L’Avenç, núm. 406, novembre de 2014
Simona Škrabec
Entre les meves lectures, Thomas Bernhard ocupa un lloc molt especial. I entre tots els textos de Bernhard que he llegit, ocupen el lloc de privilegi les dues o tres pàgines de Mestres antics on Bernhard es mofa de Heidegger. El passatge és un atac tan sorprenent a la institució intocable de la filosofia acadèmica que costa de creure el que estàs llegint. ¿És possible de parlar així sobre un professor venerable? Cada cop que rellegeixo aquestes poques línies, no puc evitar de riure en veu alta amb la sensació d’incredulitat. I alhora cada cop que torno a aquest passatge sento que un calfred em recorre l’espinada perquè sé que l’entorn en el qual Heidegger es dedicava (només) a pensar no en té res, absolutament res, de divertit.
Sempre que penso en ell, diu Bernhard, el veig assegut en un banc de fusta davant de la seva cabanya de fusta, acompanyat de la seva dona que es dedica amb «entusiasme pervers» a fer mitja. La dona li teixeix jerseis amb la llana d’unes ovelles que el matrimoni retirat a la Selva Negra hauria criat i esquilat personalment –visualitzeu per un moment el professor Heidegger esquilant una ovella per si voleu sentir l’efecte que provoca la ploma esmolada de Bernhard i rieu a plaer. I llavors ja esteu preparats per veure amb l’ull prou crític «Heidegger caminant davant de la casa, caminant darrere la casa, caminant cap a la casa, allunyant-se de la casa, llegint, menjant, assaborint la sopa, tallant una llesca de pa (fet per ell mateix), obrint un llibre (escrit per ell mateix), tancant un llibre (escrit per ell mateix), acotant el cap, aixecant el cap, etc., etc.» Reger, el personatge que narra Mestres antics, s’esgarrifa perquè la gent, fins i tot la gent «súper intel·ligent», s’hagués pres seriosament Heidegger. I conclou que, malauradament, és innegable que «als alemanys, els impostors els impressionen.» El fet que els alemanys mostrin interès pels impostors és una de les característiques més singulars del poble alemany i en aquest sentit, els austríacs encara són molt pitjors.
Heus aquí el mestre Bernhard en tota la seva salsa, heus aquí el seu verb esmolat. Però per sort en català també tenim autors que es neguen a tot conformisme. En aquest sentit destacaria dues novetats que des d’angles prou diferents comparteixen la denúncia de Bernhard i ens parlen del vici –que caracteritza ben bé tots els pobles– de deixar- se impressionar per un impostor. La novel·la de Maria Barbal En la pell de l’altre és un clar al·legat contra la ingenuïtat de l’opinió pública i el drama filosòfic de Manuel Molins Blut und Boden (‘Sang i pàtria’) un retrat de Martin «Schwarzwald» ple de sarcasme.
És fàcil llegir els dos llibres, és fàcil fer-se la idea de què parlen i què defensen. És fins i tot fàcil –per a qualsevol que tingui una mínima consciència històrica– estar-hi d’acord en les premisses generals, si més no, que el nazisme és una herència nefasta i que cal fer alguna cosa per transmetre a les noves generacions la noció sobre els perills del totalitarisme.
Tot això és tan i tan fàcil que potser ni tan sols convé tornar-ne a parlar per no ratllar més un disc que ja ha donat prou voltes. No cal fer sonar la mateixa cançó per no avorrir-la del tot. El que, en canvi, no és gens fàcil és entendre ¿per què la qüestió central de la postguerra europea és la qüestió de la impostura, de les aparences, de fer veure i de fer creure allò que no és? Què ens hi juguem? Per què és tan immensament important comprendre bé la diferència entre la realitat i la ficció? Barbal i Molins han aïllat el problema essencial del nostre món: el simulacre.
D’on arrenca aquest problema? Podríem, evidentment, anar-nos-en molt lluny en el passat, però no convé. En el descens cap a les èpoques anteriors ens hem de parar en el primer pis que tenim a sota, a l’inici del segle XX, i ens hem de preguntar què és de fet una societat totalitària. Què fa tan diferent els règims que es van escampar com taques d’oli per tota la faç de la terra? Tots aquests sistemes tenien vocació de convertir-se en una única resposta, capaç de resoldre qualsevol repte. El nazisme era especialment avesat a crear eslògans macabres que prometien acabar amb dubtes i atzucacs. Els cabdills d’aquests exèrcits no estaven gens disposats a admetre els fracassos ni a mostrar els límits que la realitat tossuda imposava als seus projectes. Per això van haver d’imposar l’ús d’un llenguatge rígid i nou, en el qual la noció de la veritat i de la mentida no fossin gaire clars. El llenguatge d’un sistema totalitari és el llenguatge en el qual la persuasió es converteix en alguna cosa més que una simple estratègia retòrica. Les idees legitimades pel poder absolut s’havien de creure directament, les paraules havien d’esdevenir realitat: la paraula va ser convertida en carn, sí. Tot allò que era només possible, havia de ser vist com cert, acabat, realitzat.
