Entrevista de Carles Biosca a Joan Casas i Xavier Pàmies

Quaderns Divulgatius, 54: XXIII Seminari sobre la Traducció a Catalunya
Entrevista de Carles Biosca a Joan Casas i Xavier Pàmies

Carles Biosca: Joan Casas i Xavier Pàmies són dos traductors veterans i infatigables, dels més bregats en llengua catalana. Tenen en comú que han traduït autors d’èpoques i de cultures diverses, i molt sovint la seva feina els ha portat a jugar amb els límits del català estàndard.

Joan Casas Fuster ha traduït sobretot del francès i de l’italià (Rousseau, Aragon, Gide, Duras, Ben Jelloun, Modiano, Pennac, Goldoni, Sciascia, Bassani, Moravia, Montanelli, Ammaniti), però també del portuguès (Saramago, Lobo Antunes), del grec modern (Ritsos), del rus (Txèkhov) i del búlgar, i també ha taslladat al castellà una vintena de títols. Li devem, entre d’altres, les versions catalanes de Mort a crèdit de L. F. Céline, d’El temps retrobat de Proust o de Nois de la vida, de Pasolini.

Xavier Pàmies és segurament el traductor més prolífic del portuguès al català, però també ha traduït de l’anglès, del francès i del castellà. És l’artífex de l’arribada en català d’autors com Emmanuel Dongala, Teju Cole o Camara Laye, a més d’una llarguíssima llista de traduccions que inclou noms com Guimarães Rosa, Eça de Queirós, António Lobo Antunes, José Saramago, Paul Auster, Richard F. Burton, Jane Austen, Charles Dickens, Peter Mayle o Irène Némirovsky.

C. B. Joan Casas, Xavier Pàmies, tots heu traduït obres que us han obligat a subvertir l’estàndard, bé perquè la llengua emprada per l’autor conté marques de variació dialectal o social (com és el cas per exemple de Pasolini, Guimarães Rosa o Henry Roth), bé perquè la distància temporal entre l’obra original i el lector de la traducció us ha permès optar per un català amb algun tret arcaïtzant (com passa amb Burton, Austen, Dickens, Joubert o Goldoni). En aquests casos, en què el traductor ha de triar entre els diferents estils o tons possibles, allunyats de l’estàndard, quines eines us han ajudat a trobar el registre adequat? Us ha estat útil consultar traduccions prèvies de la mateixa obra en altres llengües?

X. P. Crec que, en la traducció de qualsevol original, del que es tracta és de reflectir-ne tots els matisos al màxim (estil de l’autor, registres, ritme) però no en forma de calc, sinó en la forma que més se li acosti en la llengua d’arribada. En la traducció d’un text científic o tècnic existeix el criteri de la univocitat, i els patrons de traducció estan molt regulats, però en la traducció literària no, i d’aquí ve que les decisions en les tries que fas a l’hora de traduir siguin personals. En el cas de la traducció d’obres no contemporànies com les novel·les de Dickens o d’Austen, del que es tracta és de reflectir l’estàndard de l’època amb els trets d’estil particulars de l’autor, i, efectivament, i això comporta utilitzar, com tu dius, un to i un vocabulari acostats als del català d’aquella època. En aquest cas he tingut a mà, més que no pas obres d’autors catalans del segle XIX, tant el diccionari Alcover-Moll com l’etimològic d’en Coromines, el primer per les cites que proporciona (d’en Narcís Oller, d’en Pons i Massaveu, etc.) i el segon perquè conté (i cito del prefaci del Coromines mateix) «dades de totes classes referents a la vida i ambient de les paraules». En el cas d’una obra com el Grande Sertão d’en Guimarães Rosa, un aspecte important que calia conservar era la ficció d’oralitat de l’obra, que parteix de la parla popular del nord-est del Brasil. Vaig mirar-me per sobre la traducció al castellà de l’Ángel Crespo, i vaig veure que ell havia calcat el portuguès de l’original i havia creat un castellà oral artificiós inexistent en la realitat. Jo vaig optar per un to oral més estandarditzat però basat en un català oral real (el català central del nord-est del Principat, concretament). Sobre la consulta a altres traduccions ja existents, en el cas d’en Dickens he tingut al costat alguna traducció castellana; però no per afusellar-la, sinó més aviat per buscar-hi variacions o, en alguns casos, per sortir de dubtes en alguna part de l’original de sintaxi enrevessada o de comprensió difícil.

