Quaderns Divulgatius, 54: XXIII Seminari sobre la Traducció a Catalunya
Pilar Godayol
Preliminars
«Sembla que definir la traducció no és fàcil», assevera Umberto Eco (2008 [2003]: 34). Després de segles de reflexió i especulació, encara avui la intel·lectualitat es pregunta què és traduir. Deixant de banda algunes definicions essencialistes, poques actualment, que s’esforcen per cercar una descripció única, neutra i integradora, la majoria de traductòlegs de la segona meitat del segle xx i les primeres dècades del xxi (entre altres, Rosemary Arrojo, Susan Bassnett, Andrew Chesterman, Luise von Flotow, Edwin Gentler, André Lefevere, Sherry Simon, Maria Tymoczko, África Vidal Claramonte i Michaela Wolf) consideren que no és possible explicar la traducció d’una manera universal, objectiva i simplificadora, sinó que, en un món canviant, heterogeni i nòmada com el nostre, cal acceptar la provisionalitat de les seves representacions i la necessitat constant de redefinir-les segons la contingència de cada espai i cada temps.
Deutora de les reflexions antiessencialistes i postpositivistes d’aquests autors i autores, en aquesta conferència rebutgem les conceptualitzacions absolutes i unívoques del terme «traducció», i apostem per entendre-la com una activitat, no tan sols intralingüística, interlingüística i intersemiòtica, per esmentar les categories de Roman Jakobson, sinó també vital, dialògica i interdisciplinària –lligada, entre altres matèries, a l’antropologia, la filosofia, la sociologia, l’etnografia, la crítica literària i l’ètica. En aquest sentit, fent-nos nostra la idea d’Àfrica Vidal Claramonteque «traduir ho és tot» (2012: 3), de la mà de tres ideòlegs subversors i fronterers del segle XX, Lluís Duch, Jacques Derrida i Gayatri Chakravorti Spivak, us convidem a obrir els límits del significat de traducció i veure com ha viatjat a altres espais culturals, que alhora han subvertit i han ajudat a redefinir la teoria de la traducció actual.
Lluís Duch i la traducció com a estructura antropològica de tot ésser humà
L’ésser humà tradueix perquè és un ser finit però amb uns desigs infinits; tradueix perquè disposa, al mateix temps, d’una ubicació concreta i mòbil (espai i temps) i de llibertat; tradueix perquè, malgrat la presència constant de la mort, està posseït pel desig inextingible de començar sempre de bell nou: traduir és néixer de nou, és, com volia el rabí Nahman de Braslav, negar-se de ple a ser vell. (Duch, 2002: 197)
A l’assaig Antropologia i traducció, recollit a La substància de l’efímer, l’antropòleg, teòleg i monjo del monestir de Montserrat, Lluís Duch (Barcelona, 1936), afirma que «viure és traduir» perquè «la traducció constitueix quelcom d’específic de la condició humana» (2002: 182). Per a Duch, «viure com a dona o com a home implica necessàriament exercicis ininterromputs de traducció» (2002: 183). A causa de la seva condicionalitat històrica i cultural, tots els éssers humans no tenen un accés immediat a la realitat, sinó que hi arriben mitjançant traduccions, mediacions i versions provisionals, conjunturals, fràgils i complexes, que cal contextualitzar, revisar i rellegir al llarg dels seus trajectes vitals. Així doncs, qualsevol persona recorre el seu itinerari personal acompanyat d’un seguit de «successives traduccions històricament i culturalment mediades i, fins i tot, mediatitzades» (2002: 193).
Entesa la traducció com a estructura antropològica de tot ésser humà, Duch declara que els homes i les dones tradueixen, com a mínim, per tres raons (citades a l’inici d’aquest apartat): primera, perquè són éssers finits però amb desigs infinits; segona, perquè combinen la seva dimensió espaciotemporal concreta amb la llibertat, òbviament «condicionada», i, tercera, perquè, tot i la presència constant de la mort, posseeixen el desig inexorable de sempre intentar començar un nou camí, un nova empresa.Per dir-ho com l’antropòleg, «traduir és néixer de nou, és, com volia el rabí Nahman de Braslav, negar-se de ple a ser vell» (2002: 197).
