"En Roger només tenia vuit anys, però tenia clar, molt clar, que de gran volia ser veterinari, com el seu oncle Pau.
L'oncle Pau era el germà petit de la mare i vivia una mica lluny de casa d'en Roger, per això només l'anaven a veure un cop o dos l'any. La feina de l'oncle era molt especial, com explicava en Roger als seus amics: es dedicava a salvar ocells.
I és ben cert, perquè en Pau treballava, des de feia uns quants anys, pràcticament des que havia acabat la carrera, en un centre de recuperació d'aus. Allà recollien ocells d'allò més diversos que per una raó o altra no podien viure en llibertat: l'un perquè estava ferit, l'altre perquè l'havien agafat de petit i s'havia passat massa temps en una gàbia, un altre perquè tenia alguna malaltia... En Pau tenia cura dels animals i feia tot el que podia i més per mirar de curar-los i de reintroduir-los al medi, per retornar-los la llibertat, subratllava ell.
En Roger esperava amb delit els vuit o deu dies que podia passar a 'cal tiet', com deien tots els de casa. Perquè en Pau li explicava tot el que volia saber de cada un dels animals que tenien al centre i perquè el podia acompanyar i ajudar a donar-los menjar, a canviar-ne algun de gàbia... I també perquè més d'una vegada se l'havia emportat a veure un voltor de la casa, deia ell, que ja tenia parella i cries i tot, o a recollir un mussol ferit després que un pagès els hagués trucat perquè el passessin a buscar."

(Fragment d'En Roger i el xoriguer. Barcelona: Barcanova, 2009, p. 11-13)

* * *