La traducció, la vida

Quaderns Divulgatius, 54: XXIII Seminari sobre la Traducció a Catalunya
Arnau Pons

Han passat deu anys des que vaig ser al XIII Seminari sobre la traducció a Catalunya organitzat per l’AELC. Hi vaig participar amb una proposta agosarada que en cap cas no pretenia ser provocativa: la traducció entesa com un acte crític, i la vaig defensar en una taula de poesia.¹ La meva intenció era d’introduir un gir en el debat sobre el marge de maniobra del traductor. Temia que es pogués reduir a justificar les llicències que es veu obligat a prendre’s amb relació al poema que tradueix, o a la llengua a la qual tradueix, a causa dels topalls que la poesia li imposarà sempre –una opinió que, com recorda Meschonnic, ha estat mantinguda per la poètica estructuralista formalista (sense una teoria del subjecte) de Roman Jakobson.² De fet, la tan clamada intraduïbilitat de la poesia sol dur al convenciment que només una gran llibertat de moviments pot arribar a rescabalar d’alguna manera tot allò que no es pot restituir del poema original.³ Suposem, però, que el text que es tradueix ofereix un altre tipus de llibertat al traductor, més inusitada. I suposem també que les llengües literàries, les llengües dels autors o les llengües de la poesia ofereixen, amb la traducció, alguna cosa més que una recreació o que una transposició creadora. La pregunta que en aquell moment volia compartir venia a ser aquesta: ¿de quina manera l’individu que està subjecte al trasllat d’un text aliè –i per tant al compromís de preservar-ne l’alteritat– pot esdevenir un subjecte crític en virtut d’aquesta subjecció? Els moviments que tenia al cap eren dos: d’una banda, la relació crítica del traductor enversl’autor (o el text) que tradueix, sense caure en l’escamoteig ni en la censura; i, d’altra banda, la relació crítica que el traductor pot establir envers la pròpia cultura en nom de l’autor (o del text) que tradueix, sense caure en la distorsió o en la desvirtuació. No negaré que s’han de fer molts d’equilibris perquè tingui sentit, tant en un cas com en l’altre, la pertinència d’un exercici crític com aquest. Són sobretot equilibris de responsabilitat. Emperò el fet d’intentar-ho ja posa el traductor en una situació d’alerta i d’atenció suplementària que, al meu entendre, no li ha de fer cap nosa.

En un article recent publicat dins un volum d’homenatge a Meschonnic,⁴ Pascal Maillard comenta la idea meschonniquiana de descentrament que la traducció produeix en la llengua-cultura del traductor.⁵ També assenyala que, per Meschonnic, «la màxima diferència possible entre un original-obra i la seva traducció […] no [està] en la diferència de les llengües, sinó en la diferència del risc».⁶ I afegeix que el risc és sempre la manera que té el subjecte-traductor d’afirmar-se.

Dit això, crec que convé entendre bé aquesta idea de descentrament, perquè no s’ha de confondre amb el que normalment es coneix amb el nom de calc, que és tot un altre tipus de descentrament i no pas el que Meschonnic té al cap. El descentrament al qual ell es refereix s’oposa a la idea d’annexió, que és el que aquí se sol conèixer amb el nom d’anostrament. Quan es parla d’anostrar una obra d’una altra llengua-cultura, se sol pensar en l’esborrament del traductor, en la seva modèstia o en la seva capacitat de fer-se invisible, de no fer-se notar, de manera que l’obra anostrada sembli haver estat escrita en la nostra llengua. És anostrada fins al punt que el lector no s’adona que no ha estat escrita originàriament en català. És també la idea que diu que una bona traducció no ha de semblar una traducció. S’evita d’aquesta manera qualsevol efecte de descentrament i de distància.