J. C. No tinc per costum consultar altres traduccions prèvies. Per mi, els diccionaris i les gramàtiques són un instrumental preciós. Però cada vegada que m’enfronto a una nova traducció és com si comencés des de zero. Les vint primeres pàgines són sempre un autèntic camp de batalla en què m’he de mesurar amb el text i he de trobar-ne el to. Les vint primeres pàgines estan plenes de vacil·lacions i de dubtes, són les que estan més corregides i revisades. Un cop superat aquest escull la traducció es va fent.

C. B.Heu considerat mai la possibilitat (que ha fet cèlebre la traducció de Josep Julià Quell merdé hurrible de via Merulana, de Gadda) de reproduir la variació geogràfica de l’original amb marques de variació geogràfica pròpies del català? Per què?

X. P. No, no ho he fet mai (si s’exceptua el fet de recórrer a alguna marca molt discreta del nord-est del Principat en el cas del Grande Sertão, com he dit). Per dir-ho d’una manera gràfica, sempre procuro que les meves traduccions no «catalanegin». No hi he fet servir mai el terme «patufet», per exemple; igualment, em veuria incapaç de fer parlar un personatge de Roma com un barceloní i un company seu napolità com un tortosí. Per mi, l’explicació és que la traducció ha de preservar la il·lusió que el personatge de Roma és romà i el personatge de Nàpols és napolità, i que les marques geogràfiques utilitzades com a recurs sistemàtic desvirtuen aquesta il·lusió.

J. C. Jo tinc la meva llengua i la meva intuïció, puc afinar una mica en matèria de registres però em considero incapaç de reproduir variants dialectals. Dit això, em considero molt poc subvertidor i molt ficat a dins la cotilla. Sí que és veritat que en algun cas, com per exemple amb Ragazzidi vita de Pasolini, la meva memòria de nen a l’Hospitalet em va servir perquè els nois romans de Pasolini s’expressessin amb un deixant xava important.

C. B. Tots dos heu traduït autores que han escrit pensant en el públic infantil i juvenil: Carmen Kurz i Joanne Rowling. Diríeu que aquest tipus d’obres obliguen a cenyir-se més al registre estàndard del català?

X. P. Com en qualsevol altra obra, tot depèn de si l’original se cenyeix a l’estàndard o no. En el cas dels llibres de la Rowling, el registre era estàndard en el relat, i més col·loquial en els diàlegs. Són traduccions que em queden lluny, però sé que en els diàlegs intentava incloure llenguatge juvenil (a vegades faig alguna consulta als meus fills o a la meva dona professora d’institut, en aquests casos), i també pleonasmes («els hi agrada» per «els agrada», per exemple). Aquí, però, podem topar amb un problema, i és la delicada qüestió del model de llengua. El català té moltes interferències lingüístiques (del castellà i l’anglès especialment), però també té una evolució interna natural que no sempre s’ha incorporat a la normativa, i això fa que l’intent de reflectir literàriament aquesta naturalitat pròpia de la llengua pugui topar amb la gramàtica i amb el món docent. Penso en un dels meus cavalls de batalla, que és la sonorització de la essa dels mots acabats en –pressió, –missió i –gressió i els seus derivats, o de paraules acabades en –o com per exemple calbo. En un fòrum juvenil sobre en Harry Potter, vaig rebre dures crítiques dels joves lectors sobre alguns d’aquests aspectes, però les converses al chat van acabar sent cordials.

J. C. La Carmen Kurz va ser un dels meus primers encàrrecs de traducció, així que tenia molt poca trajectòria. A més, l’encàrrec era per traduir del castellà al català, cosa que sembla fàcil però que no ho és tant perquè justament la gran quantitat d’interferències entre les dues llengües obliguen a afinar molt. Anteriorment la meva única experiència traductora havia estat traduir Josep Pla del castellà al català, al «català d’en Pla», segons deien els editors. Eren un seguit d’articles de Josep Pla publicats al Diario de Barcelona i al setmanari Destino, per a les seves Obres completes, publicades a l’editorial Destino.

C. B. (a J. C.): En el teu cas, des dels inicis, la tasca de traductor de narrativa ha anat en paral·lel amb l’interès per la dramatúrgia. Pel que fa al model de llengua, en quins aspectes diries que la teva experiència de treball amb textos teatrals queda reflectida en les novel·les que has traduït?

J. C. Encara que ens esforcem per neutralitzar la nostra presència, estic convençut que els traductors tenim una veu pròpia. Algú amb prou experiència lectora podria reconèixer el traductor a partir del text. En el meu cas, tinc l’obsessió perquè les coses es puguin dir, siguin «dicibles», i aquesta obsessió per l’oralitat em ve del meu interès des de petit pels diversos àmbits del món del teatre. Allò que escric s’ha de poder dir. A vegades escrivim coses que són un autèntic embarbussament. Les frases tenen un ritme, una cadència física que cal saber reproduir.

