Contra la síndrome d'Orwell (El traductor com a pioner)

Quaderns Divulgatius, 52: XXII Seminari sobre la Traducció a Catalunya
Peter Bush

Vull començar aquesta conferència precisant que els punts de vista que expressaré a continuació són els d’un traductor i activista literari que pertany al món angloparlant. Un món en el qual el nombre total d’obres traduïdes a l’anglès es manté en menys d’un trist tres per cent, malgrat les arengues i exhortacions a traduir obres estrangeres de les persones que estem compromeses amb la traducció literària. Aquesta xifra disminueix dia a dia, a mesura que tanquen les llibreries independents i les petites editorials. Tinguin en compte que per cada èxit de vendes d’un Stig Larsson o un Zafón, hi ha cinquanta traduccions que lluiten per vendre més de cinc-cents exemplars.

Amb aquesta ridícula xifra del tres per cent a la mà, el traductor a l’anglès no té més remei que fer de pioner i obrir camí. ¿Qui va dir que els traductors som un grup sedentari? El pròxim dimarts estaré a Dublín per conversar amb Eda O’Shiel Sagarra sobre les nostres respectives traduccions de La plaça del Diamant amb motiu de la publicació en paper-back de la meva traducció; la setmana vinent aniré a Vic per parlar, juntament amb la meva dona, la Teresa Solana, sobre la traducció al castellà i a l’anglès de les seves novel·les (ella, també és traductora i es tradueix a ella mateixa); una setmana més tard, aniré als Estats Units i faré una gira de deu dies amb motiu del llançament d’El quadern gris de Josep Pla; a mitjan abril, em tocarà anar a Londres per parlar sobre la formació dels traductors en el Centres de Traducció Literària de la Fira del Llibre, on centenars de traductors, alguns de joves, d’altres d’experimentats, es reuneixen diàriament per participar en animats debats sobre com canviar l’actual panorama del món de la traducció. He de dir que la seva sola presència en aquest centre constitueix un signe esperançador sobre el fet que, en efecte, el canvi és possible: fa vint anys, això era impensable. Enmig d’aquests viatges, estaré fent la darrera lectura de la meva traducció de La vida amarga de Pla i veient-me-les amb l’editing d’Incerta glòria, que sortirà en anglès a la tardor. I és que, al meu parer, el lema dels traductors ha de ser: no ploriquejar, bellugar-se i, molt important, associar-se. I seguir traduint i trucant a les portes de les editorials amb les nostres idees.

L’aberrant xovinisme literari del món de parla anglesa s’explica sovint com el llegat de la insularitat monolingüe  i l’autosuficiència, l’altra cara de l’imperialisme britànic i nord-americà: «England shall rule the waves and we shall never be slave», com cantava jo alegrement quan tenia set anys a la meva escola de primària l’any 1953, mentre Isabel II era coronada i els nostres professors ens treien al carrer perquè saludéssim l’esdeveniment fent onejar la Union Jack. O com quan el neozelandès Edmund Hillary i el sherpa nepalès Tenzing van conquerir l’Everest i els nostres professors ens van portar al Savoy Cinema perquè veiéssim les seves gestes «britàniques» traslladades al cel·luloide. Tot i que aquestes dues anècdotes exemplifiquen en bona mesura com eren les coses a la Gran Bretanya a la dècada dels cinquanta, no expliquen del tot aquesta xifra insignificant del tres per cent en relació amb les traduccions.

La llengua anglesa ha crescut com un híbrid a través d’una història de conquesta, a partir de paraules procedents de les llengües de les colònies i la llengua dels conqueridors. I ha crescut a través d’èpoques en les quals la traducció era quelcom comú, de des Chaucer en endavant: els isabelins llegien els clàssics en llengua original i en traducció, i llegien en traducció el teatre espanyol i les obres en prosa espanyoles; els victorians anaven al teatre a veure sobretot obres franceses traduïdes, mentre que l’elit política feia servir el llatí i el grec clàssic per cartejar-se.

