Fantasmes matèrics

L’Avenç, núm. 401, maig de 2014
Lluís Muntada

AUTOFICCIÓ. Una setmana després d’haver acabat d’escriure la novel·la L’home manuscrit, Manuel Baixauli va sentir un formigueig als dits del peu. Era el febrer del 2005. L’endemà d’haver notat aquests primers símptomes l’escriptor ja no podia caminar. Aquell pessigolleig inicial havia crescut i degenerat de manera vertiginosa. I tal com s’exposa en aquesta insubornable obra d’autoficció titulada La cinquena planta, l’autor de seguida «experimentà el procés de qui mor al llit: debilitament progressiu, endormiscament del cos, pèrdua d’alè, una certa pau…». Amb el cos del tot paralitzat Baixauli va ingressar a l’UCI, on va passar quaranta-dos dies intubat, víctima de l’estranya síndrome de Guillain-Barré, un trastorn en què el sistema immunitari s’ataca per error a si mateix. L’autor no podia moure cap part del cos. Però mantenia intacta la capacitat de pensar. En cinc dies s’havia convertit «en una pedra que pensava». L’home-pedra s’ofegava però no podia comunicar que s’ofegava. Els respiradors artificials el mantenien en vida. I sense aquest auxili l’escriptor i pintor Manuel Baixauli (nascut a Sueca el 1963) hauria mort, i, al món «no hi hauria canviat res, com no hi canvia res cada volta que mor un veí».

De vegades, potser perquè la vida també està feta de destí, la literatura revela atributs de quiromància. L’home manuscrit, un llibre que «tracta de la mort, de la desaparició i de l’escriptura com a eina per lluitar contra l’oblit», podria haver estat l’últim llibre de Baixauli. Un testament lacrat amb el propi exemple vital, vaja. És el mateix que passa amb «Marbre», un conte del llibre Espiral, en què Baixauli narra el cas torbador d’un home alarb i desconegut per tothom, que, un dia, queda convertit en marbre.

Però Baixauli va subsistir a la síndrome de Guillain-Barré i a les premonicions de la seva literatura. Com si aquell trànsit tan ferotge hagués estat argila elemental amb què modelar un nou llibre indistingible de la vida, Baixauli, «amb disset quilos de menys al cos, recolzat en una crossa i conscient d’haver-se emprovat un taüt», va ser derivat a un sanatori a dalt de la muntanya, on, en contacte amb una galeria d’interns que semblen éssers fantasmals sorgits de l’interior del mateix narrador, s’hi estarà dos mesos a fi de recuperar-se. La cinquena planta, un prodigi de llum negra, una autoficció de base verídica, és també una prova redoblada del destí literari d’aquest autor.

LLUM NEGRA. Tant a l’aplec de narracions Espiral (1998, reeditat amb modificacions importants el 2010), com a les novel·les Verso (2001) i L’home manuscrit (2007), Manuel Baixauli presentava dues línies de força narrativa que ara, amb La cinquena planta, s’accentuen encara més. La primera línia apunta a una predilecció per (con)fondre vida i literatura, de tal manera que l’escriptura no és un accident de la vida sinó que n’és pura substància. La segona línia apunta la tendència de donar més importància a la gestació d’una atmosfera metafísica que no pas a la construcció detallada d’uns personatges literaris subjugats a la mecànica de la trama narrativa. A La cinquena planta, uns personatges en suspensió entre la vida i la seva condició d’espectre, cada cop és a punt de dissoldre’s en l’abstracció, permeten assolir una intensitat expressiva capaç de revelar les ombres de la persona, els trèmolos de l’existència, les arítmies de la realitat.

B., àlter ego de Baixauli i protagonista principal de La cinquena planta, entra en un sanatori atapeït d’interns afectats d’apoplexia, embòlia, trombosi, esclerosi, psicosi… Com en el conte «Les set plantes» de Dino Buzzati, en què cadascuna de les diverses plantes d’un hospital assenyala les possibilitats de subsistència dels malalts que hi estan ingressats, al sanatori de La cinquena planta de Baixauli l’arquitectura també reflecteix un frau d’esperança i fins de consistència existencial. El centre imantat d’aquest edifici orgànic és la cinquena planta, una part a la qual és molt difícil accedir, una part habitada per una galeria de personatges fantasmals.

