Iniciatives de la ILC entorn de la traducció

Quaderns Divulgatius, 52: XXII Seminari sobre la Traducció a Catalunya
Laura Borràs

Introducció: La traducció com a necessitat

En la presentació que ens va fer la moderadora de la taula rodona sobre la traducció, la Bel Olid, va començar dient que tots els presents teníem experiències en la traducció. Bé, en el meu cas, en una perspectiva teòrica i acadèmica, he format part de tribunals de tesis doctorals d’estudis de traducció i he fet ponències sobre la qüestió com la que s’ha publicat recentment en el volum De traduir (poesia), que aplega els textos de deu anys del Premi de traducció Jordi Domènech; però això a banda, l’única experiència pràctica en el terreny de la traducció que tinc és en l’àmbit de la traducció de poesia digital. En aquest sentit, doncs, si al llarg de la jornada es va parlar de la invisibilitat dels traductors i la invisibilitat dels correctors, cal reconèixer que la invisibilitat de la literatura digital és encara més gran (diríem que sempre hi ha un pitjor!), però vull remarcar que va ser una experiència didàctica molt interessant, molt positiva, de col·laboració amb els estudiants del Màster en literatura en l’era digital que dirigeixo a la Universitat de Barcelona i que vam viure com un procés d’enriquiment del que és la traducció. La traducció com una zona de contacte, com un punt de confluència, que és un pont, al final, entre cultures, no només entre llengües i formes literàries. La traducció, les traduccions, com un espai de migracions discursives, de contacte textual de primera magnitud.

Però des de la Institució de les Lletres Catalanes, la institució que en aquests moments represento, hem considerat sempre la traducció de manera estructural. A diferents nivells. Tant des d’alguns programes regulars com a través de les convocatòries anuals dels ajuts adreçades a traductors i a editors per a traduccions al català de literatura universal que ara convoca l’OSIC a proposta de la ILC, perquè és ben sabut que la traducció d’obres cabdals de la literatura universal és un dels factors més determinants en el procés de normalització d’una llengua.

1.- Programes d’intercanvi: Seminari de traducció i Veus paral·leles

L’any 1998, l’aleshores director de la ILC i actual degà, Francesc Parcerisas, va posar en marxa els Seminaris de traducció poètica, convidant dos poetes estrangers a fer una estada i reunir-se amb un grup d’una desena d’autors i traductors catalans per traslladar al català una selecció dels seus poemes. La ILC organitza anualment aquest Seminari amb la col·laboració estreta del Centre d’Art i Natura, a Farrera de Pallars.

Els participants en els seminaris, dividits en dos grups de treball coordinats per tècnics de la ILC, tenen l’ocasió de discutir amb els autors convidats tots els aspectes de les versions de la selecció de poemes o textos que aquests els han fet arribar prèviament.

Durant quatre dies, aquesta trobada permet un exercici de diàleg i de posar en contacte autors i traductors de la literatura catalana i autors de la literatura o de llengua escollida cada any diferent per al Seminari. És, certament, una reflexió profunda sobre la traducció de la poesia (i, ocasionalment, sobre la dramatúrgia) i una posada en comú –en equip, una tasca sovint insòlita i sorprenent per als mateixos traductors que habitualment solen treballar de manera solitària– per traduir poesia en presència dels autors, un seminari que es confirma com un dels espais més sòlids en l’àmbit de la traducció que ofereix la Institució.

Fins a l’actualitat s’han celebrat vint-i-tres seminaris de traducció poètica i quatre dedicats a la traducció de textos teatrals. Aproximadament, han passat pel seminari, tenint en compte que a cada sessió hi acostumen a anar, a més dels dos autors estrangers convidats, quatre traductors i quatre autors catalans, gairebé uns tres-cents participants.

I s’han celebrat seminaris de traducció poètica amb les literatures següents: escocesa, hebrea, italiana, àrab, quebequesa, portuguesa, hongaresa, grega, polonesa, neerlandesa, romanesa, asturiana, alemanya, armènia, sueca, búlgara, croata, francesa, sèrbia, sarda i russa.

