Caràcters, núm. 69, tardor de 2014
Gerard Guerra i Ribó
Qualsevol manifestació artística és filla del seu temps, beu del context històric, social i polític on ha estat engendrada. I si vol tenir molts números per ser considerada una obra d’art amb majúscules, al meu entendre cal que presenti una lectura d’aquest moment concret. En el teatre això és més que evident: hi ha un fotimer de textos actuals que destil·len una banalitat intranscendent i bonhomiosa, textos que ignoren, per desídia o per mandra, el moment del qual formen part. Per contra, hi ha tot un seguit de propostes estètiques –sovint minoritàries– que no bandegen el posicionament ètic i crític més punyent; textos que agafen la realitat més immediata per a fer-ne una lectura volgudament universal. I és en aquesta línia on cal incloure Blut und Boden. Molins ens presenta una reflexió sobre el pensament feixista a partir de la figura de Martin Heidegger i de com el seu pensament fou difós pels francesos, fent-ne una lectura tal vegada poc crítica amb els seus posicionaments polítics.
El títol ja ens dóna moltes pistes sobre la temàtica del text. Els Blut und Boden són aquells grups d’ascendència decimonònica la ideologia dels quals defensa que la llavor germinal de l’autèntica germanitat es basa en posicionaments racistes i nacionalistes, lligats a la sang i a la terra –en el sentit de pàtria, i també en el sentit agrari, exalçant la vida rural– i que aquests posicionaments són la manerad’aconseguir una millor societat. Els Bu-Bu, com també eren anomenats aquests grups rurals i conservadors, són els que posteriorment donen la base per a la idea sobre la raça i la pàtria del nazisme.
Manuel Molins posa en joc quatre personatges que, malgrat que en un primer moment no ho sembla, estan perfectament trenats. Per una banda hi ha el matrimoni Schwarzwald –i no és casualitat que el cognom vulgui dir «selva negra»– format per Martin –inspirat en Heidegger– i la seva esposa Alma; també hi ha el jove soldat francès Frédéric Fédier, encarregat d’establir ponts culturals entre francesos i alemanys; i finalment Sharon Stein, una dona jueva, resident al gueto de Wilnö (Polònia). Alhora, Molins acompanya la seva obra d’un seguit de textos paral·lels que, a mode de passeig per les idees sobre Heidegger i el nazisme, ens permet d’eixamplar la reflexió que ens vol presentar.
L’acció, explicada de forma fragmentària, transcorre en tres períodes històrics i en quatre espais diferents, relacionats amb els tres nuclis de personatges: l’any 1933, quan Martin esdevé rector de la Universitat de Friburg i llegeix el famós discurs nazi; l’any 1944 per presentar-nos la història de Sharon Stein, la dona jueva que, dins el gueto, se serveix dels seus titelles per explicar una història sobre el Führer i per versionar la història de la Bella dorment i, també, un any després, en un no-lloc, per fer-nos un llarg racconto sobre la seva vida i com conegué a Martin. I finalment, l’any 1945, amb les aparicions de Martin i Alma, a la cabana de la Selva Negra, i Frédéric Fédier, abans, durant i després de la conversa amb el filòsof. No us faré més explicació, per no aixafar-vos la lectura, perquè la tensió hi és present. Com també la retòrica pirotècnica i brillant que usa Martin per a defensar les seves idees, tant polítiques com amoroses i metafísiques; o també la reflexió sobre la fundació de l’Art –«només l’art lliure pot ser el nostre salvador perquè neix de l’amor».
Combinant la prosa amb el vers lliure –a la manera dels germànics, però amb una mica més de puntuació que, per exemple, Plaça dels Herois de Bernhard–, Blut und Boden no és pas un text realista, amb voluntat històrica o de fer una biografia de Heidegger, sinó una reflexió sobre l’Europa del segle XXI, l’Europa en què les idees nazis –com ja mostrava Bernhard el 1988– tornen a ser una realitat, amb partits declaradament feixistes que apareixen com bolets, molts d’ells servint-se de les reflexions del filòsof. Una obra profunda, de lectura obligada, presentada –per cert– en un llibre estèticament bonic.
