Revista de Catalunya, núm. 289, gener-març de 2015
Lluís Calvo
«Aquest cant meu no està fet de paraules rutinàries», afirma Walt Whitman en el celebèrrim «Cant de mi mateix», la part més coneguda i traduïda d’aquesta obra de referència ineludible. De fet, Fulles d’herba és un d’aquells llibres que molta gent coneix a través de fragments, de deleccions, de traduccions parcials. Ara, gràciesa la feina de Jaume C. Pons Alorda, els lectors en català tenim a l’abast la totalitat de l’obra, un regal que honora qualsevol cultura i que demostra, un cop més, que el català és una llengua europea que accedeix al món sense complexos, bo i tractant en un pla d’igualtat les llengües que disposen d’un elevat nombre de parlants. Tornem, però, a la frase que encapçala aquestes línies, la qual ens adverteix que, a Fulles d’herba, després de tot un segle d’experimentacions i nous registres poètics, no hi trobem rutines arnades. I es pot afirmar, sense exagerar, que Fulles d’herba és un majestuós exemple de poesia dialèctica. Que ningú no hi busqui comoditats ni versos que llisquen de manera inofensiva. Perquè aquesta obra és total i polièdrica, avança i recula, es contradiu a si mateixa més d’un cop, resulta de vegades excessiva i tanmateix desitgem que no s’acabi. Whitman vol copsar el món a través d’un prodigiós esclat de vitalisme i eufòria, el qual resulta sempre sorprenent i actual perquè canta el món en totes les seves facetes i tombants, sense fer cas dels dictats acadèmics i atent tan sols al seu poderós batec interior. És per això que el poeta va fer un trencament amb els models anteriors, tot bastint una altra manera d’entendre la poesia a través del poder del vers lliure. Cal subratllar que Whitman va sufragar l’edició original i va treballar tota la vida en aquest llibre fins al mateix any de la seva mort, esdevinguda el 1892. Ell mateix es definia com un paio dur, un cosmos desordenat, carnal i sensual, i gens sentimental. No cal dir que aquesta autodefinició és excel·lent per entendre el propòsit artístic del nostre poeta. Whitman ho vol devorar tot amb una voracitat ferotge. Res no li és estrany: ni l’apogeu econòmic dels Estats Units ni l’esclavatge, ni la democràcia ni l’amor, ni la guerra ni la religió. Els seus versos són, en paraules seves, omnívors. Whitman és immens perquè conté multituds i si la seva idea de totalitat és moderna la seva noció del jo, fragmentat i divers, anticipa d’alguna manera la postmodernitat.
Fulles d’herba se’ns presenta en un volum de més de cinc-centes pàgines i és obvi que cal una lectura aprofundida per digerir tot aquest material. S’ha de dir, amb rotunditat, que les millors pàgines es troben no tan sols al gran «Cant de mi mateix», sinó també en moltes altres parts de l’obra. Cal llegit amb la màxima atenció, per exemple, el formidable «Tocs de tambor», en què Whitman extreu altíssima poesia de l’experiència de la guerra. O «Rierols de tardor», amb peces tan extraordinàries com «Cant de la prudència», «De darrere d’aquella màscara», «Veu», «A aquell que fou crucificat» o «Vosaltres, criminals jutjats davant dels jutges». Aquí el poeta esdevé no tan sols líric i abrandat, sinó bíblic i profètic. També són absolutament imprescindibles, en un punt en què les hores de lectura poden fer caure el lector en la perillosa temptació de la fatiga, «Viatge a l’Índia», «Pensar en el temps» i «Xiuxiueigs de mort divina».
Whitman és un poeta que estimà la vida com pocs ho han fet al llarg de la història literària. Només ell era capaç d’agermanar Roncesvalls, els Nibelungs, els esclats de Broadway, la merda i la vida eterna. Tot en un mateix llibre. Hi ha, doncs, un Whitman de l’amor, el de la natura, el dels jos contradictoris i superposats, el de l’Amèrica profunda i també el Whitman que afirma que «sóc de Madrid, Cadis, Barcelona, Porto, Lió, Brussel·les». Igualment hi trobem el demòcrata, sempre al costat dels més febles: «El President està allà a la Casa Blanca per a tu, no ets tu que estàs aquí per a ell», o bé «Mantenir units els homes amb un paper o un segell o per força no serveix per res».