Les dues darreres sessions d’aquest Seminari han estat amb poetes sards i russos, respectivament amb Franco Cocco i Anna Cristiana Serra, i Maksim Amelin i Irina Iermakova. La resta de participants són: Anna Aguilar- Amat, Carles Biosca, Lluís Calvo, Giagu Ledda, Begonya Pozo, Stefano Puddu i Pau Vadell, al seminari de poesia sarda, i Odile Arqué, Arnau Barios, Sebastià Bennasar, Sebastià Bonet, Núria Busquet, Miquel Cabal, Xènia Dyakonova i Ricard San Vicente, al seminari rus.

Tant en un cas com en l’altre, el Seminari s’ha vertebrat a partir de l’intercanvi institucional amb entitats de reconegut prestigi. En el primer, gràcies a la col·laboració institucional entre el govern de Catalunya i el de Sardenya que, a través de la delegació de la Generalitat de Catalunya a l’Alguer, i del seu director, Joan-Elies Adell, ha volgut vehicular aquesta trobada a través de l’Istituto Bellieni, primer a Catalunya, el novembre de 2013, a Farrera, i durant la primavera de 2014, a Sardenya, amb els poetes catalans convidats, Rosina Ballester i Iban L. Llop i la resta de participants: Francesco Ballone, Antonello Bazzu, Franco Cocco, Carlo Manca, Giovanni Moroni, Anna Cristina Serra.

En el segon, la literatura escollida ha estat la russa. Arran de la visita de la delegació ministerial russa, la ILC va establir el contacte amb l’Institut de Traducció de Moscou amb el qual hem pogut organitzar la primera part del seminari el novembre de 2014 (la torna d’aquesta primera part està prevista per al 2015), gràcies també a la complicitat del professor Ricard San Vicente de l‘àrea de Filologia Eslava de la Universitat de Barcelona.

Si bé, tradicionalment, a la tornada del seminari se solia organitzar un recital al bar L’Horiginal de Barcelona per donar sortida immediata a la feina feta de traducció en forma de recital, en aquestes dues edicions hem inaugurat una manera de fer que pensem que pot obrir els recitals a altres públics i que consisteix a portar el resultat del Seminari a la Universitat. Per al seminari sard vam contactar amb la Facultat de Traducció de la Universitat Autònoma, tenint en compte que dos dels participants del Seminari, Carles Biosca i Anna Aguilar-Amat van ser presents a aquesta edició. I per al seminari rus, ho vam fer amb la Universitat de Barcelona. Així mateix, a més de la visita a la UB de la mà de Ricard San Vicente i Sebastià Bonet, tots dos docents a aquesta Universitat, enguany hem ampliat la visita dels dos poetes russos per programar una activitat al departament de rus de l’Escola Oficial d’Idiomes de Barcelona-Drassanes, amb els estudiants de cinquè curs.

En tots dos casos, l’experiència va ser molt interessant, perquè precisament en l’entorn universitari es va (re) produir, justament, tota la cuina de la traducció, davant mateix dels alumnes i de posada en contacte amb estudiants en formació de traducció o en eslaves, i van aparèixer tot un conjunt de qüestions que van més enllà de la llengua i que també incorporen elements sociolingüístics, entre d’altres. En aquest sentit, va ser molt ric poder vincular al recital, a més a més, tota aquesta part de la formació en traducció que també porta implícit el Seminari.

Veus paral·leles. Aquest programa incorpora tres autors de l’àmbit lingüístic català i tres autors d’una mateixa literatura de fora de les terres de parla catalana, que realitzen una sèrie de recitals poètics pels Països Catalans, perquè el programa s’estén per diferents localitats de Catalunya però també del País Valencià i Mallorca. En aquests recitals es llegeixen els poemes dels poetes participants i les traduccions dels poetes convidats que, tots plegats i acompanyats d’un tècnic de la ILC, viatgen gairebé per espai de quinze dies fent aquesta ruta pel territori i oferint aquests recitals poètics. Fins ara s’han celebrat dotze edicions, amb poetes portuguesos, bascos, gal·lesos, asturians, italians, amazics, noruecs, occitans, romanesos, eslovens, belgues francòfons i, enguany, gallecs, amb gairebé un centenar de participants.