Als segles XIX i XX, les masses obreres i camperoles britàniques van anar a les colònies i a la guerra, es van barrejar amb els nadius i, en tornar, van portar les històries, la llengua i les experiències d’altres cultures. Els que van tornar, vull dir. Tres dels meus oncles van morir lluitant al nord de França durant la Primera Guerra Mundial: eren joves camperols que van morir al camps de batalla francesos. El meu pare va passar sis anys fora de casa, des del 1939 fins al 1945: es va allistar com a voluntari per lluitar contra el feixisme quan la República espanyola va ser derrotada. Va passar dos anys a França i quatre a l’Orient Mitjà fent d’infermer als hospitals militars del desert. Jo vaig néixer nou mesos després del dia del seu retorn, amb una precisió gairebé matemàtica.

El 1945, el meu pare va tornar al seu lloc de treball com a tipògraf d’una petita impremta de províncies. Vaig créixer, doncs, escoltant històries de guerra. Històries que parlaven de sang i destrucció, però també de les llengües que rudimentàriament va haver d’aprendre per comunicar-se amb els natius i els pacients: francès, grec, polonès, alemany, swahili i àrab. I diàriament el sentia també parlar de les conseqüències de la seva militància com a sindicalista. A l’igual que molts treballadors britànics, el meu pare es va trobar amb què el seu patró pretenia pagar-li el mateix sou que cobrava abans de la guerra per la mateixa setmana de feina de sis dies que es feia abans de la guerra, una setmana que normalment acabava la mitjanit de dissabte. Així, com milers d’altres treballadors, el meu pare va començar a organitzar-se, a negociar i a fer vaga: «nosaltres no vam lluitar a la guerra per tornar als anys trenta!», clamaven. De la meva mare, vaig escoltar, en canvi, una altra mena d’històries, les que parlaven de com intentar sobreviure al front intern, de les bombes que queien, del mercat negre i del racionament, i de com les meves germanes no van reconèixer el seu pare quan va tornar. Per la meva banda, el meu naixement va donar lloc a una gelosia que encara crema seixanta-set anys més tard. El pare absent i la mare només tenien ulls per al fill nounat, o almenys així ho sentia una de les meves germanes. Les ferides psicològiques de la guerra, ja siguin guerres entre nacions o guerres civils, són difícils de curar.

I totes aquestes històries sobre l’impacte de la política imperialista en la vida de les persones, em van ser explicades en l’anglès en què vaig créixer, un anglès que era un dialecte no estàndard de Lincolnshire, juntament amb l’anglès nord-americà que escoltàvem al cinema i amb l’anglès estàndard que sentíem a la ràdio, llegíem als diaris i parlàvem quan ens havíem d’adreçar al tipus de persones que parlaven anglès estàndard: els professors, els capellans, els metges, els periodistes, els editors... Els meus pares eren monolingües, però eren perfectament capaços de passar sense dificultat de l’anglès no-estàndard a l’anglès normatiu. El pare tractava constantment amb les formes de l’anglès estàndard en la seva feina, ja fos a les pàgines que componia o en conversa amb els periodistes i editors que havien escrit els articles. I automàticament canviava de registre quan parlava amb els seus companys de feina.

