'Capicua', un pont entre les lletres catalanes i portugueses

Quaderns Divulgatius, 52: XXII Seminari sobre la traducció a Catalunya
Anna Cortils

El Barça de Josep Guardiola poc es pensa que es troba al darrere del naixement d’una revista de traducció literària que ha servit per posar en relació la literatura catalana i la portuguesa. Farts de veure’l guanyar, a la mitja part d’un partit, en una casa del barri de Benfica un grup de traductors catalans i portuguesos s’adonaren del gran desconeixement que hi havia, respectivament, de la literatura de la qual traduïen. I van pensar que encara hi devia haver un desconeixement més gran entre els professionals del món de l’edició. Mentre els blaugrana continuaven fent gols, en aquell sopar es posava la llavor de Capicua, un pont entre les literatures portuguesa i catalana. Era el començament del 2010.

Uns mesos abans s’havia constituït a Lisboa l’associació CatalunyApresenta, la 124 comunitat catalana a l’exterior, que va ser el paraigua legal que va permetre la publicació de la revista. El mes de setembre del 2010 la revista s’estrenava amb una primera portada dedicada a Jaume Cabré i Ary dos Santos. En total han aparegut quatre números en paper i s’han publicat textos de fins a seixanta autors en català i en portuguès (la revista és totalment bilingüe) gràcies a la feina voluntària de 25 traductors diferents de narrativa, poesia i no ficció. En aquests moments la revista passa per un procés de conversió al món digital.

En aquella reunió primigènia es van fixar els objectius principals: donar a conèixer, sobretot en el sector professional de l’edició dels dos països, determinats autors que pensàvem que valia la pena conèixer i, amb el temps, incorporar-los als catàlegs de les editorials. D’alguna manera el que volíem era oferir un mostrari de possibilitats de traducció d’autors catalans a Portugal i a la inversa. Per això mateix es va acordar fer-ne un tiratge de cinc-cents exemplars que es van posar a la venda en diferents llibreries especialitzades d’ambdós territoris, amb unes vendes que hem de reconèixer que, excepte en el primer número, van ser força migrades. Aquesta publicació també la reberen els socis de CatalunyApresenta, una selecció d’editors, mitjans de comunicació i biblioteques públiques. L’èxit principal va venir en el decurs de les presentacions públiques a cada un dels territoris, que se celebraren a Barcelona, València, Mallorca, Lisboa, Faro i Porto.

En aquest punt convé fer un exercici honest d’autocrítica i concloure que l’objectiu principal no s’ha aconseguit: cap dels autors que hem traduït no s’han incorporat als catàlegs de les editorials portugueses ni catalanes (excepte els que ja estaven traduïts abans de la nostra proposta).

També és interessant analitzar per què no vam aconseguir l’èxit desitjat per a aquesta proposta, perquè dels errors també se n’aprèn. El primer va ser no tenir en compte l’especial circumstància social i política de Portugal. Si bé el país està immers en una crisi econòmica des dels anys vuitanta, a partir del 2010 la situació es va agreujar molt i especialment després del rescat bancari de la Unió Europea. Les mesures d’austeritat que es van imposar varen suposar una clatellada mortal per al sector de la cultura a Portugal. També s’ha de tenir en compte que la tradició associativa és molt feble i, per exemple, va costar molt trobar socis (i fer la corresponent feina burocràtica de constitució de l’entitat) i aquesta migradesa del teixit associatiu també va debilitar el projecte.

Una de les conseqüències directes de la crisi econòmica ha estat una progressiva concentració editorial que ha fet que les editorials independents que sobreviuen siguin molt poques i tinguin molt pocs recursos. El grup Leya i el grup Porto Editora concentren la immensa majoria de les editorials del país i això ha provocat que els seus plans editorials estiguin més a prop dels plans de màrqueting que no de les propostes de lectura i de les propostes de traducció que puguin arribar. També cal destacar que les subvencions de l’Institut Ramon Llull, que són un gran incentiu per ajudar a la traducció a l’exterior de la nostra literatura, tenen el handicap que s’atorguen un cop la feina ja s’ha lliurat i pagat. Aquesta incertesa i el fet de no poder disposar d’una part dels diners abans fan que les editorials petites poques vegades facin el pas i apostin per la traducció d’obres catalanes. També existeix un desconeixement molt gran envers la literatura catalana i aquest punt ens acondueix cap a l’anàlisi dels problemes de recepció de la revista i la proposta a Catalunya.

Creiem molt sincerament que a casa nostra el problema no és tant de tipus econòmic com de tipus estructural. A Catalunya hi ha una ignorància molt profunda de la literatura portuguesa, i ho demostra el fet que (amb les honroses excepcions de Saramago i de Pessoa) les traduccions siguin mínimes. Només tenim quatre llibres de Lobo Antunes en la nostra llengua, i molt pocs d’Eça de Queirós, per posar dos exemples dispars. Escriptors de primer ordre com José Luis Peixoto, Dulce Maria Cardoso, Gonçalo M. Tavares o Walter Hugo Mãe només tenen un, dos o cap llibre traduït al català i en canvi tenen un èxit brutal arreu del món.

Això es pot deure a dos fets: d’una banda a l’ocultació sistemàtica de Portugal a Catalunya i de l’ocultació sistemàtica de Catalunya a Portugal al llarg de la dictadura franquista i posteriorment. Que Catalunya, la seva llengua i la seva literatura és una realitat que interessa molt poc explicar a l’exterior no és cap novetat que valgui la pena referenciar, però creiem que també hi ha un interès per ocultar la realitat de Portugal a casa nostra: un estat independent amb una extensió territorial semblant als Països Catalans i amb una població que també és molt similar. Potser és un model massa perillós i inquietant? Aquesta ocultació coincideix també amb dos aspectes claus de la nostra cultura: la francofília tradicional (França com a espai d’on vénen tradicionalment les novetats il·lustrades, però també com a espai d’acollida de molts conciutadans) i després el mercat anglosaxó i centreeuropeu com a principal proveïdor de títols a traduir per a la nostra indústria cultural. És a dir, el sector editorial català viu d’esquenes al portuguès i no hem aconseguit seduir-lo ni interessar-lo.

A més a més, les petites editorials que s’hi dedicaven (com El Gall o el Salobre, a Mallorca) també han patit els efectes demolidors de la crisi econòmica.

En ambdós territoris també hem trobat una dificultat afegida: el problema de la distribució i la manca de col·laboració de les llibreries. Les distribuïdores no volien agafar una revista que naixia amb aquesta incertesa de no saber exactament quants números faria, mentre que moltes llibreries no han volgut deixar-nos tenir la revista en els seus punts de venda i, quan ho han fet, en molts de casos no han liquidat mai puntualment els exemplars venuts. Això serveix per constatar, també, el canvi de model en el negoci cultural dels dos països.

En conclusió, podríem dir que Capicua ha estat un projecte utòpic que s’ha concretat en quatre números en paper i la possibilitat de la seva conversió al món digital, que tal vegada ha contribuït a l’acostament entre dues literatures i a fer una mica de comunitat i de xarxa entre els traductors d’aquestes llengües, però que s’ha vist sobrepassada per les circumstàncies de mercat i culturals de cada un dels dos països en els quals pretenia incidir. Això sí, ha servit per descobrir alguns autors i per ser una plataforma on alguns traductors consagrats han mostrat el seu art i d’altres més novells han pogut tenir l’oportunitat de començar a fer les seves primeres feines. Un projecte més sorgit des de l’associacionisme i del voluntarisme que no ha aconseguit obrir nous horitzons per a la traducció d’autors catalans i portuguesos.