Poetari, núm. 5, juliol-octubre de 2014
Àlex Broch
I.
Que en tres mesos –de març a maig– la traducció de Fulles d’herba de Walt Whitman, feta per Jaume C. Pons Alorda, i amb més de 2.000 exemplars venuts, hagi arribat a la tercera edició vol dir moltes coses. La primera i ben clara és que era un llibre esperat. O, en tot cas, volgut i estimat i que quan hi ha hagut possibilitat de llegir-lo una àmplia minoria (aquesta persistent minoria poètica) ha fet el pas per tenir-lo. La pregunta, ben pertinent, seria saber si en aquest impuls hi hagut la voluntat de trobar o retrobar el poeta nord-americà en llengua catalana o bé, justament, ha estat més per descobrir i conèixer un poeta de llarga aurèola i injustificada absència i llunyania. Imagino que les dues opcions són ben possibles però, no sé per què, crec que la segona té un pes important. No vull dir que Whitman no fos un poeta llegit però intueixo que solament era parcialment llegit i que en tot cas, més enllà del llibre Cant de mi mateix, referència quasi inevitable i obligada si parlem de la poesia de tots els temps, espais i llocs, no tothom tenia o podia tenir una visió o coneixement regular d’aquesta oceànica obra poètica.
Whitman és un tot èpic i, ara, molts d’aquells que solament tenien una visió fragmentària tindran ocasió de navegar per aquest mar oceànic amb sensació, a vegades, d’extenuació i ofec i d’altres d’estar portats per un vent gegant que ens permet arribar a una vorera infinita. Jo, en qüestió de tempestats marítimes, sempre he estat prudent, i utilitzo tots els agafadors possibles per intentar arribar, com el poeta sinerenc, a un matí encalmat que faci més fàcil aquest diàleg possible amb un poeta que estimo però amb el qual també em barallo. Passa amb tots els gegants que, a vegades, vols pujar a les seves espatlles per atalaiar millor i d’altres tens por de no veure més enllà de la seva llarga ombra i quedar pres sota la seva foscúria. Per tant distància i sol (de llum, no de solitud) però també proximitat amb ell i conversa creuada:
la teva i la meva, cadascú, però, amb la seva veritat, humana i poètica. Sols així Whitman em reconforta i no m’abat. Sols així Whitman m’és amic i jo puc parlar amb els meus amics de Whitman. I ara, amb la traducció de Fulles d’herba de Jaume C. Pons i Alorda tenim una magnífica ocasió, la millor ocasió. I gràcies a aquesta ocasió també és el moment de recordar que Whitman inaugura una tradició en la poesia contemporània que s’expandeix cap a d’altres noms i d’altres cultures fins a enllaçar, pel que fa a la poesia catalana, amb l’obra d’Agustí Bartra o Vicent Andrés Estellés i, pel que fa a la hispànica, amb Pablo Neruda o León Felipe. Entrar en aquests mons és entrar en un univers poètic quasi inabastable tot i que les portes d’accés, per aquell que ho vol, sempre estan obertes.
II.
Whitman no ha estat absent però tampoc no ha tingut una fluïdesa excessiva en la tradició i traducció catalana. A la segona dècada del segle XX l’urbanista mallorquí Cebrià de Montoliu (1873-1923), traductor també de Shakespeare i Emerson, traduí parcialment Fulles d’herba (1919) i publicà un text sobre l’autor: Walt Whitman. L’home i sa tasca (1913), que és la primera recepció notòria de l’obra de Whitman a la literatura catalana. Va caldre esperar dècades per arribar a la traducció d’un llibre, eix i nuclear, com és Cant de mi mateix (1985) de les mans i saviesa èpica d’Agustí Bartra i poètica de Miquel Desclot i que mostra, en un sol llibre, tota la diversitat i potencialitat de Whitman. Molt més recentment Lluís Roda ha retornat a Cant de mi mateix (2011) en una traducció parcial del llibre. Ara Jaume C. Pons Alorda ha emprès el repte impagable de fer d’aquesta catedral poètica una església habitable. I molt habitable. Tant que no he trobat desencaixos de lectura i sí un pols i una sensibilitat poètica que sembla fer de la llengua d’arribada la llengua d’origen. Jaume C. Pons ha emprat quatre anys de treball per arribar al resultat actual i el llistat de bibliografia utilitzada que assenyala al final del volum mostra el seu viatge paral·lel i contrastat per les diverses versions de Whitman que trobem en l’espai occidental i europeu. Podem imaginar el que representa la dificultat d’aquest repte i també podem imaginar l’orgull i la satisfacció pel resultat final. D’altra banda en l’entusiasta militància de Pons i Alorda en la recitació i difusió de l’obra que ha traduït podem trobar, qui sap, una de les bones raons que fa que, en tan poc temps, puguem celebrar aquesta tercera i ben propera edició de la traducció de Fulles d’herba.
