á nación e de solidaridade con todos os seres humáns.

 

Se estas árbores que nós teremos sementado poden resistir á presión de asfixía da segunda sementeira é probábel que, cando aqueles lectores novos sexan empresarios, conselleiros, concelleiros, tal vez presidentes, tamén serán guiados por aqueles valores que lles transmeteron aquelas lecturas do principio.

 

2.1. Transmisión dos valores. Triángulo da actitude vital.

 

Antes de entrar nun territorio sempre convén ter un mapa del, vexamos este da personalidade humana:

 


Global (todos)
*
             *     *     *            
      *      *     *     *     *      
*      *      *     *     *     *      *
Individual (eu)                              Tribal (os meus)

 

Os bebés ríxense só polos instintos e están centrados no Eu, pero a medida que evolucionan o centro de gravidade dentro do seu triángulo e a medida que va cobrando consciencia de que pertence a un grupo va derivando cara o vértice Tribal, a familia.

 

A partir do momento que entra na escola, e dependendo da educación que recibe, o seu centro vaise desprazando cara o vértice superior, os intereses da comunidade por riba dos individuais e os tribais.

Ás persoas que se achegan moito ao vértice superior chámaselles héroes ou santos, e cando digo héroes non vexo un mangallón cunha espada, nin entendo por santo unha persoa cos ollos en branco e un círculo dorado por riba da cabeza porque os ancoretas son casos aberrantes de egoismo que se suben a unha columna como Simeón o Estilista, viven no deserto como santo Antonio ou péchanse nun mosteiro sen facer nada para o mundo exterior. Por héroe ou santo entendo un Xoán de Deus, fundador de hospitais; Gandhi, Ataturk, Luther King, Teresa de Calcuta, os membros de Greenpeace que se cruzan diante dos baleeiros coas súas fráxiles Zodíacs, os Médicos sen fronteiras ou calquera persoa que pon o benestar da comunidade por riba do seu e adica tempo e esforzos a axudar os que máis o necesitan. Seguro que coñecedes algunhas, espero que moitas.

Teño para min, logo, que o obxetivo da literatura xuvenil ten que ser precisamente elevar o punto de mira do lector cara o vértice superior.

Hai dúas frases moi ilustrativas do que quero dicir, unha moi coñecida que resumín así:

“Ser ou non ser, esta é a cuestión. Que é máis nobre, sufrir con paciencia os golpes da inxusta Fortuna ou erguerse e poñerse na súa contra con todas as forzas?”

A segunda é un matiz da anterior:

“Pido aos déus paciencia para resisitir aquilo que non podo cambiar, coraxe para enfrontarme ao que si que podo cambiar e sabedoría para distinguir entre ámbalas dúas cousas”

 

2.2 Conservación do idioma.

 

Un idioma é moito máis que un conxunto de sons para expresar concceptos ou para compoñer unhas sinfonias que tamén se chaman poemas, palabras que soan como música; unha lingua é sobre todo unha maneira de afrontar á vida. Un exemplo: en catalán dicimos “estimar”, é dicir valorar, mentres en castelán din “querer”, un concepto posesivo.

Si as nosas linguas non estivesen ameazadas pola diglosia, todos nós poderíamos escribir só porque nos gusta e para gañar algun euriño, como os nosos colegas de linguas normalizadas.

Porén no noso caso temos un reto, unha misión: manter vivos os nosos idiomas, e por iso é preciso redactar textos que poidan amosar á xente nova que a súa lingua vernácula é viva, interesante, divertida. Un sinal de alarma neste sentido é que cando eu era rapaz as clases eran en castelán, pero no patio xogavamos en catalán, en cambio agora sucede o contrario.

O poeta catalán Salvador Espriu (1913-1985) non escribiu literatura xuvenil, non, pero conservou o as brasas da nosa personalidade durante o franquismo, con poemas crípticos nos que identificaba o noso pobo con outra nación especializada en resisitir e rexurdir: o pobo hebreo, e nomeaba España precisamente co nome de Sefarad.

No seu poema “Inicio de cántico no templo” escribe:

“Vivimos para salvarvos as verbas / para devolvervos o nome de cada cousa”

E sucede que dar nomes ás cousas é unha maneira de ser dono delas, como fixo Adán no Paraíso ou todos nós coas persoas que son máis queridas e achegadas a nós.

 

Unha cita de Schopenhauer respecto aos idiomas: Unha persoa que se cre máis importante polo feito de pertencer a unha nación por casualidade é que non ten ningún outro motivo para sentirse superior.

 

2.3. Preservar a diversidade cultural.

 

Hai un pobo con quen compartimos península que nos querería a todos uniformados e marcando o paso, pero se nos preocupa conservar o lince ibérico ou as baleas azuis, moito máis tería que nos preocupar o feito de conservar unha creación do espírito de miles de persoas ao longo dos séculos, moi especialmente no caso do éuscaro, a lingua máis antiga de Europa e unha das máis vellas do mundo, única, sen parecido con ningunha máis.

Cando propoñemos iso hai quen nos acusa de provincianismo pero esta palabra ven do latín “ pro-víncia” = para os vencidos. E si é certo que fomos vencidos polas armas, mais non puideron vencer os nosos espiritos.

Esta falacia do “provincianismo” é doado descompoñela invocando un verso de Joan Alcover na “Balenguera”, o himno da Comunidade Balear: “sabe que o tronco máis se eleva / canto máis dentro se pode enraízar. Logo, reforzando as nosas raíces imos formando cidadáns do mundo máis conscientes do seu rol dentro do “global village” porque canto máis se ama unha parte, máis se ama o todo.

E se o nome de falantes é tan importante por que non estudamos directamente o chinés mandarín?

 

2.4. Formar a sensibilidade

 

O escritor é unha persoa que vai espida pola vida e por iso sente máis intensamente a carícia do sol e as cóxegas do aire, pero tamén será ferido polas espinas e pedras afíadas do camiño.

Unha das súas tarefas é xa que logo ensinar a ver e a valorar os pequenos agasallos que temos arredor, mesmo no entorno urbán: un fío de herba que crece entre dous lastros, o rechouchío dun paxaro desde unha cornixa, o reflexo dos neóns sobre o chan húmedo, a música de vidro das gotas da auga nunha poza, o mundo que mira para os ollos dunha persoa.... Iso por no dicir nada da sincronía -harmonía de cores- dun campo, o xogo da galería de imaxes que son as nubes ou a apoteose do solpor, esta transmutación alquímica da luz que se celebra cada serán.

Logo temos que axudar aos lectores novos a apreciar estes microprodixios e así imos enriquecer as súas vidas e vaise desenvolver a súa sensibilidade.

Tamén hai a música das palabras, dun poema, duns parágrafos ben construídos, que se é posíbel poidan formar a banda sonora do texto, con verbas suaves e ondeantes nos fragmentos líricos ou rudos e resoantes nos momentos de acción.

Ademais, se poñemos atención en situar a acción dos nosos relatos en lugares identificables, van ter unha dimensión suplementaria e así, cando a xente nova vexa aquel monte, cova, castelo.....poderan imaxinar os nosos protagonistas facendo das súas por aquelas paisaxes.