Comptem amb una llarguíssima tradició de llibrets publicats que, d’alguna manera, mostren aquesta feina feta i que són aquest espai i punt de contacte a què em referia abans. I que a partir d’enguany, seran també consultables al portal de les Lletres Catalanes.

Aquests dos programes es proposen també fer xarxa i establir diàleg entre els participants, més enllà i tot del fet de la traducció o del fet poètic. Si a l’Institut Ramon Llull li correspon més la tasca exterior de promoció de la literatura catalana i, per tant, això passa per la traducció d’una manera evident, ja que n’és el vehicle sine qua non, en el cas de la Institució de les Lletres Catalanes els programes opten més per aquest diàleg, per aquesta confrontació i per donar-nos a conèixer fora des de casa nostra en primer lloc, però també, i sovint per mediació del mateix IRL, cap enfora.

D’aquí que la intenció sigui aconseguir la reciprocitat dels intercanvis. Tant amb el Seminari de Farrera com amb Veus paral·leles es pretén que, després d’haver fet aquesta trobada aquí, les literatures convidades puguin organitzar, a través dels instituts i entitats amb els quals establim la col·laboració, els mateixos programes; aquí rau la importància de trobar interlocutors naturals de la ILC, per assegurar que hi hagi aquesta reversibilitat institucional.

Per exemple, arran de l’intercanvi del Seminari de Farrera, la iniciativa ja ha donat alguns fruits, respecte, per exemple, a Croàcia: hi ha hagut una feina feta a partir d’aquest programa que ha convertit Croàcia en un focus d’interès en relació amb la literatura catalana; enguany hem pogut organitzar la torna de la iniciativa croata de convidar un autor català en residència i d’organitzar un seguit d’activitats literàries amb altres quatre escriptors catalans, l’any 2012. Des de la ILC, hem acollit, per primera vegada, en règim de residència a l’escriptora Jadranka Pintarić durant el mes de setembre, i organitzar diferents activitats amb els escriptors: Kristina Posilović, Tomica Šćavina, Nikola Petković i Tonko Maroević. A tal efecte, Pau Sanchis va fer les traduccions dels textos literaris que hem pogut penjar al Portal. La proposta de la ILC de convidar el poeta i traductor del català al croat Tonko Maroević va permetre d’incorporar-lo al cicle Dilluns de poesia que organitzem conjuntament amb Cafè Central Poesia i l’Arts Santa Mònica. Certament, arran d’aquesta voluntat de reciprocitat s’ha generat un focus de coneixement mutu. Ara la intenció és anar fent sòlides aquestes vies de contacte, que comencen sent molt primes, però que van creixent amb el temps. I més enllà, doncs, del que representa el programa concret, el Seminari és interessant, també, pel que suposa de benefici cultural augmentat, ja que, en el cas de l’autora croata convidada, va poder participar en diferents actes literaris, des de a la Setmana del Llibre en Català, com una trobada amb el club de lectura de la biblioteca Pare P. Fita d’Arenys de Mar i una ruta Salvador Espriu –llegint textos en català i en croat–, i va permetre que l’autora pogués llegir literatura catalana traduïda en anglès –des de Montserrat Abelló a Mercè Rodoreda, passant per Maria-Mercè Marçal, la qual cosa ha fet que, gràcies a aquest intercanvi, l’escriptora hagi pogut esdevenir una «ambaixadora» de les nostres lletres.

Així doncs, durant el 2014, la ILC ha tingut una programació ben activa a l’entorn de la traducció: la torna del seminari de Farrera a Sardenya, el seminari de Farrera amb poetes russos, Veus paral·leles amb poetes gallecs i l’intercanvi literari amb escriptors i traductors croats. Que els nostres escriptors puguin participar en seminaris i programes propis i organitzar aquests intercanvis institucionals no només permet fer la contrapart en el territori i assegurar, també, la doble direcció del circuit, i d’aquesta manera, primer, incorporar la cultura de procedència de la llengua convidada, sinó també de permetre’ns a nosaltres, després, d’exportar la nostra pròpia literatura al país d’acollida i, a la vegada, exportar expertesa en la manera d’organitzar els seminaris i donar a conèixer un treball propi i una marca com ho és la ILC.