III.
Pensar ara en Whitman és reobrir la seva biografia. Nat el 1819, fill de família humil i nombrosa, amb la herència i religiositat quàquera de la mare, estudis limitats i posar-se a treballar als onze anys, com a tipògraf, com a fuster, més tard com mestre rural, com a periodista, com a director de diaris. Sentir el foc de la guerra civil nordamericana i anar a buscar i trobar el seu germà ferit. Desballestat pels horrors viscuts a la guerra, infermer per ajudar als soldats ferits, retorn a les grans ciutats i treballs, diversos i en diverses oficines, per l’administració pública, feridura i reclusió a casa el germà, mort el 1892, als setanta-dos anys a Camden, Nova Jersey.
Però més enllà de les dades personals és retornar a la seva aventura literària i poètica. Autor d’una primera novel·la, Franklin Evans (1842), d’un llibre de proses de reflexió social, Perspectives democràtiques (1871), on defensa la seva insubornable ideologia democràtica; de proses autobiogràfiques, Dies exemplars (1883); allò que fa de Whitman qui avui és, és la seva aventura poètica que a manera d’un sistema únic té un centre que s’obre i creix en les diverses edicions del seu llibre, Fulles d’herba, que es converteix en el títol que unifica tota la seva obra. Fulles d’herba té una primera edició el 1855 a la qual seguiren noves edicions el 1856, 1861, 1867, 1871, 1876, 1881, 1882, 1883, 1888 fins a arribar a la darrera i dotzena en vida del poeta de 1889. A cada nova edició l’obra prenia nou cos i incloïa nous poemes, títols i volums. No fou un camí fàcil i en l’explicació d’aquesta dificultat trobem les raons i característiques que expliquen no solament la poesia de Whitman sinó també tot el que fa referència a l’ús de la llengua i forma poètica i al món de referència que incorpora i trasllueix aquesta poesia. Whitman pagà car l’agosarament de la seva obra poètica. Sense editor (aleshores es deia impressor) Whitman pagà la primera edició de Fulles d’herba i la repartí entre les persones més properes. Gràcies a la seva formació tipogràfica ell mateix cuidà de l’edició del llibre. Les crítiques foren quasi inexistents i les poques que hi hagué, com moltes al llarg de la seva vida, mostraren una agressivitat i desqualificació (moral i literària) que encara avui sorprenen. Solament Ralph Waldo Emerson (1803-1882), molt respectat al moment, acollí i defensà la poesia de Whitman a qui considerà una de les veus poètiques del futur d’Amèrica. Emerson, filòsof i poeta, autor d’un llibre com Nature (1836), on mostra una defensa d’aquesta identificació idealista quasi panteista i mística amb el món i la natura, troba en Whitman una veu de futur. I Whitman troba en Emerson el reconeixement que buscava i necessitava alhora que la identificació amb el seu pensament i actitud. Però més enllà d’aquest suport Whitman rep l’embat furibund d’una benpensant classe literària i social nord-americana.