La nostra taula d’avui es titula justament «Anostrar la singularitat: límits i llicències». Em sembla, si em permeteu la franquesa, un títol problemàtic, sobretot si ens hi volem encarar amb les reflexions que Meschonnic ha desplegat sobre l’activitat traductora i que ara mateix se’m fan inevitables, davant d’un verb com ara anostrar.⁷ Perquè si d’una banda la singularitat és, d’acord amb aquest títol, allò que caracteritza l’obra original, d’altra banda la llengua a la qual aquesta obra es tradueix enclou un nosaltres de bon començament. Anostrar és fer nostra l’obra mitjançant la traducció. El traductor prefigura aquest nosaltres, representa un plural in nuce, i que és, per afegitó, un plural propi: el nostre plural lingüístic com a col·lectiu. L’obra, en canvi, vindria d’un subjecte singular (l’autor) i seria també, tota ella, una singularitat, en tant que obra literària. Tot això, repeteixo, em sembla problemàtic –sobretot ideològic– i suposo que ja comenceu a intuir per què.

El seminari d’enguany fa referència, a més, a la noció d’estàndard, així com a la necessitat d’haver-lo de subvertir quan se suposa que l’obra ho demana d’una manera explícita (Gadda en seria el paradigma). Em pregunto, tanmateix, si en la traducció la relació s’estableix principalment amb un model de llengua, en l’ocurrència l’estàndard, amb les subversions que s’hi hauran de fer eventualment i els límits amb què aquesta acció subversora toparà del costat de la norma (tal com es desprèn del lema de la nostra trobada), o si realment la traducció no dóna testimoniatge, de fet, com sosté Meschonnic, d’una relació certament asimètrica entre dos pensaments del llenguatge –per tant intersubjectiva–, que se’ns manifesta com una re-enunciació específica d’un subjecte històric i com una interacció entre dues poètiques,⁸ de manera que la seva preocupació serà per damunt de tot ètica (és a dir, del costat del subjecte, cosa que permetrà detectar, per exemple, el racisme i la violència d’algunes formulacions i lectures que altrament haurien passat desapercebudes), en comptes de ser moralitzadora (és a dir, del costat dels costums i de les regles) i obsedida només per la llengua en si, sense subjecte a dins, perquè s’ha dissolt en un nosaltres que anostra –i contra el qual es podrà cometre el màxim crim que és capaç de concebre una llengua-cultura quan es llegeix i s’escriu en clau ètnica: el fratricidi.

Són, efectivament, paraules majors. El que vull dir amb tot això és que si ens proposem debatre els problemes de la traducció a partir de la noció de llengua estàndard, aleshores aquesta noció ens obligarà a recolzar-nos sobre una lingüística del mot,⁹ en lloc de fer-ho sobre una lingüística de l’idioma.¹⁰ Pensar l’obra i de retruc la seva traducció com la interacció entre la llengua vehicular (pautada per l’estàndard) i la subversió obligada (de resultes de la pràctica literària) és reduir tota la poètica a un pensament dualista.¹¹ Doblement dualista –amb un nosaltres que s’aferma anostrant i amb un ell que s’haurà d’anostrar fins a l’assimilació, per no posar en perill la manera de ser en la llengua d’aquest nosaltres anostrador.

I tanmateix, per molt que s’obstini la postmodernitat catalana a llegir en clau ètnica, cada autor crea un sistema particular, un idioma, i el traductor s’hi haurà de relacionar sempre mitjançant un nou sistema format per una llengua-escriptura que és indissociablement lectura-escriptura. Es tracta, també, d’una aventura que si és històrica és perquè abans de tota altra cosa ha estat personal –i si és personal, és perquè la persona de l’altre importa, justament.

L’estàndard, mentrestant, roman a la prestatgeria de les llengües sense subjecte. Si és allà és per respondre, en definitiva, a una voluntat de poder, la d’un cert imperialisme i també la d’un cert centralisme cultural. I tot això, com remarca Meschonnic, té molt a veure amb la sacralització de la literatura i, conseqüentment, amb una forma de neutralització política.¹²<

Per tant, les voltes que s’hi poden donar són bàsicament aquestes. Si només hi ha risc, sense descentrament (de la identitat), la traducció es torna recreació: un perllongament i una sublimació del jo del traductor (en l’ocurrència, un poeta traduint un poeta), i alhora una forma d’utilització de l’altre. Si només hi ha descentrament (de la llengua), sense risc, la traducció es torna calc.

