Núvol. El digital de cultura, 14 de juliol de 2014 [enllaç]
Jaume C. Pons Alorda
Com els seus versos, Màrius Sampere és excessiu, salvatge, delirant, però també groller i trapella com ho seria un nen que ha après a jugar amb les paraules dels adults i per això sap que s’està endinsant en un joc prohibit. D’aquí la seva heretgia arcana, sobrehumana, el poder secret de cada síl·laba que adquireix el seu espai pel dret de la sang i de l’intent. Savi com un dimoni pelut, Màrius sempre s’encarrega de fer picades d’ullet al seu passat de quan era un nen rossíssim i angelical de mirada blava i, precisament per aquesta bellesa estètica que desprenia, podia aconseguir qualsevol cosa amb uns adults que es trobaven davant d’una criatura refulgent.
Tot aquest passat rescatat s’empelta amb les al·lucinacions més arravatades per crear un cosmos propi en què tot s’hi val i on tot té un poder que determina els orígens de les galàxies i el destí dels didalers. D’aquí la lucidesa tenebrosa, però també la innocència esperpèntica, de cada nou volum samperià. Desesperadament actual, humanalment inseparable, aquest poeta dels extrems segueix sorprenent amb imatges al·lucinants i una força que encadena espasmes amb els deliciosos somriures de la demència. Barroer, grotesc, profètic. Màrius Sampere aconsegueix amb Ningú més i l’ombra un nou esglaó d’una escala que segueix pujant cap a l’infern celestial a través de la intempèrie, l’atreviment i el sardonisme que caracteritza aquest gran poeta de les lletres universals. Només fa falta triar qualsevol poema a l’atzar, com aquest «És fals» per comprovar el poder ignot de cada troballa:
És fals això de la misèria,
morim d’un tip de viure.
Una doble filera de ventres prenys
apunta cap al paradís
on els vòmits són de productes làctics.
Abundor de déus!, excés de mi!
La ruta dels astres descriu
noms invertits, jeroglífics
irresolubles. Si això no vol dir res,
és suficient.
Deixem-ho, doncs, a un cantó,
que s’hi estigui quiet,
rodó, perfectament inútil,
com el fetus d’un gegant, la més greixosa
de les meravelles.
Casolà i estrambòtic alhora, divertit i messiànic, Màrius Sampere és la condensació perfecta de totes les pulsions que assolen la Terra i que caben dins dels seus versos de poder total però efímer. Segurament els màxims protagonistes d’aquest poemari són la imatge brutal (que s’enganxa a la retina del cervell com si es tractés d’un ganivet esmoladíssim), l’el·lipsi (la blancor des d’on seguir conreant noves imatges) i la contradicció (la lluita permanent entre el sentit i el més enllà). Màrius Sampere sempre ha estat capaç de refutar la teoria dels contrastos violents que Derrida ensenyava. És d’aquesta manera que ens fa veure que no sols hi ha una entitat enfrontada titànicament contra una altra, sinó que després hi ha tot allò que no s’esmenta. El desmorir, la sensraó, l’antiesglai. Tal com faria un Jorge Luis Borges en estat d’alerta, Sampere aconsegueix caçar i trobar el tercer tigre, o sigui, aquells espais buits que foragiten tot allò prototípic entre l’alfa i l’omega. D’aquesta manera qualsevol poema de Sampere sempre sorprèn per la seva capacitat de visions desenfrenades, però també per aquesta veu tan propera capaç de parlar del pa amb tomàquet i de l’oli de l’àvia al costat dels inferns de Dante i True Detective. Dins Sampere tot hi cap, i és tan brutal en aquest gest que fot una feredat escandinava de llegendes i mites.
Alguns l’han comparat amb Jacques Prévert pel seu humor descarnat, amb Salvatore Quasimodo per la seva brutalitat metafísica de riu desbocat en mots carnalíssims, fins i tot amb els beatniks per la seva rotunditat, el seu surrealisme, la seva absoluta contemporaneïtat en el món... Les comparacions podrien ser eternals. Però el que ocorre al final és que Màrius Sampere no admet comparacions. Amb la seva obra fins ara publicada, i tota la que encara ha de sortir, ha creat un continent de fel poètica que ja és un estendard de proclamació. I que avui, en aquest homenatge, s’han de celebrar perquè continuïn durant molt més anys i llibres. Els clàssics es recompensen d’aquesta manera: amb lectura i devoció, però sobretot amb l’agraïment que els devem en el ritual de la creació.