Duch puntualitza que aquest home i aquesta dona concrets són éssers «condicionals i condicionats». D’una banda, «condicionals», perquè viuen en funció de les disposicions internes que ells mateixos estableixen (o volen establir) al llarg del seu periple existencial; de l’altra, «condicionats», perquè, inevitablement, estan sotmesos a incidents externs. I aquesta realitat de ser «condicionals i condicionats» comporta sempre «la imperiosa necessitat de traduir i de traduir-se com a forma específica de la seva existència» (2002: 193). Així doncs, l’ésser humà ja porta intrínsec un «ímpetu traductor». És «el traductor per excel·lència» i, els seus «exercicis de traducció», quelcom coextensiu del seu esdevenir (2002: 193-194). Per habitar el món, «el seu món», el nostre món, l’home i la dona necessiten sempre recórrer a la traducció perquè no disposen d’un text tancat i absolut sinó només de paraules culturalment i històricament marcades. Immers en aquestes xarxes múltiples de traducció incessants i indefugibles, s’adonen que és completament impossible una traducció fidel i definitiva, perquè ells mateixos no són «un simple present», sinó que sempre es troben «referits i condicionats per ‘l’absent’ passat i futur». D’aquesta manera tradueixen «ara i aquí», perquè el passat no és mai definitiu i simple, i el futur es troba sempre a la corda fluixa del «possible-impossible» (2002: 194-195).
A la pràctica, Duch considera els llibres de viatges, de totes les èpoques i continents, uns magnífics exemples d’«imponents exercicis de traducció» (2002: 171). Al·ludeix al cas de les cròniques d’Índies (nom genèric atorgat a les compilacions de narracions històriques, principalment des de la perspectiva dels colonitzadors espanyols, sobre el descobriment, la conquesta i la colonització del continent americà). Aquest conjunt de variats i extensos exercicis de traducció (dels quals, destaquen fra Francisco de Aguilar, fra Bartolomé de Las Casas, Bernal Díaz del Castillo, Inca Garcilaso de la Vega o fra Bernardino de Sahagún) pretenia apropar allò que era lluny i estrany a allò que semblava més proper i familiar. Un dels seus objectius era fer accessible el nou món, fer-lo assimilable als habitants del vell continent. En aquest sentit Duch es refereix a les cròniques d’Índies com a «literatura de frontera», frontera «entre visions del món, entre llengües, entre espècies vegetals i animals» (2002: 171). I on hi ha fronteres, s’imposa necessàriament la traducció; és a dir, cercar la paraula adequada en tot moment per traslladar la realitat, ja sigui exòtica o quotidiana. Així doncs, a més de considerar l’ésser humà «traductor per excel·lència», que necessita interpretar el món i les textualitats tothora perquè el text definitiu i invencible no existeix, Duch també el defineix com un «ésser fronterer», que viu en un èxode permanent i inevitable, entre llengües, entre cultures, entre identitats, punt de partida també de l’ideòleg que veurem a continuació.
Jacques Derrida i la traducció com a double bind
Totally translatable, it disappears as a text, as writing, as a body of language (langue). Totally untranslatable, even within what is believed to be one language, it dies immediately. (1979a: 102-103)
Translation does not come along in addition, like an accident added to a full substance: rather, it is what the original text demands –and not simply the signatory of the original text but the text itself. If the translation is indebted to the original (this is its task, its debt [Aufgafe]), it is because already the original is indebted to the coming translation. (1988a: 153)
La teoria derridiana de la traducció, que principalment es concentra en vuit assaigs (1979a, 1979b, 1985, 1987, 1988a, 1988b, 1988c i 2000), no es basa en la traduïbilitat o la intraduïbilitat dels textos, sinó en les mutacions i les transformacions que experimenten, en les ambigüitats que plantegen, en el gaudi que produeix viure (a) l’entremig. Per al pare de la desconstrucció, Jacques Derrida (El Biar, Algèria, 1930 - París, 2004), original i traducció són jeràrquicament iguals, sense submissions, però amb (in)dependències mútues. Cap text no és original, perquè ja és en si mateix una traducció d’una traducció, d’una traducció, d’una traducció... La traducció no pot ser mai definitiva perquè els significats sempre remeten a altres significats. La traducció augmenta, especialitza, modifica el text originari, que no deixa de créixer, contaminar-se, (re)formular-se i (trans)formar-se. Traduir és una relació d’estira-i-arronsa amb l’altre textual: un joc de seducció inacabable que feliçment sempre deixa un romanent sense interpretar, que garanteix la no assimilació i la metamorfosis constant (Derrida, 1977: 118-119).