Tanmateix cal remarcar, sobretot, el vessant místic i religiós del poeta, del qual potser no se n’ha parlat prou. La concepció panteista del poeta troba Déu arreu, ja que el celebra i el sent en totes les coses. Whitman parteix de la constatació que el present és perfecte i que per això cal acceptar la vida amb tots els seus dons i els seus horrors. El poeta subratlla, com els antics hinduistes i ben abans que Einstein, la importància indestriable de l’espai i el temps, tot reconeixent el mestratge de Jesús, Osiris, Brahma, Buda o Manitú. El seu panteisme fa que consideri l’home i la natura com la mateixa cosa. Per això nosaltres «ens convertim en plantes, troncs, fulles, arrels, escorces». Whitman s’acosta de vegades al gnosticisme, com quan afirma que «aquest no és el meu autèntic país, jo he viscut desterrat del meu autèntic país», per afirmar tot seguit que «Retorno a l’esfera celestial a la qual tots i cadascun de vosaltres també acudireu quan sigui la vostra hora» (la cursiva és de l’original). Però, per assolir aquesta fita, i per ser home entre els homes, cal haver conegut el mal, per això Whitman és capaç d’afirmar que «el llop, la serp, el verro no han faltat dins meu». El poeta es connecta amb totes les coses i confia en l’ànima eterna de tot allò existent, tal com confessa al final del poema «Pensar en el temps». Per això hom viu i mor sempre, es desfà dels seus cadàvers materials i batega eternament. A «Xiuxiueigs de mort divina» trobem precisament una de les màximes expressions d’aquest Whitman místic (uns explícits versos de «Viatge a l’Índia» diuen: «Pots enjogassar-te en aigües com aquestes? / Sondeges les profunditats del sànscrit i dels Vedes?») que afirma, com si es tractés d’un vell mestre budista, que «la majestat i la bellesa del món estan latents en qualsevol àtom del món». No és estrany, llavors, que el poeta sostingui que «Els universos són il·luminats», com si de sobte hagués visualitzat les conclusions de Roger Penrose sobre els universos infinits. Sigui com vulgui, vivim i morim de manera contínua. Per a Whitman la vida es manifesta en innombrables cossos, a través dels quals anem circulant. Fins i tot evoca el concepte de karma, bàsic en la filosofia i les religions índies: «No hi ha paraula o acte, ni malaltia venèria, descoloració, aïllament de l’onanista, / Putridesa dels farts o dels bevedors de rom […] / Que no tinguin resultats més enllà de la mort com abans de la mort» («Cant de la prudència»). D’altra banda quan els cossos moren es converteixen en «residu excrementici» i matèria que s’abandona, mal que la vida continua senyorejant l’univers perquè és immortal. La conclusió del poeta és nítida: «Jo veig i sento Déu en totes les coses». I sap que el gran combat rau a vèncer la matèria i la mort, amb l’objectiu d’omplir l’univers d’amor, vida i intel·ligència.
Cal parlar ara de la traducció de Jaume C. Pons Alorda, poeta mallorquí nascut el 1984 que ha dedicat quatre anys d’intensa feina a completar aquest projecte. Pons Alorda és una veu que ha esdevingut imprescindible i que s’ha fet present, tot i la seva joventut, en més de deu llibres de poesia i en una novel·la. De fet el vitalisme desbordant del traductor esdevé una reencarnació del mateix Whitman i no es pot entendre la seva obra sense aquesta profunda petjada. Cal dir, en aquest sentit, que la traducció flueix de manera admirable, fins al punt que en més d’un moment sembla que el català sigui l’idioma original de Fulles d’herba. Pons Alorda ha sabut conservar el to d’exaltació de Whitman, el seu poder i l’empatia cap al món. No era una tasca planera, ja que el risc d’ofegar-se en els cabalosos rius del poeta nord-americà és força alt.