Tot plegat posa sobre la taula la necessitat imperiosa de poder incorporar la ILC en les xarxes europees de residències de traducció. De fet, cal comentar que és una feina en què hem estat treballat, però que esperem que doni els seus fruits ben aviat a pesar de la crisi econòmica que plana en l’escenari. Aquest és l’intent, fruit de tota aquesta feina, de totes aquestes activitats en què la traducció té un eix vertebrador, el d’incorporar la Institució de les Lletres Catalanes a les xarxes de traducció europees existents. Si ja hem estat treballant amb l’Institut Ramon Llull en aquest camí (i aquest estiu ens deien que va caure Halma, aquesta xarxa alemanya dedicada a la traducció i a la poesia, suposem que per motius econòmics) és, precisament, perquè la fita ajudaria a assolir una mica més de solidesa a l’hora d’estructurar totes aquestes accions que passen al voltant de la traducció.

2.- Ajuts

Quan Itamar Even-Zohar parla de la subsistència dels sistemes literaris, parla justament d’aquesta planificació cultural que ha de tenir en compte tot un conjunt d’objectes per mantenir la força i la tensió d’una cultura literària. Naturalment, en el repertori literari juguen un paper crucial els textos que ens arriben (via traducció) d’altres cultures, textos que, en certa manera, són «manipulats» per satisfer les necessitats de la comunitat receptora. En aquest sentit, penso que la cultura catalana té aquesta gran sort de tenir una nòmina de traductors extraordinària, amb la formació que això representa, i amb la perspectiva d’obrir mons que també la traducció comporta. Per això la Institució de les Lletres Catalanes té programes d’ajuts directes a la traducció. El traductor és el primer informant dels valors d’una altra literatura, i és aquesta brúixola o periscopi que tenen alguns editors on els traductors troben aquesta manera d’incorporar en el propi catàleg i, per tant, en el fons, en la nostra cultura, en la cultura de recepció, aquestes formes d’interpretació textual, que no deixa de ser la primera feina que fan els traductors.

Hi ha dues modalitats dins de la línia d’ajuts a les lletres catalanes que proposa la ILC per a la traducció: a traductors directament o a editorials perquè editin. I ens trobem amb la situació que els traductors ens demanen que aquest gruix sigui més gros perquè ells puguin decidir què volen traduir, i els editors ens demanen que no donem els diners als traductors per traduir sinó que els els donem, a ells, per editar, perquè podrem trobar-nos amb un traductor que ha traduït una obra però que després no trobi un editor que la vulgui editar, amb la qual cosa, al final, per a la societat aquella feina que haurà fet el traductor serà invisible si no troba el canal a partir del qual donar-la a conèixer, que és, evidentment, l’editor.

Els ajuts els tenim, doncs, per als traductors i els editors. El que hem de fer nosaltres és poder fer de punt de contacte, és a dir, si valorem amb unes comissions, els ajuts, la incorporació de determinades obres, hem de fer valdre això, jugant la carta als editors de dir: és que necessitem que això que ja tenim traduït es publiqui. I aquesta feina sí que penso que ens correspon de fer-la. I al mateix temps no deixar només a les exigències de mercat les traduccions que un editor voldria traduir. I aquí em remeto a la consideració del traductor com a lector, com a intèrpret textual i font d’incorporació de riquesa d’altres literatures a la pròpia. És important que els ajuts siguin en aquest cas bicèfals: als traductors per una banda, i als editors per l’altra. I considero que, aleshores, la nostra feina ha de ser intentar donar ajuts a la traducció per tal que traduccions que considerem que és necessari que ocupin un lloc en la llengua catalana puguin realitzar-se i donar-se a conèixer, trobant la manera d’acompanyar l’editor a fer-les públiques.

En el decurs de la jornada s’ha esmentat diverses vegades l’existència i la necessitat de la re-traducció, les traduccions de textos ja traduïts, en aquesta mena de complex de Penèlope constant que fa que les traduccions necessitin ser retraduïdes, rejovenides, perquè la llengua soni com està vivint-se en aquest mateix moment i que, per tant, evidencia, també, com caduquen algunes traduccions i com és d’imprescindible anar rellegint els textos i anar re-actualitzant aquestes traduccions per fer-les una cosa viva.

