Importem cultura, exportem cultura

Quaderns Divulgatius, 52: XXII Seminari sobre la Traducció a Catalunya
Simona Škrabec

Si parlem dels traductors com a pioners de la cultura, m’atreviria dir que el meu cas és extrem, tradueixo entre dues literatures minúscules que no han tingut abans pràcticament cap mena de contacte. Pel que fa la literatura eslovena, no només a Catalunya, sinó directament a Espanya, es pot comptar amb els dits d’una mà les obres que s’hagin traduït abans de les meves pròpies traduccions. I a l’inrevés també, excepte alguna novel·la de Rodoreda que al seu temps va tenir molta difusió, en eslovè pràcticament no s’havia publicat cap obra catalana. Així que parlant honestament realment no sé com es fa el tracte amb els agents literaris o amb les editorials de manera habitual. Fa pocs dies m’ha passat per primera vegada que una editorial de Madrid em va contactar dient que voldrien traduir un autor eslovè i vaig pensar, ah, les coses poden ser així de senzilles quan es tracta d’autors que l’editor coneix... Per aconseguir la publicació d’una traducció a vegades passen anys abans de trobar un interlocutor, tenint evidentment l’obra traduïda i a punt. En aquest àmbit sempre m’he hagut d’afrontar amb un buit enorme, tant en cas de les traduccions a l’eslovè com al català. Allò que passa és no només que l’autor que vols traduir no és conegut, sinó que no existeix tampoc res amb què podries relacionar aquest autor, cap mena de referència prèvia. No puc dir: «S’assembla a aquest altre escriptor o a aquesta obra» perquè no hi ha res amb què comparar-ho. És a dir que sempre em trobo davant de la necessitat de triar una obra que haurà de funcionar sola.

Realment podria dir que he fet tots els papers de l’auca: he traduït, he escrit introduccions, he preparat i organitzat gires i presentacions, faig també crítica literària en els diaris... És pràcticament impossible fer només una sola cosa quan et dediques a les literatures petites. L’especialització en el meu cas, malauradament, és impossible.

L’inici de la meva trajectòria com a traductora coincideix a Eslovènia amb un canvi enorme. Eslovènia tenia dins de Iugoslàvia unes editorials gegants, estatals. Amb la independència es va produir en el sector un canvi radical. Tots els gegants editorials van morir de cop i jo vaig començar a traduir, en un període de gran efervescència i de ganes de canviar les circumstàncies. Una història d’èxit podria ser per exemple l’editorial Študentska Založba, que vol dir literalment «editorial estudiantil», és a dir les Publicacions de la Universitat de Ljubljana. En aquells anys de canvi de règim es va desenvolupar al voltant d’un petit nucli de gent de vint-i-cinc a trenta anys una iniciativa editorial que va saber aprofitar molt bé les possibilitats del moment. Aquests joves editors van saber treure partit del fet de pertànyer a una universitat i tenir així uns recursos propis. En lloc de destinar-los només a l’edició de llibre acadèmic, van crear una col·lecció nova, «Beletrina», que tenia com a propòsit editar obres originals i traduccions de tots els gèneres que poguessin ser interessants i innovadores per al lector actual. Els editors van saber organitzar un catàleg impressionant i alhora van aprofitar també altres ajuts disponibles, tant dels països d’on prové l’obra, com sobretot les convocatòries de la Unió Europea. És en aquesta col·lecció on van sortir les meves traduccions de Moncada, Cabré, Barbal i Villalonga, totes amb els ajuts europees i sense participació de l’Institut Ramon Llull, per exemple. Es tracta d’uns llibres molt ben acabats. La portada sempre és feta per un dissenyador que li deixen les mans lliures i l’edició és realment molt acurada. Però sobretot cal subratllar el seu esperit de voler fer llibres diferents, llibres que interessen els lectors d’ara, que desperten un interès intel·lectual viu. Si examinem el catàleg amb una mica de deteniment, podem reconèixer-hi també la consciència que cal construir els ponts perquè les cultures més petites puguin entrar en contacte directe. En aquest cas no vaig tenir cap problema de convèncer ni els lectors ni els editors que Catalunya existeix. Un autor que va tenir, per exemple, molt d’èxit a Eslovènia és Bernardo Atxaga perquè el País Basc i Eslovènia són aquells països minis, molt rurals encara, molt castigats per les guerres, per les divisions internes i tensions. Atxaga va arribar a despertar molt d’interès, recordo una presentació seva a la qual vaig assistir i la sala va ser plena de gom a gom com aquesta avui. Crec que és perquè es podrien establir aquests ponts molt directes que permeten als lectors entendre les circumstàncies de l’altre país. Però aquestes edicions són possibles només gràcies als diners institucionals, perquè si haguéssim de seguir les regles del mercat... amb dos milions d’habitants, no de lectors, qui pot vendre prou llibres per justificar una edició com aquesta?