Whitman trenca en la forma poètica heretada. Millor, Whitman, crea una nova forma i un nou llenguatge poètic i, en l’herència del millor romanticisme, defensa una llibertat expressiva i formal que es transforma en un verslliurisme absolut i total que separa i allunya la seva poesia de qualsevol precedent anterior. La força acumulativa del vers, la torrencialitat de paraules i imatges, la insistència i el repic excessiu i desfermat d’un lèxic poc freqüent, sorprenen fins al punt de negar la seva condició poètica. Però Whitman, sobretot, s’atorga ell mateix i atorga al poeta, una condició que intensifica el jo poètic, en aquest cas més enllà del límit del millor romanticisme, per fer d’ell quasi un mèdium universal que es comunica, representa i s’identifica amb l’home/dona (un i tots/totes), amb el món (vida, natura i geografia) i amb els cosmos (espiritual i material, diví i físic). El Cant a mi mateix és, com hem dit, una declaració que es perpetuarà al llarg de tota la seva obra. Whitman assumeix i vol representar la veu que va del jo més personal al tot més universal i al cosmos més infinit. No hi ha límit al límit ni vol límit al límit. En aquest excés si no trobem la seva culpa sí que hi ha la seva pena, almenys de reconeixement de la societat del seu temps a la qual presentava una doble innovació i fractura: la de la forma poètica i la de la possibilitat de l’emergència de l’home infinit. Massa gosadia per a un sol home sol i per a la societat americana del segle XIX i, ben probablement, per a qualsevol altra societat del mateix segle.
Avui l’accés a Whitman és més serè i més tranquil però, inevitablement, l’herència no transforma la forma poètica. Hem assumit el verslliurisme com una realitat expressiva que forma part de la llengua poètica. Quan la interpretació i valoració del poeta, que tant afirma la immensitat del seu jo com que conté multituds, i les contradiccions de totes aquestes multituds (blancs i negres, homes i dones), segueix estant oberta a la sensibilitat de cada lector que s’hi acosta. Nosaltres a vegades, com si estiguéssim davant i/o sobre d’un cavall desbridat, demanaríem més subjecció i control, més ordre expositiu, més progressió argumental. Però també pensem que amb aquest cavall hem fet viatges que altres veus líriques no ens han donat, que hem viscut límits que ja no ho són i que també combreguem de l’imaginari de la veu èpica que ens porta i ens permet arribar fins allà on la nostra potencialitat ens dugui. En definitiva, a saber i reconèixer que som i podem ser senyors del nostre infinit. Com Whitman.
Àlex Broch
I.
Que en tres mesos –de març a maig– la traducció de Fulles d’herba de Walt Whitman, feta per Jaume C. Pons Alorda, i amb més de 2.000 exemplars venuts, hagi arribat a la tercera edició vol dir moltes coses. La primera i ben clara és que era un llibre esperat. O, en tot cas, volgut i estimat i que quan hi ha hagut possibilitat de llegir-lo una àmplia minoria (aquesta persistent minoria poètica) ha fet el pas per tenir-lo. La pregunta, ben pertinent, seria saber si en aquest impuls hi hagut la voluntat de trobar o retrobar el poeta nord-americà en llengua catalana o bé, justament, ha estat més per descobrir i conèixer un poeta de llarga aurèola i injustificada absència i llunyania. Imagino que les dues opcions són ben possibles però, no sé per què, crec que la segona té un pes important. No vull dir que Whitman no fos un poeta llegit però intueixo que solament era parcialment llegit i que en tot cas, més enllà del llibre Cant de mi mateix, referència quasi inevitable i obligada si parlem de la poesia de tots els temps, espais i llocs, no tothom tenia o podia tenir una visió o coneixement regular d’aquesta oceànica obra poètica.
