El País. Quadern, 17 d’abril de 2014
Manuel Castaño
Tant que costa saber quina cosa és la poesia en prosa, o la prosa poètica, i on comencen i on acaben l’una i l’altra, i ara resulta que el premi Carles Riba ha recaigut en un recull de textos que el seu autor, Marc Romera (Barcelona, 1966), considera poesia en falsa prosa. Falsa? Es pot dir que, en general, el que sembla prosa ho és, i el que sembla vers cal comprovar-ho. En el cas de La nosa, s’observa un propòsit deliberat d’ocultar l’existència de versos autèntics pel procediment d’escriure’ls l’un darrere l’altre. S’hi troben frases successives amb ritme constant, binari o ternari; alguns versos decasíl·labs o alexandrins, esparsos, que potser han sortit per casualitat, i, sobretot, heptasíl·labs, que a vegades conformen gairebé tot el text.
Una accentuació tan marcada no pot passar desapercebuda a l’oïda, i més quan en alguns casos se’n ressent fins i tot la sintaxi. Ben aviat el lector es pregunta si la cantarella pròpia del romanç, encara que sigui sense rima, és el recurs més adequat per fingir una prosa poètica. Se’n diu prosa retallada quan algú escriu línies amb aparença de versos però sense cap regularitat mètrica; doncs això vindria a ser el contrari: versos enganxats.
Però, al capdavall, són petits relats, en total cinquanta, l’extensió dels quals és variable, amb unes 150 síl·labes mètriques de mitjana. Alguns són més entenedors que d’altres, tot i que aquesta no és una característica que entri en els propòsits del poeta, el qual fa explícit el seu menyspreu per les notes a peu de plana i pels qui estableixen criteris d’ordenació literària, «els fonaments del que funciona i els defectes del que no»; igualment per «la vida del tedi dels poetes, que llegeixen els poetes i que parlen de poetes» –una mera suposició, sobretot això que es llegeixen gaire els uns als altres. L’arquitecte que menja mosques mortes, protagonista d’un dels relats més explícits –«només menja allò que entén» i «entén millor el que és mort»–, pot representar també el literat contra qui dispara Romera: devot de les maneres de fer d’antany i incapaç d’entendre que n’urgeixen de noves.
Aquest llibre se situa, per tant, en un altre territori, més enllà dels convencionalismes i les bones maneres, des d’on desafiaria els usos vigents i provaria d’«obrir l’àmbit d’un nou tot». El mínim que es pot dir d’aquest plantejament, d’una banda, és que és fàcil, atès que el qui en discrepi o no ho segueixi, queda desqualificat automàticament per mandrós o ignorant, i de l’altra, que no té res de nou, perquè épater le bourgeois és un hàbit que fa força més d’un segle que dura. El títol en dóna la clau última: denunciar o menystenir les coses que fan nosa, que ens aparten d’una vida més autèntica i més d’acord amb un cert ideal literari.
Tot el llibre està impregnat d’un to desafiant, fins i tot amenaçador, al servei d’una recerca de no se sap ben bé què, perquè en definitiva sempre és la realitat la que no està a l’altura del desig. Aquesta barreja de supèrbia i d’obscuritat no ajuda gaire a reduir la perplexitat que el lector actual experimenta davant la poesia, si és que convenim que La nosa ho és, però el que fa que augmenti és la tècnica emprada: uns contes que es queden a mig esbossar, explicats en una prosa que té un ritme juganer que fins i tot, a vegades, sembla perseguir la hilaritat, i unes expressions que combinen metàfores de mal descodificar («solipsisme dels morts») amb altres més aviat pròpies d’un assaig («ejaculador dòcil d’opinions»). Com a experiment, fa mitja gràcia; com a poesia, cap.
Manuel Castaño
Tant que costa saber quina cosa és la poesia en prosa, o la prosa poètica, i on comencen i on acaben l’una i l’altra, i ara resulta que el premi Carles Riba ha recaigut en un recull de textos que el seu autor, Marc Romera (Barcelona, 1966), considera poesia en falsa prosa. Falsa? Es pot dir que, en general, el que sembla prosa ho és, i el que sembla vers cal comprovar-ho. En el cas de La nosa, s’observa un propòsit deliberat d’ocultar l’existència de versos autèntics pel procediment d’escriure’ls l’un darrere l’altre. S’hi troben frases successives amb ritme constant, binari o ternari; alguns versos decasíl·labs o alexandrins, esparsos, que potser han sortit per casualitat, i, sobretot, heptasíl·labs, que a vegades conformen gairebé tot el text.
Una accentuació tan marcada no pot passar desapercebuda a l’oïda, i més quan en alguns casos se’n ressent fins i tot la sintaxi. Ben aviat el lector es pregunta si la cantarella pròpia del romanç, encara que sigui sense rima, és el recurs més adequat per fingir una prosa poètica. Se’n diu prosa retallada quan algú escriu línies amb aparença de versos però sense cap regularitat mètrica; doncs això vindria a ser el contrari: versos enganxats.
Però, al capdavall, són petits relats, en total cinquanta, l’extensió dels quals és variable, amb unes 150 síl·labes mètriques de mitjana. Alguns són més entenedors que d’altres, tot i que aquesta no és una característica que entri en els propòsits del poeta, el qual fa explícit el seu menyspreu per les notes a peu de plana i pels qui estableixen criteris d’ordenació literària, «els fonaments del que funciona i els defectes del que no»; igualment per «la vida del tedi dels poetes, que llegeixen els poetes i que parlen de poetes» –una mera suposició, sobretot això que es llegeixen gaire els uns als altres. L’arquitecte que menja mosques mortes, protagonista d’un dels relats més explícits –«només menja allò que entén» i «entén millor el que és mort»–, pot representar també el literat contra qui dispara Romera: devot de les maneres de fer d’antany i incapaç d’entendre que n’urgeixen de noves.
Aquest llibre se situa, per tant, en un altre territori, més enllà dels convencionalismes i les bones maneres, des d’on desafiaria els usos vigents i provaria d’«obrir l’àmbit d’un nou tot». El mínim que es pot dir d’aquest plantejament, d’una banda, és que és fàcil, atès que el qui en discrepi o no ho segueixi, queda desqualificat automàticament per mandrós o ignorant, i de l’altra, que no té res de nou, perquè épater le bourgeois és un hàbit que fa força més d’un segle que dura. El títol en dóna la clau última: denunciar o menystenir les coses que fan nosa, que ens aparten d’una vida més autèntica i més d’acord amb un cert ideal literari.
Tot el llibre està impregnat d’un to desafiant, fins i tot amenaçador, al servei d’una recerca de no se sap ben bé què, perquè en definitiva sempre és la realitat la que no està a l’altura del desig. Aquesta barreja de supèrbia i d’obscuritat no ajuda gaire a reduir la perplexitat que el lector actual experimenta davant la poesia, si és que convenim que La nosa ho és, però el que fa que augmenti és la tècnica emprada: uns contes que es queden a mig esbossar, explicats en una prosa que té un ritme juganer que fins i tot, a vegades, sembla perseguir la hilaritat, i unes expressions que combinen metàfores de mal descodificar («solipsisme dels morts») amb altres més aviat pròpies d’un assaig («ejaculador dòcil d’opinions»). Com a experiment, fa mitja gràcia; com a poesia, cap.