És gràcies al descentrament (de la identitat) que el risc canvia de natura i també d’objectiu. El descentrament té la particularitat de situar el traductor a una distància privilegiada envers ell mateix i alhora en una posició estranya o incòmoda envers la pròpia llengua-cultura.

Per la seva banda, el risc aporta la part d’afirmació necessària per tal que la traducció esdevingui no pas un punt d’arribada, sinó un nou punt de partida.¹³ És per tot això que penso –encara avui– que la traducció pot ser un acte crític. El no-centre, la potser-perifèria o la lateralitat assumida en què es troba el traductor, així com els riscos que és capaç de prendre en nom d’una solidaritat o d’una denúncia, fan que la traducció es pugui convertir en un exercici subversiu, però no pas en el sentit literari (el de les poètiques de l’impacte), ni tampoc en el sentit d’anar a repèl de la norma (el traductor com a subversor de l’estàndard). Sinó que és subversiu perquè pren partit, mitjançant la lectura, per un subjecte històric que és l’autor, i per tant per un pensament del llenguatge, en el qual caldrà entrar a fi de copsar la seva poètica i la seva política, ja que això dóna sentit i significació a l’existència d’aquest original segon que és la traducció. És per força que aquesta relació intersubjectiva ens allunyarà d’algunes de les nocions contemporànies del text com a artefacte aïllat i sense vinculació amb l’autor.¹⁴

Entesa d’aquesta manera, la traducció forma part de les recerques «d’un subjecte que s’esforça per constituir-se com a subjecte mitjançant la seva activitat, una activitat tal, però, que és subjecte aquell mitjançant el qual un altre és subjecte».¹⁵ Una activitat, doncs, gràcies a la qual l’altre despuntarà per un mateix mitjançant una re-enunciació. La traducció fa sorgir així dues subjectivitats. No és una substitució ni una suplantació. Tampoc no és un trasllat. És una relació.¹⁶ No és la lògica de l’ull per ull. És la dels ulls en els ulls.

I tot això és només possible si no hi ha fusió, si hi ha lectura, i per tant una distància. Un efecte d’aquesta distància, en la llengua-cultura del traductor, apareix sota la forma d’un descentrament. L’autor que ha vingut en primer lloc només podrà esdevenir subjecte en la traducció si hi ha una certa implicació de l’autor que ve en segon lloc, i això significa un encontre, i per tant un afecte. Una despoetització del silenci i de la vida.

La traducció que defenso és llavors aquesta: la que no anostra una singularitat. És la que malda, en canvi, per posar a prova el nosaltres –un nosaltres que segons un cert pensament del llenguatge seria inherent a la llengua a la qual es tradueix–, i ho fa per l’acció d’una singularitat en el si d’una altra singularitat –un esmolament de la diferència. Hi ha, doncs, traduccions que són fetes per consolidar el nosaltres (són les que volen anostrar i per això mateix són les celebrades) i n’hi ha que qüestionen aquest nosaltres d’una manera inesperada i fins i tot intempestiva (i per això poden inquietar, com passa sovint amb el que és estrany o foraster).

Pel que fa a mi, puc posar un exemple del que he dit al començament –amb els dos moviments crítics inclosos: d’un mateix cap al text i del text cap al seu nou emplaçament cultural–, el puc posar amb les meves traduccions a l’espanyol dels llibres de Jean Bollack sobre la poesia de Celan. Són traduccions que fan caminar l’obra original d’una manera tal que continua essent ella essent una altra (stets anders und stets das / siendo otro y siendo eso).¹⁷ Se’m dirà, amb raó, que és més fàcil intervenir en un text de caràcter filològic i assagístic que no pas en un text poètic, per bé que és obvi que en l’estil de Bollack hi ha una voluntat manifesta d’acostar-se a la poesia –també de fer, amb cada llibre sobre Celan, una Ars poetica que feliçment el depassa (stets anders und stets das). Se’m podrà retreure, a més, que en el cas d’un autor viu, amb el qual es pot dialogar, una intervenció d’aquesta mena és legítima i de fet possible, mentre que no ho és en el cas d’un autor mort o al qual no es pot accedir. És cert. Amb tot, sempre he entès la traducció com la voluntat de fer subjecte un autor en una altra llengua. No sóc –no puc ser, no me’n sortiria– un traductor professional. La traducció em serveix per mantenir una relació amb una subjectivitat que té un pensament poètic sobre la llengua –i l’acompanya tot un eixam de qüestions que també em concerneixen i em calciguen perquè escric.