C. B. (a X. P.): Abans de dedicar-te a la traducció, t’havies dedicat a l’assessorament lingüístic. A l’hora de traduir, quins hàbits conserves de la teva experiència com a corrector?

X. P. A Edicions 62 i en el món editorial en general, a la dècada de 1980, vaig haver de cenyir-me a la norma del català heavy, i quan vaig entrar com a assessor lingüístic a Catalunya Ràdio i a TV3 vaig experimentar el contrast del català light. Això, juntament amb la traducció de pel·lícules i documentals per a TV3 mateix, em va portar a conèixer una varietat de registres bastant àmplia, que després vaig ampliar més amb la traducció de textos científics (sóc biòleg de formació) i de textos literaris diversos. Tot plegat m’ha fet prendre consciència de la conveniència de distingir els registres dels originals i reflectir-los en la traducció. D’altra banda, l’experiència com a corrector m’ha fet posar més a la pell dels correctors que revisen les meves traduccions (que actualment solen ser més respectuosos, i distingeixen amb bolígraf vermell els errors flagrants i amb llapis les meres propostes de millora o de canvi), i en les nostres comunicacions electròniques acostumo a argumentar les meves opcions de traducció de manera objectiva, incloent-hi bibliografia i jurisprudència d’ús.

C. B. A diferència del registre estàndard, que sol ser la part més estable d’una llengua, els trets lèxics o fraseològics propis de la llengua col·loquial o de l’argot canvien amb el temps i poden passar de moda ràpidament. De les vostres traduccions, quina us veuríeu temptats de retraduir? I quines creieu que suportaran millor el pas del temps? Diríeu que cercar la màxima versemblança per al lector immediat va en detriment de la pervivència que tindrà una traducció al llarg dels anys?

X. P. Tornaria a traduir les tres novel·les de «La cua de palla» que vaig traduir quan començava, fa més de vint-i-cinc anys, quan els gàngsters es deien entre ells «Va per tu el pollastre» en comptes de dir «Ja t’ho trobaràs»; però em faria molta mandra. Diria que les traduccions que aguanten més el pas del temps són les d’originals clàssics; i encara més si es van traduir poc després de la data de l’original (penso en la traducció castellana de Les Liaisons dangereuses de Choderclos de Laclos, per exemple). Evidentment, una traducció contemporània amb molt d’argot perdrà versemblança o validesa al cap de poc temps. Sí que s’ha de buscar la versemblança per al lector immediat, però crec que ha de ser partint d’un estàndard o un subestàndard prou arrelat perquè permeti la perdurabilitat de la traducció. Un cas concret de versemblança: acabo de traduir A Confederacy of Dunces d’en John Kennedy Toole, traduït anteriorment en català amb el títol d’Una conxorxa d’enzes. En un capítol de la novel·la apareix allò que es menja tant als cines, el que ara se’n diuen «crispetes». La novel·la està escrita a finals de la dècada de 1970, i està situada a l’any 1963. Vaig proposar a l’editorial i a la correctora de posar-hi «palomites», en rodona i per tant pronunciat a la catalana, i la decisió final dependrà de l’editorial. Jo aquí «crispetes» ho veig com un anacronisme. Pel que fa als diferents personatges d’aquesta mateixa novel·la, presenten una varietat de registres tan característica que ha sigut tema d’assajos i tesis, i que he resolt també per mitjà d’una gradació de registres, des de l’estàndard formal fins al vulgar oral, sense recórrer a interferències ni a marques dialectals.

J. C. A vegades tinc la temptació de retraduir les primeres traduccions que vaig fer. Però no sé si és perquè la traducció ha perdut vigència o senzillament perquè ara en sé més i tinc més experiència. De totes maneres sempre tinc una consciència vaga però necessària del meu lector immediat, al qual m’adreço quan tradueixo, però aquest lector és bastant atemporal. Quant a marques temporals, tinc la impressió que les meves traduccions no deuen haver envellit gaire, o si de cas ja van néixer velles. Però la veritat és que m’he rellegit molt poc, per tant l’opinió es basa més en el que estic fent ara que no pas en el que vaig fer fa vint o trenta anys.

C. B. En la qüestió dels registres no estàndard, els correctors editorials arrosseguen la fama de tallar les ales als traductors que opten per solucions massa arriscades. De les vostres discrepàncies amb els correctors, què n’heu après? N’han sorgit suggeriments útils per a resoldre qüestions de variació lingüística?