La mare parlava un anglès no-estàndard diferent, atès que procedia de Yorkshire, encara que el seu dialecte no era tan extens com els dels meus oncles i tietes que vivien a Sheffield, que encara feien servir el «thee» i el «thou». Així doncs, com la majoria d’anglesos de família obrera, vaig créixer amb una orella molt atenta a les diferències de l’idioma anglès en relació amb la classe social, la regió i el país. I semblava i era completament natural dir «we was» i «ain’t it, mate?» en un context, i dir «we were» i «isn’t that right» en un altre. No hi havia res, doncs, que predisposés en contra de la lectura de literatura traduïda o fins i tot de l’aprenentatge d’idiomes. En tot cas, la meva experiència en tant que nen que patia una forma atenuada de diglòssia, com la que patien milions de britànics, d’altra banda, podria ser interpretada com una primera aproximació al món de la traducció: el reconeixement immediat del valor afegit de la diversitat d’accents i dialectes dins la pròpia llengua materna. En el meu cas particular, aquest reconeixement es va fer més fort després de passar per l’escola primària i la secundària, primer, i per Cambridge i Oxford, després, i es va transformar en la voluntat de desafiar una cultura literària dominant que majoritàriament silenciava i ridiculitzava la forma en què els meus pares parlaven, així com els valors democràtics i culturals en què creien i pels quals van lluitar. I aquest repte va prendre forma al voltant de l’art de la traducció literària.

Els editors i els acadèmics sovint argumenten que hi ha dues senzilles raons que expliquen l’escassetat de traduccions a l’anglès. En primer lloc, que en anglès ja tenim prou per oferir de tot i per a tots els gustos literaris possibles en una llengua que és dominant a gran part del món. L’Índia, Austràlia, els Estats Units, la Gran Bretanya, les Antilles, la Guyana, Sud-àfrica, etc., produeixen prous escriptors de primer nivell per satisfer els lectors amb un estoc infinit de material de lectura amb sabor internacional: ¿per què anar a cercar-lo fora? Avui dia, podrien afegir el nombre creixent de novel·listes que no tenen l’anglès com a llengua materna i que fan un màster o MFA en Creative Writing i volen escriure les seves ficcions en anglès; o la primera o segona generació d’emigrats a països de parla anglesa i que escriuen en anglès sobre la seva primera cultura i l’experiència de la immigració. En segon lloc, l’escassetat de traduccions a l’anglès s’explica perquè, segons els editors, la traducció és, en ella mateixa, un problema: han de pagar drets per un llibre que no entenen, basant-se en els informes d’altres persones, han de pagar per la traducció i l’edició de la traducció pot ser costosa. ¿I com pot realment un editor monolingüe saber si el llibre és bo? A més, és més difícil obtenir ressenyes, i és possible que l’autor no parli anglès, la qual cosa dificulta també les gires o les entrevistes. A la dècada del 1990, fins i tot es deia que els noms estranys i impronunciables dels autors estrangers eren un obstacle afegit. En una ocasió, l’editor literari d’un diari dominical em va dir: «Goytisolo és un nom graciós, no, gràcies», quan vaig intentar que s’interessés per un assaig del Juan Goytisolo. Em pregunto què diran de Joan Sales, el nom del qual sona com el d’un personatge d’East Enders. Quan un respon que la traducció o els noms «peculiars» mai no són un problema per a ells quan venen els seus autors a països de parla no anglesa, o que hi ha molt pocs escriptors anglesos que parlin altres llengües i que aquest fet no constitueix un obstacle per les gires a l’estranger i les entrevistes, i que les traduccions de l’anglès dominen, de fet, les llistes dels llibres més venuts en un mercat mundial en què el percentatge d’obres traduïdes pot anar des d’un respectable 30 per cent (Espanya, Portugal...) fins a un extraordinari 80 per cent (Iran, Brasil...), aquests editors somriuen i tenen poc a dir, possiblement perquè se senten satisfets de ser un factor d’exportació tan rendible dins del que ara s’anomenen les indústries culturals. Per dir-ho més clarament, si bé l’actual indústria editorial internacional és propietat de Bertelsmann, Bonnier, Lagardère o Penguin-Random House, el contingut del que es publica encara reflecteix el ferri control exercit per l’imperialisme cultural anglosaxó sobre el que es llegeix a la majoria del món.

