L’actualitat de la traducció

Quaderns Divulgatius, 52: XXII Seminari sobre la Traducció a Catalunya
Àlex Susanna

Les intervencions anteriors han tractat de temes molt concrets, però crec que cal mirar el panorama de la traducció amb certa perspectiva històrica. Kundera deia que aquells que vivim en cultures amb llengües petites o mitjanes (com ara txecs, catalans, suecs, hongaresos o grecs) som molt afortunats, ja que aquestes cultures són més obertes i permeables a les obres escrites en altres llengües que les cultures que tenen llengües molt grans (com l’anglès i l’espanyol). Els catalans, concretament, hem de ser conscients que, des dels anys 60 (quan Edicions 62 inicia la seva singladura), hem tingut la sort de nodrir-nos com a lectors (i com a ciutadans) d’un panorama de traduccions extraordinari (tot i que hi ha traduccions de diferents nivells).

És important remarcar aquesta realitat en el context de la crisi econòmica actual, quan tendim a veure el got mig buit. És important ser realista, però cal ser conscients que el got no està mig buit. Sí que en la crisi del sector editorial, les traduccions siguin les primeres a pagar-ne les conseqüències, però en els últims anys han sorgit moltes microeditorials que aposten per la traducció. Si avui es fes un balanç sobre la quantitat i la qualitat de les traduccions al català, crec que el balanç seria força bo, en gran part gràcies a l’empenta i la capacitat de risc d’aquestes petites editorials (són els grans grups els que, en aquest tema, estan fallant més).

Sobre la figura del traductor, fa anys que remarco l’existència d’una paradoxa: d’una banda, s’afirma la importància de la feina del traductor, i d’una altra banda, la figura del traductor continua gaudint de molt poc reconeixement. El traductor és l’equivalent de l’intèrpret musical. El reconeixement, el respecte i fins la devoció amb què es valora la feina de l’intèrpret musical (les «Variacions Goldberg» de Glenn Gould), són els mateixos que també mereixeria la feina del traductor. I de la mateixa manera que preferim uns intèrprets a uns altres, també tenim tot el dret de preferir uns traductors a uns altres.

Sempre cal tenir en compte que la feina del traductor és clau, però que ho és en la doble direcció: és clau per enriquir el nostre ecosistema literari, però també per projectar a fora els nostres autors.

Quant a la feina que l’IRL ha fet en els seus 12 anys d’existència, faré només algunes consideracions generals, i si algú vol preguntar coses concretes, ho pot fer durant el torn de paraules que hi haurà al final.

Una altra paradoxa: la situació actual de crisi al sector editorial català (i les queixes dels editors) està passant al mateix temps que la literatura catalana està aconseguint la projecció internacional més important de la seva història. Tant pel que fa a la traducció de clàssics com als autors contemporanis. Tant pel que fa a la narrativa com a la no-ficció. S’ha notat molt, en aquest sentit, la feina feta des de la Fira del Llibre de Frankfurt 2007, quan la cultura catalana va ser-ne la convidada d’honor.

Però així com la tendència habitual és que les traduccions creixin durant els anys previs a ser el convidat d’honor a la fira de Frankfurt i que, un cop passada la fira, el nombre de traduccions comenci a minvar, la literatura catalana, en canvi, ha sabut mantenir força estable el nombre de traduccions després de Frankfurt gràcies, en part, a la bona feina feta per l’IRL des d’aleshores. Però el mèrit és de totes les parts implicades en la cadena de valor del llibre: és un mèrit i un èxit col·lectiu. En primer lloc, si es pot «col·locar» literatura catalana en mercats literaris molt consolidats és per la qualitat de les obres de la literatura catalana (i perquè aquesta qualitat és reconeguda pels mercats dels altres països). També s’ha de dir que ha funcionat bé tot el sistema literari i editorial: des dels editors, scouts, agents literaris, traductors, fins a les institucions (que impulsen programes de suport a la traducció i de suport a la promoció i la participació dels autors en tota mena d’esdeveniments literaris).