 

2.5. Formar a consciencia ecolóxica

 

Esta é unha mensaxe que podemos incluír nos libros para os máis cativos, aínda que os protagonistas sexan animais, por exemplo falar de como terán que facer para sobrevivir nun bosque ameazado polo lume, ou nunha urbanización, ou ao lixo duns excursionistas groseiros.

 

3.Fontes para a LIX

 

Naturalmente, nada pode substituír a imaxinación do creador, pero mesmo un dos autores máis surrealistas que coñezo, Lewis Carroll, emprega elementos existentes para o seu trip caselisérxico de Alicia: coellos, gatos, sombreireiros e naipes que falan. Agora, que cousa aporta ao lector esa narración de tolemia? Só que estimula a imaxinación.

O creador é logo coma un oleiro que colle un puñado de barro e lle da forma para convertelo nunha xarra e é precisamente a parte baleira, a que non é tanxíbel, o que fai útil a vasilla : é o valor que engadiu o artesán que a fixo.

 

3.1 Folklore

 

Un eido que resulta moi atractivo para nós é a literatura que se basea no noso corpus de contos tradicionais, o noso folk-lore, literalmente “sabedoría do pobo” e sucede que os contos que explicaban as nosas avoas ao carón do lume eran as paletas dunha nora que subía a auga da sabedoría ancestral dende o fondo do pasado e a vertían sobre os campos virxes dos corazóns dos cativos. Non só enchían os seráns do inverno senón que tamén transmitían unha serie de valores como a superioridade do enxeño contra a forza bruta, a cooperación.... e moi especialmente o respeto aos máis vellos ( tendo en conta que eles eran os que explicaban os contos, poderíamos dicir que tiñan un gran espírito corporativo).

Tivemos a sorte de que a partir de finais do século XIX, e dentro do movimento tardo-romántico da recuperación das raíces, en moitas nacións europeas algunhas persoas recolleron os contos populares que d’outro xeito non teríamos agora: Pardo Bazán en Galicia, Alcover en Baleares, Barandiarán en Euskadi, Valor en València, Amades en Catalunya...

Estas narracións veñen do pobo e reflicten o seu talante, a súa actitude diante da vida, polo tanto resultan moi axeitadas para volvelas ao sector máis novo do mesmo pobo, actualizadas de xeito conveniente.

 

3.2. Mitos

 

“A identidade dun país precisa figuras fabulosas....nas que os seus fillos poidan recoñecerse” di O libro de Merlín de Terence White que novelou en cinco tomos o mundo de Artús; en realidade un patricio romano que tentou manter a organización da sociedade diante das invasións dos saxóns no século V.

Pero este personaxe real mitificado contribuíu de xeito moi intenso a reforzar o sentimento de pobo dos ingleses; só é preciso citar a ópera de Henry Purcell ou un dos mellores cómics de Hugo Pratt protagonizado polo seu personaxe Corto Maltés.

Aquí temos, logo, uns arquetipos de personaxes que os nosos rapaces terían que ter inseridos dentro deles e así diante dunha dificultade poidesen preguntarse “que podería facer el ou ela na miña situación ?”

 

Nas miñas viaxes por traballo adoitaba comprar dous recordos: cerámica e libros de contos tradicionais e curiosamente os argumentos seméllanse moito dentro das áreas lingüísticas, indoeuropeas, semíticas, africanas... Os protagonistas dos contos mallorquins, que coñezo un pouco mellor, adoitan ser xenerosos malia a súa pobreza, respetan os máis vellos, teñen coraxe para aceptar desafíos e enxeño para afrontar os perigos, persoas, xigantes ou monstruos. Algúns teñen unha forza desmedida, pero estes non nos incitan á imitación porque, ai coitado!, nós non somos capaces de empregar unha barra de ferrro de cen quintais como bastón de paseo, pero tal vez si que formariamos un bo equipo con sete persoas con habilidades especiais.

Estes son algúns dos valores que podemos incluír nas nosas narracións dirixidas ao público xuvenil e que viñan de xeito implícito nos contos dos máis vellos das familias.

Dende o principio da Era Catódica, con todo, as avoas teñen comando a distancia e o equivalente dos contos son os debuxos animados feitos en América do Norte ou na súa colonia ideolóxica de ultramar, o Xapón. Os valores que propoñen a maioría de series de animación son os neocapitalistas de competividade en extremo, de supervivencia do máis forte ou o máis astuto no caso de Bugs Bunny, que no fondo é un sinvergonza simpático. De todos estes personaxes o único que nos amosa unha cousa positiva a nós os tolos escritores galeuscáns é o Coiote que persigue ao Correcaminos: el non abandona NUNCA ( para lembrame diso téñoo sentado detrás do parabrisas do coche).

Se falamos de Bob Esponxa ou Dora a exploradora, Peppa Pig, o Pequeno Pony e alguns outros, as mensaxes presentes non són moitas: a colaboración e a amizade, que ja é algunha cousa. Outras series son “Barbiedificantes”, presentan unhas rapazas-obxeto tipo Barbie que como único obxetivo vital teñen o de gustar aos rapaces. (Teño que agradecer a colaboración das miñas netas Mariona e Aina e das súas nais).

A única vantaxe que ten a televisión é, en palabras dun mestre, que “fai máis polo idioma Bola de Drac que todos os decretos da Consellería “; iso é verdade só a efectos do idioma, pero a mensaxe, a maneira de ser, a nacionalidade que nos transmite o tubo é da aldea global, e a súa capital é desenganémonos, Wall Street.

 

O noso folklore é, xa que logo, unha pesqueira onde podemos recoller moitas historias, “spin-offs” ou aventuras laterais do voso Breogán, a muller-lume Mari ou Xoan e as sete mensaxes; esta convertina nun libreto para unha ópera infantil cambiando os personaxes, que no orixinal son todos homes mallorquinos, por homes e mulleres de diferentes etnias coa finalidade de facela máis interesante para as escolas. Ben, tamén cambiei o fin da historia porque en lugar de casar coa filla do rei o personaxe o que fai é proclamar a república. Pero o esquema inicial é o tradicional.

 

3.3. Historia

 

A novela histórica dirixida ao público xuvenil resulta especialmente conveniente no noso caso porque nós os galeuscáns somos cidadáns de nacionalidades periféricas nun estado moi centralista e xacobino, que hai máis ou menos tempo que se esforza en nos impoñer a súa uniformidade; tres séculos no caso dos cataláns e e non sei cantos no caso dos compañeiros galegos e éuscaros, pero o que si que sabemos é que até hai ben pouco algúns escamotearon a nosa historia.

A escritora madrileña Rosa Montero escribía hai un tempo no suplemento de El País: ”La historia es una ciencia tan educativa y tan reveladora que todos los regímenes totalitarios se han dedicado de manera prioritaria a inventarse el pasado, a mentir pomposamente y a traicionar los hechos”.

Que vos parece? Resúltavos familiar ?

As nosas nacións teñen un desafío: asegurar a súa supervivencia nun mundo (e nun estado) cada día máis uniformizado. Por iso é preciso ter presente o siloxismo do amor: para acadar hai que crer, para crer hai que amar, para amar hai que coñecer.

Un pobo que coñece a súa historia se respecta e se fai respectar. E do descoñecemento da nosa Historia –debidamente secuestrada- dos nosos pobos derívase o ínfimo grao de respecto que temos sobre nós, o autoodio, o complexo de inferioridade que amosan aqueles que empregan directamente a lingua imposta diante de calquera descoñecido, o menosprezo á herdanza dos devanceiros, desde o idioma ás casas señoriais ou simplemente ás casas labregas.