En aquest panorama, en els últims deu anys l’única espurna de llum ha estat l’èxit internacional de la novel·la negra traduïda a l’anglès. Al Regne Unit, aquest èxit ha anat acompanyat d’un fenomen similar que s’ha produït a través de la televisió, on actualment hi ha una insòlita moda pel noir adaptat de la ficció estrangera. Es tracta d’un veritable fenomen que fa que la literatura traduïda pugui arribar a un públic més ampli. Hi ha d’altres iniciatives pioneres, tot i que el seu abast no és tan gran, com la del New York Review of Books o Dalkey Archive Press, o Open Letter, o New Directions, o Archipelago als Estats Units, o Serpenta Tail i MacLehose Press al Regne Unit, que estan traient un gran nombre de traduccions d’autors clàssics i contemporanis, centrant-se en un públic lector més elitista i restringit, encara que en aquest àmbit també poden tenir grans sorpreses, com, per exemple, amb els tres guanyadors del Premi Nobel de Serpents Tail (Elfriede Jelinek, Kenzaburo Oé i Herta Müller), i MacLehose amb Stieg Larssen i, anteriorment, amb Peter Hoeg. El noir traduït pot, doncs, despertar l’interès dels lectors per altres gèneres literaris.

No obstant això, i per reprendre el fil del meu argument, hi ha un tercer factor en el món de parla anglesa que milita en contra de la publicació de traduccions literàries: la sospita envers el que és estranger i la indiferència envers el que és diferent que trobem entre les elits educades. En aquest cas, ens trobem al davant del que acostumo a anomenar «la síndrome d’Orwell».

Des que visc a Barcelona, m’he adonat que, a més de ser un bon escriptor, George Orwell és tot un heroi a Catalunya. Fins i tot té una plaça que porta el seu nom a Barcelona. Però, escolteu-me: Orwell representa el típic intel·lectual radical anglès educat a l’escola privada anglesa –Eton, en el cas d’Orwell–, que se sent obligat a fer alguna cosa per la “plebs”, com se sol dir, i, en particular, anar i barrejar-se amb la plebs i després informar l’elit de com és la plebs a través d’articles de premsa o reportatges.

El 1933, Orwell va publicar el seu primer llibre, Sense blanca a París i Londres, i es va barrejar amb els aturats bruts, pudents i sense filiació política que eren a l’atur com a conseqüència de la Gran Depressió; el 1937 va donar compte de les circumstàncies similars que havia trobat al nord d’Anglaterra en el llibre El camí a Wigan Pier. En la seva predilecció per compartir les dificultats dels pobres i els indigents, Orwell mai no ensopega amb persones amb idees, emocions o accions que s’elevin per damunt de la lluita més bàsica per la supervivència: es tracta d’una massa deshumanitzada, gairebé repel·lent, que necessita un salvador socialista. Com que Orwell és Orwell, aquests llibres que he esmentat estan en moltes més llistes de lectura que, per exemple, els relats d’Alan Sillitoe, uns relats que apropen molt més el lector a la humanitat que existia en aquests barris obrers (en el cas de Sillitoe, a Nottingham). Un any més tard, Orwell torna a la càrrega amb Homenatge a Catalunya a partir de les seves experiències a Aragó i Catalunya, tot i que, amb la guerra civil, Orwell ha d’acceptar que aquests soldats aficionats tenen algunes idees. No obstant això, la síndrome d’Orwell no té res a veure amb una nostalgie de la boue (o sigui, nostàlgia del fang) que l’escriptor pogués tenir, sinó amb el fet que la seva narrativa ve a ser la pedra de toc, el text canònic que s’ha de llegir si un és angloparlant i vol saber alguna cosa sobre la guerra civil espanyola per la raó que sigui. L’Homenatge a Catalunya és, per tant, una obra clau que ofereix una visió d’aquells temps que confirma una certa tradició heroica que, per descomptat, jo no vull negar. Tanmateix, anul·la i substitueix els relats diferents, complementaris i més matisats escrits en les llengües de la península ibèrica i que haurien de ser traduïts. És com si l’elit intel·lectual digués que podem confiar en el relat d’aquest home: ell és un dels nostres i ell interpreta Espanya i Catalunya d’una manera que s’adapta a la nostra visió d’Espanya: revolucionària, anàrquica, plena d’aficionats, de gent de sang calenta... Tant Homenatge a Catalunya com Per qui toquen les campanes, de Hemingway, són, entre altres coses i toutes proporcions gardées, una continuació del mite romàntic que Merimée i Bizet van iniciar al segle XIX. Com recordaran, Juli Soleràs, el gran personatge inventat per Joan Sales, ho expressa molt bé:

