Caràcters, núm. 67, primavera de 2014
Adolf Beltran
De l’assagisme de Tobies Grimaltos ja n’havíem tingut algun tast anterior en llibres com ara Idees i paraules. Una filosofia de la vida quotidiana (2008) o El solatge del temps (2011). Sabíem que, a l’hora d’escriure, la seua no és una actitud «professional», en el sentit de convertir la condició d’especialista en una mena de talaia remota des d’on mirar-se el món. Tampoc no és la seua l’actitud d’un filòsof disposat a elucubrar sobre el no-res. Grimaltos, catedràtic de filosofia, és sobretot un escriptor que fa servir l’instrumental acadèmic d’una manera extremadament subtil, un assagista en el camí de Montaigne o Fuster. I és per això que és modern.
«Som moltes coses en la vida», escriu al pròleg del seu nou llibre, «com moltes són les coses que fem i les que ens passen, els territoris que ocupem en diferents moments. Nosaltres, cadascú, ens reconeixem múltiples i polièdrics i els altres s’entesten a constrènyer-nos en una sola identitat. Aquesta és la lluita, tots tenen o volen tenir de nosaltres només una imatge, volen incloure’ns únicament en una categoria, i nosaltres considerem qualsevol d’aquestes classificacions una mera vista parcial del que som. I del que hem sigut també.»
D’aquí el títol de Vista parcial amb què ha recollit aquestes cinquanta-tres peces breus d’escriptura diàfana que discorren per territoris d’una quotidianitat plena d’estímuls. Perquè la vida, en el recorregut que l’autor fa en aquest llibre delicat i intens, és una font permanent de suggeriments i d’incitacions. De la informàtica o el futbol a la corrupció política, de la identitat de poble a l’endogàmia universitària, passant pel drama d’una generació de joves que no havien de renunciar a res i ara es veuen abocats a no aconseguir res, qualsevol cosa, qualsevol fet, és una bona excusa per a pensar amb una predisposició quasi infantil. «La meua hipòtesi és que naixem filòsofs i anem deixant de ser-ho a mesura que creixem i a poc que ens descurem», escriu en un dels assaigs més extensos, i més interessants, d’aquest recull, per a concloure que «la missió del filòsof és continuar preguntant».
He dit que Grimaltos és modern, i potser caldria explicar-ho més. L’autor reflexiona i dubta, o posa en dubte, amb una intenció moderna, perquè els seus temes ho són i perquè explícitament es desmarca del dubte absolut i de la desconstrucció postmodernista –«Perdoneu-me si insistisc, la veritat existeix», titula un dels seus textos–, però també dels «embalsamadors de pensaments», sobre els quals assegura: «Em fa la sensació que als que els agrada pensar no els agraden les etiquetes –no els agrada que els en posen, almenys– i als amants de les etiquetes no els agrada pensar».
Fidel al seu plantejament «metodològic», Grimaltos evita de fer-se etiquetar. «Darrerament, a alguns els ha pegat per acusar-me de racionalista moralista –o per honorar-me amb aquest qualificatiu, que no sé ben bé si es tracta d’una cosa o de l’altra», diu en un dels passatges del llibre. «No sé tampoc si això comporta dir que sóc un intel·lectualista moral, però alguns també m’ho han atribuït, això. No ho sóc. Pense que la realització del mal és compatible amb el coneixement del bé. Conèixer el bé no és condició suficient per a fer-lo i el mal no és únicament fruit de la ignorància».
Amb allò que sí que es troba còmode el nostre autor és amb l’escepticisme. I amb la «finesa conceptual», que reivindica en argumentar que «dir que la veritat existeix no és un símptoma de dogmatisme» perquè «si no s’estableix la distinció entre veritat i falsedat, és possible dubtar? És possible cercar?» I aplica aquesta finesa conceptual en els textos menys «filosòfics» del volum. Per exemple, quan constata com la crisi ha trastocat tantes coses i apunta: «Alguns polítics, per tal que no els acusen de mentir o de trencar les seues promeses, s’han convertit en experts de la literalitat. Diuen coses com: “Ara com ara no tinc la intenció de…”, i és això justament el que volen dir: que en aquest moment no tenen la intenció de fer una determinada cosa; no hi ha, doncs, cap garantia que demà no la faran».