L’altre cas, el camí de l’eslovè cap al català, podria ser la traducció de Boris Pahor. Aquest és potser el llibre que m’enorgulleixo més d’haver-lo aconseguit fer i publicar. Boris Pahor és un sobrevivent de camps de concentració nazis i viu a Trieste, és a dir fora de les fronteres de l’estat d’Eslovènia. El seu camí cap a l’escriptura i també cap al reconeixement dins del seu propi país va ser molt tortuós. A vegades és difícil traduir una obra no perquè sigui difícil trobar l’editor o perquè la llengua en sí sigui difícil, sinó pels continguts que transmets. La novel·la Necròpolis la vaig traduir set o vuit anys abans de la traducció a l’espanyol, i va ser molt difícil de trobar l’editor. És editada per Pagès de Lleida, però abans vaig haver d’anar trucant de porta a porta i a més, encara ara és difícil trobar-la ja no a les llibreries, sinó fins i tot a les biblioteques. Però l’experiència més xocant que he tingut amb aquesta obra és la participació en alguns clubs de lectura en les biblioteques públiques de Barcelona on m’he trobat amb els lectors que m’han dit que no l’han pogut acabar. La visió de Boris Pahor del que era la repressió feixista i nazi és cruel, no és gens matisada. No estem acostumats a veure aquests esdeveniments amb tots els colors que ell li posa. La seva narració dels fets és l’explicació de per què Pahor no ha tingut èxit a Espanya, no és perquè estigui mal traduït o perquè provingui d’una llengua petita, sinó que per poder- lo realment comprendre es necessitaria haver conegut tot aquest entorn. Necessitaríem un discurs públic elaborat de què ha significat el nazisme. Es necessitaria una visió molt més complexa de la Segona Guerra Mundial perquè aquest autor pogués ser un referent, i això, és clar, no ho pots fer sol.

De totes maneres, coneixent les obres d’aquestes dues cultures, l’eslovena i la catalana, es poden descobrir uns paral·lelismes absolutament increïbles. Per exemple la fotografia que hi ha a la portada de l’edició eslovena de Pedra de tartera representa una gran família en la qual només hi ha dones, és una fotografia real d’una família eslovena on només hi veiem el pare i llavors tot de dones, filles, tietes, nebodes, vés a saber... Barbal escriu una història sobre les dones lluitadores que aguanten les pressions d’una guerra en solitari i s’acaben tancant dins seu –i això és una història que podria ser escrita per una autora eslovena. No em cal triar unes obres concretes procurant que s’adaptin a la visió de l’altre país perquè les grans obres catalanes de la postguerra, i també la poesia, ja funcionen tal com són, estan immediatament compreses perquè les situacions històriques realment podem dir que són paral·leles.

Pel que fa la difusió de la literatura eslovena cal esmentar un altre entrebanc important. En general, tothom arreu del món està convençut que la «literatura eslava» existeix com un tot, i això és una mica com pensar que existeix l’Àfrica «negra». És a dir que ens imaginem el món eslau com un territori que existeix més enllà de les fronteres del món conegut, en una regió enorme perduda en les planúries de l’Est i sobre la qual no ens sabem res. Recordo que vam organitzar unes jornades sobre la traducció des del PEN Català sobre les traduccions de la literatura russa i vam decidir posar el títol al debat «Des de Tolstoievski als nostres dies», crec que no cal explicar per què ja que mai sabem si Guerra i pau l’ha escrit Tolstoi o bé, tanmateix, Dostoievski. Un altre exemple podrien ser els cursos universitaris que són fàcils de trobar arreu d’Europa on els esmentats clàssics russos com Dostoievski o Tolstoi entren en el mateix curs que, per exemple, Ivo Andrić. Què poden tenir en comú uns autors russos del segle XIX amb un autor iugoslau, o millor dit bosnià, que va guanyar el premi Nobel en 1948. Bàsicament res, excepte que l’arrel de les seves llengües té una base comuna i això és tot. És a dir que el marc en el qual estem rebent totes aquestes obres és un marc mal construït i inconseqüent, ens falten els referents més bàsics, ens falta una visió històrica, ens falta poder emplaçar els escenaris i també les vides d’aquests autors en una regió geogràfica concreta... Així que no tenim cap estructura que ens pugui servir de base per anar col·locant cada peça al seu lloc corresponent.

Amb les traduccions com les meves, que escapen d’aquests camins establerts i afegeixen noms i països completament desconeguts, el que estem fent no és només afegir unes pinzellades aquí i allà, sinó que estem reestructurant la manera com es veu tot el panorama de la literatura europea. I sobretot ens preguntem fins on pot, de fet, arribar el concepte de la literatura europea. I en aquest àmbit hem de pensar en traductors com per exemple Monika Zgustova i tot el que ella va fer per traduir la literatura txeca, o el que fan els traductors del polonès, que per sort en tenim uns quants, etc. Estem davant d’unes literatures extremadament potents, que són molt poc conegudes aquí. Una barrera pràcticament impossible de superar és el fet que totes aquestes llengües –i quan estem parlant del polonès o l’hongarès realment no podem pensar en una llengua o literatura «petita»– estem davant d’unes llengües que no estan dins del sistema universitari.

