Fòrum Grama, 21 de març de 2014 [Enllaç]
Lluís Calvo
Màrius Sampere és un autor que sempre es llança a les piscines més glaçades. Semblaria que la seva llarga aventura poètica ja hauria fixat, a bastament, unes bases sobre les quals caminar en terreny ferm. O una certa rutina. Però Sampere és un tità que defuig les certeses i els terrenys fressats. I per això en aquest nou llibre, que duu per títol Ningú més i l’ombra, el poeta aconsegueix sorprendre’ns una altra vegada i aprofundir encara més en la idea de risc. Es pot dir que en aquest nou lliurament l’autor ha agermanat dos dels elements que defineixen la seva obra. D’una banda els elements místics, esotèrics i obscurs, amb tota la fantasia de mons i submons divins i diabòlics que tracen un debat existencial que gira al voltant del paper de l’home en aquest món i en el conjunt de l’Univers. I de l’altra el sentit de l’humor, sovint gruixut, fregant el sarcasme, que Sampere ens ha ofert a través de la seva obra. Ara, però, l’humor es posa al servei de les construccions sorprenents, de les interrupcions brusques de sentit, de l’aparent atzagaiada que s’insereix en un discurs solemne, tot rebentant-lo de manera literal. Sampere és el gran bombarder de la poesia catalana. Un guerriller que agita bombes de destrucció lingüística i juga al límit del sentit i de la sintaxi. I que ho fa de manera sorprenent, a partir d’un mètode absolutament singular i propi, un mètode que no pot tenir imitadors ni acòlits, perquè és del tot personal.
És evident que aquesta manera de fer comporta assumir el risc a què abans feia referència. Sampere transita, molts cops, a través d’un precipici. El lector sovint resta amb l’ai al cor, tement que tot se’n vagi en orris. Tanmateix, el gran mèrit és que això no només no passa mai sinó que Sampere assoleix en aquest llibre una de les seves fites més magistrals i arrodonides. Als seus vuitanta-cinc anys l’autor es permet el luxe d’escriure com li dóna la gana, sense demanar permís a ningú i sense seguir de manera mimètica els camins anteriors. Tot plegat amb una llibertat miraculosa i sense complexos. Una lliçó per als poetes actuals.
Màrius Sampere té, de tant en tant, alguna connexió amb Carles Hac Mor, un poeta veterà que subverteix de manera continuada el llenguatge (el mateix es podria dir de les vinculacions subtils de Sampere amb un altre conreador del terrorisme literari: Tomaž Šalamun). Es tracta de tocs determinats, molt concrets, però que hi són. Aquests lligams apareixen quan Sampere falca construccions lingüístiques populars en el poema, tot creant un efecte adés sorprenent, adés grotesc i humorístic. En són un exemple els versos del poema «Tot un cel». Aparentment, el poema segueix les premisses habituals de Sampere: llenguatge obscur, inquietants imatges d’òrgans, una certa violència (Hieronymus Bosch, Brueghel el Vell, Valentí el Gnòstic, William Gibson, H. R. Giger) i referències místiques i còsmiques. De sobte, però, el poema es clou amb un vers imprevist, que ens fa riure o bé ens deixa consternats, o les dues coses alhora. Fixeu-vos-hi:
Per un ventre prenys,
per un anus contràctil,
per una ànima amb dentadura
i un front amb rodes.
Tot un cel i morir.
I no saber si un ou o una castanya.
Aquest últim vers forma part d’aquesta nova mística grotesca de Sampere, com si ara s’hagués adonat que la seva visió cosmogònica i apocalíptica també pot ser dinamitada des de dins i que el silenci de Déu també conté una bona dosi de sarcasme desesperançat. És obvi que a Sampere, en aquestes alçades, se li’n foten moltes coses. El mèrit és convertir aquest estat d’ànim en un art total, brusent, incontestable. Aquest recurs entre la mística i el grotesc arriba al clímax en un poema com «Si de l’U» («Resurrecció» o «Última evidència» també en serien bons exemples), en què després d’introduir aquest concepte filosòfic i religiós clou el poema en un to burleta, com si tota la conclusió de l’Univers fos un conte o una cançó infantil. És obvi que el poeta al·ludeix aquí a la fantasia i a l’exuberància imaginativa amb què s’han creat les principals cosmogonies. Però també ens recorda –i això és una conclusió filosòfica de primer ordre– que l’home no pot entendre ni abordar de manera solvent allò que és incognoscible i inabastable. Val la pena reproduir el poema sencer per adonar-se d’aquest procediment formal i conceptual alhora:
Si de l’U, que tot just
acaba d’arribar
del foc, restes
la sang que s’hi oposava
cridant, gemegant, queda
el somriure impassible de l’Espectador.
I canten els àngels, i ploren les ninetes,
que el burro està malalt.