Adolf Beltran
De l’assagisme de Tobies Grimaltos ja n’havíem tingut algun tast anterior en llibres com ara Idees i paraules. Una filosofia de la vida quotidiana (2008) o El solatge del temps (2011). Sabíem que, a l’hora d’escriure, la seua no és una actitud «professional», en el sentit de convertir la condició d’especialista en una mena de talaia remota des d’on mirar-se el món. Tampoc no és la seua l’actitud d’un filòsof disposat a elucubrar sobre el no-res. Grimaltos, catedràtic de filosofia, és sobretot un escriptor que fa servir l’instrumental acadèmic d’una manera extremadament subtil, un assagista en el camí de Montaigne o Fuster. I és per això que és modern.
«Som moltes coses en la vida», escriu al pròleg del seu nou llibre, «com moltes són les coses que fem i les que ens passen, els territoris que ocupem en diferents moments. Nosaltres, cadascú, ens reconeixem múltiples i polièdrics i els altres s’entesten a constrènyer-nos en una sola identitat. Aquesta és la lluita, tots tenen o volen tenir de nosaltres només una imatge, volen incloure’ns únicament en una categoria, i nosaltres considerem qualsevol d’aquestes classificacions una mera vista parcial del que som. I del que hem sigut també.»
D’aquí el títol de Vista parcial amb què ha recollit aquestes cinquanta-tres peces breus d’escriptura diàfana que discorren per territoris d’una quotidianitat plena d’estímuls. Perquè la vida, en el recorregut que l’autor fa en aquest llibre delicat i intens, és una font permanent de suggeriments i d’incitacions. De la informàtica o el futbol a la corrupció política, de la identitat de poble a l’endogàmia universitària, passant pel drama d’una generació de joves que no havien de renunciar a res i ara es veuen abocats a no aconseguir res, qualsevol cosa, qualsevol fet, és una bona excusa per a pensar amb una predisposició quasi infantil. «La meua hipòtesi és que naixem filòsofs i anem deixant de ser-ho a mesura que creixem i a poc que ens descurem», escriu en un dels assaigs més extensos, i més interessants, d’aquest recull, per a concloure que «la missió del filòsof és continuar preguntant».
He dit que Grimaltos és modern, i potser caldria explicar-ho més. L’autor reflexiona i dubta, o posa en dubte, amb una intenció moderna, perquè els seus temes ho són i perquè explícitament es desmarca del dubte absolut i de la desconstrucció postmodernista –«Perdoneu-me si insistisc, la veritat existeix», titula un dels seus textos–, però també dels «embalsamadors de pensaments», sobre els quals assegura: «Em fa la sensació que als que els agrada pensar no els agraden les etiquetes –no els agrada que els en posen, almenys– i als amants de les etiquetes no els agrada pensar».
Fidel al seu plantejament «metodològic», Grimaltos evita de fer-se etiquetar. «Darrerament, a alguns els ha pegat per acusar-me de racionalista moralista –o per honorar-me amb aquest qualificatiu, que no sé ben bé si es tracta d’una cosa o de l’altra», diu en un dels passatges del llibre. «No sé tampoc si això comporta dir que sóc un intel·lectualista moral, però alguns també m’ho han atribuït, això. No ho sóc. Pense que la realització del mal és compatible amb el coneixement del bé. Conèixer el bé no és condició suficient per a fer-lo i el mal no és únicament fruit de la ignorància».
Amb allò que sí que es troba còmode el nostre autor és amb l’escepticisme. I amb la «finesa conceptual», que reivindica en argumentar que «dir que la veritat existeix no és un símptoma de dogmatisme» perquè «si no s’estableix la distinció entre veritat i falsedat, és possible dubtar? És possible cercar?» I aplica aquesta finesa conceptual en els textos menys «filosòfics» del volum. Per exemple, quan constata com la crisi ha trastocat tantes coses i apunta: «Alguns polítics, per tal que no els acusen de mentir o de trencar les seues promeses, s’han convertit en experts de la literalitat. Diuen coses com: “Ara com ara no tinc la intenció de…”, i és això justament el que volen dir: que en aquest moment no tenen la intenció de fer una determinada cosa; no hi ha, doncs, cap garantia que demà no la faran».