Importem cultura, exportem cultura

Quaderns Divulgatius, 52: XXII Seminari sobre la Traducció a Catalunya
Joaquim Gestí

FP: Quim, en el teu cas, has fet de prescriptor, a qui? Com? Contra qui?
–En Francesc Parcerisas ens ha presentat, com a pioners, prescriptors i contrabandistes d’una llengua, una cultura i una literatura estrangera. Segurament ho som perquè les llengües i literatures que volem donar a conèixer són minoritàries i/o desconegudes pel públic en general. En el meu cas, més enllà de la feina individual que he pogut dur a terme, l’associacionisme ha jugat un paper important a l’hora de difondre la literatura de la Grècia actual. Per això subscric les paraules que ara fa un moment ha pronunciat en Peter Bush adreçades al joves, futurs torsimanys que comencen aquest camí no sempre fàcil del món de la traducció: «No ploreu, moveu-vos, truqueu portes i, sobretot, associeu-vos». Crec que és un magnífic consell i, a més, molt realista i pragmàtic.

L’any 2006, a partir d’una traducció conjunta d’un clàssic de literatura neogrega, Iorgos Viginós, publicat a Edicions de 1984, ens vam constituir com a Associació Catalana de Neohel·lenistes. Va ser una traducció de la qual vaig ser el curador, però que aplegava un grup de traductors, alguns dels quals feia temps que maldàvem, cadascú a la seva manera i amb els seus interessos, per la difusió d’aquesta literatura. La traducció va rebre un petit ajut econòmic del Ministeri de Cultura de Grècia i en lloc de repartir-nos les engrunes que ens haurien correspost, vam ajuntar esforços i amb els diners vam crear l’associació.

Un llibre que, per cert, és una magnífica traducció coral, que va estar a punt de guanyar el Premi Nacional de Traducció de Grècia que atorga el ministeri grec. No tinc cap dubte que si aquesta traducció hagués estat en castellà, segur que hauria aconseguit el premi. I això encara reafirma més la nostra convicció que l’associacionisme també serveix per donar a conèixer a fora del país una llengua i una literatura poc coneguda com la catalana. És un procés bidireccional: nosaltres promocionem la literatura neogrega aquí alhora que establim ponts de contacte per promocionar la literatura catalana a Grècia. Aquest va ser un dels objectius de la nostra associació... i perquè pensàvem que es pot fer més feina i arribar més lluny que amb l’esforç individual. Això també ha passat amb la difusió de la literatura neogrega a casa nostra.

De fet, fins no fa gaire, aquesta difusió ha estat fragmentària i discontínua. Si bé és cert que ja des del 1881 hi ha hagut pioners que van donar a conèixer aquesta literatura a Catalunya, sovint, va ser d’una manera circumstancial. El primer neohel·lenista, Antoni Rubió i Lluch, no pretenia tant difondre la literatura neogrega com mostrar la similitud que el 1881 tenien la situació política a Catalunya i a Grècia. Dos nacions unides per les seves aspiracions de llibertat i independència del jou opressor espanyol i otomà, respectivament.

Un cop ofegades les aspiracions catalanes després de la crisi política que pateix Espanya el 1898, Rubió pràcticament ja no es va dedicar a la traducció literària. Haurem d’esperar gairebé seixanta anys fins a trobar una altra obra grega traduïda al català. Em refereixo a El Crist de nou crucificat, de Nikos Kazantzakis, que Joan Sales versionà el 1959. Tenia bon olfacte per les bones obres Sales. El Crist es va reeditar nou cops en disset anys, un èxit editorial en tota regla, juntament amb Els germans Karamàzov, un bestseller en la represa cultural de Catalunya als anys seixanta.

No deixa de ser una paradoxa que Sales, que no sabia grec modern, obrís la porta perquè pocs anys després Jaume Berenguer Amenós, que sabia molt grec antic, però tampoc gaire grec modern, publiqués la seva traducció de l’Alexis Zorbàs. Al nom de Kazantzakis només cal afegir el Kavafis de Carles Riba i ja tindrem els autors que la societat catalana fins no fa gaire coneixia de la literatura neogrega. Kazantzakis, Kavafis, i el ressò que ens arriba a través d’un altre hel·lenista com va ser l’Alexis Eudald Solà de la figura dels premis Nobel, Seferis i Elitis.

En canvi, amb la creació de l’Associació Catalana de Neohel·lenistes crec que per primer cop s’ha intentat impulsar i promocionar la literatura grega als Països Catalans i a l’inrevés a partir d’experiències i interessos comuns: fent cicles literaris, convidant escriptors, editant mostres de traducció...