Cal destacar, també, el fet que Sampere afronta amb humor tot un seguit de qüestions sagrades que altres autors aborden de manera rígida i amb una seriositat solemne i tibada. Aquests procediments no han de fer-nos perdre de vista, tanmateix, que en el llibre hi ha poemes del Sampere més clàssic. Poemes que són una ganivetada de perfecció, de lucidesa, de ferida poètica. Em refereixo a «Algú té por» (impressionants, els versos finals), «Cap nina sàvia», «No fa», «L’infinitiu», «Circ», «És fals», «Només recordo» (duríssim, sarcàstic, punyent), «A aquestes hores» o bé «No són poemes». Aquí apareix la Veritat més majúscula, el poeta enfrontat a la mort, a la paradoxa, a la destrucció i la feblesa humanes. Una menció a banda mereix el poema «Gentada», en què l’autor contraposa la vida a la immobilitat, com si la veritable plenitud fos una mena de nirvana dins del no-res, de la manca d’acció, de la quietud absoluta. Una quietud paradoxalment activa, a partir de la qual s’originaria tot allò existent. Aquesta visió revolucionària es troba a mig camí del gnosticisme, de certes nocions de la física, de l’hinduisme, del budisme i de Matrix. D’Ouspensky i Daniélou als germans Wachowski. Segons els mots de Sampere, «fugir / seria la felicitat». I fugir dels cicles de la vida, del programa còsmic que ens manté aferrats a la creació i a tot allò existent, implica una acció heroica. L’Univers no té sortida, és una trampa, un programa informàtic amb tot de seqüències que ens aboquen al joc entre la vida i la mort, o bé una ideació divina que ens reté en el flux de tot allò creat. D’aquesta manera Sampere assaja una tesi sobre el sentit i la conformació de l’Univers, tot forjant una conclusió inquietant que es vincula amb determinats videojocs que mostren el món com una recreació virtual impulsada per forces obscures. Recordem que la física moderna contempla la possibilitat que el nostre Univers sigui artificial o hologràfic, fruit d’una simulació informàtica. Sampere ho sap i tot ell esdevé holograma de les forces còsmiques que ens revelen, amb comptagotes, algunes veritats essencials.
Tots aquests elements, antics i moderníssims alhora, fan que en aquest llibre Sampere assoleixi una nova fita. I no pas amb una veu fatigada o agònica, sinó amb una plenitud de facultats astoradora. Ningú més i l’ombra és un llibre excepcional, que mostra un Sampere que es troba en el cim de la seva dicció poètica. La llum samperiana ens enlluerna més que mai.
Lluís Calvo
Màrius Sampere és un autor que sempre es llança a les piscines més glaçades. Semblaria que la seva llarga aventura poètica ja hauria fixat, a bastament, unes bases sobre les quals caminar en terreny ferm. O una certa rutina. Però Sampere és un tità que defuig les certeses i els terrenys fressats. I per això en aquest nou llibre, que duu per títol Ningú més i l’ombra, el poeta aconsegueix sorprendre’ns una altra vegada i aprofundir encara més en la idea de risc. Es pot dir que en aquest nou lliurament l’autor ha agermanat dos dels elements que defineixen la seva obra. D’una banda els elements místics, esotèrics i obscurs, amb tota la fantasia de mons i submons divins i diabòlics que tracen un debat existencial que gira al voltant del paper de l’home en aquest món i en el conjunt de l’Univers. I de l’altra el sentit de l’humor, sovint gruixut, fregant el sarcasme, que Sampere ens ha ofert a través de la seva obra. Ara, però, l’humor es posa al servei de les construccions sorprenents, de les interrupcions brusques de sentit, de l’aparent atzagaiada que s’insereix en un discurs solemne, tot rebentant-lo de manera literal. Sampere és el gran bombarder de la poesia catalana. Un guerriller que agita bombes de destrucció lingüística i juga al límit del sentit i de la sintaxi. I que ho fa de manera sorprenent, a partir d’un mètode absolutament singular i propi, un mètode que no pot tenir imitadors ni acòlits, perquè és del tot personal.
És evident que aquesta manera de fer comporta assumir el risc a què abans feia referència. Sampere transita, molts cops, a través d’un precipici. El lector sovint resta amb l’ai al cor, tement que tot se’n vagi en orris. Tanmateix, el gran mèrit és que això no només no passa mai sinó que Sampere assoleix en aquest llibre una de les seves fites més magistrals i arrodonides. Als seus vuitanta-cinc anys l’autor es permet el luxe d’escriure com li dóna la gana, sense demanar permís a ningú i sense seguir de manera mimètica els camins anteriors. Tot plegat amb una llibertat miraculosa i sense complexos. Una lliçó per als poetes actuals.