Per això puc dir que el traduir i l’escriure em demanen d’inscriure un no, una negativa, en la meva relació amb el Neutre de l’estàndard. La norma pot ser una no-veritat, o una veritat a mitges. L’estàndard (stand-hart, allò que fa que la llengua es mantingui rígidament erta) és la ficció d’una veritat, l’empresa del Neutre i del Mateix. Al cap i a la fi, un sí –un lliurar-se– a la llengua tindrà sempre un deix teologicopolític inexcusable.

Ja aleshores, en aquell seminari de fa deu anys, i per poder argumentar bé el que volia dir sobre el trasllat de la poesia, em va caldre comentar de passada la traducció, aleshores recent, d’algunes obres que no són pròpiament poètiques, com La teoria del partisà, de Carl Schmitt, o el Parmènides, de Heidegger. Semblava que s’hagués perdut de vista el veritable context històric en què havien sorgit,¹⁸ cosa que posava de manifest que tampoc no s’havia tingut gaire en compte la mena de lectures que podien encoratjar. Amb tot aquell amàs de preocupacions meves, pretenia qüestionar el tipus de relació que mantenim amb les obres per mitjà de la traducció –ja que això determina el que entenem per obres. Però també volia qüestionar l’opinió d’alguns poetes d’aquí, que defensen una desvinculació orgullosa entre la vida i l’obra d’un autor –ja que això determina el que, des de la literatura, s’entén per vida.

És en l’àmbit de la vida que els ases d’Oxford que Giordano Bruno va blasmar en El sopar de cendra es mobilitzen. Si no hi hagués una vinculació efectiva entre obra i vida, a Giordano Bruno no se l’hauria cremat en una plaça pública. I si no hi hagués una vinculació efectiva entre obra i vida, el volum Escriure després, que vaig coordinar, no hauria estat qualificat d’obra fratricida per l’acadèmic del nostre Oxford particular.

A més a més, si se’m retreu que ni El sopar de cendra ni Escriure després fan literatura, és evident que Carl Schmitt i Martin Heidegger tampoc. Ara bé, tant El sopar de cendra com Escriure després cultiven una molt alta ironia –una ironia que és del tot absent tant en Schmitt com en Heidegger. El que cal preguntar-se és per què els nostres savis d’Oxford no la volen llegir. I encara més: què és el que fa que marquin una línia vermella entre literatura (alta ironia) i no-literatura (cacera de bruixes), entre modernitat i postmodernitat, entre un nosaltres i un ell(s). No és que no s’hagin d’operar distincions, sinó que és important que les distincions siguin distincions veritables i no fantasmes ètnics.

Tornem, però, a la pregunta del principi: ¿pot el traductor valdre’s de l’obra que tradueix per tal de dir-se –o de dir-s’hi– de retop? Més enllà del fet evident que el traductor és algú que es decanta per un sentit, que tria uns mots i no uns altres, que decideix una opció o encunya noves fórmules –i que per tant esdevé autor en tota regla d’allò que tradueix–, ¿pot extralimitar-se en les seves funcions i emprar la traducció com un esperó per a la seva cultura o com un ferment del seu temps? Si és per la seva capacitat de trobar solucions a ‘entrebancs de traducció’ que se singularitza com a subjecte en la traducció, ¿es pot singularitzar encara més, en la direcció cap a la qual apunta l’obra que ell torna a escriure? Em sembla que queda clar que no parlo d’ofici, sinó que pregunto si hi pot haver vida més enllà del virtuosisme. Per mi, no hi ha dubte que la destresa pot ser sinistra (Marinetti, Heidegger, Pound, Céline, Eliade, Handke...). Per això m’importa deixar una mica de banda els malabars, l’habilitat i els jocs de paraules, i plantejar si, a més d’això, es pot dotar la traducció d’un excedent, sense desvirtuar-la. D’afegir-hi un més-difícil-encara, però del costat de la persona. Una actitud que permeti de conciliar, per exemple, solidaritat i distanciament. Ço és: de quina manera la traducció pot convertir-se en un gènere emancipador, tant del subjecte que tradueix com de la cultura a la qual va destinada aquesta traducció. De quina manera la vida del traductor pot quedar-hi impresa o garfida. La traducció practicada com una variant del gènere autobiogràfic –i entesa, doncs, com la construcció de passatges d’alteritat que permeten que hi passi la vida, la pròpia també.