A primeira novela da Historia xa foi historica. Estou a referirme á epopeia do rei Gilgamesh, redactada no século XXVIII aC e que conta de maneira mitificada a expedición do rei de Uruk (actualmente Warka, en Iraq) que ía polo río Eufrates arriba até o Líbano para traer madeira de cedro.

Os mitos tamén son novela histórica, adoitan partir dun feito real debidamente esaxerado para facer un prototipo para os oíntes ou lectores (que són oíntes silenciosos), e sucede que os mitos són esenciais para cristalizar o espírito de pertenza a un pobo.

A conclusión que podo deducir é que unha área que deberíamos cultivar especialmente é a novela histórica dirixida ao público xuvenil, repito, de calquera idade, e este é o eido que máis teño cultivado; das máis de 3000 páxinas que teño publicadas, preto de 2000 son novela histórica que a miúdo é recomendada nas escolas e centros de ensino, e perdoade de fale de min, pero eu son o único autor de quen lin as obras completas, mesmo aquelas que non saíron do prelo de tan ruíns que son.

Cando digo novela histórica non quero dicir de preciso historias noveladas de reies e príncipes, os que fan historia, senón máis ben os que a sufren, a historia contada dende baixo, como di a nai dos protagonistas dun dos meus libros: “O sol nunca se pon sobre os meus fillos”

Uns períodos das nosas Historias que resultan especialmente axeitados e inspiradores para os tempos actuais son os das loitas sociais para defender a libertade contra os abusos dos que se chaman a eles mesmos “nobreza”, por exemplo a Guerra dos Irmandiños, en catalán, germanets, un nome que curiosamente coincide coas Germanies de València e Mallorca, a nosa revolta que estoupou só cincuenta anos máis tarde. Os dous movimentos foron brutalmente esmagados, e sucede que a forza da razón non sempre é suficiente diante da razón da forza.

Teño para min que sería axeitado prender no noso público xuvenil o espírito de revolta, e no caso de Catalunya, se cadra, non estaría de máis ter unha versión xuvenil, xa sexa máis leve ou en banda deseñada, de dous novelas tan oportunas como “1714 “ de Alfred Bosch e “Victus” de Albert Sánchez Piñol.

Polo que fai aos éuscaros, non sei se xa se novelou a xesta dos baleeiros –ei! Que Moby Dick xa está escrito- ou enmarcada dentro dalgunha das moitisimas resistencias contra toda a casta de invasores, porque vós estivestes sempre os “galos irreductibles” da Península.

Tamén hai unha alternativa á novela histórica e é a “parahistórica” como O Señor dos Aneis ou o Xogo de Tronos, moi violenta e complicada ( eu pérdome nela). Isto fainos pensar que a xente nova de agora son máis listos (algúns) do que cremos e que xa non van para atrás se ven un tomo de máis de 200 páxinas, o límite que impoñen os editores para os libros que se ofrecen aos institutos.

De todos xeitos, este tabú rompeuno o sorprendente éxito de Harry Potter que se presenta cun grosor considerábel case de guía telefónica.

 

4.Perspectivas

 

A pirámide da poboación das sociedades occidentais está a tomar forma de pagoda, cunha base cada vez máis estreita e un cumio máis alto. Isto provoca inquedanzas económicas porque o corpo central, a parte da sociedade que finanza a escolarización da base e as pensións do cumio, ten que soportar un número máis creciente de poboación dependente.

 

Por outra banda, se durante a miña infancia as rúas ían cheas de xente nova, só unha pequena parte lía de maneira regular en cambio agora o número absoluto de lectores é superior aos que daquela lían.

Os medios estan a diversificarse moito, pero diso xa falaremos máis adiante.

 

4.1. Dentro do espazo linguistico de seu.

 

Segundo a cor do goberno local podemos contar máis ou menos co acceso aos centros de ensino, xa sexa facilitando a prescripción dos nosos textos, financiando as visitas dos autores aos centros, subvencionando a publicación deles coa compra dun stock para as bibliotecas... As veces esta base xa permete cubrir a inversión inicial e iso anima aos editores.

A nivel do mercado aperto, a famosa e efectiva axencia de publicidade “Bocaorella” dispón agora doutro canle moi eficiente: as redes sociais. É importante dispoñer dunha serie de contactos da idade do lector-obxectivo e máis, para enviar o trailer dos libros aos seus contactos de Facebook, tweet e tantos outros métodos que a nós se nos escapan.

 

4.2. Exportación

 

No ámbito catalán o Instituto Ramon Llull finanza a traducción a outros idiomas -este verán traducín o meu “Nunca has morrer, Gilgamesh! “ ao castelán. A fase seguinte será enviar exemplares ás axencias literarias alemás. O mundo anglófono é estremadamente impermeábel á producción literaria noutras linguas, pero hai moitas máis, non vos preocupedes.

 

Hai algúns casos de éxito internacional como a serie “ As tres xemelgas”, de Roser Capdevila, que se len ou se ven en debuxos animados en 13 paises, mesmo no Xapón.

 

O seu éxito é tan grande que a autora creou spin-offs, productos paralelos como “As tres xemelgas bebés” e “A bruxa aburrida”.

 

Esta serie ten a vantaxe dunha dobre lectura que lles fai desbordar a franxa de idade prevista pola autora, de 5 a 15 anos, e así tamén són interesantes para os adultos, na miña opinión esta é a prova da calidade dun texto infantil ou xuvenil. Ademais sitúa a acción en diversos momentos históricos e iso faille engadir un valor didáctico que non é para menosprezar.

Un caso extraordinario foi a serie Xerónimo Stilton, orientada a lectores de 9 a 13 anos, da escritora Ellisabetta Dami e que xa publicou máis de 70 títulos, tanto do protagonista, un ratiño, como da súa irmá Tea, clubs de fans, banda deseñada, películas... Que envexa!

 

5. Novos formatos.

 

É moi común, case un clamor, dicir que a publicación en papel ten os días contados; temos que continuar, logo, a nosa tarefa nos novos medios de comunicación; teremos que pedir axuda aos expertos, se cadra as nosas asociacións terían que nos dar cursos de formación sobre estas ferramentas, como por exemplo:

 

5.1. Edición en liña.

 

É unha forma moi económica e rápida de publicar textos, ilustrados ou non, destinados a ser consumidos con ordenadores, tablets, ipads e tantos outros aparellos con nomes misteriosos. Á filla dun amigo meu gústalle escribir e debuxar, por iso propúxenlle que ilustrase as súas narracións e as publicase en liña. Coido que unha obra concebida por unha autora da súa idade pode ter un gran poder de penetración entre a xente nova. Oxalá que teña axudado a nacer unha estrela!

 

5.2. Animación para TV ou Tablet.

 

É relativamente doado e económico realizalo e os Gobernos das nosas comunidades poderían axudar á creación de empresas de realización e exportación destes productos. O mercado é inmenso e crece de forma exponencial, é relativamente doado atopar compradores para estas series nas feiras internacionais. Agora, sempre é preciso que leve a dobre mensaxe: os nosos pobos existen e temos estes valores.

