Caràcters, núm. 67, primavera de 2014
Josep Camps Arbós
A les pàgines inicials d’«Arquitectura», la tercera part de La cinquena planta, B –versemblantment Baixauli– s’entrevista, arran de la publicació de la novel·la Etcètera, guanyadora del premi Mallorca i que acabarà sent la celebrada L’home manuscrit, amb Editor, que li etziba: «No ens farem rics, amb aquest llibre. Jo el publico per prestigi». I rebla el clau: «No serà un best-seller. Però tinc la confiança que, amb el temps, esdevindrà un long-seller». Les afirmacions contenen una veritat a mitges: Baixauli no és, ni crec que mai arribi a ser, un escriptor de masses –tampoc deu ser la seva intenció– però el text a què fem referència va obtenir altres premis, com el Nacional de la Crítica Catalana, el Qwerty i el Salambó, i gaudeix encara d’un notable èxit de vendes –vuit edicions fins avui. Ara bé, sí que és un dels autors més singulars del panorama actual de les nostres lletres.
Amb tota la seguretat l’aspecte més atraient de La cinquena planta és l’ús que s’hi fa de la ficció i de l’autobiografia. En efecte, seguint, a l’inici, els paràmetres de la literatura del jo, B, el protagonista, afectat com Baixauli de l’estranya malaltia de Guillain-Barré, roman immobilitzat durant quaranta-dos dies –la primera part es titula significativament «Una pedra»– i, després de recuperar-se, du a terme la seva rehabilitació en un sanatori –que ningú s’esperi, tanmateix, una revisió en clau moderna de La muntanya màgica de Thomas Mann– on transcorren esdeveniments de difícil explicació que intentarà comprendre. Plantejada d’aquesta manera, sembla que ens puguem trobar davant d’una típica novel·la de misteri amb un enigma per resoldre que gira al voltant de la cinquena planta que dóna títol al llibre, un misteriós lloc on no mena cap porta, escala o ascensor. Ara bé, aquesta intriga no deixa de ser l’ham que se’ns llença per enganxar-nos a la trama. I que ens acabem per empassar. Abona aquesta idea el modus operandi de què se serveix Baixauli a l’hora de presentar els fets, ben allunyat de la còmoda lectura tradicional: hi trobem històries paral·leles, monòlegs que parlen de diversos assumptes, trames que s’entrecreuen, petits relats, reflexions literàries –els canvis efectuats a la portada de L’home manuscrit o la dissortada presentació del llibre a Barcelona– i artístiques, però també fotografies i dibuixos, que ens remeten a la vessant pictòrica del nostre escriptor. En definitiva, una estructura fragmentària que evita la linealitat de la història, cosa que contribueix a dotar-la d’una aurèola de misteri. Hi ajuda, no cal dir-ho, la naturalesa mateixa del que s’explica, que ens apropa a una realitat diferent, que no és la que reconeixem, on la frontera entre el passat i el present, la realitat i la irrealitat, la vida i la mort s’acaben per empeltar. Nogensmenys, el que cal és deixar-se endur per la trama sense tenir en compte la seva versemblança.
Punt i seguit són els personatges que poblen el món peculiar creat per Baixauli. Centrem-nos en uns quants, que tenen en comú la seva pertinença –en el sentit més literal del terme– al sanatori: si deixem de banda B –nom que remet indefectiblement a K, protagonista de les conegudes novel·les de Kafka El procés i El castell–, podem destacar-hi Fix, un violinista que va escapar de la barbàrie dels camps d’extermini nazis gràcies a la creació d’una música al marge dels models habituals i que és l’única que desitja tocar –potser una aclucada d’ull a Jo confesso, de Jaume Cabré–; Foto, un fotògraf obsessionat per captar el rostre dels morts i pels espais on habiten; Orofila, una arquitecta incompresa, col·leccionista de cranis, i que projecta uns habitatges «visionaris»; el doctor Morgot, l’antic director, que aconsegueix que Úrsula, una infermera vídua, vegi el seu fill mort; Timoteu, l’autor dels textos aforístics que s’escampen al llarg de les pàgines; o Ferragut i Físio, immergits en una peculiar relació de dependència. Però Baixauli també dóna veu a personatges morts –Tomàs, el mosso de la botiga d’electrodomèstics del pare de B, amb qui efectua un viatge al passat– o, fins i tot, de descartats de novel·les anteriors com Astruells. Com ja hem apuntat, per al nostre autor, la lògica de la creació artística s’assembla més al món dels somnis que no pas al que s’entén comunament com a realitat.
Armat amb els referents literaris de Borges, Calders o Vila-Matas, per citar tres noms, i els cinematogràfics de Bergman i Tarkovski –la imatge final de la pel·lícula Andrei Rublev apareix en moments clau del relat–, i fornit, alhora, amb una prosa concisa i cisellada, Baixauli ens apropa a les múltiples possibilitats de l’escriptura. En una recent entrevista a El Temps afirmava que «la novel·la és un accés a la cinquena plata. Allí el lector ho trobarà tot. Tot depèn del lector, hi trobarà unes coses o altres. I és molt probable que es trobe a si mateix». De fet, quan finalitzem el llibre ens podem interrogar si realment existeix la cinquena planta o bé si és només una projecció de la nostra ment.