Per a Derrida, la traducció exemplifica la paradoxa de viure als límits de la realitat, entre el desig i la materialització. Per això, s’ubica en un espai fronterer, entre la diferència i la no diferència: l’aporia. El terme aristotèlic de l’aporia és per al filòsof francès un seti idíl·lic des del qual es pot treure la mascarada al pensament binari, al coneixement sistemàtic i ordenat que ha construït el poder dominant al llarg dels segles. Traduir ens situa al bell mig, sense anteriors o posteriors, sense jerarquies i relacions de subordinació. És acceptar que, entre original i traducció, hi ha suspensions, misteris, sorpreses i preguntes sense resposta final. Per això, la veritable conquesta de la traducció és, segons Derrida, el seu living on infinit, però també incert: «neither the life nor the death of the text, only or already its living on, its life after life, its life after death» (1979a: 102-103).
Derrida gaudeix de la paradoxa de la possibilitat i la impossibilitat en traducció i anima els seus traductors i traductores a entrar en aquest joc. Per exemple, a «Living on: border lines» (text format originàriament per dues parts: la primera tracta de la intertextualitat literària i la segona de les aproximacions al text per a traduir-lo) qüestiona les traduccions del seu propi text i s’hi dirigeix d’aquesta manera. A continuació reproduïm la traducció del text a l’anglès per James Hulbert:
Note to the translators: How are you going to translate that, récit for example? Not as nouvelle, ‘novella’, nor as ‘short story’. Perhaps it will be better to leave the ‘French’ word récit. It is already hard enough to understand, in Blanchot’s text, in French. An essential question for the translator. The sur, ‘on’, ‘super-,’ and so forth, that is my theme above, also designates the figure of a passage by trans-lation, the trans- of a Übersetzung. Version [version; also ‘translation into one’s own language’], transference, and translation. Übertragung. The simultaneous transgression and reappropriation of a language [langue], its law, its economy? How will you translate langue? (Derrida, 1979a: 86-87).
Més que dissenyar una estratègia desorientadora, Derrida empeny els seus traductors i traductores (entre altres, els anglesos són Alan Bass, Joseph F. Graham, Barbara Jonhson, Gayatri Ch. Spivak i Lawrence Venuti) a la polisèmia, a pensar i a escriure des de l’aporia, des dels límits textuals. Alguns fins i tot hi reflexionen obertament en els paratextos de les traduccions (prefacis, introduccions, notes, etc.), que, val a dir-ho, són abundants i captivadors, críticament parlant. Aquest és el cas de Joseph F. Graham, traductor a l’anglès de «Des Tours de Babel», el qual recull la idea de multiplicitat significativa quan parla de les possibilitats traductores del títol de l’article a la nota del traductor:
The title can be read in various ways. Des means «some»; but it also means «of the», «from the», or «about the». Tours could be towers, twists, tricks, turns, or trope, as in «turn» of phrase. Taken together, des and tours have the same sound as ‘détour’, the word for detour. To mark that economy in language the title has not been changed (Graham a Derrida, 1985: 206).
Per al filòsof francès, qualsevol paraula o text incorpora la paradoxa del «double bind» (1988a: 102), de ser alhora traduïble i intraduïble. A The ear of the other, Derrida ho exemplifica amb la història de la torre de Babel. D’acord amb l’onzè llibre del Gènesi de l’Antic Testament, Déu, enutjat amb els Shems («Shem» vol dir «nom» en hebreu) per les seves pretensions expansives i incontrolables, va voler evitar l’èxit de l’edificació i de la subjugació d’una sola llengua al món, i va condemnar-los a parlar múltiples llengües, alhora que va imposar-los el nom de la torre, «Babel» (nom bíblic de la ciutat mesopotàmica de Babilònia, que deriva del verb hebreu «balbál», que vol dir «confondre»). Segons Derrida, Déu va declarar la guerra als Shems en exigir-los que traduïssin el nom propi de Babel per un de comú: «Now you will not impose a single tongue; you will be condemned to the multiplicity of tongues; translate and, to begin with, translate my name» (1988a: 102). Déu els va demanar, doncs, un double bind, traduir el nom que ell havia imposat, tenint en compte que aquest nom no tan sols era un nom propi sinó que significava ambigüitat, confusió, etc. En resum, Déu els exigí que el traduïssin però, alhora, que no el traduïssin: «I desire that you translate me, that you translate the name I impose on you; and at the same time, whatever you do, don’t translate it, you will not be able to translate it» (1988a: 102). Babel no fou mai, doncs, un espai feliç, però sí provocador, ambivalent i enriquidor.
