"Tot i que el seu caràcter polièdric, no hi ha dubte que el pilar central de tota l'obra de Tomàs Garcés és la poesia. Una poesia que, a hores d'ara, no crec que hagi estat a bastament llegida; els seus poemes haurien de ser molt més coneguts del que ho són per part del gran públic, com ja ho foren en els seus inicis, i d'una manera semblant a com els poetes geòrgics anglesos ho foren durant els anys deu i vint al seu país. La poesia de Garcés reuneix tots els requisits a fi de poder ser apreciada per un públic molt ampli. Massa cops se'ns ha dit que la poesia del nostre temps no podia sinó ser abstrusa. [...] El fet és, però, que tota la poesia de Garcés, des de les primiceres Vint cançons fins als poemes d'Escrit a terra -un ampli ventall de més de seixanta anys-, s'alça com un esplèndid monument a la claror, en el seu doble sentit: claror en tant que diürnitat i lluminositat, i claror en tant que transparència, però una transparència acollidora, profunda i càlida com les aigües d'aquell mar "esquitxat de cabretes" on tan sovint ha deposat el seu esguard.

Tanmateix, l'èxit del seu primer llibre -sí, èxit, car d'èxit s'han de qualificar les tres edicions en menys d'un any que se'n feren- fou tal que, a parer meu, eclipsà en certa manera tota la seva producció posterior. Per sempre més, Garcés fou el poeta de les Vint cançons, un llibre esplèndid i gosaria dir que únic en aquell context, però al cap i a la fi la primera fita d'una singladura que en tindria deu més, i que evolucionaria de manera ben interessant i personal. Encara ara sorprèn la vigència, la capacitat de desvetllar emocions significatives i adollar-nos un ric cabal de ritmes i imatges, d'aquell seu primer llibre. És un llibre que ens arriba intacte, incontaminat, amb tota la seva frescor primigènia, com si fos acabat d'escriure ara mateix. Sorprèn també el seu grau de maduresa: ben poques vegades, i només cal que pensem en alguns dels grans noms de la nostra poesia d'aquest segle i d'aquella època, un primer llibre ha assolit amb tanta naturalitat, amb una facilitat tan elegant, la seva justa expressió, una vitalitat i alhora una contenció tan sàviament equilibrades i dosificades. És, certament, un d'aquests llibres que tenen quelcom de miracle, de do, de regal dels temps. Al darrera, ens diu el mateix poeta, hi havia una comesa ben clara: "Fondre creació personal i formes populars en una poesia nova."

(Àlex Susanna. "Tomàs Garcés premi d'Honor, un monument a la claror", Serra d'Or (Barcelona), núm. 405, Setembre 1993)
 

* * *
 

"En comentar la poesia de Tomàs Garcés i fer-ho prenent per model els dos primers llibres, Vint cançons i L'ombra del lledoner, amb els quals el poeta es donà a conèixer, no ha estat prou remarcat el caràcter elegíac del romanç com a forma d'expressió lírica. El present no hi regna tot sol, com immutable i vàlid per ell mateix, sinó que hi és ja com a testimoni del passat, i el poema diu la consciència d'aquest passat. Així en la cançó la forma és lleu però el sentit li dóna la gravetat elegíaca del dolor que preveu. D'altra banda, el neopopularisme és un reflex formal, en el cas de Garcés, de l'exaltació jove de la bellesa de la vida, vista, aquesta bellesa, en desfilada, i presentada, doncs, com a fugitiva. El moviment i el ritme connaturals de la forma de cançó oposen així l'alegria gairebé adolescent, despreocupada, inherent al vers, a la seva efímera presència.

En un període de poc més o menys dos anys, Tomàs Garcés es trobà amb cinc edicions publicades dels seus dos primers llibres esmentats, Vint cançons (1922), L'ombra del lledoner (1924). A la tercera edició, Vint cançons porta el famós pròleg de Carles Riba, on el poeta-crític ja parla del "somni novell" i del caràcter "essencialment jovenívol" del recull, per a reprendre el tema "tractes amb el poble" que havia afrontat un parell d'anys abans en un assaig sobre un llibre de López-Picó. A la correspondència entre aquest darrer i Riba hi ha prou constància de la preocupació que els envaïa davant els senyals que observaven d'intents de retorn al que Riba anomena "un segon Romanticisme" fet de passivitat, pintoresquisme i improvisació. Però ni el llenguatge, ni els ritmes, ni l'actitud general davant la realitat no són equiparables, en aquesta poesia, segons Riba, a la poesia pròpiament popular, la qual no ofereix res de paral·lel. Si Garcés és llegit, doncs, és perquè el poble ha pujat fins a la seva poesia i no que la seva poesia hagi davallat fins al poble."

(Joan Triadú. "De l'elegia al somni", Serra d'Or, (Barcelona), núm. 394)