A Catalunya sí que es pot estudiar polonès, encara que d’una manera prou restrictiva, però txec em sembla que no i per no parlar ja de totes les altres llengües. I l’hongarès com que no és ni una llengua eslava, ni germànica, ni romànica no hi ha ni departament on aquests estudis podrien ser inclosos. Aquestes estructures heretades dels segles passats de com ha de ser una universitat avui dia no funcionen, realment crec que no funcionen. I els traductors el que estem fent és moure les parets, sacsegem l’acadèmia no només perquè es puguin llegir coses noves, sinó també perquè puguem veure el món d’una altra perspectiva i donar importància a les coses que suposadament no en tenen.

Treballar amb les cultures petites significa que falten tots els marcs de treball que una cultura gran et pot oferir. Si a Eslovènia s’organitza un taller de traducció, vindrà un anglès, un xilè i un alemany, que entre ells no tenen res en comú, i la trobada difícilment servirà per crear cap mena de referents o de grups de treball. Constantment et trobes aïllat i has de ser capaç d’avançar tot sol. I quan et pregunten com en aquestes circumstàncies s’aprèn la llengua per poder traduir obres literàries... Doncs, s’aprèn. I també si vols portar un autor i organitzar una presentació d’un llibre acabat de publicar, el més probable és que també et trobis tot sol. Fer tots els papers de l’auca significa exactament això que fins i tot has d’assumir el paper de promotor i arromangar-te per trobar diners per pagar hotels i bitllets d’avió i pensar en quines fires o debats o congressos els autors que has traduït podrien aparèixer. L’única facilitat que m’he trobat són les convocatòries d’ajuts específics que poden cobrir costos, però mai ningú m’ha donat a disposició una secretària o un agent per organitzar cap trobada o establir cap relació...

Però la meva postura és sempre la mateixa, un traductor que treballa en aquestes circumstàncies no es pot permetre plorar o gemegar. De debò que no ho feu mai, per molt difícils que siguin els inicis. Tot es pot fer, en el fons, si tens un propòsit, si creus que hi ha projectes en els quals val la pena invertir al teva energia. Hi ha, de totes maneres, un altre fet positiu en relació amb les cultures petites i arraconades i és que és més fàcil tenir el tracte directe amb els autors, amb els grans autors d’aquestes literatures. Drago Jančar, per exemple, està traduït a una desena de llengües, molt venut a Alemanya i ho comença a estar a França, però si jo el truco, vindrà. I no m’imagino que això ho poguessis fer amb un autor anglès o francès d’èxit. Aquesta immediatesa que aquestes cultures permeten compensa a vegades la falta d’infraestructures.

He fet fins ara certament bastantes traduccions de les obres catalanes a l’eslovè, però encara m’agradaria poder afegir si més no algun títol de Mercè Rodoreda. I sé que això serà especialment difícil precisament perquè Rodoreda sí que està traduïda. Aquest és un altre cas que hem d’esmentar en relació amb les petites cultures. Quan ja n’hi ha una traducció, i l’abast d’una llengua és molt petit, què fas? Diria que realment molt rares vegades tens la possibilitat de tornar-ho fer. El cas de La plaça del Diamant en eslovè és bastant flagrant perquè el traductor, que evidentment no sabia català, va canviar per exemple el color de cabells de la Colometa que en aquest cas és pèlroja. Com que ella en català és «rossa» i «rosso» en italià és vermell, doncs... I hi ha una escena que no sé si recordareu en la qual Rodoreda descriu la protagonista tota vestida de blanc, tota innocent –i resulta que aquesta noieta en eslovè us l’heu d’imaginar amb els cabells panotxes. És cert que han passat vint o fins i tot vint-i-cinc anys de la publicació d’aquesta traducció, però tanmateix és molt difícil proposar a un editor de tornar a traduir un títol que ja existeix i és disponible en totes les biblioteques del país. També Mirall trencat està traduït i diria que aquesta també és una traducció més aviat circumstancial. Així que amb Rodoreda no tinc davant meu aquell terreny verge com en cas d’altres autors catalans. No sé quan Rodoreda i jo ens trobarem, però espero que un dia sí que ens trobarem. Perquè això de traduir, això ho heu de saber, és una relació molt intensa. Si més no a mi em passa que acabo vivint amb els autors, i parlant amb ells, i segons com em sembla que em faig més amiga dels autors que tradueixo que de persones reals.