Seguint el fil del Quim, us volia preguntar a tots dos si la possibilitat de treballar d’acord, com ha mencionat també el Peter Bush, amb institucions, amb associacions, amb ajuts institucionals, serveix per obrir portes. Perquè hi ha una part, el cost, almenys de la traducció, de la promoció que es pot sol·licitar com a mínim i de vegades s’obté.
–Sens dubte les institucions públiques juguen un paper important per a la promoció de les literatures menys conegudes. Tant com a traductors, amb els ajuts a la traducció, com a associació, amb els ajuts a entitats culturals per a la promoció de la llengua catalana, el suport de la Institució de les Lletres Catalanes, començant per l’època en què en Francesc Parcerisas n’era el director, passant pels altres directors que l’han succeït, ha estat fonamental per a la difusió de la literatura neogrega a casa nostra. Com a traductors, més del vuitanta per cent dels títols publicats des de fa ben bé 15 anys han rebut alguna mena d’ajuda econòmica per part de la Institució. Això és un gran què i ajuda molt a l’hora de trucar a la porta dels editors. Com a Associació Catalana de Neohel·lenistes, l’ajuda d’aquestes institucions (també del Centre Nacional de Llibre de Grècia o el CSIC de Barcelona) ens ha permès organitzar pràcticament dos cicles literaris anuals, un de primavera i un de tardor. Si no hagués estat pel suport d’aquestes institucions, hauria estat impossible. Cal portar gent de fora, autors, estudiosos, si es volen fer cicles sòlids, cicles dels quals després surtin petites mostres, petits corpus de traducció, amb els quals ens podem moure i podem convèncer les editorials.

De manera que l’associacionisme és també una forma d’evitar la dispersió dels esforços i de democratitzar les idees i les propostes. No munteu associacions per fer-vos la paradeta, intenteu fer que les associacions siguin obertes, democràtiques, és a dir, que encara que sigueu l’ànima o una de les ànimes inspiradores, que el vostre nom no aparegui sempre al capdavant de tot, perquè jo crec que això porta al fracàs.

Tu has mencionat el pensar, la possibilitat de pensar en un autor, del grec, de l’eslovè al català, tenint en compte quin és el mercat al qual es traduirà o quins són els editors. Això us obliga a fer una preselecció? És a dir, si tu estàs pensant en traduir, ja tens uns autors que dius «aquest funcionarà millor», «aquest no funcionarà tan bé»...
–La tria d’autors no sempre és fàcil. Està molt bé traduirels autors fonamentals d’una literatura, els canònics, però també cal obrir les portes a obres oblidades i a noves veus literàries... i això també ho hem intentat des de la nostra associació. Malgrat tot, sovint acabem fent voltes als mateixos autors, els que tenen més anomenada. Però els grecs segueixen escrivint, la creació literària del país no s’atura, i si parles amb els escriptors d’allà (perquè una cosa molt típica grega és la cordialitat amb què els escriptors acullen la gent que s’interessa per la seva obra) et diuen: «Si heu de seguir traduint Kavafis, Elitis, Seferis, què passa amb nosaltres». I em sembla que tenen raó.

Per això molts de nosaltres, tant a títol individual com a través dels cicles literaris que hem organitzat, treballem per donar a conèixer les veus desconegudes de la novel·la, del conte i de la poesia gregues actuals. És a dir, intentem obrir un ventall més ampli i donar a conèixer gent més actual i amb gran prestigi al seu país.

Però sol passar que les circumstàncies acaben superant qualsevol expectativa. Penso precisament en el que deia el doctor Bush fa un moment a propòsit de l’èxit de la novel·la negra. Precisament un autor d’aquest gènere, Petros Màrkaris, s’ha convertit en el millor ambaixador de la literatura d’aquest país a Europa. Grècia malauradament està de moda per culpa de la crisi, i la novel·la negra de Màrkaris també està de moda perquè ha convertit la crisi en l’epicentre dels seus relats policíacs. Petros Màrkaris, traduït sobretot a l’alemany, ha trobat a casa nostra una editorial potent que el publica simultàniament en castellà i en català, cosa poc habitual si no es tracta de veritables best-sellers. És un cas digne d’estudi, tot i que crec que a favor de Màrkaris han jugat dos factors, a banda de la crisi del país: la seva proximitat, es un home molt proper i sempre disposat a parlar amb els seus lectors (a Barcelona ha vingut molts cops) i la gran tradició que hi ha a casa nostra pel que fa a la novel·la negra. Només cal pensar en la mítica col·lecció «La cua de palla». Malauradament molts escriptors grecs es queixen, i no els manca la raó, que si de tota la basta i magnífica producció literària grega, el nom que ha d’il·lustrar la literatura del seu país és Petros Márkaris, alguna cosa no funciona. Potser és cert, però les coses són com són i sovint manen els mercats, els lectors i les circumstàncies.