Però el que tenen de pitjor les guerres és que després se’n fan novel·les; pel que respecta a aquesta (que t’ho asseguro, és una guerra de merda com tantes), se’n faran unes novel·les particularment idiotes, d’un rosa i d’un verd molt pujats... Tu no, pobre Cruells; tu no ens afligiràs amb un mamotreto d’aquests. Però els estrangers... Tu no creus en el meu do de profecia i és una llàstima; perquè et podria dir, per exemple, que els estrangers faran de tota aquesta pasterada unes grans històries de toreros i gitanos.

No creguin que exagero. Hi ha quatre revistes que reflecteixen i donen forma a les actituds d’un important sector de la intel·lectualitat literària en el món de parla anglesa: The New York Review of Books, The London Review of Books (també hi ha versions d’Escòcia, Austràlia i l’Índia), The Times Literary Supplement i el suplement cultural del Guardian. Poden ser fantàstics, originals, divertits, inspiradors i informatius. Tant pel temps que fa que existeixen com per la profunditat dels seus articles i la lleialtat dels seus lectors, no hi ha res semblant al món hispà. No obstant això, poques vegades donen espai a coses estrangeres que no tinguin un ressò que els resulti familiar en el cas dels espanyols, i encara més en el cas de Catalunya. El TLS és, certament, més aventurer i fa ressenyes d’una gran quantitat de traduccions, i fins i tot de llibres que encara no s’han traduït. Tanmateix, al llarg dels anys un ha llegit en aquestes revistes literàries llargues ressenyes dels últims llibres de Margaret Atwood, Julian Barnes, Ian McEwan, Philip Roth (recentment, un article de vuit pàgines d’un llibre sobre Roth al LRB!), John Updike... Javier Marías és l’únic foraster nouvingut que apareix regularment en el seu cànon contemporani.

Dos dies després d’enviar el títol d’aquesta conferència a Ronald Puppo, el número de Nadal del 19 de desembre del NYRB va aparèixer a la nostra bústia amb un article de tres pàgines d’Adam Hochschild: «Orwell: homenatge a l’Homenatge». És un article excel·lent, ben escrit, que posa al dia el lector amb la informació més recent sobre Orwell a Espanya i que reinterpreta el seu relat de la guerra, on la part nord-est del país, sobretot Catalunya, es trobava enmig de la més transcendental revolució social mai no vista a Europa Occidental», i comenta que «l’edició americana estàndard –les vendes de la qual es compten, sens dubte, per milions– no reflecteix els canvis d’Orwell». Per exemple, relegant el relat de la lluita als carres durant el mes de maig i de les faccions que hi havia al bàndol republicà, a un apèndix. L’article de Hochschild és una altra celebració de l’heroic i inspirador Orwell: el nostre home a Barcelona i al front d’Aragó, completat amb la imatge de George i la seva dona al costat d’una metralladora a Osca. Tot això està molt bé, i tant a l’esquerra com és possible tractant-se dels Estats Units, però ¿on són les ressenyes o els articles en profunditat sobre les excel·lents traduccions d’obres catalanes i espanyoles, d’aquells que van patir la guerra? Quan Verso va publicar la traducció del primer volum de la magna obra de Max Aub sobre la guerra, en l’excel·lent traducció de Gerald Martin, aquesta va desaparèixer sense deixar rastre i Verso ja no va publicar res més. Ni el LRB ni el NYR han ressenyat cap de les dotze obres de Juan Goytisolo que s’han traduït en l’últim quart de segle, unes obres en les quals sovint es reflexiona sobre la guerra civil. Ni tan sols han ressenyat la seva autobiografia, que segurament és una de les dues grans autobiografies del segle XX escrites a Espanya, totes dues procedents de Barcelona. Perquè l’altra gran biografia a la que feia referència és, naturalment, El quadern gris. ¿Tindran més sort, a les revistes literàries, les noves traduccions de Rodoreda i Sales, i les primeres traduccions de Josep Pla?