Hi ha termes cars a Pons Alorda que apareixen força en el text, com preciós i preciosíssim, que responen a beautiful o gorgeous; o bé brutal, que remet a wild. El O music wild! de Whitman esdevé, així doncs, «Oh música brutal». Tanmateix, per fer una prova de càrrega de la traducció i comprovar-ne el tremp i el rigor cal anar als versos més lírics de Whitman. Scented sea-cool landward making, smells of sedge and salt incoming, de «Fantasies a Navesink», un vers que podria fer naufragar més d’un, es converteix de manera gloriosa en «Perfumada frescor de la mar que s’obre pas cap a la terra, s’acosten les olors de les jónçares i de la sal». Igualment, el vers I have said that the soul is not more that the body […] And to glance with an eye or show a bean in its pod confounds the learning of all times, de «Cant de mi mateix», es transforma en «Jo ja he dit que l’ànima no val més que el cos, […]. I que contemplar l’espurna d’uns ulls o mostrar un fesol dins la seva beina confonen la ciència de tots els temps». En aquest últim cas Pons Alorda s’allunya de manera intel·ligent de l’estricta literalitat i sense abandonar en cap moment el sentit original sap donar al vers en català l’alenada de l’original. El grau de precisió de Pons Alorda arriba a extrems sorprenents i el confirma com a traductor de gran nivell. Al poema «Una imatge de Paumanok», el vers Ten fishermen waiting –they discover a thick school of moss-bonkers– they drop the join’d seine-ends in the water, és traduït com «Deu pescadors esperen –descobreixen un espès banc de sabogues– llancen a l’aigua els extrems lligats de les xarxes». L’original mossbonkers remet actualment a mossbunker o menhaden, un peix que posseeix una branca atlàntica, el menhaden atlàntic, el nom científic del qual és Brevoortia tyrannus. Aquest peix pertany a la família Clupeidae i a la subfamília Alosinae, pròpia dels arengs, just la mateixa a què s’adscriu la saboga (Alosa fallax), que aquí supleix de manera perfecta la manca del peix atlàntic en la nostra mar i és la transposició mediterrània de l’espècie riberenca atlàntica. Però, a més, i aquesta dada ja és determinant, el menhaden s’aventura de vegades en cursos fluvials com el del Saint John River per fresar, igual que la saboga ho fa en els nostres rius, i més concretament a l’Ebre (d’altra banda, l’Alosa sapidissima o Atlantic shad seria un altre equivalent directe en terres americanes). És obvi que un traductor matusser hauria despatxat el trencaclosques amb l’ús d’areng o sardina, mots que no responen pas als matisos de l’original.
Els exemples com aquest es multipliquen al llarg dels centenars de pàgines d’aquest llibre i seria impossible consignar-los aquí sense fatigar de manera innecessària el lector. Tot plegat ens adverteix de la tasca ciclòpia que ha hagut d’exercir el traductor per assolir aquest nivell de precisió lingüística, de documentació i, ras i curt, de rigor. Només em resta felicitar Edicions de 1984 per haver publicat aquest
llibre i remarcar que per raons editorials del tot justificades la traducció no va acompanyada de l’original anglès, mal que el traductor ens proporciona l’enllaç a una pàgina web en què hom pot consultar de manera lliure totes les versions originals de l’obra de Whitman, la qual disposa ara d’aquesta traducció magnífica i admirable que ha fet història.
Lluís Calvo
«Aquest cant meu no està fet de paraules rutinàries», afirma Walt Whitman en el celebèrrim «Cant de mi mateix», la part més coneguda i traduïda d’aquesta obra de referència ineludible. De fet, Fulles d’herba és un d’aquells llibres que molta gent coneix a través de fragments, de deleccions, de traduccions parcials. Ara, gràciesa la feina de Jaume C. Pons Alorda, els lectors en català tenim a l’abast la totalitat de l’obra, un regal que honora qualsevol cultura i que demostra, un cop més, que el català és una llengua europea que accedeix al món sense complexos, bo i tractant en un pla d’igualtat les llengües que disposen d’un elevat nombre de parlants. Tornem, però, a la frase que encapçala aquestes línies, la qual ens adverteix que, a Fulles d’herba, després de tot un segle d’experimentacions i nous registres poètics, no hi trobem rutines arnades. I es pot afirmar, sense exagerar, que Fulles d’herba és un majestuós exemple de poesia dialèctica. Que ningú no hi busqui comoditats ni versos que llisquen de manera inofensiva. Perquè aquesta obra és total i polièdrica, avança i recula, es contradiu a si mateixa més d’un cop, resulta de vegades excessiva i tanmateix desitgem que no s’acabi. Whitman vol copsar el món a través d’un prodigiós esclat de vitalisme i eufòria, el qual resulta sempre sorprenent i actual perquè canta el món en totes les seves facetes i tombants, sense fer cas dels dictats acadèmics i atent tan sols al seu poderós batec interior. És per això que el poeta va fer un trencament amb els models anteriors, tot bastint una altra manera d’entendre la poesia a través del poder del vers lliure. Cal subratllar que Whitman va sufragar l’edició original i va treballar tota la vida en aquest llibre fins al mateix any de la seva mort, esdevinguda el 1892. Ell mateix es definia com un paio dur, un cosmos desordenat, carnal i sensual, i gens sentimental. No cal dir que aquesta autodefinició és excel·lent per entendre el propòsit artístic del nostre poeta. Whitman ho vol devorar tot amb una voracitat ferotge. Res no li és estrany: ni l’apogeu econòmic dels Estats Units ni l’esclavatge, ni la democràcia ni l’amor, ni la guerra ni la religió. Els seus versos són, en paraules seves, omnívors. Whitman és immens perquè conté multituds i si la seva idea de totalitat és moderna la seva noció del jo, fragmentat i divers, anticipa d’alguna manera la postmodernitat.