Josep Camps Arbós
A les pàgines inicials d’«Arquitectura», la tercera part de La cinquena planta, B –versemblantment Baixauli– s’entrevista, arran de la publicació de la novel·la Etcètera, guanyadora del premi Mallorca i que acabarà sent la celebrada L’home manuscrit, amb Editor, que li etziba: «No ens farem rics, amb aquest llibre. Jo el publico per prestigi». I rebla el clau: «No serà un best-seller. Però tinc la confiança que, amb el temps, esdevindrà un long-seller». Les afirmacions contenen una veritat a mitges: Baixauli no és, ni crec que mai arribi a ser, un escriptor de masses –tampoc deu ser la seva intenció– però el text a què fem referència va obtenir altres premis, com el Nacional de la Crítica Catalana, el Qwerty i el Salambó, i gaudeix encara d’un notable èxit de vendes –vuit edicions fins avui. Ara bé, sí que és un dels autors més singulars del panorama actual de les nostres lletres.
Amb tota la seguretat l’aspecte més atraient de La cinquena planta és l’ús que s’hi fa de la ficció i de l’autobiografia. En efecte, seguint, a l’inici, els paràmetres de la literatura del jo, B, el protagonista, afectat com Baixauli de l’estranya malaltia de Guillain-Barré, roman immobilitzat durant quaranta-dos dies –la primera part es titula significativament «Una pedra»– i, després de recuperar-se, du a terme la seva rehabilitació en un sanatori –que ningú s’esperi, tanmateix, una revisió en clau moderna de La muntanya màgica de Thomas Mann– on transcorren esdeveniments de difícil explicació que intentarà comprendre. Plantejada d’aquesta manera, sembla que ens puguem trobar davant d’una típica novel·la de misteri amb un enigma per resoldre que gira al voltant de la cinquena planta que dóna títol al llibre, un misteriós lloc on no mena cap porta, escala o ascensor. Ara bé, aquesta intriga no deixa de ser l’ham que se’ns llença per enganxar-nos a la trama. I que ens acabem per empassar. Abona aquesta idea el modus operandi de què se serveix Baixauli a l’hora de presentar els fets, ben allunyat de la còmoda lectura tradicional: hi trobem històries paral·leles, monòlegs que parlen de diversos assumptes, trames que s’entrecreuen, petits relats, reflexions literàries –els canvis efectuats a la portada de L’home manuscrit o la dissortada presentació del llibre a Barcelona– i artístiques, però també fotografies i dibuixos, que ens remeten a la vessant pictòrica del nostre escriptor. En definitiva, una estructura fragmentària que evita la linealitat de la història, cosa que contribueix a dotar-la d’una aurèola de misteri. Hi ajuda, no cal dir-ho, la naturalesa mateixa del que s’explica, que ens apropa a una realitat diferent, que no és la que reconeixem, on la frontera entre el passat i el present, la realitat i la irrealitat, la vida i la mort s’acaben per empeltar. Nogensmenys, el que cal és deixar-se endur per la trama sense tenir en compte la seva versemblança.
Punt i seguit són els personatges que poblen el món peculiar creat per Baixauli. Centrem-nos en uns quants, que tenen en comú la seva pertinença –en el sentit més literal del terme– al sanatori: si deixem de banda B –nom que remet indefectiblement a K, protagonista de les conegudes novel·les de Kafka El procés i El castell–, podem destacar-hi Fix, un violinista que va escapar de la barbàrie dels camps d’extermini nazis gràcies a la creació d’una música al marge dels models habituals i que és l’única que desitja tocar –potser una aclucada d’ull a Jo confesso, de Jaume Cabré–; Foto, un fotògraf obsessionat per captar el rostre dels morts i pels espais on habiten; Orofila, una arquitecta incompresa, col·leccionista de cranis, i que projecta uns habitatges «visionaris»; el doctor Morgot, l’antic director, que aconsegueix que Úrsula, una infermera vídua, vegi el seu fill mort; Timoteu, l’autor dels textos aforístics que s’escampen al llarg de les pàgines; o Ferragut i Físio, immergits en una peculiar relació de dependència. Però Baixauli també dóna veu a personatges morts –Tomàs, el mosso de la botiga d’electrodomèstics del pare de B, amb qui efectua un viatge al passat– o, fins i tot, de descartats de novel·les anteriors com Astruells. Com ja hem apuntat, per al nostre autor, la lògica de la creació artística s’assembla més al món dels somnis que no pas al que s’entén comunament com a realitat.
Armat amb els referents literaris de Borges, Calders o Vila-Matas, per citar tres noms, i els cinematogràfics de Bergman i Tarkovski –la imatge final de la pel·lícula Andrei Rublev apareix en moments clau del relat–, i fornit, alhora, amb una prosa concisa i cisellada, Baixauli ens apropa a les múltiples possibilitats de l’escriptura. En una recent entrevista a El Temps afirmava que «la novel·la és un accés a la cinquena plata. Allí el lector ho trobarà tot. Tot depèn del lector, hi trobarà unes coses o altres. I és molt probable que es trobe a si mateix». De fet, quan finalitzem el llibre ens podem interrogar si realment existeix la cinquena planta o bé si és només una projecció de la nostra ment.