Perquè, si en alguna cosa un traductor de l’espanyol o el català a l’anglès és un pioner, és sobretot en el fet d’aportar al món de parla anglesa una literatura que qüestiona la visió tradicional del món hispànic, en un intent de trencar la maledicció que la ficció traduïda sembla tenir per als lectors angloparlants. Segurament La plaça del Diamant és una de les millors novel·les que s’han escrit sobre l’experiència de les dones en temps de guerra, una novel·la narrada per Mercè Rodoreda amb la tècnica del flux de consciència que constitueix un tour de- force molt original. Colometa ens proporciona l’altra cara de l’heroisme orwellià a la capital de Catalunya i una altra perspectiva de les realitats de la revolució. Incerta glòria és també una obra mestra que ens presenta la guerra, l’anarquisme, el catolicisme republicà català, Barcelona i Aragó amb una varietat tal de matisos que la converteix en una tragicomèdia shakespeariana: el capità Picó és el Falstaff del front d’Aragó, amb un seguici de personatges, la majoria dels quals volarà pels aires, juntament amb els dostoievskians Cruells i Juli Soleràs. Soleràs és la figura literària més original que surt de Barcelona: l’humor salvatge i anàrquic de Sales i la seva despietada i gens romàntica visió de la guerra civil és el millor antídot contra la perspectiva orwelliana. Pensin, si no, en la buñuelesca escena del casament amb les mòmies a l’Aragó, o amb la de Soleràs, pixant per sota la porta del pis d’un notari de Barcelona, amb la filla del qual la seva tieta (o sigui, la tieta de la noia) el vol casar, després de passar la nit al barri xino. El quadern gris de Pla i La vida amarga són anteriors a la guerra civil, però aquestes obres no es van publicar fins a la dècada de 1960, i els irònics relats de Pla de la vida i la gent de l’Empordà, de Barcelona i de diferents ciutats d’Europa en la dècada dels anys 20, també són decididament antiromàntiques i antiheroiques, tot i que estan plenes d’una humanitat quotidiana i, en el seu cas, edificada a través d’una consciència i una ironia literàries extraordinàriament modernes, inspirades per Montaigne i Proust: agafin, si no, les seves descripcions dels paisatges costaners, l’hilarant relat que fa de les conferències que sentia a la universitat o el que pensa Pla de la monotonia d’una aproximació al coneixement institucionalitzada en la figura d’empollón, per citar les seves paraules. I Pla, Sales i Rodoreda són capaços d’abordar en la seva escriptura tots els nivells de la societat i la història del seu país i el seu continent, i de fer-ho sense condescendència o sense el predicible parti pris dels cànons anglesos de moda, que consideren que això només ho poden fer els escriptors de fora, és a dir, els seus escriptors. No he esmentat la Trini, la narradora de la segona part d’Incerta glòria, o el sexe (més ben dit, la manca de sexe) o els prostíbuls, o la sensualitat, sovint inadvertida, de Colometa: la forma en què aquests escriptors desemmascaren el mite de la passió mediterrània i breguen amb les tensions sexuals i les obsessions estan plenament influenciades per Freud & Co. O el seu ús del català, que és plenament modern, segur i expansiu, i que demostra que han après de memòria l’exhortació que Paul Valéry va fer als escriptors en català d’escriure en prosa i no pas poesia noucentista per assegurar la supervivència de la llengua.