 

5.3. Videoxogos.

Iso xa é máis complexo, pero podemos imaxinar un sant Jordi que se enfronte a diversos tipos de dragones en diversas épocas, ou unhas aventuras de Breogán ou dun Aitor nun pasado mítico ou nun presente identificábel e por que non no espazo? Sempre, con todo, conservando o talante do seu pobo respectivo.

 

5.4. Banda deseñada.

 

As novas tecnoloxías permeten prescindir da pluma e da tinta e facilitan moito a súa realización. Trátase de estar en contacto con ilustradores e facilitar o acceso ás nosas mensaxes.

 

Conclusión

 

Nós os galeuscáns temos nas nosas mans a supervivencia das nosas linguas e do que representan, esta palabra que tanto me gusta, a Weltanschauung, a maneira de ver o mundo.

 

E iso non é porque nós pensamos que somos superiores a outro pobo, senón porque tampouco non nos sentimos inferiores aos outros e cremos que o noso deber é salvagardar a nosa maneira de ser.

Quero rematar cuns versos de Costa Llobera que me parecen moi axeitados coa tarefa que temos como obxetivo, coa misión que temos escollido , “tolos de amor”, como Ramon Llull:

 

Sexades quen sodes: non vos pechedes, sombríos,

dentro dun lar histórico sen horizontes.

Voade sobre as terras de fora, arriba, como a aguia!

 

[Que] cruzando mil horizontes, domina

espazos de luz espléndida.

Antes ben, de todo o que trasfegando aferra,

gozando nas fibras íntimas,

asimila a súa potencia,

e volve ao seu niño máis aguia.

 

E lembrade: escribir un fermoso libro para adultos é regar unha árbore; escribir un fermoso libro para xente nova é sementar un bosque.
 

Portals, agosto 2013  

  

* * *

ÈUSCAR


"Haur eta gazte-literatura" (HGL) Etorkizunerako aukerak eta formatu berrietara egokitzea"


1. Haur eta gazte-literaturaren definizioa (HGL)

Gazteei interesa eta gogoa pizten diena da. Gazte izango lirateke edozein adinetako pertsonak, baldin eta bizirik gorde badituzte jakin-mina, fantasietan ibiltzeko gaitasuna, aldi batez sinesgarritasuna alde batera uztea eta gogo beroa. Izan ere, izan ziren haurra hiltzen uzten duten pertsonak hilobi ibiltariak dira.

Kontuan hartuta Joanen araberako ebanjelioaren hasiera, "Hasieran bazen Hitza", oro har, literaturatzat definituko genuke norbaitek hasiera batean ahoz edo idatziz emandako mezua irudi bihurtzen duen hori, edozein euskarritan: irakurlearen irudimenean, paperean edo pantailan.

 

Mezurik ematen ez duen liburua, entretenigarri hutsa dena, denbora galtzea da nolabait, denbora berreskuraezin hori. Nolanahi ere, mehatxupean dauden gure hizkuntzen kasuan, literaturak beti edukiko du balio handia: irakurlearen hiztegia zabaldu eta finkatzekoa.

Jarraitu aurretik, elkarrizketan agertuko diren kontzeptu batzuk definitu nahi nituzke.

 

Nazioa: latinezko Nasce-tik (jaio) dator. Hori da amek egiten dutena: umea izan, AMA-hizkuntza irakatsi eta, aurrerago ikusiko dugunez, hori kontzeptuak definitzeko hots-multzoa baino gehiago da. Izan ere, "Weltanschauung" bat ere dauka berez, soziologoek erabiltzen duten hitz arraroa, bizi-jarrera esan nahi duena. Batzuetan "herri" erabiliko dugu nazioaren sinonimotzat.

Aberria, aldiz, aitek egiten dutena da: bisonteak, kontratuak edo hilabete-amaierako nomina harrapatu, eta lurraldea definitu eta defendatu, dela tribuarena, estatuarena... edo oligarkiena. Eta horregatik inori danbatekoa eman behar bazaio, eman egingo zaio, eta kito. Hitz hori aipatzen den leku guztietan bada norbait pistola batekin, eta agertzen den paragrafoetan bada modu bateko edo besteko bortizkeriaren bat inplizituki.

HGLk, entretenitzeaz gain, jokabide-eredu batzuk proposatu behar dizkio hartzaileari; balio batzuk transmititu behar dizkio. Liburuak pertsonek idazten dituzte, baina badira liburu batzuk herriek "idatziak"; hori horrela, Eneidak Erromari misio-zentzu bat eta ahaleginaren etika bat eman zion, edo Kipling-ek Erresuma Batuari; Suitzan Wilhelm Tell-en mitoa daukagu... Don Juan eta Don Kixote ere gure bizilagunek "idatzi" dute; izan ere, bizitza pribatuan beren burua konkistatzaile liluragarritzat ikusten dute, eta bizitza publikoan, berriz, erraldoi arriskutsuak ikusten dituzte, herri gisa aitortuak izan daitezen herriak besterik ez dagoen lekuan.

Baina nork esaten du guk idazle gisa dugun iritzia profeta izateko bezain baliotsua eta zuzena denik?

Begira, guk geuk. Gure historia ikasi eta horri buruz hausnartu dugu (hala uste dugu behintzat), eta beharbada duela zenbait mende itzali ziren ahotsak entzun ditugu, liburuei esker beren mezua eta jakinduria helarazi digutenak. Eta gure errealitatera moldatzen saiatuta, orain elkarbizitza gidatzeko garrantzitsutzat jotzen ditugun balioak proposatzen ditugu. Bai, hori egiteko eskubidea eta betebeharra daukagu. Eta hazi horiek ereiteko lursailik egokiena eta aproposena gazteenen espirituak dira. Izan ere, hemendik urte batzuetara haiek erabakiko dute zein kultur ondare edo ondasun material gorde behar den, nola banatu behar den errenta, eta zein eskola, institutu edo katedra sortu edo indartu behar den. Iragana bakarra da, baina balizko etorkizunak kontaezinak dira, eta benetan gertatuko dena, neurri batean edo bestean, gure eguneroko ekintzen araberakoa izango da, eta argitalpenei esker gure ideien efektu biderkatzaileak askoz pertsona gehiagorengan izan dezake eragina.

1.1. Gaien bilakaera adinaren arabera.

Lehen adin-tartean, irudi asko behar izango dituzte, eta ziur aski pertsona heldu batek azalpenak eman behar izango dizkie. Protagonistak animaliak izan ohi dira, baina horregatik ez diote uko egin behar mezu bat helarazteari: hiru txerrikumeen ipuinak ondo egindako lanaren garrantzia erakutsiko du, sagutxo harroarenak, zuhurtasunaren balioa, erbia eta dortokaren ipuinak, abileziarena.

Geroago, irakurleek "arrazoimena" dutelakoan, pertsonaiak gizakiak edo gizatiartuak dira, hala nola Geronimo Stilton, eta erronkak handiagoak, zintzotasunaren saritzat helduek emandako aholkuen edo objektu magikoen bitartez gainditzen direnak; batzuetan aparteko ahalmenak dituzten animaliak izaten dira (hitz egiten duten zaldiak edo arranoak).

12 urtetik aurrera, irakurleek badute "maitasunmena"; neskek mutilek baino lehenago, eta horregatik jaso daiteke nolabaiteko erakarpen erromantikoa, baina ez beharbada erotikoa oraindik. Epopeiak, edo heroiaren kanporanzko ekintzak, eduki ditzake jadanik etopeia edo barne-abentura (zalantzak eta gogo-aldarteak, barne-bilakaera) diren zatiak.