Simona Škrabec
Entre les meves lectures, Thomas Bernhard ocupa un lloc molt especial. I entre tots els textos de Bernhard que he llegit, ocupen el lloc de privilegi les dues o tres pàgines de Mestres antics on Bernhard es mofa de Heidegger. El passatge és un atac tan sorprenent a la institució intocable de la filosofia acadèmica que costa de creure el que estàs llegint. ¿És possible de parlar així sobre un professor venerable? Cada cop que rellegeixo aquestes poques línies, no puc evitar de riure en veu alta amb la sensació d’incredulitat. I alhora cada cop que torno a aquest passatge sento que un calfred em recorre l’espinada perquè sé que l’entorn en el qual Heidegger es dedicava (només) a pensar no en té res, absolutament res, de divertit.
Sempre que penso en ell, diu Bernhard, el veig assegut en un banc de fusta davant de la seva cabanya de fusta, acompanyat de la seva dona que es dedica amb «entusiasme pervers» a fer mitja. La dona li teixeix jerseis amb la llana d’unes ovelles que el matrimoni retirat a la Selva Negra hauria criat i esquilat personalment –visualitzeu per un moment el professor Heidegger esquilant una ovella per si voleu sentir l’efecte que provoca la ploma esmolada de Bernhard i rieu a plaer. I llavors ja esteu preparats per veure amb l’ull prou crític «Heidegger caminant davant de la casa, caminant darrere la casa, caminant cap a la casa, allunyant-se de la casa, llegint, menjant, assaborint la sopa, tallant una llesca de pa (fet per ell mateix), obrint un llibre (escrit per ell mateix), tancant un llibre (escrit per ell mateix), acotant el cap, aixecant el cap, etc., etc.» Reger, el personatge que narra Mestres antics, s’esgarrifa perquè la gent, fins i tot la gent «súper intel·ligent», s’hagués pres seriosament Heidegger. I conclou que, malauradament, és innegable que «als alemanys, els impostors els impressionen.» El fet que els alemanys mostrin interès pels impostors és una de les característiques més singulars del poble alemany i en aquest sentit, els austríacs encara són molt pitjors.
Heus aquí el mestre Bernhard en tota la seva salsa, heus aquí el seu verb esmolat. Però per sort en català també tenim autors que es neguen a tot conformisme. En aquest sentit destacaria dues novetats que des d’angles prou diferents comparteixen la denúncia de Bernhard i ens parlen del vici –que caracteritza ben bé tots els pobles– de deixar- se impressionar per un impostor. La novel·la de Maria Barbal En la pell de l’altre és un clar al·legat contra la ingenuïtat de l’opinió pública i el drama filosòfic de Manuel Molins Blut und Boden (‘Sang i pàtria’) un retrat de Martin «Schwarzwald» ple de sarcasme.
És fàcil llegir els dos llibres, és fàcil fer-se la idea de què parlen i què defensen. És fins i tot fàcil –per a qualsevol que tingui una mínima consciència històrica– estar-hi d’acord en les premisses generals, si més no, que el nazisme és una herència nefasta i que cal fer alguna cosa per transmetre a les noves generacions la noció sobre els perills del totalitarisme.
Tot això és tan i tan fàcil que potser ni tan sols convé tornar-ne a parlar per no ratllar més un disc que ja ha donat prou voltes. No cal fer sonar la mateixa cançó per no avorrir-la del tot. El que, en canvi, no és gens fàcil és entendre ¿per què la qüestió central de la postguerra europea és la qüestió de la impostura, de les aparences, de fer veure i de fer creure allò que no és? Què ens hi juguem? Per què és tan immensament important comprendre bé la diferència entre la realitat i la ficció? Barbal i Molins han aïllat el problema essencial del nostre món: el simulacre.
D’on arrenca aquest problema? Podríem, evidentment, anar-nos-en molt lluny en el passat, però no convé. En el descens cap a les èpoques anteriors ens hem de parar en el primer pis que tenim a sota, a l’inici del segle XX, i ens hem de preguntar què és de fet una societat totalitària. Què fa tan diferent els règims que es van escampar com taques d’oli per tota la faç de la terra? Tots aquests sistemes tenien vocació de convertir-se en una única resposta, capaç de resoldre qualsevol repte. El nazisme era especialment avesat a crear eslògans macabres que prometien acabar amb dubtes i atzucacs. Els cabdills d’aquests exèrcits no estaven gens disposats a admetre els fracassos ni a mostrar els límits que la realitat tossuda imposava als seus projectes. Per això van haver d’imposar l’ús d’un llenguatge rígid i nou, en el qual la noció de la veritat i de la mentida no fossin gaire clars. El llenguatge d’un sistema totalitari és el llenguatge en el qual la persuasió es converteix en alguna cosa més que una simple estratègia retòrica. Les idees legitimades pel poder absolut s’havien de creure directament, les paraules havien d’esdevenir realitat: la paraula va ser convertida en carn, sí. Tot allò que era només possible, havia de ser vist com cert, acabat, realitzat.