Arribats en aquest punt, potser ja no ve d’aquí si remetem a algú que va entendre la traducció d’una manera transcendent, com una de les formes de culminació de l’exili. Si ho fem, és justament perquè també va nuar l’obra i la vida, encara que parlés des de la teologia. Era Franz Rosenzweig i va presentar la cosa valent-se del concepte cabalístic de l’ibbur –estar prenys d’una ànima, incubar-la–,¹⁹ una convicció que va exposar en una carta a sa mare quan li va confessar la seva incomoditat amb el nom de Franz i tot seguit li deixà anar que el seu veritable nom era Iehudà Haleví,²⁰ el poeta medieval ibèric que havia traduït. Era així que l’exili –o el descentrament– es podia fer perceptible als lectors, segons ell.

Tindríem suara dues maneres de veure-ho i en certa manera serien complementàries. Per a l’una, és una vida que irromp en una altra llengua-cultura per l’acció del subjecte-traductor, però d’una manera tal que hi provoca (en tots dos) un descentrament. Per a l’altra, és una vida que s’escriu mentre tradueix, o que en traduir s’arriba a escriure en virtut de la vida de l’altre, com si allò fos ensems una confessió. Aquestes dues maneres es poden expressar, de fet, alternadament. I quan això es dóna, és ben bé un miracle.

El cas és que ja vaig explicar tot això en un breu assaig en espanyol sobre el que m’havia menat a traduir Hélène Cixous a l’espanyol en tant que català, i ho vaig fer amb la voluntat d’obrir una reflexió sobre la violència i la voluntat de dominació entre llengües i cultures.²¹ I és que la traducció pot ser l’envit d’una veritable revolució cultural.²² Però també política. Sortosament, hi podem posar sempre una unça d’utopia. És això mateix el que em va dur a traduir al judeoespanyol el llarg poema ídix d’Izak Katzenelson.²³ I ja aleshores vaig voler que la llengua que m’inventava portés les flaires de Salònica, terra de mallorquins i catalans des del 1391.

Si bé és ben cert que no podem fer ressuscitar els morts, el que sí podem és ressuscitar les llengües.²⁴ Traduir té fins i tot aquesta virtut.