Une horretatik aurrera "heldu gaztetzat" har ditzakegu, sen komertzial zorrotzeko argitaletxe batzuek diotenez, baina, hala ere, hausnarketa baino gehiago ekintza duten testuak dira aproposenak.

Nolanahi ere, kontuan hartu behar dugu gaurko gazteak 70eko hamarkada baino lehen jaiotakoak baino askoz lehenago heltzen direla. Izan ere, ordura arte, gure irudimena erabili behar genuen, gure liburuetako (halakorik genuenok) irudi bakanek soilik elikatuta. Ikus-entzunezkoen zabalkundearekin, irudimena kanpoko informazio-uholdeak hauspotu ahal izan zuen; horrek barnekoa ordezka zezakeen, baina baita norberaren fantasiak lantzeko askoz material gehiago ekarri ere. Pertsona bakoitzaren jarrera sortzaileago edo pasiboago baten araberakoa da dena.

Jean Piaget psikologo suitzarraren teoriak oso argigarriak dira adin-tarte bakoitzari interesatzen zaizkion gaiei dagokienez. 1980an hil zen ordea, eta ez du haurren eta gailu elektronikoen arteko elkarreragin sinbiotiko txundigarria ezagutu: izan ere, eskuliburuari begiratu gabe erabil ditzakete!

2. - HGLren eginkizuna.

Helduentzat liburu bat idaztea zuhaitz bat ureztatzea da; gazteentzat idaztea baso bat ereitea da.

Gazteak lursail berriak baitira, eta baliteke bertan ereindako hazietako batzuetatik zuhaitzak sortzea. Gazte horiek, geroago, inguruko beste pertsona batzuek ezarriko dizkieten beste balio batzuekin egingo dute talka: handinahia, lehia, aberastasuna balio nagusitzat izatea... horregatik, garrantzitsua da errespetua, konpromisoa, adorea, justizia, nazioarekiko leialtasuna eta gizaki guztiekiko elkartasuna nozioek sustrai sakonak edukitzea.

Erein ditugun zuhaitz horiek bigarren ereite horren presio itogarriari eusten badiote, baliteke gazte irakurle horiek enpresaburu, kontseilari, zinegotzi edo agian lehendakari izaten direnean, irakurketa goiztiar horiek transmititutako balio horien eragina izatea.

2.1. Balioen transmisioa. Bizi-jarreraren triangelua.

Lurralde batean sartu baino lehen, beti komeni da mapa bat edukitzea; ikus dezagun giza nortasunaren mapa hau:

Globala (denak)
*
             *     *     *            
      *      *     *     *     *      
*      *      *     *     *     *      *
Indibiduala (ni)                              Tribala (nireak)

 

Haur jaioberriek sen hutsez jokatzen dute, eta Ni-a dute ardatz, baina beren triangeluko grabitate-zentroa garatu ahala, eta talde bateko kidea dela jabetzen den neurrian, Tribala erpinerantz aldatzen da, familiarantz alegia.

Haurra eskolan sartzen denean, eta jasotzen duen heziketaren arabera, erdigunea goiko erpinerantz doa, hau da, komunitatearen interesetarantz, indibidualen eta tribalen gainetik jarrita.

Goiko erpinera asko hurbiltzen diren pertsonei heroiak edo santuak direla esaten zaie. Heroiak diodanean, ez dut esan nahi handikote ezpatadunik, eta santua ez da niretzat buru gainean zirkulu urrekararekin gorantz begira dagoena; izan ere, anakoretak berekoikeriaren muturreko kasuak dira, Simeon Estilita bezala zutabe batera igota daudenak, San Antonio bezala basamortuan bizi direnak edota kanpoko munduaren alde ezer egin gabe monasterio batean sartuta daudenak. Heroia edo santua, nire ustez, ospitaleen sortzaile izan zen Juan de Dios da; Gandhi Ataturk, Luther King, Teresa Kalkutakoa, Zodiac xumeekin baleontzien aurrean jartzen diren Greenpeaceko kideak, Mugarik gabeko Medikuak edota komunitatearen ongizatea norberarenaren gainetik jarri eta gehien behar dutenei laguntzen denbora eta ahaleginak eskaintzen dituen edonor. Ezagutuko dituzue batzuk ziur aski, espero dut asko izatea.

Gazte-literaturaren helburua, hain zuzen ere, irakurlearen ikusmira goiko erpinerantz jasotzea delakoan nago.

Badira bi esaldi, esan nahi dudanaren erakusgarri garbiak; bata oso ezaguna da, eta honela laburbildu dut:

"Izan ala ez izan, hor dago koska. Zer da prestuagoa, Zori bidegabearen kolpeak pazientziaz jasotzea, ala altxa eta indar guztiaz aurre egitea?"

Bigarrena lehenaren ñabardura bat da:

"Jainkoei pazientzia eskatzen diet aldatu ezin dudana jasateko, adorea aldatu ahal dudanari aurre egiteko, eta jakinduria bi gauzen artean bereizteko"

2.2. Hizkuntza gordetzea.

Hizkuntza bat kontzeptuak adierazteko edo, musika bezalako hitzez poema izeneko sinfoniak konposatzeko hots-multzoa baino askoz gehiago da; hizkuntza bat, batez ere, bizitzaren ikuspegi bat da. Adibide bat: katalanez "estimatu" esaten dugu, balioetsi alegia; gaztelaniaz, berriz, "querer", nahi izan, kontzeptu posesiboa.

Gure hizkuntzak diglosiak mehatxatuta ez baleude, guk denok zaletasun hutsez eta eurotxo batzuk irabaztearren idatziko genuke, hizkuntza normalizatuetako gure kideek bezala.

Alabaina, gure kasuan, erronka bat daukagu, eginkizun bat: gure hizkuntzak bizirik mantentzea. Horregatik, gazteei beren ama-hizkuntza bizia, interesgarria eta dibertigarria dela ikusarazteko testuak idatzi behar ditugu. Hori horrela, kezkagarria da hau: ni umea nintzela eskolak gaztelaniaz ematen ziren, baina jolastokian katalanez egiten genuen, eta orain alderantziz gertatzen da.

Salvador Espriu (1913-1985) poeta katalanak ez zuen gazte-literaturarik egin, baina poema kriptikoekin gure nortasuna piztuta eduki zuen frankismoaren garaian, gure herria erresistentzian eta birsortzean trebatutako beste nazio batekin identifikatuz: juduarekin; Espainian, hain zuzen ere, Sefarad zuen izena.

"Tenpluko eresiaren hasiera" bere poeman, hau dio:

"Zuei hitzak salbatzeko bizi izan naiz / zuei gauza bakoitzaren izena itzultzeko"

Izan ere, gauzei izena ematea gauza horiek edukitzeko modu bat da, Adanek Paradisuan egin bezala, edo guk gure hurbileko pertsona maiteenekin egiten dugun bezala.

Hona hemen Schopenhauer-en aipu bat hizkuntzei buruz: kasualitatez nazio batekoa izateagatik bere burua handiagotzat jotzen duen pertsonak ez dauka beste inolako motiborik inor baino gehiago dela sentitzeko.