Fulles d’herba se’ns presenta en un volum de més de cinc-centes pàgines i és obvi que cal una lectura aprofundida per digerir tot aquest material. S’ha de dir, amb rotunditat, que les millors pàgines es troben no tan sols al gran «Cant de mi mateix», sinó també en moltes altres parts de l’obra. Cal llegit amb la màxima atenció, per exemple, el formidable «Tocs de tambor», en què Whitman extreu altíssima poesia de l’experiència de la guerra. O «Rierols de tardor», amb peces tan extraordinàries com «Cant de la prudència», «De darrere d’aquella màscara», «Veu», «A aquell que fou crucificat» o «Vosaltres, criminals jutjats davant dels jutges». Aquí el poeta esdevé no tan sols líric i abrandat, sinó bíblic i profètic. També són absolutament imprescindibles, en un punt en què les hores de lectura poden fer caure el lector en la perillosa temptació de la fatiga, «Viatge a l’Índia», «Pensar en el temps» i «Xiuxiueigs de mort divina».
Whitman és un poeta que estimà la vida com pocs ho han fet al llarg de la història literària. Només ell era capaç d’agermanar Roncesvalls, els Nibelungs, els esclats de Broadway, la merda i la vida eterna. Tot en un mateix llibre. Hi ha, doncs, un Whitman de l’amor, el de la natura, el dels jos contradictoris i superposats, el de l’Amèrica profunda i també el Whitman que afirma que «sóc de Madrid, Cadis, Barcelona, Porto, Lió, Brussel·les». Igualment hi trobem el demòcrata, sempre al costat dels més febles: «El President està allà a la Casa Blanca per a tu, no ets tu que estàs aquí per a ell», o bé «Mantenir units els homes amb un paper o un segell o per força no serveix per res».
Tanmateix cal remarcar, sobretot, el vessant místic i religiós del poeta, del qual potser no se n’ha parlat prou. La concepció panteista del poeta troba Déu arreu, ja que el celebra i el sent en totes les coses. Whitman parteix de la constatació que el present és perfecte i que per això cal acceptar la vida amb tots els seus dons i els seus horrors. El poeta subratlla, com els antics hinduistes i ben abans que Einstein, la importància indestriable de l’espai i el temps, tot reconeixent el mestratge de Jesús, Osiris, Brahma, Buda o Manitú. El seu panteisme fa que consideri l’home i la natura com la mateixa cosa. Per això nosaltres «ens convertim en plantes, troncs, fulles, arrels, escorces». Whitman s’acosta de vegades al gnosticisme, com quan afirma que «aquest no és el meu autèntic país, jo he viscut desterrat del meu autèntic país», per afirmar tot seguit que «Retorno a l’esfera celestial a la qual tots i cadascun de vosaltres també acudireu quan sigui la vostra hora» (la cursiva és de l’original). Però, per assolir aquesta fita, i per ser home entre els homes, cal haver conegut el mal, per això Whitman és capaç d’afirmar que «el llop, la serp, el verro no han faltat dins meu». El poeta es connecta amb totes les coses i confia en l’ànima eterna de tot allò existent, tal com confessa al final del poema «Pensar en el temps». Per això hom viu i mor sempre, es desfà dels seus cadàvers materials i batega eternament. A «Xiuxiueigs de mort divina» trobem precisament una de les màximes expressions d’aquest Whitman místic (uns explícits versos de «Viatge a l’Índia» diuen: «Pots enjogassar-te en aigües com aquestes? / Sondeges les profunditats del sànscrit i dels Vedes?») que afirma, com si es tractés d’un vell mestre budista, que «la majestat i la bellesa del món estan latents en qualsevol àtom del món». No és estrany, llavors, que el poeta sostingui que «Els universos són il·luminats», com si de sobte hagués visualitzat les conclusions de Roger Penrose sobre els universos infinits. Sigui com vulgui, vivim i morim de manera contínua. Per a Whitman la vida es manifesta en innombrables cossos, a través dels quals anem circulant. Fins i tot evoca el concepte de karma, bàsic en la filosofia i les religions índies: «No hi ha paraula o acte, ni malaltia venèria, descoloració, aïllament de l’onanista, / Putridesa dels farts o dels bevedors de rom […] / Que no tinguin resultats més enllà de la mort com abans de la mort» («Cant de la prudència»). D’altra banda quan els cossos moren es converteixen en «residu excrementici» i matèria que s’abandona, mal que la vida continua senyorejant l’univers perquè és immortal. La conclusió del poeta és nítida: «Jo veig i sento Déu en totes les coses». I sap que el gran combat rau a vèncer la matèria i la mort, amb l’objectiu d’omplir l’univers d’amor, vida i intel·ligència.
