El Dret de préstec públic: la regulació europea i la situació a Espanya (CEDRO)

10 de setembre de 2008

1. El dret d’autor de préstec públic: conceptes bàsics
Entre els drets d’autor reconeguts en els tractats internacionals i en les legislacions nacionals, hi ha el dret de distribució. En virtut d’aquest dret, correspon a l’autor la facultat d’autoritzar o prohibir la distribució de les seves obres mitjançant venda, lloguer o préstec, així com les condicions en què es realitzarà aquesta distribució.
El préstec públic d’obres protegides pel Dret d’Autor és una forma de distribució. S’entén per préstec públic el que es realitza en biblioteques i institucions similars accessibles al públic, per un temps limitat i sense benefici econòmic o comercial directe o indirecte per part d’aquells que el porten a terme. Com a acte de distribució, en principi és l’autor qui té la facultat de decidir si l’autoritza.
El dret de préstec públic està consagrat en la doctrina internacional sobre Dret d’Autor. A Dinamarca va ser reconegut i regulat el 1946, i en els anys successius van seguir el seu exemple altres països. Per ordre cronològic foren: Suècia (1954), Finlàndia i Noruega (1963), Holanda (1971), Alemanya (1972), Nova Zelanda (1973), Austràlia (1974), Àustria (1977), Gran Bretanya (1979), Canadà i Israel (1986), Islàndia (1998), França i Lituània (2003) i Bèlgica (2004).
Cada un dels estats que l’han reconegut ha regulat aquest dret de manera lleugerament diferent. Per tal d’afavorir l’accés al coneixement i a la informació, en molts d’ells s’ha eximit de l’obligació de demanar autorització als autors per prestar les seves obres uns determinats tipus de biblioteques i altres centres. D’altra banda, en cap cas no és l’usuari de les biblioteques qui ha de pagar per cada un dels préstecs o obres que demana en préstec, sinó que és l’Administració Pública la que es fa càrrec de la compensació econòmica als autors.
A Alemanya, Àustria i Holanda són les entitats de gestió de drets les que negocien les autoritzacions en nom dels autors i s’encarreguen de la distribució dels pagaments, mentre que al Regne Unit i a Dinamarca les que porten a terme aquesta gestió són entitats estatals o paraestatals. La compensació per a l’autor es calcula en funció del nombre de volums que adquireix la biblioteca o bé del nombre de vegades que ha estat prestada l’obra.

2. La Directiva europea sobre els drets de préstec i la normativa espanyola
El 1992 la Unió Europea es va proposar harmonitzar en els Estats membres el préstec públic per mitjà de la Directiva 92/100, sobre drets de lloguer i préstec i altres drets afins als drets d’autor en l’àmbit de la propietat intel•lectual. En aquesta Directiva es reconeix el dret de protegir de forma adequada els creadors i les seves obres a través d’aquest dret, i en destaca la importància per al desenvolupament econòmic i cultural de tots els països membres de la Unió.
En la norma europea es reconeix a l’autor el dret exclusiu d’autoritzar el préstec públic de la seva obra; es faculta els Estats per disposar que aquesta autorització no sigui necessària en algunes institucions determinades, sempre que a canvi s’estableixi una compensació econòmica a l’autor, i s’obre la possibilitat que els Estats eximeixin d’aquest pagament determinades categories o tipus d’establiments.
La Directiva en qüestió fou transposada a l’ordenament jurídic espanyol l’any 1994, amb una llei que posteriorment es va integrar al Text Refós de la Llei de Propietat Intel•lectual de 1996. La normativa espanyola estableix que els préstecs realitzats pels museus, arxius, biblioteques, hemeroteques, fonoteques o filmoteques de titularitat pública o que pertanyin a entitats d’interès general de caràcter cultural, científic o educatiu sense ànim de lucre, o a institucions docents integrades en el sistema educatiu espanyol, no necessiten autorització. També eximeix tots aquests establiments del pagament del qualsevol remuneració en concepte de préstec.
Aquesta excepció al dret d’autor és tan àmplia que a la pràctica cap establiment que realitzi préstecs públics no ha de compensar econòmicament l’autor per prestar les seves obres sense autorització. Per aquest motiu, a mitjan mes de gener de 2004, la Unió Europea ha instat Espanya perquè modifiqui la seva legislació, puix que a la pràctica no aplica el dret de préstec públic establert a la Directiva. Per motius similars la Unió ha format expedient a Itàlia, Irlanda i Portugal, així com Luxemburg i França per no haver entrar en vigor encara en els seus països respectius la normativa sobre préstec. Si aquests països no fan el que convé perquè la Directiva s’apliqui correctament, la Comissió podria acudir al Tribunal de Justícia de la Unió, el qual fa poc va decidir contra Bèlgica per haver incorporat la Directiva incorrectament a la seva legislació.

3. Consideracions generals sobre la qüestió
1. L’autor, com qualsevol altre treballador, té dret a rebre una remuneració pel seu treball. En el seu cas, té dret a obtenir una compensació econòmica pels distints usos que es facin de la seva obra.
2. La normativa comunitària reconeix el dret de préstec públic com un mecanisme que permet el desenvolupament de la creació intel•lectual i una via de suport per a l’autor.
3. La legislació espanyola ha d’assumir aquest principi i establir un equilibri just entre el dret de la societat a accedir a la cultura i al coneixement, i el dret de l’autor a rebre una compensació pels usos que es realitzen de la seva obra.
4. Les biblioteques són una de les principals vies d’accés a la informació i la cultura mitjançant diferents serveis, entre els quals es troba el préstec d’obres protegides pels Drets d’Autor. Els autors i els editors reconeixen la importantíssima tasca cultural que realitzen les biblioteques, a les quals veuen com aliades clau en la missió de fomentar la lectura i fer accessible la informació i la cultura.
5. Biblioteques i institucions similars han de poder realitzar préstecs públics sense necessitat de l’autorització dels autors, sempre que s’estableixi per a ells una compensació econòmica adequada, compensació que hauria d’estar d’acord amb el nivell de desenvolupament bibliotecari espanyol i, concretament, ajustada al desenvolupament del servei de préstec. En cap cas aquest pagament no l’han de realitzar els usuaris dels serveis.
6. Les diferents Administracions competents han d’intensificar de manera decidida les seves accions de desenvolupament i de manteniment de serveis bibliotecaris, actualment en una situació general molt allunyada de la d’altres països europeus. Concretament, és imprescindible una assignació de recursos econòmics que garanteixi que les col•leccions bibliogràfiques de les biblioteques són adequades en nombre i en actualització. En aquest context, les Administracions que tenen biblioteques al seu càrrec han d’assumir amb normalitat entre les seves obligacions la del pagament dels drets d’autor que corresponguin per uns usos determinats de les obres, de la mateixa manera que assumeixen el pagament d’altres béns i serveis necessaris per al funcionament de les biblioteques (mobiliari, electricitat, etc). A Espanya hi ha recursos públics suficients per atendre ambdues assignatures pendents, que en cap cas no les podem veure com oposades sinó com a complementàries.

11 de febrer de 2004