X. P. En general, la relació amb els correctors ha sigut bona, i ja n’he dit alguna cosa fa un moment. Després dels primers anys com a traductor, tant les editorials com els correctors han tingut en compte les opcions no estàndard que els proposava (sempre de manera justificada, i tenint en compte els registres de l’original). Se’m respecten formes contretes com sisplau, encabat o l’hi (amb el sentit de ‘li ho’), sancionades per en Joan Solà, o l’ús temporal de d’aquí + x temps sense la preposició a, forma defensada al Coromines. Quan el registre de l’original és col·loquial o argòtic, en la traducció introdueixo col·loquialismes i vulgarismes, però sense arribar a reflectir el grau d’interferència del castellà de la parla real (una marca social que, igual que les marques geogràfiques que dèiem abans, faria que la traducció catalanegés). Això porta sovint a una neutralització de l’original, que intento compensar per altres mitjans, com per exemple vulgarismes idiomàtics de l’estil de podé ‘potser’, dingú ‘ningú’, poguer i volguer, vindre i tindre, tenir de ‘haver de’ (clàssic segons el Coromines), hi han, etcètera.

J. C. En general l’experiència que he tingut amb els correctors ha estat molt bona, he après moltes coses dels correctors. L’experiència d’haver estat durant molt temps analfabet en la meva pròpia llengua, perquè no vaig accedir al català escrit amb una certa desimboltura fins als vint anys, m’ha provocat una consciència d’aprenent perpetu. Per això la perspectiva del corrector, que té més tracte amb les interioritats de la llengua, m’ha aportat en general un gran aprenentatge. També és veritat que a mesura que he anant aprenent, el diàleg amb els correctors s’ha fet més ric i estimulant.

També penso que els traductors som creadors de llengua de la mateixa manera que els escriptors, però estem en una posició en la qual hem de justificar-nos més.

C. B. La situació social de la llengua catalana condiciona el ventall de registres, des dels més cultes fins als més col·loquials, de què un traductor disposa a l’hora d’escriure en una varietat lingüística no estàndard. Amb la perspectiva que us donen tants i tants anys d’ofici, i tenint en compte l’assistència en aquest seminari de molts estudiants de traducció, amb quina llengua diríeu que es trobaran aquests futurs traductors d’aquí a deu o vint anys? Creieu que, pel que fa a la traducció literària, el català ha guanyat versatilitat o sou del parer que els traductors hauran de treballar amb una llengua més limitada pel que fa al repertori de registres disponibles?

X. P. Per reflectir els tons i registres del text de partida s’ha de tenir prou competència lingüística en la llengua original per distingir-los, i també prou competència lingüística en la llengua d’arribada per aplicar els registres corresponents en la traducció. L’actual estat de la llengua catalana és delicat, i per dues causes al meu entendre: l’una, la pèrdua accelerada de moltes estructures sintàctiques tradicionalment pròpies (disminució de l’ús dels pronoms en i hi o del partitiu de [«de totes les fotografies, me Ø’han sortit només tres Ø bones»], ja vaig ‘ja vinc’, i un llarg etcètera), i, l’altra, la gramàtica inculcada a les escoles, que estigmatitza tant les interferències d’altres llengües com moltes peculiaritats morfosintàctiques pròpies de l’evolució l’evolució interna de la llengua. La normativització estricta condueix evidentment a una pèrdua de registres i de diversitat. Faltarà veure com serà l’esperada nova gramàtica de l’IEC. D’altra banda, ens hem d’alegrar de l’existència d’eines més descriptives, com el mateix Coromines («el gran tresor d’una memòria col·lectiva que altrament s’hauria perdut per sempre», en paraules d’en Joan Solà), la Gramàtica del català contemporani d’en Joan Solà i altres autors, i l’encara inacabat Diccionari descriptiu de la llengua catalana, disponible a Internet, amb inclusió d’accepcions noves, variants morfològiques dels termes i multitud de cites de tot el segle XX, tant literàries com periodístiques. Tot i aquestes eines, la pèrdua progressiva de la transmissió generacional de la parla col·loquial resultarà segurament en un estàndard més empobrit i més uniforme.

J. C. La llengua disponible és prou versàtil i aquesta versatilitat es nota en les traduccions dels traductors més joves. Crec, però, que s’està perdent acceleradament allò que Joaquim Mallafrè anomenava la «llengua de tribu»: aquella llengua que forma part de la transmissió oral més pròxima de l’àmbit familiar i clànic, que vincula la llengua amb un determinat territori i amb un determinat fer, i que ordena un cert fonament de la llengua. Aquest fonament tendeix a igualar-se i a aigualir-se, i en aquest sentit sí que s’està empobrint. Les interferències també estan atacant la pròpia estructura sintàctica de la llengua, i l’estan empobrint –amb la desaparició, per exemple, dels en, dels hi, i dels de partitius.