Jaume C. Pons Alorda
Com els seus versos, Màrius Sampere és excessiu, salvatge, delirant, però també groller i trapella com ho seria un nen que ha après a jugar amb les paraules dels adults i per això sap que s’està endinsant en un joc prohibit. D’aquí la seva heretgia arcana, sobrehumana, el poder secret de cada síl·laba que adquireix el seu espai pel dret de la sang i de l’intent. Savi com un dimoni pelut, Màrius sempre s’encarrega de fer picades d’ullet al seu passat de quan era un nen rossíssim i angelical de mirada blava i, precisament per aquesta bellesa estètica que desprenia, podia aconseguir qualsevol cosa amb uns adults que es trobaven davant d’una criatura refulgent.
Tot aquest passat rescatat s’empelta amb les al·lucinacions més arravatades per crear un cosmos propi en què tot s’hi val i on tot té un poder que determina els orígens de les galàxies i el destí dels didalers. D’aquí la lucidesa tenebrosa, però també la innocència esperpèntica, de cada nou volum samperià. Desesperadament actual, humanalment inseparable, aquest poeta dels extrems segueix sorprenent amb imatges al·lucinants i una força que encadena espasmes amb els deliciosos somriures de la demència. Barroer, grotesc, profètic. Màrius Sampere aconsegueix amb Ningú més i l’ombra un nou esglaó d’una escala que segueix pujant cap a l’infern celestial a través de la intempèrie, l’atreviment i el sardonisme que caracteritza aquest gran poeta de les lletres universals. Només fa falta triar qualsevol poema a l’atzar, com aquest «És fals» per comprovar el poder ignot de cada troballa:
És fals això de la misèria,
morim d’un tip de viure.
Una doble filera de ventres prenys
apunta cap al paradís
on els vòmits són de productes làctics.
Abundor de déus!, excés de mi!
La ruta dels astres descriu
noms invertits, jeroglífics
irresolubles. Si això no vol dir res,
és suficient.
Deixem-ho, doncs, a un cantó,
que s’hi estigui quiet,
rodó, perfectament inútil,
com el fetus d’un gegant, la més greixosa
de les meravelles.
Casolà i estrambòtic alhora, divertit i messiànic, Màrius Sampere és la condensació perfecta de totes les pulsions que assolen la Terra i que caben dins dels seus versos de poder total però efímer. Segurament els màxims protagonistes d’aquest poemari són la imatge brutal (que s’enganxa a la retina del cervell com si es tractés d’un ganivet esmoladíssim), l’el·lipsi (la blancor des d’on seguir conreant noves imatges) i la contradicció (la lluita permanent entre el sentit i el més enllà). Màrius Sampere sempre ha estat capaç de refutar la teoria dels contrastos violents que Derrida ensenyava. És d’aquesta manera que ens fa veure que no sols hi ha una entitat enfrontada titànicament contra una altra, sinó que després hi ha tot allò que no s’esmenta. El desmorir, la sensraó, l’antiesglai. Tal com faria un Jorge Luis Borges en estat d’alerta, Sampere aconsegueix caçar i trobar el tercer tigre, o sigui, aquells espais buits que foragiten tot allò prototípic entre l’alfa i l’omega. D’aquesta manera qualsevol poema de Sampere sempre sorprèn per la seva capacitat de visions desenfrenades, però també per aquesta veu tan propera capaç de parlar del pa amb tomàquet i de l’oli de l’àvia al costat dels inferns de Dante i True Detective. Dins Sampere tot hi cap, i és tan brutal en aquest gest que fot una feredat escandinava de llegendes i mites.
Alguns l’han comparat amb Jacques Prévert pel seu humor descarnat, amb Salvatore Quasimodo per la seva brutalitat metafísica de riu desbocat en mots carnalíssims, fins i tot amb els beatniks per la seva rotunditat, el seu surrealisme, la seva absoluta contemporaneïtat en el món... Les comparacions podrien ser eternals. Però el que ocorre al final és que Màrius Sampere no admet comparacions. Amb la seva obra fins ara publicada, i tota la que encara ha de sortir, ha creat un continent de fel poètica que ja és un estendard de proclamació. I que avui, en aquest homenatge, s’han de celebrar perquè continuïn durant molt més anys i llibres. Els clàssics es recompensen d’aquesta manera: amb lectura i devoció, però sobretot amb l’agraïment que els devem en el ritual de la creació.