Hem debatut sobre l’existència de les fílies personals i els autors preferits dels traductors a l’hora de proposar una obra a un editor o de demanar un ajut a una de les institucions que en concedeixen, l’equilibri entre tenir els clàssics i els autors moderns traduïts, i la necessitat de crear un cànon de la literatura universal i catalana. Les institucions han de fer aquesta feina, estic d’acord, però les Institucions la fan, aquesta feina (finançar els projectes d’edició de les obres imprescindibles de la cultura universal o catalana), encara que per a molta gent sigui invisible, i la fan moltes vegades en circumstàncies en què la traducció és un problema, però també n’hi ha d’altres. La Bel Olid plantejava la necessitat d’establiment d’un cànon, el cànon de la literatura catalana que ha de ser traduïda al món, quan, de fet, no ens posem d’acord ni tan sols per fer-lo aquí, és a dir, per fixar quin seria aquest «cànon de la literatura catalana».

Hi faig referència perquè fa uns anys la Institució de les Lletres Catalanes va enviar un qüestionari a través de les associacions d’escriptors, i que, per tant, va arribar a un gruix important de professionals del sector, per tal d’intentar establir quin és el cànon de la literatura catalana, i va ser contestat per un gruix de població minúscul en relació amb el gruix de població al qual es dirigia.

Parlar de cànon sempre és parlar d’una zona de tensió, de conflicte, i és interessant, però de vegades també és un  debat interessat, en el sentit que hi ha molts interessos creats al voltant d’aquest tema. Si no ens hem arribat a posar d’acord aquí, imaginem-nos per fer-ho traduïble a l’exterior. De tota manera, altres moments de la nostra història literària, com el Modernisme o el Noucentisme, que van intentar fer aquet exercici de mostrar la literatura catalana al món o incorporar la literatura del món al català fent una bona política de traduccions, sí que han intentat anar cobrint alguns dels aspectes de la literatura universal al català. Són aspectes controvertits i que, a més a més, s’han de compaginar amb d’altres com pugui ser, per exemple, i per citar un cas recent, l’intent de negociació amb el Govern Balear de la importància d’editar Ramon Llull, que a dia d’avui no està editat amb una edició crítica. Són molts pilars, molts fronts oberts, per als quals s’ha de treballar i intentem treballar a través de programes com aquests destinats a la traducció, tot i les limitacions, econòmiques, entre d’altres.

També intentaré trencar, ara, una llança a favor de totes aquelles persones que fan, i en el món editorial en tenim exemples i en el món de la traducció també, d’una fília, d’una obsessió personal, d’una seducció, d’un enamorament, un motor del qual ens en beneficiem al final molts o tots.

Jo en una altra vida he estat romanista, diríem, i recordo com a estudiant de Filologia beneir la possibilitat de tenir la traducció de la Chanson de Roland al català, o de tenir Chrétien de Troyes traduït al català, i això ho ha fet un editor que, perquè tenia best-sellers (i estic parlant de Jaume Vallcorba i estic parlant de Quaderns Crema o Acantilado després, i abans Sirmio), va poder oferir-nos traduccions de literatura medieval, perquè ell també era romanista i considerava que havia de fornir un determinat coixí cultural, en aquest cas romànic, a la literatura catalana. Per això feia traduccions al català d’aquestes grans obres de la literatura medieval, que no sé si arribaven als 200 exemplars de venda. De tots és sabut que ell deia que tenia el Quim Monzó i el Sergi Pàmies al catàleg i això li permetia, en determinats moments, poder publicar altres coses, però em fa l’efecte que aquest cas concret que estic esmentant permet d’exemplificar la idea de la qualitat, ja que s’hi pot resseguir una trajectòria amb èxit.

