Quaderns Divulgatius, 54: XXIII Seminari sobre la Traducció a Catalunya
Caterina Briguglia
En aquesta taula de subversors de l’estàndard em vaig trobar en la delicada situació de ser l’única teòrica acompanyada per actius practicants de la traducció. Com a declaració de principi, reconec que la meva feina és més fàcil i menys compromesa que la seva. I en cap moment he pretès o pretenc indicar unes pautes de comportament a qui cada dia es dedica amb passió a la titànica tasca d’anostrar la singularitat. Més aviat, en trec riquesa i apunts per a la reflexió.
D’entrada, considero que quan ens trobem davant d’un text literari subversor, la primera operació sine qua non per a poder dur-ne a terme amb responsabilitat la traducció, consisteix a analitzar els trets que conformen la seva singularitat. Quins factors s’haurien de tenir en compte abans de triar les estratègies de traducció del dialecte?
Primer de tot, cal entendre la funció dels dialectes en el text i el sentit que cobren en el conjunt de l’obra. Volen representar una realitat geogràfica, caracteritzar un personatge o més aviat tenen una funció simbòlica? Per exemple, en el cas de Gadda i de la seva cèlebre novel·la Quer pasticciaccio brutto de via Merulana (tan emblemàtica en aquest camp dels estudis de traducció al punt de donar-li el nom al subtítol d’aquest seminari), el sentit dels seus dialectes no rau en la representació d’una realitat geogràfica, sinó més aviat en la voluntat de plasmar en la història la impossibilitat de comprensió i de comunicació entre els personatges. Cadascú d’ells parla literalment una llengua diferent i, com a conseqüència, la societat en la qual viuen és un caos. És pot prescindir d’aquesta informació a l’hora de traduir la novel·la? Rotundament, no. A més, el fet que els dialectes compleixin aquesta funció simbòlica fa que la tasca traductora sigui, probablement, més assequible que no pas en el cas d’un dialecte amb funció representativa d’una zona geogràfica concreta o caracteritzadora d’un personatge.
Un altre aspecte important és el de la freqüència d’ús del dialecte: quants personatges fan servir la varietat no estàndard? La seva presència és contínua al llarg de tota l’obra? La trobem també en la veu del narrador (com en el cas del Merdé hurrible) o només en els diàlegs?
I finalment, quantes varietats fa servir l’autor original? Són només dues (estàndard i dialecte) o n’hi ha quatre, cinc o sis? L’estratègia de traducció pot ser molt diferent depenent d’aquest factor. Per exemple, és molt comú que en el cas que hi hagi només dues varietats, el traductor decideixi emprar dos registres diferents en compte de dialectes diferents. Si n’hi ha més, és clar, els registres no donen l’abast i s’haurà de buscar una altra estratègia (en cas de voler reproduir el mosaic lingüístic de l’original). Es pot recórrer als dialectes de la llengua d’arribada, a altres llengües estrangeres o fins i tot a llengües inventades però versemblants i intel·ligibles (això, és clar, sempre que la traducció no sigui per demà passat).
En tot cas, és clar que les varietats emprades en literatura no coincideixen amb les que realment es parlen al carrer. Una conseqüència d’això és que, a vegades, els traductors subversors reben reaccions negatives per part dels lectors dialectals, que no es reconeixen en la varietat adoptada (la típica queixa ‘Si jo no parlo així’...). Això ens deixa clara la diferència entre llengua de ficció i llengua del carrer, o bé entre crear amb la llengua i ser dialectòleg. I aquest aspecte interessa tant als traductors com, primer de tot, als autors originals. El sicilià d’Andrea Camilleri és un sicilià inventat, amb una bona base de varietat d’Agrigento però, al cap i a la fi, inventat. I no tindria sentit queixar-se per això. És imprescindible que qui faci servir una varietat dialectal en ficció ho faci amb consciència i que sobretot tingui coneixements i habilitats per a fer-ho bé. Però aquesta consideració no exigeix una total coincidència amb la varietat que realment es parla. Aquesta feina la deixem per a altres professionals.
Per a altres espais deixem també el debat sobre quin és l’estàndard català. Que la situació aquí sigui especialment rica i curiosa ho demostra el fet que en qualsevol simposi sobre llengua o traducció s’acaba parlant de la divergència entre llengua estàndard i llengua d’ús en català. Efectivament, el tema no és pas secundari, atès que no té sentit parlar de límits i llicències per part dels traductors si abans no tenim clar i fixat el model de llengua comuna. En el cas del català, la llengua estàndard viu un estadi de normalització estable i consolidada, si pensem en tota la labor de Pompeu Fabra i dels instituts que de llavors ençà treballen cada dia per a la seva salvaguarda. Tot i així, aquest esforç no salva de la distància que hi ha entre la llengua fixada i la que la gent comuna parla al carrer. I aquesta distància, com hem vist en les aportacions dels altres participants, pot arribar a complicar en gran mesura la feina dels traductors.
On sí que les fronteres entre límits i llicències queden més nítides, és a l’hora d’editar els llibres. Efectivament, en aquest embolic de varietats i variables en joc, els editors tenen un paper molt important. Per exemple, sembla que hi hagi una diferència de pes entre la traducció d’un best seller i la d’un llibre adreçat a una elit de professionals. En el primer cas, manen les vendes i com que els lectors són força sensibles a l’ús de les varietats, sobretot en terres de llengua catalana, els editors concedeixen menys llicències a l’hora de subvertir l’estàndard. Quan en canvi es pot preveure que un text arribarà a les mans de pocs filòlegs o estudiosos de traducció, com en el cas de la novel·la gaddiana, els marges de maniobra són molt més amplis. En el cas del Merdé, efectivament, l’editor va acceptar la proposta del traductor de fer servir els dialectes catalans per a traduir el pastitx lingüístic de l’original.
En conclusió, en traducció, i en particular en el camp de la traducció del dialecte en textos literaris, tot depèn però, a la vegada, no tot s’hi val. La pèrdua d’alguns trets de singularitat és necessària (per això jo no llegiré per primera vegada Camilleri en català sinó que buscaré els seus llibres en versió original), però una feina ben feta ens pot aportar uns fruits molt temptadors i, sobretot, enriquidors per a la cultura d’arribada (Camilleri traduït al català n’és un boníssim exemple i segurament el buscaria per a una segona lectura de les novel·les).