 

2.3. Kultur aniztasunari eustea.

Bada herri bat gure penintsula berean, denok uniformatuta eta pausu berean ibil gaitezen nahi duena. Alabaina, katamotz iberikoaren edo balea urdinaren biziraupenak kezkatzen bagaitu, askoz gehiago kezkatu beharko gintuzke mendetan zehar milaka pertsonen espirituaren emaitza izan dena gordetzea, eta batez ere euskararen kasuan, Europako hizkuntzarik zaharrena eta munduko zaharrenetako bat baita, bakarra, antzekorik ez duena.

Hori proposatzen dugunean probintzianismoa leporatzen digute, baina hitz hori latinezko "pro-vincia" (garaituentzat) esamoldetik dator. Eta bai, armez bidez garaitu gintuzten, baina ezin izan dituzte gure espirituak garaitu.

"Probintzianismoaren" falazia hori erraz desegin dezakegu, "La Balanguera" Baleareetako himnoko Joan Alcover-en neurtitz honen bitartez: "badaki mahatsondoa gorago doala / zenbat eta sakonago sustraitu ahal izan". Hau da, gure sustraiak sendotuz egingo ditugu "global village" horretan betetzen duten rolaz kontzienteago diren munduko hiritarrak; izan ere, zenbat eta gehiago estimatu zati bat, orduan eta maiteago izaten da osotasuna.

Gainera, hain garrantzitsua bada hiztunen kopurua, zergatik ez dugu zuzenean txinoen mandarin hizkuntza ikasten?

2.4. Sentsibilitate estetikoa lantzea.

Idazlea bizitzan biluztu egiten den pertsona da, eta horregatik gehiago sentitzen ditu eguzkiaren fereka eta airearen kilimak, baina halaber zauritu egingo dute arantzek eta bideko harri-kozkorrek.

Hortaz, bere zereginetako bat gure inguruko gauza txikiak ikusi eta balioesten irakastea da, baita hiri-ingurunean ere: belar-izpi bat bi galtzada-harriren artean, txori baten txorrotxioa erlaitz batean, neoien isla zoru bustian, ur-tanten kristalezko musika putzu batean, sumatzen den mundua pertsona baten begietan... Hori, eta baita ere soro bateko koloreen sinkronia eta harmonia, hodeiak diren irudi-galerien jokoa edo eguzkia sartzen den unearen apoteosia, arratsalderoko argiaren transmutazio alkimiko hori.

Irakurle gazteei mirari txiki horiek aintzat hartzen lagundu behar diegu; horrela, bizitza aberastuko diegu, eta sentsibilitatea garatuko dute.

Bestalde, hitzen musika dago, poema batena, ongi eraikitako paragrafo batzuena, testuaren soinu-banda osatzen dutenena, zati lirikoak hitz leun eta uhinduez eta ekintza-uneak hitz zoliez.

Gainera, gure kontakizunen ekintza leku identifikagarrietan kokatzen badugu, beste dimentsio gehigarri bat emango diogu eta, hala, gazteek mendi hori, kobazulo hori, gaztelu hori ikusten dutenean, toki horietan gure protagonisten ekintzak irudikatu ahal izango dituzte.

 

2.5. Kontzientzia ekologikoa sendotzea.

Mezu hau txikienentzako liburuetan sar dezakegu jadanik, nahiz eta protagonistak animaliak izan. Adibidez, suaren, urbanizazio baten edo txangozale zabar batzuen hondakinen mehatxua daukan basoan bizirik irauteko zer egin behar duten kontatuz.

3. HGLren iturriak

Jakina, ez dago ezer sortzailearen irudimena bezalakorik, baina ezagutzen dudan autorerik surrealistenetako batek ere, Lewis Carroll-ek, dauden elementuak erabiltzen ditu ia haluzinazio hutsa den Aliziaren bidaia horretarako: untxiak, katuak, Txapelzoro eta hitz egiten duten kartak. Zer eskaintzen dio irakurleari narrazio zoro horrek? Irudimena pizten dio.

Sortzailea, hortaz, buztinezko zerbait hartu eta pitxerra bihurtzeraino forma ematen dion eltzegilea bezalakoa da, eta hutsa dagoen zatia da, begien bistakoa dena, ontzia erabilgarri egiten duena: pitxerrak ematen duen balio erantsia da.

3.1. Folklorea

Galeuscarrontzat oso eremu erakargarria da gure ipuin tradizionalen corpusean eta gure folklorean ("herriaren jakindurian", alegia) oinarritutako literatura. Izan ere, gure amonek sutondoan kontatzen zituzten ipuinak noria baten putzupadak bezalakoak ziren, antzinako jakinduriaren ura iraganeko sakontasunetik altxa eta txikienen bihotz garbietan isurtzen zituztenak. Neguko gau luzeak betetzeaz gain, balio jakin batzuk ere transmititzen zituzten: buru-argitasunaren nagusitasuna indar hutsaren aurrean, elkarlana... eta batez ere adinekoenganako errespetua (kontuan hartuta beraiek zirela ipuin-kontalariak, esan genezake espiritu korporatibo handia zutela).

Zorionez, XIX. mendearen amaieraz geroztik, eta sustraiak berreskuratzeko mugimendu erromantiko berankorraren baitan, Europako herri askotan, bestela galdu egingo ziratekeen ipuin herrikoiak jaso zituzten pertsona batzuk izan ditugu: Pardo Bazán Galizian, Alcover Baleareetan, Barandiaran Euskal Herrian, Valor Valentzian, Amades...

Kontakizun horiek herriak sortu ditu eta haren izaera eta bizitzan duen jarreraren isla dira. Beraz, oso egokiak dira herriaren sektorerik gazteenari itzultzeko, behar bezala eguneratuta.

3.2. Mitoak

"Herri baten identitateak alegiazko figurak behar ditu... beren seme-alaben isla izan daitezen" idazten du Merlinen liburuan Terence Whitek, bost tomotan Arturoren munduaren nobela idatziko duenak. Berez, V. mendeko saxoien inbasioen aurrean gizartearen antolamenduari eutsi nahi zion patrizio erromatarra zen pertsonaia. Alabaina, benetako pertsonaia mitifikatu horrek ingelesen herri-sentimendua indartzen asko lagundu du; aipatu besterik ez dago Henry Purcell-en opera edo Hugo Pratt-en komiki onenetako bat, Corto Maltés bere pertsonaia protagonista duela.

Beraz, gure gazteek beren baitan txertatuta eduki beharko luketen pertsonaien arketipo batzuk ditugu hor, arazo baten aurrean "zer egingo luke nire tokian?" galdera egin dezaten.

 

Nire lan-bidaietan, bi oroigarri erosten nituen: zeramika eta ipuin-liburuak, eta bitxia bada ere, argumentuak oso antzekoak dira hizkuntz-eremu indoeuroparretan, semitikoetan, afrikarretan... Mallorcako errondailetako protagonistak, nik hobeto ezagutzen ditudanak, eskuzabalak izan ohi dira nahiz eta pobreak izan, begirunea diete adinekoei, adorea dute erronkak onartzeko eta buru-argitasuna arriskuei (pertsonak, erraldoiak edo munstroak) aurre egiteko. Batzuek neurrigabeko indarra dute, baina horiek ez dute imitaziora bultzatzen; izan ere, tamalez, gu ez gara gauza ehun kintaleko burdinazko barra pasieran goazenean makilatzat erabiltzeko, baina beharbada osatuko genuke talde polit bat trebetasun bereziak dituzten zazpi pertsonekin.