Però també reivindicaria, en aquest cas, la importància moltes vegades dels editors que s’impliquen més enllà d’aquesta pressió terrible, que ha consumit a molts, que és aquesta pressió econòmica que ha acabat donant lloc a un compte de resultats i no a un catàleg, o no ha permès a molts editors (molts ho comenten en petit comitè) acabar fent la feina que voldrien fer sinó la feina què s’han vist obligats a fer per aquest context en què estem, en què la rendibilitat econòmica immediata resulta tan determinant, i d’una manera tan dramàtica, que els ha acabat portant a prendre algunes decisions de les quals, probablement, no n’estan gaire satisfets. Segurament, i més en el cas en què hi ha diners públics implicats, si no hi ha un retorn públic, alguna cosa està passant, i no ens ho podem permetre. Però potser també hem de ser les institucions públiques les que ajudem a fer que traduccions bones que s’han fet i per les quals hem apostat i que s’han dut a terme acabin veient la llum i, si no ho podem fer d’una manera immediata amb una editorial comercial, doncs intentar trobar la manera a través d’altres canals i, en aquest sentit, penso que cal optar per les possibilitats que ofereix la xarxa, per donar a conèixer obres de qualitat que potser en un moment determinat mereixeran l’atenció d’algú altre i podran ser portades al paper, perquè entenc que al llarg del dia d’avui estem parlant sobretot de publicació en paper. Hi ha més vida, hi ha altres escenaris a part del paper. Jo crec que, en aquest sentit, podem trobar algunes fórmules que haurem d’explorar més i millor per aconseguir trobar un determinat equilibri.

Vull dir, però, això no obstant, que quan es demana un ajut a la traducció, d’un traductor, té més punts aquesta proposta si prèviament hi ha un acord amb una editorial, lògicament, que ja ha mostrat el seu interès per publicar-la, perquè, si no, la publicació d’un interès particular no tindria sentit en el marc d’una iniciativa pública.

Repassant dades, val a dir que l’any 2013 es van atorgar 22.785 euros a la convocatòria d’ajuts a traductors, i 62.500 euros a la convocatòria d’ajuts a editors per la traducció d’obres literàries al català; el 2014, les modalitats van tenir un lleuger augment per evidenciar el compromís de la ILC amb la traducció; així es van atorgar 25.000 euros a la modalitat de traductors i 75.000 euros a la d’editors.

3.- Dia Mundial de la Poesia

Una altra de les iniciatives que incorpora la traducció com a element estructural és el Dia Mundial de la Poesia, institucionalitzat per la UNESCO. La tria del dia 21 de març com el Dia Mundial de la Poesia fa que nosaltres seleccionem un autor, un poeta català, que fa un poema específicament per a aquesta data que és traduït a un gran nombre de llengües, en un joc de tornaveu poètic de gran extensió territorial (amb celebració d’Alacant a l’Alguer, i de la Franja a Puigcerdà), de manera que el Dia Mundial de la Poesia és un dia mundial en què se celebra la poesia i se celebra la poesia en aquesta diversitat lingüística. Amb la col·laboració de diverses entitats públiques i privades, se celebra una gran festa de la paraula i les lletres i es fomenta tot un seguit d’iniciatives, presencials i a través de la xarxa, arreu dels territoris de parla catalana, que originen l’adhesió massiva de gent que tradueix el poema a moltes llengües i que permet, després, en la celebració del Dia Mundial de la Poesia, un intercanvi lingüístic molt bonic.

Nosaltres ho fem amb un acte que fins ara s’ha vingut celebrant al Palau Robert, però potser enguany canviarem a un espai més ampli perquè els darrers dos anys no s’hi cabia! Resulta emocionant veure que tota mena de públic, públic jove, escolar, adolescent i també el gran públic, vol celebrar la poesia en aquesta diada en un acte on es produeix aquest contacte directe amb l’autor del poema escollit per a l’edició, i l’exercici multilingüe de recital de traduccions protagonitzades per les parelles lingüístiques i els traductors, gràcies a les quals el mateix poema, originalment en català, sona en una gran diversitat de llengües. A més a més, en altres àmbits com el de les escoles, aquesta iniciativa representa una feina important de visibilitzar el paper de la traducció i també de donar una oportunitat a molts nens que parlen llengües que no són les habituals de mostrar aquesta riquesa lingüística en igualtat de condicions. Tot, en conjunt, ajuda a fer d’aquest Dia Mundial una data celebratòria de la poesia però també de la llengua i del paper de la traducció.