Al sanatori, en un ordre de vida en què no queda gens clar que els professionals que hi treballen (el director, una fisioterapeuta, un zelador…) siguin més verídics que no pas els espectres que també poblen el recinte, B. reaprèn destreses elementals, exercicis com «agafar cigrons un a un i posar-los dins d’un pot, introduir un fil tou per dins de boles de fusta foradades, i fer exercicis cal·ligràfics». La realitat matèrica i fantasmal es fon en el mateix pla narratiu. B. assoleix una condició de mèdium, ja que està a cavall entre una qualitat física i una qualitat encara espectral, ramificada de la malaltia.

Aquesta disposició fa que, entre boires i elucubracions properes a la lògica onírica, B. conegui i es relacioni amb éssers paranormals: el zelador Ferragut, que sembla més un experiment demiúrgic del sòrdid doctor Mogort que no pas una persona de carn i ossos; Fíxia, filla d’un violinista que havia estat tancat en un camp de concentració i que, de cop, renuncia a tocar música externa i només se sotmet a tocar la música que li surt de dins; Úrsula, una dona vella que va perdre el seu fill en un accident de trànsit, però que el doctor Mogort l’hi ha retornat; el psicòtic Timoteu, mestre de fugacitats, una veu oracular capaç d’aforismes tan penetrants com «Cada matí, en alçar-nos, abandonem sobre el llit el cadàver del dia anterior», o «Avancem, distrets, dalt d’una cinta mecànica que porta a l’oblit»; i Orofila Martí, una dona gran que havia estat arquitecta i de la qual l’autor s’encaterinarà fins al punt de buscar les seves petjades professionals, centrades en la pràctica de l’Arquitectura Desaparitòria, Oblidista i Extinguitòria.

Es tracta, sí, d’un univers estrany, amb lleis difícils de desentrellar. Però d’aquí mateix emana una gran eficàcia narrativa. Aquell món invertit, aquell calidoscopi de personatges hipertròfics, tota aquella deformitat acumulada permet comprendre inferns de l’existència. La cinquena planta és l’espiral d’un vòrtex que descriu el buit: l’evanescència, els sorramolls vitals, l’oblit, un desesperat intent d’aferrar-se. Hi ha personatges, com Giacometi, que són pures aparicions, gàrgoles mòbils, però, tanmateix, són aparicions més reals que la matèria granítica. Foto, un fotògraf, es dedica a fotografia la buidor. L’Olga, una noia que viu als terrats, apareix i desapareix com una imatge enmig del somni. Fins la mateixa veu narradora recrea una inconsistència mineral. Fins la mateixa fragmentarietat a l’hora de narrar, un entrecreuament de visions i paraveus que emergeixen d’un mateix fons arcà, és una complexa reconstrucció d’aquest buit xuclador. Fins la
mateixa manera de referir-se al sanatori com a Sanatori (sense article), al director com a Director (també sense article), intensifica la força especular d’uns edificis que no són edificis i d’unes persones que són, sobretot, categories espectrals.

LA VIDA. La cinquena planta concep la malaltia com un objecte literari capaç d’explorar l’existència. «La salut és l’oblit del cos», diu el narrador en una entrevista que forma part del mateix text del llibre. La malaltia és un principi de coneixement al servei de la literatura. La literatura permet conjurs vitals. La literatura permet resseguir el tel de ceba que separa la vida de la mort. Com en un viatge al cor de les tenebres, la cinquena planta de Sanatori on el doctor Mogort governa els espectres, admet comparacions amb la selva del Mr. Kurtz de la cèlebre novel·la de Conrad. L’obra de Baixauli obre escletxes per espiar l’infern. Més ben dit, per expiar els inferns que són al nostre mateix interior. Sobre la cornisa de la mort, l’alta literatura de La cinquena planta celebra la creativitat, la creativitat literària com a salconduit de l’existència. La creativitat de l’autor que sobreviu, que innova, que busca editorial que li publiqui una novel·la amb una (ja merescudíssima) tapa dura. La cinquena planta és el llibre dens, poderós i plural d’un autor que, cada cop més, es transsubstancia en literatura. És un llibre travessat per un corrent de força que ens trasbalsa: la literatura ens fa comprendre que nosaltres no sotmetem la vida. Al contrari, és la vida qui experimenta amb nosaltres.