Horiek dira gazteentzako narrazioetan sar ditzakegun balioetako batzuk, familietako adinekoen ipuinetan inplizituki zetozenak.

Aro Katodikoa hasiz geroztik, ordea, urrutiko agintea dute aiton-amonek, eta fabulen baliokideak AEBetan edo Japonian (itsasoz bestaldeko haien kolonia ideologikoan) egindako marrazki bizidunak dira. Animazio-serie gehienek proposatzen dituzten balioak neokapitalista hutsak dira, hala nola lehia gogorra, edota indartsuena garaile irtetea, edo azkarrena, Bugs Bunny lotsagabe sinpatikoaren kasuan bezala. Pertsonaia horien artean, idazle galeuscar zoroak garenoi gauza positiboren bat erakusten digun bakarra, Correcaminosen atzetik doan Koiotea da: EZ DU INOIZ amore ematen (gogoan edukitzeko, bat daukat eserita autoaren haizetakoaren atzean).

Bob Esponja edo Dora esploratzailea, Peppa Pig, Poni Txikia eta beste batzuei dagokienez, mezuak ez dira asko: elkarlana eta adiskidetasuna; bada zerbait. Beste serie batzuk "Barbietzaileak" dira; Barbie moduko neska-objektuak dituzte ikusgai, mutilei gustatzea beste helbururik ez dutenak. (Mariona eta Aina txukunen eta beren amen laguntza eskertu behar dut).

Telebistaren abantaila bakarra, maisu baten hitzetan, "Dragoi Bolak hizkuntzaren alde Sailburuaren dekretu guztiek baino gehiago egitea da". Hori egia da hizkuntzari dagokionez, baina transmititzen digun mezua, izaera, nazionalitatea, herri globalarena da eta horren hiriburua, tamalez, Wall Street da.

Gure folklorea, beraz, arrantza-toki bat da, eta Breogan, Mari suzko emakumea edo Juanito eta zazpi mezuei buruzko hamaika istorio, "spin-off" edo abentura gehigarri atera daitezke bertatik. Azken ipuin hori haurrentzako opera bihurtu nuen liburuxka batean, pertsonaiak aldatuta, eskolentzat interesgarriagoak izan zitezen; izan ere, jatorrizkoan denak gizonezko mallorcarrak ziren, eta nirean hainbat etniatako gizon-emakumeak. Amaiera ere aldatu nion, erregearen alabarekin ezkondu beharrean errepublika aldarrikatzen baitu. Hala ere, funtsezko eskema tradizionala da.

3.3. Historia

Gazteentzako nobela historikoa bereziki gomendagarria da gure kasuan. Izan ere, gu galeuscarrok estatu bereziki zentralista eta jakobino baten periferiako nazionalitateetako herritarrak gara, eta estatu hori aspalditik ari da bere uniformetasuna inposatu nahian, hiru mende katalanen kasuan eta ez dakit zenbat galiziarren eta euskaldunen kasuan. Dakiguna da oraintsu arte gure historia ezkutatu egin digutela.

Rosa Montero idazle madrildarrak hau idatzi zuen noizbait El País egunkariko gehigarrian: "Historia hain zientzia hezitzailea eta argigarria izanik, erregimen totalitario guztiek iragana asmatzeari eman diote lehentasuna, lotsagabeki gezurra esateari eta gertakariak traizionatzeari".

Kontu ezaguna, ezta?

Gure nazioek erronka bat dute: Mundu (eta estatu) gero eta uniformatuagoan bizirautea. Horregatik, maitasunaren silogismoa eduki behar dugu gogoan: lortzeko sinetsi egin behar da, sinesteko estimatu, estimatzeko ezagutu.

Bere historia ezagutzen duen herriak bere burua errespetatu eta errespeta arazten du. Eta bahitu egin diguten gure herrien Historia ez ezagutzetik datoz gure buruari diogun begirune eskasa, auto-gorrotoa, inposatu diguten hizkuntza ezezagunen aurrean berehala erabiltzen dutenen gutxiagotasun-konplexua eta arbasoen ondarearen gutxiespena, hasi hizkuntzatik eta jauretxe edo baserrietaraino.

Historiako lehen nobela historikoa izan zen jada. Gilgamesh erregearen epopeia da, K.a. XXVIII. mendean idatzia, eta Uruk-eko (gaurko Warka, Iraken) errege hark Eufrates ibaian gora Libanoraino zedro-zura eramateko egindako espedizioa kontatzen du, modu mitifikatuan.

Mitoak ere nobela historikoa dira; benetako gertakari bat izaten dute oinarri, behar bezala hanpatua, entzule edo irakurleentzat (entzule isilentzat) prototipo bat izan dadin. Izan ere, mitoak funtsezkoak direla herri bateko kide izatearen espiritua hezurmamitzeko.

Nire ondorioa da bereziki zaindu beharreko arloa dela gazteei (berriro diot, edozein adinetako gazteei) zuzendutako nobela historikoa, eta hori da, hain zuzen ere, nik gehien landu dudan eremua. Argitaratu ditudan 3.300 orrialdetatik, 2.000 inguru nobela historikoa dira, askotan eskola eta ikastetxeetan gomendatzen dituztenak, eta barka nire buruaz aritzea, baina bere obra osoak irakurri dituen autore bakarra naiz, baita txarraren txarraz argitaratu ez diren horiek ere.

Nobela historikoa diodanean, ez dut esan nahi nahitaez errege eta printzeei buruzko istorio nobelatua denik, historia egiten dutenei buruzkoa alegia, baizik eta historia pairatzen dutenei buruzkoa, behetik kontatutakoa, nire liburuetako bateko protagonisten amak dioen bezala: "Eguzkia ez da inoiz ezkutatzen nire seme-alabentzat".

Gure Historietako aldi batzuk bereziki egokiak eta iradokitzaileak dira gaur egun: askatasuna defendatzeko edo "noblezia" omen direnen gehiegikerien aurkako borroka sozialena. Adibidez, katalanez "anaiatxo" esan nahi duen Irmandiñoen Gerra delakoa; izen hori, hain zuzen ere, bat dator Valentziako eta Mallorcako Germania delakoekin, berrogeita hamar urte geroago soilik lehertu zen geure matxinadarekin, alegia. Bi mugimenduak gupidagabe txikitu zituzten; izan ere, arrazoiaren indarra eta da beti nahikoa izaten indarraren arrazoiaren aurrean.

Nire ustez, komenigarria izango litzateke gazteei matxinadaren espiritua erakustea. Kataluniaren kasuan, baliteke gomendagarria izatea une honetan ezin egokiagoak diren Alfred Bosch-en "1714" eta Albert Sánchez Piñol-en "Victus" nobelen bertsio bat egitea gazteentzat, formatu laburtuan edo komikian.

Euskarari dagokionez, ez dakit dagoeneko nobelatu ote den baleazaleen balentria -Moby Dick idatzita dago jadanik, eh?-. Edota mota guztietako inbaditzaileen aurkako erresistentzia ugarietako bat; izan ere, zuek beti izan zarete Penintsulako "galiar menderaezinak".

