La sociofòbia de Marc Romera

Ara Llegim, 3 de maig de 2014
Víctor Obiols

Vaig tenir la sort d’assistir fa poc a la presentació oficiosa de La nosa, que es va celebrar, molt convenientment, al Caribbean Club. Dic la sort perquè és allí on vaig tenir l’epifania que em faltava després de la lectura solitària del llibre de Marc Romera. Em refereixo a la presència física del poeta, que va brindar la seva veu per donar vida sonora als textos. Aleshores vaig comprendre que allò que sempre ha explicat, amb luxe d’erudició, Henri Meschonnic als seus llibres és del tot cert: la poesia comença i acaba en una veu. Certament la podem sentir, o imaginar que la sentim, en la lectura privada i en silenci, però només quan s’encarna –i si és en la veu del poeta el privilegi és màxim– comprenem el sentit final de tota l’operació que implica l’escriptura poètica.

Perquè l’escriptura no és sinó un suport, una consignació gràfica d’allò que bull en el cervell del creador en forma, primer sònica, després conceptual. Romera parlarà sens dubte de la inspiració, i influït pels aires nous de la neurociència, ens dirà que està localitzada en un racó molt precís d’un hemisferi cerebral, el que «va per lliure».

Molt bé, d’acord. Ara també ens expliquen l’amor per un excés de dopamina o per un còctel sucós de neurotransmissors. Perfecte. Però, ¿per ventura tots aquests descobriments ens acosten el misteri? Jo diria que no. Seguirem, al·lucinats o lúcids, cantant, imprecant, planyent-nos a través d’una veu humana, celebrant o maleint, tal com ho feien els primers sàpiens, els trobadors o T. S. Eliot. Bé, el fet és que la lectura en viu que ens va oferir el poeta va aclarir moltes coses que romanien fosques. L’envitricollada qüestió de la prosa falsa, per exemple. ¿Falsa vol dir que Romera compon en forma versificada i després prosifica? ¿No li agrada la «forma d’esponja» que deia Gabriel Ferrater que tenien els seus poemes? ¿Per ventura prefereix fer esponges quadrades? Romera ho justifica, en certa manera, dient que el lector comú s’espanta quan veu versos, i que en visualitzar un text en prosa té més tendència a lliurar-se a la lectura.

Un poeta inquietant i incisiu

Podem disseccionar La nosa i detectar-hi tota mena de vers, tallant per so o per sentit, amb predominància iàmbica. Ho trobem a Marià Manent: en moltes de les seves traduccions hi ha una gran quantitat de versos mètricament perfectes, i segurament es deu a un mecanisme inconscient de construir en vers per una rutina del pensament, cosa que, curiosament, no succeeix amb el seu gran amic i confrare, el més genial versificador català, Josep Carner, que quan escriu prosa, per dir-ho en modern, «canvia el xip». Més enllà d’aquest aspecte formal, a La nosa hi seguim trobant el poeta inquietant i incisiu de sempre. El jurat del Riba va parlar d’incomunicació, sexe, mort, i el poeta hi afegeix un dels seus grans temes flaubertians (i/o bernhardians): l’estupidesa, i també la mandra (la seva, que és hiperactiva) i la dels altres, que és nociva. La coneguda sociofòbia romeriana es va destil·lant amb els anys, i la mirada crítica i amarga és d’efectes retardats, astringents i, finalment, catàrtics.

Sempre em fa pensar en aquella frase de Witold Gombrowicz, que deia que els sentiments ens els hem de mirar de lluny, tenir-los a distància. Romera s’adona, no ja que ens vulguin fer combregar amb rodes de molí, sinó que no hi ha prou boca per a la mida de les hòsties que ens volen fer empassar. La degradació progressiva de la democràcia ens aboca a la idiotització. L’artefacte poètic, ens recorda Romera, pot tenir valor terapèutic, però també té valor de denúncia.