Cal parlar ara de la traducció de Jaume C. Pons Alorda, poeta mallorquí nascut el 1984 que ha dedicat quatre anys d’intensa feina a completar aquest projecte. Pons Alorda és una veu que ha esdevingut imprescindible i que s’ha fet present, tot i la seva joventut, en més de deu llibres de poesia i en una novel·la. De fet el vitalisme desbordant del traductor esdevé una reencarnació del mateix Whitman i no es pot entendre la seva obra sense aquesta profunda petjada. Cal dir, en aquest sentit, que la traducció flueix de manera admirable, fins al punt que en més d’un moment sembla que el català sigui l’idioma original de Fulles d’herba. Pons Alorda ha sabut conservar el to d’exaltació de Whitman, el seu poder i l’empatia cap al món. No era una tasca planera, ja que el risc d’ofegar-se en els cabalosos rius del poeta nord-americà és força alt.
Hi ha termes cars a Pons Alorda que apareixen força en el text, com preciós i preciosíssim, que responen a beautiful o gorgeous; o bé brutal, que remet a wild. El O music wild! de Whitman esdevé, així doncs, «Oh música brutal». Tanmateix, per fer una prova de càrrega de la traducció i comprovar-ne el tremp i el rigor cal anar als versos més lírics de Whitman. Scented sea-cool landward making, smells of sedge and salt incoming, de «Fantasies a Navesink», un vers que podria fer naufragar més d’un, es converteix de manera gloriosa en «Perfumada frescor de la mar que s’obre pas cap a la terra, s’acosten les olors de les jónçares i de la sal». Igualment, el vers I have said that the soul is not more that the body […] And to glance with an eye or show a bean in its pod confounds the learning of all times, de «Cant de mi mateix», es transforma en «Jo ja he dit que l’ànima no val més que el cos, […]. I que contemplar l’espurna d’uns ulls o mostrar un fesol dins la seva beina confonen la ciència de tots els temps». En aquest últim cas Pons Alorda s’allunya de manera intel·ligent de l’estricta literalitat i sense abandonar en cap moment el sentit original sap donar al vers en català l’alenada de l’original. El grau de precisió de Pons Alorda arriba a extrems sorprenents i el confirma com a traductor de gran nivell. Al poema «Una imatge de Paumanok», el vers Ten fishermen waiting –they discover a thick school of moss-bonkers– they drop the join’d seine-ends in the water, és traduït com «Deu pescadors esperen –descobreixen un espès banc de sabogues– llancen a l’aigua els extrems lligats de les xarxes». L’original mossbonkers remet actualment a mossbunker o menhaden, un peix que posseeix una branca atlàntica, el menhaden atlàntic, el nom científic del qual és Brevoortia tyrannus. Aquest peix pertany a la família Clupeidae i a la subfamília Alosinae, pròpia dels arengs, just la mateixa a què s’adscriu la saboga (Alosa fallax), que aquí supleix de manera perfecta la manca del peix atlàntic en la nostra mar i és la transposició mediterrània de l’espècie riberenca atlàntica. Però, a més, i aquesta dada ja és determinant, el menhaden s’aventura de vegades en cursos fluvials com el del Saint John River per fresar, igual que la saboga ho fa en els nostres rius, i més concretament a l’Ebre (d’altra banda, l’Alosa sapidissima o Atlantic shad seria un altre equivalent directe en terres americanes). És obvi que un traductor matusser hauria despatxat el trencaclosques amb l’ús d’areng o sardina, mots que no responen pas als matisos de l’original.
Els exemples com aquest es multipliquen al llarg dels centenars de pàgines d’aquest llibre i seria impossible consignar-los aquí sense fatigar de manera innecessària el lector. Tot plegat ens adverteix de la tasca ciclòpia que ha hagut d’exercir el traductor per assolir aquest nivell de precisió lingüística, de documentació i, ras i curt, de rigor. Només em resta felicitar Edicions de 1984 per haver publicat aquest
llibre i remarcar que per raons editorials del tot justificades la traducció no va acompanyada de l’original anglès, mal que el traductor ens proporciona l’enllaç a una pàgina web en què hom pot consultar de manera lliure totes les versions originals de l’obra de Whitman, la qual disposa ara d’aquesta traducció magnífica i admirable que ha fet història.