Nobela historikoaren alternatiba bat "parahistorikoa" da, hala nola Eraztunen Jauna edo Tronuen Jokoa, oso bortitza eta ezin konplikatuagoa dena (ni galdu egiten naiz). Horrek pentsarazten digu gaurko gazteak (batzuk) uste duguna baino argiagoak direla, eta ez direla jada kikiltzen 200 orrialdetik gorako liburukotea ikustean, hori baita editoreek institutuei liburuak eskaintzeko ezartzen duten muga.

Nolanahi ere, tabu hori hautsi egin du Harry Potter-en arrakasta harrigarriak, ia-ia telefono-gida bezain mardula baita.

4. Aukerak

Mendebaldeko gizarteetako populazio-piramidea pagoda-itxura hartzen ari da, gero eta oinarri estuagoa eta erpin altuagoa baititu. Kezka ekonomikoak sortzen ditu horrek; izan ere, erdiko guneak, oinarrikoen eskolatzea eta erpinekoen pentsioak finantzatzen dituen zatiak alegia, mendeko populazio gero eta handiagoa hartu behar du bere gain.

Bestalde, nire haurtzaroan kaleak gaztez beteta zeuden, baina zati txiki batek besterik ez zuen irakurtzeko ohitura; orain, berriz, irakurle-kopuru absolutua orduan baino handiagoa da.

Hedabideak asko dibertsifikatu dira, baina horretaz aurrerago hitz egingo dugu.

4.1. Hizkuntz espazioaren baitan

Tokiko gobernuaren kolorearen arabera, ikastetxeetan sartu ahal izango gara, gure testuak irakurgaitzat ezarriz, egileek ikastetxetara egiten dituzten bisitak finantzatuz, argitalpena liburutegietarako stock bat erosiz lagunduz... Batzuetan, oinarri horrekin hasierako inbertsioari aurre egin dakioke, eta horrek animatu egiten ditu argitaratzaileak.

Merkatu zabalean, "Bocaorella" publizitate-agentzia ospetsu eta eraginkorrak oso bide emankorra dauka orain: sare sozialak. Garrantzitsua da xede-irakurlearen adineko kontaktuak eta zaharragoak edukitzea, liburuen trailerra Facebook, Tweet eta guk menderatzen ez ditugun beste metodo batzuetako beren kontaktuei helarazteko.

4.2. Esportazioa

Katalanaren eremuan, Ramon Llull Institutuak beste hizkuntza batzuetarako itzulpena finantzatzen du -udan honetan nire "Mai no moriràs, Gilgamesh!" lana itzuli dut gaztelaniara-. Hurrengo fasea literatur-agentzia alemaniarrei ale batzuk helaraztea izango da. Mundu anglofonoa oso-oso iragazgaitza da beste hizkuntza batzuetako literatur-lanetarako, baina badira beste asko, ez kezkatu.

Badira nazioartean arrakasta izan duten kasuak, hala nola Roser Capdevila-ren "Hirukiak", 13 herrialdetan irakurtzen edo marrazki bizidunetan ikusten direnak, baita Japonian ere.

Halakoa izan da arrakasta, ezen egileak spin-off batzuk sortu baititu, produktu paraleloak, hala nola "Hiruki txikiak" eta "Sorgin aspertua".

Serie honen abantaila irakurketa bikoitz bat da, egileak aurreikusitako adin-tartea (5 urtetik 15era) gainditzen duena; horrela, interesgarria da handientzat ere, eta hori da, nire iritziz, haurrentzako edo gazteentzako testu baten kalitatea egiaztatzen duena. Gainera, istorioa hainbat une historikotan gertatzen da, eta horrek balio didaktiko handia ematen dio.

Aparteko kasua izan da Ellisabetta Dami idazle italiarraren Geronimo Stilton seriea, 9 urtetik 13ra bitarteko irakurleei zuzendua. 70 titulutik gora argitaratu ditu jadanik, bai protagonista saguarenak, bai Tea arrebarenak, eta baditu zaleen klubak, komikiak, filmak... Hau inbiria!

5. Formatu berriak

Alde guztietatik entzuten dugu paperezko argitalpena azkenetan dagoela. Hortaz, hedabide berriak erabiliz jarraitu behar dugu lanean; adituei laguntza eskatu beharko diegu, eta baliteke gure elkarteek tresna horiei buruzko prestakuntza-ikastaroak eman behar izatea, adibidez:

5.1. On line edizioa

Testuak, irudiekin nahiz gabe, argitaratzeko oso modu merkea eta azkarra da. Testu horiek ordenagailu, tablet, e-pad eta izen xelebreko beste hainbat tramankuluz irakurriko dira. Nire lagun baten alabari idaztea eta marraztea gustatzen zaio; hori dela-eta, bere narrazioei irudiak gehitu eta on line argitaratzeko proposatu diot. Nire ustez, beren adineko egile batek asmatutako obra batek zabalkunde handia izan dezake gazteen artean. Izar bat sortzen lagundu ahal dut!

 

5.2. Telebista edo Tablet-erako animazioa

Nahiko erraza eta merkea da egiten, eta gure erkidegoetako gobernuek lagun lezakete produktu horiek egin eta esportatzeko enpresak sortzen. Merkatua izugarri handia da eta ikaragarri hazten ari da. Nahiko erraza da serie horietarako erosleak aurkitzea nazioarteko ferietan. Alabaina, beti eraman behar da mezu bikoitza: gure herriak badira, eta balio hauek dauzkagu.

5.3. Bideo-jokoak.

Hau zailagoa da, baina irudika dezakegu San Jorge bat hainbat garaitan hainbat dragoi-motari aurre egiten, edota Breoganen edo Aitorren abenturak iragan mitiko batean edo orainaldi antzemangarri batean, eta zergatik ez espazioan? Betiere, nork bere herriaren izaera gordez, noski.

5.4. Komikiak.

Teknologia berriek luma eta tinta alde batera uztea ahalbidetzen dute, eta asko errazten dute lana. Ilustratzaileekin harremanetan jarri eta gure mezuak helaraztea da kontua.

6. Ondorioa

Guk galeuscarrok gure hizkuntzen biziraupena eta hizkuntza horiek adierazten dutena, mundu-ikuspegia edo hain gogoko dudan Weltanschauung delako hori, daukagu gure esku.

Ez beste inongo herri baino gehiago garela uste dugulako, baizik eta gutxiago ere ez garela pentsatzen dugulako, eta gure izaerari eustea gure betebeharra delakoan gaudelako.

Bukatzeko, Costa i Llobera-ren neurtitz batzuk ekarri nahi ditut, oso egokiak iruditzen baitzaizkit esku artean dugun eginkizun honetan, guretzat, Ramon Llull-ek bezala "maitasunez zoratuta" aukeratu dugun zeregin honetan:

Siau qui sou: mes no us tanqueu, ombrívols,

dins una llar històrica sens horitzons.

Volau sobre les terres enfora, amunt, com l'àguila!

...

[Que] travessant mil horitzons, domina

espais de llum esplèndida.

Ans bé, de tot el que trescant aferra,

gustant-ne fibres íntimes,

se n'assimila la potència,

i torna al seu niu més àguila.

Eta gogoan izan: helduentzat liburu eder bat idaztea zuhaitz bat ureztatzea da; gazteentzat liburu eder bat idaztea baso bat ereitea da.

Portals, 2013ko abuztua.