Miquel De Renzi, jove professor de geologia de la Universitat de Barcelona, és també poeta d'un lirisme curatiu. La seva poesia creix com l'herba a la clivella de les roques. Les figures que barreja no s'enganxen a cap forma ni els versos rebutgen de celebrar la festa amb una imatge humil al mig. La regla amaga aspres figures i va adjuntant els mots per ornamentar una decisió o un dubte o, aviat, la destresa. El seu món, amagat per la muntanya, cada dia sap més noms, i la pilastra creadora es descompon menys en pampallugues, conforme el caràcter de l'autor. El dia es desperta prop de la frontera. El poeta remunta els entortolligaments, i el mirador s'impregna de l'univers que li confereix. D'altra banda, la forma té en el viatge un deix de recança perquè la llibertat sense brides, de vegades, no brolla com una cosa natural. Però s'hi barregen tot de delicadeses així que se sent que avança i el fet arriba als versos. Quan l'instint l'escabella ultrapassa els límits locals. De vegades es guarda els cavalls, i el viatge es cobreix de gebre. El professor segueix els joglars i en la immensitat de la plana escolta el terrabastall llunyà de les cases i les coses que cauen. 

[...]

Aquí la paraula fusiona els ecos i, de vegades, una substància incerta guanya en plasticitat al tombant d'un passatge. Vull dir que hi ha pals i veles, i les excepcions no arriben a foradar mai res. Els accidents del terreny són pures apreciacions formals damunt la imaginació poètica. Però una evasió no farà mai concessions al terme del camí ni arribarà de sobte el record de voler encendre res. Els jocs es mouen, doncs, sense sortides fàcils, i els mots juguen tot unint el fum i les arrels. Ara com ara, De Renzi va arrodonint les palanques i busca l'evidència del lirisme tot obeint els mecanismes de la memòria subconscient. L'autonomia de l'element líric —imatges i metamorfosis— determina les naixences tal com esdevé un fet plàstic independent, per exemple, un quadre de Miró o una màscara oceànica. 

(Joan Brossa. Del pròleg al llibre Tres fan la centena. Barcelona: El Mall, 1978, p. 5-6)

* * *

Les sales d'espera és un llibre dens i dur, no apte per a qui cerque una poesia afalagadora i fàcil, però que ofereix a qui sap rellegir els seus versos un món íntim ple de màgia i metamorfosis, amb delicats matisos de boscúria.

Densitat i duresa del poema vénen donades per un ritme quebrat, sovint abrupte; per una sintaxi travadíssima que s'allargassa com un curs fluvial de vers en vers girant cua amb recolzes de relatius; per un lèxic econòmic de cromatisme i ajustat de designació, predominantment vegetal o mineral, cru i nu en tot cas, i amb la suggestió de la sorpresivitat estilística.

L'anècdota es perd en aquests poemes que semblen defugir sistemàticament el figurativisme per esdevenir pura combinatòria de mots, una àlgebra lingüística on ocells, pluja, núvols, or, neu o rosers —per citar uns exemples molt freqüents— no són sinó elements plàstics, suport del color o àdhuc de la llum —element central en la imatgeria poètica de Miquel De Renzi—, o bé peces funcionals de l'arquitectura del poema. En aquest despullament de la paraula poètica, que perd narrativisme i descriptivisme per guanyar en autonomia lírica oberta a connexions subconscients, és palesa la influència de Brossa —el qual va prologar Tres fan la centena amb un text força intel·ligent— i la coincidència amb determinats trets estilístics de la poesia dels 70.

(Vicent Salvador. "Miquel De Renzi, pur i dur", Diario de Valencia, 12 d'agost del 1981)

* * *

Llegir la poesia de Miquel De Renzi és enfonsar-se en un món profund en el qual el mot assoleix o recobra la seua autonomia, objecte concret i primordial, gairebé deslligat de referències externes o amb una connexió difusa o subtil amb allò que superficialment s'entén per realitat. [...] Construeix arquitectures arbòries i fantàstiques que esperits poc exigents poden considerar com accessòries, desproveïdes de fons, d'arguments, de referències concretes i tangibles. L'herba humil dels seus poemes es transforma en bosc frondós, gairebé impenetrable. Només la lectura, les freqüents i pausades relectures, ens permet lentament d'obrir-hi camins, de descobrir-hi significacions, d'escoltar-hi insospitades ressonàncies, potser fins i tot no previstes pel poeta. El poema de Miquel De Renzi es converteix llavors en mil poemes; cal l'aventura del lector disposat a perdre's en la jungla dels seus mots, disposat a trobar els seus fantasmes i a esbrinar les múltiples intuïcions que cada imatge i cada vers ens poden oferir.

(Jaume Pérez Montaner. "Miquel De Renzi: Un projecte pictòric", L'Espill, primera època, núm. 21, 1985, p. 179)

* * *

Des de L'assalt al jardí, escrit durant els anys 80-85 i publicada el 86 en la desapareguda Gregal, a El missatger i les ciutats, confegida durant el període 86-88 i publicada enguany mateix, Miquel De Renzi sembla recórrer un doble procés —referencial i textual— que va des del caos a l'ordre. Doncs bé, és l'aspecte referencial el que més clarament palesa aqueixa voluntat de síntesi entre la visió «objectiva» del científic i la «intuïció» del poeta a què em referia més amunt: les imatges del «jardí» i de la «ciutat», referents d'un món i d'una natura «humanitzats» —és a dir, viscuts, entesos i simbolitzats en l'escriptura i en tot art—, que en el primer llibre s'amunteguen caòtiques i s'entrelluquen boiroses i imprecises, així com la fúria bojament bellugadissa de la vida, que hi és simbolitzada —[...] en una encertada paràfrasi de T.S. Eliot— com cavall i genet que, en llur constant viatjar, no es mouen del lloc de partença, esdevenen, respectivament, a El missatger... pedra, fulla i casa, coma a xifra humana de tot allò real, i l'aventura de la vida com a intent de copsar el significat de cada «mot pensat / en un instant joiós, de què ningú mai no ha estat / capaç de recelar», i poder-ne, així, bastir com un «demiürg» ni que siga un cosmos de paraules, «l'herència... / que sostindrà la tribu, i vetllarà / perquè la llei que enllaça els filaments / entre llavors successives es faci / complir».

(Antoni Ferrer. "El missatger i les ciutats", Saó, núm. 495, setembre del 1990, p. 55)