Gerard Guerra i Ribó
Qualsevol manifestació artística és filla del seu temps, beu del context històric, social i polític on ha estat engendrada. I si vol tenir molts números per ser considerada una obra d’art amb majúscules, al meu entendre cal que presenti una lectura d’aquest moment concret. En el teatre això és més que evident: hi ha un fotimer de textos actuals que destil·len una banalitat intranscendent i bonhomiosa, textos que ignoren, per desídia o per mandra, el moment del qual formen part. Per contra, hi ha tot un seguit de propostes estètiques –sovint minoritàries– que no bandegen el posicionament ètic i crític més punyent; textos que agafen la realitat més immediata per a fer-ne una lectura volgudament universal. I és en aquesta línia on cal incloure Blut und Boden. Molins ens presenta una reflexió sobre el pensament feixista a partir de la figura de Martin Heidegger i de com el seu pensament fou difós pels francesos, fent-ne una lectura tal vegada poc crítica amb els seus posicionaments polítics.
El títol ja ens dóna moltes pistes sobre la temàtica del text. Els Blut und Boden són aquells grups d’ascendència decimonònica la ideologia dels quals defensa que la llavor germinal de l’autèntica germanitat es basa en posicionaments racistes i nacionalistes, lligats a la sang i a la terra –en el sentit de pàtria, i també en el sentit agrari, exalçant la vida rural– i que aquests posicionaments són la manerad’aconseguir una millor societat. Els Bu-Bu, com també eren anomenats aquests grups rurals i conservadors, són els que posteriorment donen la base per a la idea sobre la raça i la pàtria del nazisme.
Manuel Molins posa en joc quatre personatges que, malgrat que en un primer moment no ho sembla, estan perfectament trenats. Per una banda hi ha el matrimoni Schwarzwald –i no és casualitat que el cognom vulgui dir «selva negra»– format per Martin –inspirat en Heidegger– i la seva esposa Alma; també hi ha el jove soldat francès Frédéric Fédier, encarregat d’establir ponts culturals entre francesos i alemanys; i finalment Sharon Stein, una dona jueva, resident al gueto de Wilnö (Polònia). Alhora, Molins acompanya la seva obra d’un seguit de textos paral·lels que, a mode de passeig per les idees sobre Heidegger i el nazisme, ens permet d’eixamplar la reflexió que ens vol presentar.
L’acció, explicada de forma fragmentària, transcorre en tres períodes històrics i en quatre espais diferents, relacionats amb els tres nuclis de personatges: l’any 1933, quan Martin esdevé rector de la Universitat de Friburg i llegeix el famós discurs nazi; l’any 1944 per presentar-nos la història de Sharon Stein, la dona jueva que, dins el gueto, se serveix dels seus titelles per explicar una història sobre el Führer i per versionar la història de la Bella dorment i, també, un any després, en un no-lloc, per fer-nos un llarg racconto sobre la seva vida i com conegué a Martin. I finalment, l’any 1945, amb les aparicions de Martin i Alma, a la cabana de la Selva Negra, i Frédéric Fédier, abans, durant i després de la conversa amb el filòsof. No us faré més explicació, per no aixafar-vos la lectura, perquè la tensió hi és present. Com també la retòrica pirotècnica i brillant que usa Martin per a defensar les seves idees, tant polítiques com amoroses i metafísiques; o també la reflexió sobre la fundació de l’Art –«només l’art lliure pot ser el nostre salvador perquè neix de l’amor».
Combinant la prosa amb el vers lliure –a la manera dels germànics, però amb una mica més de puntuació que, per exemple, Plaça dels Herois de Bernhard–, Blut und Boden no és pas un text realista, amb voluntat històrica o de fer una biografia de Heidegger, sinó una reflexió sobre l’Europa del segle XXI, l’Europa en què les idees nazis –com ja mostrava Bernhard el 1988– tornen a ser una realitat, amb partits declaradament feixistes que apareixen com bolets, molts d’ells servint-se de les reflexions del filòsof. Una obra profunda, de lectura obligada, presentada –per cert– en un llibre estèticament bonic.