Precisament perquè sou importadors de cultures, el Quim mencionava el Joan Sales com a traductor de Kazantzakis sense saber grec modern, tu ara fas la menció de les altres literatures, Dostoievski... En el cas de la importació, la condició necessària és tenir el vehicle, travessar aquesta frontera... Vehicles que no són habituals, potser en el grec modern, no sé si un pèl més, no gaire l’eslovè, certament... Des del vostre punt de vista quina és la importància, atès sobretot que hi ha molta gent jove, de tenir aquest comodí de ser un bon coneixedor de la cultura, de la llengua.. No cal que sigui una cultura petita, numèricament, perquè el polonès, l’hongarès, de petit no en tenen res, però aquest comodí, és la carta que heu pogut jugar, no?
–El cas del grec modern és especial. Molta gent l’ha considerat fins no fa gaire el germà petit del grec clàssic, el germà bastard. El germà bord que es troba amb una tradició hel·lenista catalana de primer ordre (Empúries, Riba, Puig i Cadafalch), una tradició clàssica que no es pot treure de sobre i el deixi caminar sol. A més, la majoria dels traductors que s’han atansat al grec modern procedien d’aquesta tradició clàssica, on, a més, eren veritables autoritats. Com Rubió, però sobretot com Riba. El Riba traductor de l’Odissea és també el Riba traductor de Kavafis, un autor que a més d’un no li acaba de semblar ben bé grec modern, més aviat hel·lenístic o bizantí, fins i tot intemporal. Però la llengua grega que és parla avui és la mateixa llengua que es parlava fa 2.500 anys, com diu Seferis, amb la lògica evolució que pateix una llengua al llarg dels segles. Per tant el grec modern pateix en certa forma la síndrome del grec clàssic, que per sort encara s’estudia a les facultats... però i el grec modern...? què passa amb el grec modern? Aprofito per recordar que és bastant lamentable que a cap de les facultats de traducció catalanes no s’imparteixi aquesta llengua.

Per sort, i sense restar importància a la tasca que professors com l’Eudald Solà van fer durant uns anys a la Universitat de Barcelona per difondre la llengua i la literatura neogregues, a Barcelona comptem amb el Departament de Grec Modern de l’Escola Oficial d’Idiomes, on es pot estudiar grec modern i, a més a més, de manera seriosa, perquè són sis anys d’estudi de llengua i cultura neogregues, i aquesta formació em sembla fonamental a l’hora d’abordar la traducció d’un text.

Aquest és el recorregut que hem fet molts dels que ara ens dediquem a la traducció d’aquesta literatura.

Més enllà del coneixement lingüístic de la llengua de partida, els traductors també s’haurien d’acostumar a ser els traductors-lectors. La meva recomanació és que llegeixin molt, i això val per a qualsevol literatura. Llegir i investigar, perquè possiblement descobriran obres i autors que no estan traduïts en català. Puc explicar el meu cas. Jo havia llegit quan era jove una traducció d’uns contes de l’autor italià Dino Buzzati. No sé per què aquell autor em va quedar gravat i molts anys després, i ja amb la formació suficient per atansar-me a la seva obra en italià, vaig descobrir que Buzzati era conegut a casa nostra només per la seva novel·la Il Deserto di tartari, El desert dels tàrtars, però que la seva producció més important, els contes, no estaven traduïts al català. És a dir, la tasca de lector em va permetre descobrir una perla que ningú no havia traduït al català. El resultat van ser els Seixanta contes publicats a Edicions de 1984. Això és més fàcil de fer amb literatures menys conegudes, de manera que la lectura i la recerca pot permetre descobrir camps encara per conrear i ser en aquest sentit els descobridors o redescobridors d’un autor.

Hi ha algun deute pendent o molts deutes pendents de coses que tu diguis «Hi ha una cosa de la literatura catalana, hi ha un títol que jo un dia o altre he de traduir o a l’inrevés»? –Des del meu punt de vista, la generació «perduda» en traducció catalana és la generació dels trenta, una generació que va dur a terme una mena de regeneració moral del país, després de l’Ocupació nazi i de la Guerra Civil posterior. Novel·listes com Karagatzis, Theotokàs, Benezis... valdria la pena treballar-hi. D’altra banda, seria una mostra de salut i vitalitat cultural fer noves traduccions d’autors ja traduïts. Per què no, noves traduccions de Kavafis, encara que s’hagi de desafiar el criteri d’autoritat establert pels ribians? Estic segur que mestre Riba n’estaria encantat. I també reedicions revisades. Estaria bé fer una nova edició, la desena, de la traducció de Sales del Crist de nou crucificat de Kazantzakis. Estic convençut que entre les generacions actuals de lectors seria un èxit. Una reedició revisada similar a la que Jaume Almirall va fer de l’Alexis Zorbas, de Jaume Berenguer. I per descomptat omplir amb noves traduccions els corpus fragmentaris que tenim d’autors com Seferis, Elitis o Ritsos, alhora que s’introdueixen noves veus de la poesia grega actual com el xipriota Mikhalis Pierís o Kikí Dimulà.