Enguany, en celebrarem la vuitena edició que, des del 2013, disposa d’un espai propi al portal. La ILC encarrega el poema inèdit a un poeta diferent cada any i fa traduir-lo a vint llengües, per bé que es demana que si algú vol afegir- hi traduccions mitjançant el portal, ho pugui fer i la xifra acaba essent molt més important. De fet, en total acumulem traduccions dels poemes del DMP de fins a cinquanta llengües diferents.

4.- Portal de les lletres catalanes

El 30 de setembre, amb motiu de la celebració del dia internacional de la traducció, vam poder presentar la traducció castellana i anglesa dels continguts estables del Portal de les Lletres Catalanes, que amplia l’horitzó de voler contribuir a donar visibilitat a la força de la literatura catalana amb altres llengües. D’aquesta manera, gràcies a la traducció, hem obert fronts d’interès a altres usuaris. Tot i ser de creació tan recent ja acumulem unes 9.500 sessions en un mes, una xifra considerable per a un portal institucional. L’impacte del portal multiidioma, a més, es fa palès en la comparació d’analítiques que hi són consultables. Així, el resultat de la comparació amb els mesos anteriors a l’existència del portal en anglès i castellà seria, més o menys, que l’han visitat uns 500 usuaris més. Un parell de curiositats que tenen a veure amb la traducció: tenim entre 350-400 usuaris fidels als EUA i entre 30-50 usuaris que reporten visites mes a mes dels països següents: Alemanya, França, Portugal. I, a tall anecdòtic, els articles que va fer en Xavier Montoliu referents a Croàcia i la visita dels escriptors croats, més l’escriptora en residència, van generar 25 visites provinents d’aquest país:

http://lletrescatalanes.cat/ca/lletres-2-0/noticies/item/591-literatura-...
http://lletrescatalanes.cat/ca/lletres-2-0/noticies/item/592-literatura-...

També em sembla important remarcar que ha estat gràcies al conveni que hem signat amb la facultat de Traducció de la Universitat Autònoma de Barcelona, que hem pogut incorporar a la ILC estudiants en formació i donar-los la possibilitat de venir a realitzar unes pràctiques a la ILC. És així com Meritxell Català, estudiant del grau de Traducció i Interpretació ha traduït aquests continguts estables, respectivament al castellà i a l’anglès, que poden ser consultats a:

http://www.lletrescatalanes.cat/es/
http://www.lletrescatalanes.cat/en/

Una novetat puntual d’enguany, ha estat la creació –en el marc de la commemoració del Tricentenari–, del web Catalan Day (http://www.catalanday.cat/ca/) per donar a conèixer, entorn de la diada de Sant Jordi, la literatura catalana escrita entre 1714 i 2014 i que és consultable en anglès i castellà. D’altra banda, el portal Què llegeixes? va dedicar el concurs «La pregunta del dia» durant tot el mes de setembre, a preguntes relacionades amb el món de la traducció i dels traductors.

5.- Representativitat de la traducció en el Consell Assessor

No fa falta ni dir que la vertebració de la Institució de les Lletres Catalanes amb l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana o amb el PEN Català i amb l’Associació Col·legial d’Escriptors de Catalunya –les tres entitats articuladores del fet literari que tenen representació a la Junta de Govern i al Consell Assessor de la ILC– permet que de manera indirecta es pugui produir el suport a iniciatives com la corresponent a aquest Seminari o, en el cas del PEN, del projecte i revista Visat, per exemple, i evidenciar així tanta feina ben feta a favor de la traducció. Clau és el paper també d’aquestes entitats en la designació consensuada d’un representant de la traducció en el Consell Assessor de la ILC, la vocalia del qual escau actualment en el professor i traductor Joaquim Mallafrè.

La traducció, doncs, ens ocupa i ens preocupa. Si com va escriure l’Adrienne Rich –que l’enyorada Montserrat Abelló va traduir i, en conseqüència, va incorporar a la nostra literatura–, les paraules són mapes; aleshores ens calen els traductors que, com a intrèpids exploradors, esforçats cartògrafs i viatgers de professió, ens porten tresors a la nostra llengua que amplifiquen el nostre món i així el fan més extens, més ric, més valuós. Per tot això, mai no us donarem prou les gràcies. Moltes gràcies!