Però, com deia, els anys en què la literatura catalana s’ha anat incorporant de manera progressiva als diversos mercats internacionals, han coincidit amb l’etapa de màxima crisi econòmica, que ha afectat molt durament el sector editorial. Això també ens ha de fer meditar i mostrar una certa prevenció davant dels discursos derrotistes (tant com davant dels més triomfalistes, realment). Que durant cinc anys seguits la literatura catalana hagi aconseguit que les obres d’alguns dels seus millors autors hagin entrat en un mercat tan impenetrable com l’anglo-saxó, o que hagin aconseguit una bona visibilitat en mercats com el francès, l’alemany, el neerlandès o l’italià, indica que la cadena editorial catalana ha funcionat força bé.

Des de l’IRL som conscients que per impulsar la projecció de la literatura en l’àmbit internacional l’hem de conèixer bé, hi hem de creure, hem de tenir prou criteri per distingir les seves diverses categories, i hem de saber vendre el producte (com fa tothom que va a Frankfurt i a les fires internacionals del llibre). I tot el conjunt d’actors que han intervingut en aquest procés han fet bé la seva feina. Fins al punt que la literatura catalana ja forma part de la tradició literària europea, i així ha estat percebut per una gran majoria de mercats europeus (també als mercats de l’Europa de l’Est).

Pel que fa al tema específic del reconeixement de la figura i la feina del traductor, a l’IRL hem creat un premi internacional de Traducció: un jurat independent tria la millor traducció publicada l’any anterior de la concessió del premi. El 2012 el va guanyar Bernard Lesfargues per la traducció al francès de Mirall trencat, de Mercè Rodoreda, i el 2013 la guanyadora va ser Stefania Ciminelli per la seva traducció a l’italià del Jo confesso, de Jaume Cabré.

En altres països hi ha instituts com l’IRL, sovint només centrats en la promoció de la literatura, que donen subvencions per afavorir les traduccions a altres llengües de les obres de la seva literatura. Perquè hi ha un consens bastant ampli sobre la capacitat de primer ordre que té la literatura a l’hora de fer comprendre els trets definitoris d’una cultura determinada (una capacitat major que la que tenen les arts visuals o les arts escèniques). Per això molts països aposten per afavorir la internacionalització de la seva literatura. I els editors catalans, quan publiquen traduccions, poden i han de demanar ajuts a aquestes institucions.

Precisament perquè a l’IRL considerem fonamental la promoció de la traducció d’obres catalanes (la literatura és un eix vertebrador de la promoció cultural), els recursos que l’IRL dedica a la subvenció de traduccions s’han mantingut en un nivell alt durant els darrers anys, malgrat la crisi.

És indispensable que l’ajut a la traducció es vehiculi a través de l’editor. No té sentit donar una subvenció directament al traductor, ja que sovint pot passar que la traducció, després de la feinada que suposa, no trobi un editor que la publiqui.

També és important l’ajut a la promoció, per tal que l’obra traduïda trobi el seu públic. Sovint des de l’IRL ens trobem donant idees als editors per fer actes de promoció imaginatius i ambiciosos de les obres traduïdes. El mercat editorial català està molt fragmentat, s’ha autoamputat: molts llibres que es publiquen al Principat no arriben a les Illes o al País Valencià, i d’altres hi arriben amb comptagotes. I molts llibres que es publiquen al País Valencià tampoc no arriben aquí. No hem estat capaços d’articular un únic espai comunicacional ni un únic mercat.

Cal fer una crítica dels editors (jo ho he estat durant quinze anys i per això goso fer-la). Trobo a faltar més imaginació per part dels editors. La gràcia del sector editorial és que és molt més que un sector empresarial. Els grans grups han privilegiat la figura d’una mena d’editor desproveït de projecte, desproveït de relat. Un editor que només està pendent de les vendes, perquè rep molta pressió per part del seu director comercial. Això ha estat pervers i demolidor, perquè aleshores l’editor deixa de pensar en termes de literatura i només pensa en termes del compte de resultats. Però hi ha exemples que mostren que una editorial pot reduir el nombre anual de títols publicats i alhora tenir un grau molt alt d’encerts pel que fa a les vendes, perquè ha sabut generar una xarxa de difusió favorable als llibres que publica. El sector ha de fer autocrítica. Demano recuperar la figura de l’editor per a qui era una necessitat parlar de literatura. En aquests sentit, tots els països s’han empobrit, perquè cada vegada costa més trobar editors capaços de parlar de literatura.