Màrius Sampere té, de tant en tant, alguna connexió amb Carles Hac Mor, un poeta veterà que subverteix de manera continuada el llenguatge (el mateix es podria dir de les vinculacions subtils de Sampere amb un altre conreador del terrorisme literari: Tomaž Šalamun). Es tracta de tocs determinats, molt concrets, però que hi són. Aquests lligams apareixen quan Sampere falca construccions lingüístiques populars en el poema, tot creant un efecte adés sorprenent, adés grotesc i humorístic. En són un exemple els versos del poema «Tot un cel». Aparentment, el poema segueix les premisses habituals de Sampere: llenguatge obscur, inquietants imatges d’òrgans, una certa violència (Hieronymus Bosch, Brueghel el Vell, Valentí el Gnòstic, William Gibson, H. R. Giger) i referències místiques i còsmiques. De sobte, però, el poema es clou amb un vers imprevist, que ens fa riure o bé ens deixa consternats, o les dues coses alhora. Fixeu-vos-hi:
Per un ventre prenys,
per un anus contràctil,
per una ànima amb dentadura
i un front amb rodes.
Tot un cel i morir.
I no saber si un ou o una castanya.
Aquest últim vers forma part d’aquesta nova mística grotesca de Sampere, com si ara s’hagués adonat que la seva visió cosmogònica i apocalíptica també pot ser dinamitada des de dins i que el silenci de Déu també conté una bona dosi de sarcasme desesperançat. És obvi que a Sampere, en aquestes alçades, se li’n foten moltes coses. El mèrit és convertir aquest estat d’ànim en un art total, brusent, incontestable. Aquest recurs entre la mística i el grotesc arriba al clímax en un poema com «Si de l’U» («Resurrecció» o «Última evidència» també en serien bons exemples), en què després d’introduir aquest concepte filosòfic i religiós clou el poema en un to burleta, com si tota la conclusió de l’Univers fos un conte o una cançó infantil. És obvi que el poeta al·ludeix aquí a la fantasia i a l’exuberància imaginativa amb què s’han creat les principals cosmogonies. Però també ens recorda –i això és una conclusió filosòfica de primer ordre– que l’home no pot entendre ni abordar de manera solvent allò que és incognoscible i inabastable. Val la pena reproduir el poema sencer per adonar-se d’aquest procediment formal i conceptual alhora:
Si de l’U, que tot just
acaba d’arribar
del foc, restes
la sang que s’hi oposava
cridant, gemegant, queda
el somriure impassible de l’Espectador.
I canten els àngels, i ploren les ninetes,
que el burro està malalt.
Cal destacar, també, el fet que Sampere afronta amb humor tot un seguit de qüestions sagrades que altres autors aborden de manera rígida i amb una seriositat solemne i tibada. Aquests procediments no han de fer-nos perdre de vista, tanmateix, que en el llibre hi ha poemes del Sampere més clàssic. Poemes que són una ganivetada de perfecció, de lucidesa, de ferida poètica. Em refereixo a «Algú té por» (impressionants, els versos finals), «Cap nina sàvia», «No fa», «L’infinitiu», «Circ», «És fals», «Només recordo» (duríssim, sarcàstic, punyent), «A aquestes hores» o bé «No són poemes». Aquí apareix la Veritat més majúscula, el poeta enfrontat a la mort, a la paradoxa, a la destrucció i la feblesa humanes. Una menció a banda mereix el poema «Gentada», en què l’autor contraposa la vida a la immobilitat, com si la veritable plenitud fos una mena de nirvana dins del no-res, de la manca d’acció, de la quietud absoluta. Una quietud paradoxalment activa, a partir de la qual s’originaria tot allò existent. Aquesta visió revolucionària es troba a mig camí del gnosticisme, de certes nocions de la física, de l’hinduisme, del budisme i de Matrix. D’Ouspensky i Daniélou als germans Wachowski. Segons els mots de Sampere, «fugir / seria la felicitat». I fugir dels cicles de la vida, del programa còsmic que ens manté aferrats a la creació i a tot allò existent, implica una acció heroica. L’Univers no té sortida, és una trampa, un programa informàtic amb tot de seqüències que ens aboquen al joc entre la vida i la mort, o bé una ideació divina que ens reté en el flux de tot allò creat. D’aquesta manera Sampere assaja una tesi sobre el sentit i la conformació de l’Univers, tot forjant una conclusió inquietant que es vincula amb determinats videojocs que mostren el món com una recreació virtual impulsada per forces obscures. Recordem que la física moderna contempla la possibilitat que el nostre Univers sigui artificial o hologràfic, fruit d’una simulació informàtica. Sampere ho sap i tot ell esdevé holograma de les forces còsmiques que ens revelen, amb comptagotes, algunes veritats essencials.
Tots aquests elements, antics i moderníssims alhora, fan que en aquest llibre Sampere assoleixi una nova fita. I no pas amb una veu fatigada o agònica, sinó amb una plenitud de facultats astoradora. Ningú més i l’ombra és un llibre excepcional, que mostra un Sampere que es troba en el cim de la seva dicció poètica. La llum samperiana ens enlluerna més que mai.