El número del 15 de novembre del TLS inclou una ressenya inusualment llarga, de dues pàgines, sobre el tema de la memòria històrica a Espanya: Felipe Fernández-Armesto escriu sobre l’obra de Jeremy Treglown Franco’s Crypts: Spanish Culture and Memory since 1936. Com era d’esperar, es diu que l’«objectivitat d’un estranger és saludable», i encara que Fernández-Armesto es mostra «decebut per l’omissió de treballs en català i gallec», no entra en detalls i ens deixa amb Javier Cercas, Manuel de Lope i Antonio Muñoz Molina, segons ell exemples de bones obres. Fernández-Armesto és, com de seguida comprovaran, un brillant historiador capaç d’escriure coses com aquesta (i cito textualment): «és sorprenent que el franquisme no hagi reviscut o s’hagi convertit en una alternativa política seriosa. Amb els secessionistes campant per Catalunya, l’economia espanyola estancada i agonitzant, la impietat triomfant i el consumisme que corroeix els valors tradicionals, seria comprensible que es produís el retorn de la reacció conservadora». ¿Realment Fernández- Armesto no coneix el discurs sobre la indivisible unitat de l’Espanya eterna impulsat per Aznar i el seu grup d’acòlits, un discurs que aquesta mateixa setmana Rajoy ha fet seu en el debat sobre l’estat de la nació?

Hi ha moltes casualitats en el paper de pioner del traductor pel que fa a les obres que tradueix. No és que ara vulgui donar un gir copernicà al meu argument, com si hi hagués coses que fossin inevitables, però els llibres amb els quals acaba treballant un traductor professional de l’anglès arriben sovint per camins ben diferents: el paper de les institucions culturals, com el Ramon Llull, és essencial en el pacient festeig d’editors de Nova York i Londres, tant pel que fa a les idees i les propostes com a les subvencions que s’atorguen per a la traducció i la promoció dels llibres; els traductors també poden dur les seves propostes als editors, que poden o no acceptar-les, perquè, malgrat tot, hi ha editors que volen trencar les barreres a la literatura estrangera. Un traductor anglès o nord-americà ha de treballar en col·laboració amb els organismes culturals i les editorials, i sempre ser proactiu. Quan vaig venir a viure a Barcelona, i d’això ja fa onze anys, jo volia traduir la literatura catalana i volia traduir més clàssics, així com obres contemporànies, que sempre he intentat traduir: I ho vaig aconseguir, de manera fortuïta en alguns casos i, en d’altres, com a resultat d’un conjunt de col·laboracions. No obstant això, en el meu cas sento que he estat seguint les petjades de David Rosenthal en un moment en què és possible crear, en anglès, la presència d’un corpus substancial de literatura en català, amb una visibilitat que no es va poder arribar a assolir als anys 1970 i 80, i sento també que no estic sol: hi ha un grup de traductors que actualment hi estan treballant: Julie Wark, Martha Tennent, Marie Anne Newman, Laura McGloughlin, per esmentar alguns noms.

Com els deia, avui dia les coses han canviat força. Actualment hi ha diversos màsters en traducció literària al Regne Unit –encara que la majoria dels estudiants no tenen l’anglès com a llengua materna– i MFA en què la traducció literària juga un important paper als EUA. San Francisco té un pròsper centre dedicat a l’art de la traducció literària, i a Banff, a les Rocky Mountains, hi ha un innovador centre de traducció literària. La Biblioteca Lilly de la Universitat d’Indiana, a Bloomington, disposa d’un impressionant arxiu de manuscrits de traductors literaris i actualment és la seu de l’Associació Americana de Traductors Literaris.