Whitman és un tot èpic i, ara, molts d’aquells que solament tenien una visió fragmentària tindran ocasió de navegar per aquest mar oceànic amb sensació, a vegades, d’extenuació i ofec i d’altres d’estar portats per un vent gegant que ens permet arribar a una vorera infinita. Jo, en qüestió de tempestats marítimes, sempre he estat prudent, i utilitzo tots els agafadors possibles per intentar arribar, com el poeta sinerenc, a un matí encalmat que faci més fàcil aquest diàleg possible amb un poeta que estimo però amb el qual també em barallo. Passa amb tots els gegants que, a vegades, vols pujar a les seves espatlles per atalaiar millor i d’altres tens por de no veure més enllà de la seva llarga ombra i quedar pres sota la seva foscúria. Per tant distància i sol (de llum, no de solitud) però també proximitat amb ell i conversa creuada:
la teva i la meva, cadascú, però, amb la seva veritat, humana i poètica. Sols així Whitman em reconforta i no m’abat. Sols així Whitman m’és amic i jo puc parlar amb els meus amics de Whitman. I ara, amb la traducció de Fulles d’herba de Jaume C. Pons i Alorda tenim una magnífica ocasió, la millor ocasió. I gràcies a aquesta ocasió també és el moment de recordar que Whitman inaugura una tradició en la poesia contemporània que s’expandeix cap a d’altres noms i d’altres cultures fins a enllaçar, pel que fa a la poesia catalana, amb l’obra d’Agustí Bartra o Vicent Andrés Estellés i, pel que fa a la hispànica, amb Pablo Neruda o León Felipe. Entrar en aquests mons és entrar en un univers poètic quasi inabastable tot i que les portes d’accés, per aquell que ho vol, sempre estan obertes.
II.
Whitman no ha estat absent però tampoc no ha tingut una fluïdesa excessiva en la tradició i traducció catalana. A la segona dècada del segle XX l’urbanista mallorquí Cebrià de Montoliu (1873-1923), traductor també de Shakespeare i Emerson, traduí parcialment Fulles d’herba (1919) i publicà un text sobre l’autor: Walt Whitman. L’home i sa tasca (1913), que és la primera recepció notòria de l’obra de Whitman a la literatura catalana. Va caldre esperar dècades per arribar a la traducció d’un llibre, eix i nuclear, com és Cant de mi mateix (1985) de les mans i saviesa èpica d’Agustí Bartra i poètica de Miquel Desclot i que mostra, en un sol llibre, tota la diversitat i potencialitat de Whitman. Molt més recentment Lluís Roda ha retornat a Cant de mi mateix (2011) en una traducció parcial del llibre. Ara Jaume C. Pons Alorda ha emprès el repte impagable de fer d’aquesta catedral poètica una església habitable. I molt habitable. Tant que no he trobat desencaixos de lectura i sí un pols i una sensibilitat poètica que sembla fer de la llengua d’arribada la llengua d’origen. Jaume C. Pons ha emprat quatre anys de treball per arribar al resultat actual i el llistat de bibliografia utilitzada que assenyala al final del volum mostra el seu viatge paral·lel i contrastat per les diverses versions de Whitman que trobem en l’espai occidental i europeu. Podem imaginar el que representa la dificultat d’aquest repte i també podem imaginar l’orgull i la satisfacció pel resultat final. D’altra banda en l’entusiasta militància de Pons i Alorda en la recitació i difusió de l’obra que ha traduït podem trobar, qui sap, una de les bones raons que fa que, en tan poc temps, puguem celebrar aquesta tercera i ben propera edició de la traducció de Fulles d’herba.
III.
Pensar ara en Whitman és reobrir la seva biografia. Nat el 1819, fill de família humil i nombrosa, amb la herència i religiositat quàquera de la mare, estudis limitats i posar-se a treballar als onze anys, com a tipògraf, com a fuster, més tard com mestre rural, com a periodista, com a director de diaris. Sentir el foc de la guerra civil nordamericana i anar a buscar i trobar el seu germà ferit. Desballestat pels horrors viscuts a la guerra, infermer per ajudar als soldats ferits, retorn a les grans ciutats i treballs, diversos i en diverses oficines, per l’administració pública, feridura i reclusió a casa el germà, mort el 1892, als setanta-dos anys a Camden, Nova Jersey.
