—El llibre Els set enigmes de l'iris vas dedicar-lo a tres escriptors catalans. Deies: "A Josep Albanell, Joaquim Carbó, Josep Vallverdú, pels camins que, cadascun a la seva manera, m'ha ajudat a descobrir". Quins són aquests camins?
—[...] Per a mi, un dels elements importantíssims en la meva formació com a escriptora ha estat el contacte amb altres escriptors i, entre ells, aquests tres tenen un significat especial. Com he dit, va ser gràcies al Josep Vallverdú que vaig publicar el meu primer llibre. Quan vaig escriure el segon, L'escarabat verd, el vaig anar a veure. Era la primera vegada que un escriptor, un escriptor, a més, de qui jo havia llegit els llibres i que admirava, em donava consell i m'explicava els secrets de l'ofici, els seus secrets, és clar, perquè cada escriptor té la seva tècnica i la seva manera de treballar. [...] El Joaquim Carbó i el Pep Albanell els vaig conèixer justament a les reunions de la Subponència de Literatura Infantil del Congrés de Cultura Catalana. M'hi havia convidat el Carbó, que feia de secretari, quan m'havien publicat De qui és el bosc? [...] Va ser gràcies a aquesta invitació que vaig entrar en contacte amb el món del llibre infantil i juvenil en català i vaig conèixer molta gent. Aviat em vaig trobar com si diguéssim "adoptada" pel Carbó i l'Albanell: se m'enduien a moltes de les xerrades on els convidaven i sovint, després de les reunions, anàvem a fer un got i parlàvem; bé: ells parlaven, jo em dedicava a escoltar. [...]

—Has passat molt de temps a tres ciutats: Barcelona, Berlín i Brussel·les; així doncs, coneixes molt bé l'espai urbà. Com és que no el tries mai com a marc de les teves històries?
—Bona pregunta… De fet no és exacte que no l'hagi triat mai: El rastre de les bombolles transcorre en bona part a Barcelona, Ara torno passa a París. Però sovint, quan m'imagino una història, el paisatge i l'entorn que em venen al cap són els de la meva infantesa i la meva adolescència, és a dir els de Sant Guim.

—Aprofites vivències personals a l'hora d'escriure-les?
—Dubto que hi hagi cap escriptor que no aprofiti les seves vivències personals quan escriu. Que quedi clar, però, que aprofitar vivències no vol dir necessàriament fer autobiografia. [...]

—Has col·laborat amb Cavall Fort i entre els anys 1984 i 1986 vas formar part del Consell de redacció d'aquesta revista. Com vas començar a col·laborar-hi? Què et va aportat aquesta experiència a nivell personal?
—Cavall Fort és primer que res la revista de la meva infantesa i de la meva adolescència, és la revista que em fa descobrir un munt de coses, des dels autors que s'havien posat a escriure per a gent de la meva edat fins al bon còmic, és l'eina que més m'ajuda a aprendre a llegir i a escriure en català... Vaig entrar al consell de redacció a través del Joaquim Carbó. Col·laborar-hi va significar sobretot posar-me en contacte amb un equip de gent extraordinària, viure des de dintre l'esforç per treure cada quinze dies una revista de qualitat, amb continguts variats, amb una bona presentació gràfica; em va fer adonar de la problemàtica de tirar endavant una empresa com aquesta: des de mantenir el preu de la subscripció tan ajustat com sigui possible, assegurant al mateix temps l'autofinançament (una proesa en un país com el nostre), fins a qüestions com compaginar el còmic amb el text escrit, les pàgines a tot color amb les a dues tintes, les dificultats per trobar bons articles de divulgació, l'elecció dels temes i tantes altres coses... És una bona experiència i m'agradaria repetir-la.

—Quines característiques ha de tenir un bon llibre infantil pel que fa a personatges, estructura, estil i llenguatge? Quins són els temes que els atrauen més?
–Els llibres infantils són tan variats com els llibres per a adults, és difícil, doncs, dir que han de tenir tals o tals característiques i que, si no les tenen, no seran adequats, no agradaran. Tampoc els lectors tenen tots els mateixos gustos, ni el mateix nivell de lectura. Hi ha algunes coses, però, que són bastant evidents: un nen que comença a aprendre a llegir necessitarà històries no gaire llargues ni complexes, escrites amb un llenguatge clar i senzill; diria també que, en general, el lector infantil està més interessat per l'acció que per la descripció: han de passar coses, hi ha d'haver una història. Però aquí dintre hi cap ben bé de tot. El que em sembla que és molt important és treballar amb la voluntat de fer una bona història, ben explicada i ben escrita; llenguatge clar i senzill no vol dir llenguatge no elaborat. [...]

(Mercè Biosca i Maria Pau Cornadó: "Entrevista", dins Escriptors d'avui. Lleida: Ajuntament de Lleida, 1993)