-----------
1 «La traducció, un acte crític», dins del marc «Creació i recreació poètiques»; XIIIè Seminari sobre la traducció a Catalunya: «De la creació a la traducció», 14 de maig del 2005 a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú.
2 Henri Meschonnic, «Propositions pour une poétique de la traduction», Pour la poétique II. Epistémologie de l’écriture. Poétique de la traduction. París: Gallimard, 1973, p. 309 s, n. 2.
3 Jakobson (citat per Meschonnic, ibídem): «[…] la poésie, par définition, est intraduisible. Seule est possible la transposition créatrice (Essais de linguistique générale, éd. de Minuit, p. 86)». Per Meschonnic, el concepte d’intraduïble és cultural i té les seves raons històriques; no té res de metafísic, tal com pretenen les idees d’indicible, d’inefable, de misteri o de geni.
4 Pascal Maillard, «Les enjeux éthiques de la poétique du traduire», a: Henri Meschonnic théoricien de la traduction, Marcella Leopizzi & Celeste Boccuzzi (dir.), París: Hermann, 2014, p. 146 s.
5 Henri Meschonnic, Pour la poétique II, op. cit., p. 308.
6 Henri Meschonnic, Poétique du traduire, Lagrasse: Verdier, 1999, p. 200.
7 Si tenim en compte la grolleria amb què l’ha tractat el representant de la postmodernitat universitària catalana, Meschonnic agafa aquí una dimensió imperativa. Vegeu Jordi Marrugat (UAB), «Cacera de bruixes en la cultura catalana. Notes al marge d’Escriure després», Els Marges, núm. 99, p. 101. Vegeu també la meva rèplica: «El racisme explicat a un núvol», L’Espill, núm. 45, PUV, 2014, p. 91, n. 70.
8 Henri Meschonnic, Pour la poétique II, op. cit., p. 307 s.
9 Vegeu l’apartat «Paraules, paraules, paraules» de l’article d’Antoni Mora «De la crítica vertiginosa», L’Espill, núm. 45, PUV, 2014, p. 100 s.
10 Vegeu «Comment j’ai recherché le sens: l’art de lire», segona part de Sens contre sens. Comment lit-on? Entretien avec Patrick Llored, de Jean Bollack, La passe du vent, 2000, p. 79 s.
11 Henri Meschonnic, Pour la poétique II, op. cit., p. 312.
12 Ibídem, p. 309.
13 Pascal Maillard, «Les enjeux éthiques de la poétique du traduire», art. cit., p. 146.
14 Si Derrida separa, al seu torn, l’original i la seva traducció, o almenys els posa en nivells independents, curiosament Spivak, a Of Grammatology, deixa entre parèntesis aquells termes francesos que no es veu amb cor de traduir, cosa que dota l’original d’una aura manifesta: un altre contrasentit del derridianisme, que no sembla provocar inquietud ni interrogació en els derridians.
15 Henri Meschonnic, Éthique et politique du traduire. Lagrasse: Verdier, 2007, p. 8. (La cursiva és meva.)
16 És la fórmula de Meschonnic a Jona et le signifiant errant (París: Gallimard, 1981, p. 38): «Non plus un transport, mais un rapport, à tenir comme tel, d’une main forte».
17 Peter Szondi, «Poética de la constancia. La traducción de Celan del soneto 105 de Shakespeare», Estudios sobre Celan. Traducció d’Arnau Pons. Madrid: Trotta, 2005, p. 35.
18 Vilaweb –sempre tan bel·ligerant amb el franquisme– va donar la notícia del llibret de Schmitt amb una nota en què informava breument de la seva gènesi, ço és, les dues conferències que el filòsof alemany va impartir a Pamplona i Saragossa l’any 1963, sense dir enlloc que hi havia anat convidat pel sector acadèmic afí al règim de Franco, i sense situar-les tampoc en l’evolució del seu pensament reaccionari. Segons el diari digital, l’editorial L’esfera dels llibres apostava «per omplir alguns buits [sic] existents en el panorama editorial actual».
19 No és un estat de possessió; aquesta s’acostaria més al concepte de dibuq (un esperit malèfic). En un ibbur una ànima actua de manera embrionària i positiva en una persona justa i l’ajuda a produir.
20 Carta núm. 1245 (5.6.1929), vegeu: Franz Rosenzweig, Der Mensch und Sein Werk (Gesammelte Schriften): Briefe und Tagebücher (1918-1929), vol. 2, a cura de Rachel Rosenzweig i Edith Rosenzweig-Scheinmann. L’Haia: Springer Science & Business Media B.V., 1979, p. 1215 s.
21 «Hélène Cixous en mis manos: un alma arrojadiza –traducir a una lengua para volverla contra sí misma–», a: Ver con Hélène Cixous, Marta Segarra (ed.). Barcelona: Icaria, 2006, p. 193 s.
22 Henri Meschonnic, Éthique et politique du traduire, op. cit., p. 37.
23 Izak Katzenelson, El kante del pueblo djidyó atemado. Barcelona: Herder, 2008.
24 És també el parer d’Erri de Luca a «Le livre comme transport, la traduction comme évasion», una entrevista amb Raphaëlle Rérolle (París, gener 2008); consultable en el web d’Akadem (le campus numérique juif).