Però més enllà de les dades personals és retornar a la seva aventura literària i poètica. Autor d’una primera novel·la, Franklin Evans (1842), d’un llibre de proses de reflexió social, Perspectives democràtiques (1871), on defensa la seva insubornable ideologia democràtica; de proses autobiogràfiques, Dies exemplars (1883); allò que fa de Whitman qui avui és, és la seva aventura poètica que a manera d’un sistema únic té un centre que s’obre i creix en les diverses edicions del seu llibre, Fulles d’herba, que es converteix en el títol que unifica tota la seva obra. Fulles d’herba té una primera edició el 1855 a la qual seguiren noves edicions el 1856, 1861, 1867, 1871, 1876, 1881, 1882, 1883, 1888 fins a arribar a la darrera i dotzena en vida del poeta de 1889. A cada nova edició l’obra prenia nou cos i incloïa nous poemes, títols i volums. No fou un camí fàcil i en l’explicació d’aquesta dificultat trobem les raons i característiques que expliquen no solament la poesia de Whitman sinó també tot el que fa referència a l’ús de la llengua i forma poètica i al món de referència que incorpora i trasllueix aquesta poesia. Whitman pagà car l’agosarament de la seva obra poètica. Sense editor (aleshores es deia impressor) Whitman pagà la primera edició de Fulles d’herba i la repartí entre les persones més properes. Gràcies a la seva formació tipogràfica ell mateix cuidà de l’edició del llibre. Les crítiques foren quasi inexistents i les poques que hi hagué, com moltes al llarg de la seva vida, mostraren una agressivitat i desqualificació (moral i literària) que encara avui sorprenen. Solament Ralph Waldo Emerson (1803-1882), molt respectat al moment, acollí i defensà la poesia de Whitman a qui considerà una de les veus poètiques del futur d’Amèrica. Emerson, filòsof i poeta, autor d’un llibre com Nature (1836), on mostra una defensa d’aquesta identificació idealista quasi panteista i mística amb el món i la natura, troba en Whitman una veu de futur. I Whitman troba en Emerson el reconeixement que buscava i necessitava alhora que la identificació amb el seu pensament i actitud. Però més enllà d’aquest suport Whitman rep l’embat furibund d’una benpensant classe literària i social nord-americana.
Whitman trenca en la forma poètica heretada. Millor, Whitman, crea una nova forma i un nou llenguatge poètic i, en l’herència del millor romanticisme, defensa una llibertat expressiva i formal que es transforma en un verslliurisme absolut i total que separa i allunya la seva poesia de qualsevol precedent anterior. La força acumulativa del vers, la torrencialitat de paraules i imatges, la insistència i el repic excessiu i desfermat d’un lèxic poc freqüent, sorprenen fins al punt de negar la seva condició poètica. Però Whitman, sobretot, s’atorga ell mateix i atorga al poeta, una condició que intensifica el jo poètic, en aquest cas més enllà del límit del millor romanticisme, per fer d’ell quasi un mèdium universal que es comunica, representa i s’identifica amb l’home/dona (un i tots/totes), amb el món (vida, natura i geografia) i amb els cosmos (espiritual i material, diví i físic). El Cant a mi mateix és, com hem dit, una declaració que es perpetuarà al llarg de tota la seva obra. Whitman assumeix i vol representar la veu que va del jo més personal al tot més universal i al cosmos més infinit. No hi ha límit al límit ni vol límit al límit. En aquest excés si no trobem la seva culpa sí que hi ha la seva pena, almenys de reconeixement de la societat del seu temps a la qual presentava una doble innovació i fractura: la de la forma poètica i la de la possibilitat de l’emergència de l’home infinit. Massa gosadia per a un sol home sol i per a la societat americana del segle XIX i, ben probablement, per a qualsevol altra societat del mateix segle.
Avui l’accés a Whitman és més serè i més tranquil però, inevitablement, l’herència no transforma la forma poètica. Hem assumit el verslliurisme com una realitat expressiva que forma part de la llengua poètica. Quan la interpretació i valoració del poeta, que tant afirma la immensitat del seu jo com que conté multituds, i les contradiccions de totes aquestes multituds (blancs i negres, homes i dones), segueix estant oberta a la sensibilitat de cada lector que s’hi acosta. Nosaltres a vegades, com si estiguéssim davant i/o sobre d’un cavall desbridat, demanaríem més subjecció i control, més ordre expositiu, més progressió argumental. Però també pensem que amb aquest cavall hem fet viatges que altres veus líriques no ens han donat, que hem viscut límits que ja no ho són i que també combreguem de l’imaginari de la veu èpica que ens porta i ens permet arribar fins allà on la nostra potencialitat ens dugui. En definitiva, a saber i reconèixer que som i podem ser senyors del nostre infinit. Com Whitman.