Quant a l’acceptació acadèmica de la traducció literària com a forma d’art i com a activitat acadèmica, s’han aconseguit alguns progressos. En el primer estudi d’avaluació de recerca al Regne Unit, un estudi governamental per decidir com dividir els fons de recerca, la traducció literària va sortir molt mal parada. Per exemple, les meves traduccions van ser presentades per la Universitat de Middlesex com a part de l’oferta de Llengües Modernes i van obtenir zero punts. Coincidentment, les novel·les de W. G. Sebald van ser presentades per la Universitat d’East Anglia al panell de la literatura alemanya i van aconseguir igualment zero punts! Cinc anys més tard, quan estava a la Universitat d’East Anglia, les meves traduccions i les traduccions de les novel·les de Sebald es van presentar com a part d’un pack d’Anglès i Escriptura Creativa i se’ls va atorgar una qualificació alta, en la qual es va considerar l’element de la traducció per ser innovador i original. No obstant això, la proliferació dels estudis de Traducció i Teoria de la Traducció ha donat lloc a una disciplina que curiosament es distancia de la pràctica. La capacitat de traduir gairebé mai no és un requisit en les descripcions dels llocs de treball destinats a catedràtics d’Estudis de Traducció, on la teoria, els mètodes d’investigació i la lingüística aplicada són el més valorats, mentre que cap universitat no contractaria un professor de Creative Writing que no fos un escriptor reconegut. Els traductors necessiten escriure com els escriptors que estan traduint; privilegiar la teoria és negar la consciència crítica necessària en la pràctica, una consciència que ha de ser molt més gran del que actualment és en la teoria de la traducció. Jo simplement defenso la necessitat d’una church més àmplia que inclogui alguns departaments de traducció, on la pràctica de la traducció i l’estudi d’aquesta pràctica han de ser fonamentals. Als teòrics els agrada descriure els «girs» en els Estudis de Traducció. Ara és el moment per fer un «gir» cap a la pràctica i posar l’erudició al servei de la pràctica. Josep Pla ho resumeix molt bé en dues entrades a El quadern gris:

21 de febrer, divendres. – Alexandre Plana m’aconsella de fer un exerci literari seriós: em proposa de traduir un llibre francès realment difícil. Em sugereix L’Écornifleur de Jules Renard. El títol de la novel·la ens embranca en una inacabable discussió. ¿Què vol dir? ¿Es pot traduir «L’Écornifleur» per «El tastaolletes»? No és pas ben bé això, és clar... Traduir és una feina endimoniada, dificilíssima, però jo comprenc que és útil. Útil, sobretot, per conèixer una mica la pròpia llengua.
22 de febrer – A la biblioteca treballo en la traducció de Renard. Es difícil. No ho hauria dit mai. M’avergonyeix de veure’m voltat de tants diccionaris. És excessiu. Però això em fa comprendre la felicitat de les persones que es dediquen a l’erudició. Com deuen gaudir furetejant papers, voltant-se de quilos i quilos de llibres! Quina deliciosa vida la d’aquests erudits!

Pla ho resumeix molt bé: per ser traductor literari, cal dominar la pròpia llengua, escriure com un escriptor i saber com investigar com un erudit.

A l’agost, per motius personals, la meva família i jo anirem a viure a Oxford. Tinc la intenció de seguir traduint el millor de la literatura catalana i espanyola (i de la francesa i la portuguesa, si tinc el temps). Tenint en compte l’actual onada de traduccions d’obres importants en anglès i l’actual context històric de lluita per la independència, és indubtable que a tot el món de parla anglesa hi haurà un desig de conèixer una part essencial de la cultura literària europea de el segle XX: Caterina Albert, Mercè Rodoreda, Josep Pla i Joan Sales haurien de ser tan familiars com Colette, Joseph Roth o Thomas Mann. Sense oblidar, però, que si bé llegir els clàssics, que són un valor segur, és imprescindible, llegir i traduir els autors contemporanis és, a més d’una saludable manera de conservar-se jove, la millor aposta de futur per a qualsevol literatura.