En aquest sentit, la fórmula derridiana d’abordar la traducció és vincular-la a la pedagogia del desig lacanià. Derrida anhela l’intercanvi complet d’informació amb l’altre textual, però sap que interpretar la seva totalitat és impossible. El subjecte que desitja aprèn a viure (en) la mancança, (en) el double bind derridià, en un espai aporètic on les identitats, les llengües i les cultures contenen indefinicions i llacunes i, per tant, les pràctiques de coneixement són (in)acabades i paradoxals. Derrida no planteja la diferència traductora en termes d’oposicions binàries, segons les quals el text d’origen i la traducció s’exclouen mútuament, sinó en termes de contaminació i interacció incompleta. En definitiva, que el text d’origen no pugui ser representat totalment no és la contradicció de la seva representació, sinó la reafirmació.
Gayatri Ch. Spivak i la traducció com a experiència de la (im)possibilitat
I began this preface by informing my readers that Derrida’s theory admitted –as it denied– a preface by questioning the absolute repeatability of the text. It is now time to acknowledge that this theory would likewise admit –as it denies–translation, by questioning the absolute privilege of the original. Any act of reading is besieged and delivered by the precariousness of intertextuality. And translation is, after all, one version of intertextuality. (Spivak, 1997 [1976]: lxxxvi)
Translation is thus not only necessary but unavoidable. And yet, as the text guards its secret, it is impossible. The ethical task is never quite performed. (Spivak, 2007: 274)
Deixeble i traductora de Jacques Derrida, la crítica literària i assagista índia establerta als Estats Units Gayatri Chakravorty Spivak (Calcuta, 1942) admet haver experimentat en la pròpia pell el double bind derridià en traduir a l’anglès De la grammatologie (1976) de l’autor francès. En el famós prefaci, Spivak comenta la seva angoixa en situar-se al bell mig entre la traduïbilitat i la intraduïbilitat del text derridià. Posa en evidència que s’ha hagut de barallar amb algunes expressions i paraules (in)traduïbles del text, «untranslatable words», com «exergue», «propre», «entamer» (1997 [1976]: lxxxv). Amb «entamer», per exemple, com en altres paraules, explica que ha optat per posar l’original en parèntesis darrere la traducció per obrir encara més les possibilitats del terme. Spivak precisa que Derrida manipula conscientment la llengua dels seus textos amb l’objectiu de no deixar mai d’interrogar-los, per descontruir l’oposició binària «signifier-signified», i es pregunta si ella haurà aconseguit transmetre aquest joc, «playfulness» (1997 [1976]: lxxxvi), d’ombres i de seduccions. Aleshores es dirigeix al públic lector anglès i l’adverteix del double bind, del fet que la teoria derridiana de la traducció admeti i alhora negui la traducció. Finalment, amb la intenció d’involucrar-lo en l’estira-i-arronsa de l’autor, insta a fixar-se en els buits translatius de la seva pròpia traducció per tal de desconstruir, no tan sols la seva reescriptura, sinó també el text originari i el mateix Derrida, perquè, «the text is infinitively translatable» (1997 [1976]: lxxxvi).
Més de tres dècades després de la publicació del prefaci de Of Grammatology, Spivak encara considera la traducció «necessary but impossible» (2007: 261). També ha posat a la pràctica el seu concepte de traducció traslladant nombroses obres de l’autora activista bengalina Mahasweta Devi i, per aquest fet, el 1998 va rebre el premi de traducció de l’Acadèmia Nacional de les Lletres de l’Índia. Relacionats amb les traduccions de Devi, Spivak té tres assaigs insignes sobre la traducció de literatura postcolonial: l’article «The politics of translation», de 1992 (2000), el prefaci de la traducció del llibre de Devi Imaginary Maps, de 1995, i l’article «Translation as culture», de 2007 (aquest darrer és estructurat en dues parts, Oviedo i Nova Delhi: la primera és una ponència que va llegir a la universitat d’Oviedo i, la segona, la conferència d’acceptació del premi a Nova Delhi).
En el prefaci d’Imaginary Maps, Spivak convida el públic lector a superar el concepte de diferència adreçant-se, alhora, a un públic multiculturalista dels Estats Units i a un d’acadèmic i urbà de l’Índia. Spivak tradueix, doncs, per a dues comunitats molt diferents: «I must imagine them as I write» (1995: xxiii). L’Spivak mediadora vol construir un pont multicultural entre el públic americà i l’indi, entre els mal anomenats Primer Món i Tercer Món. Per edificar-lo, presenta el concepte de «singularitat ètica» («ethical singularity», 1995: xxv). És a dir, proposa que la responsabilitat ètica en traducció sigui un acte d’intercanvi solidari, un «secret encounter» (1995: xxv), un punt de trobada negociador entre el col·lectiu investigador o traductor i el col·lectiu investigat o traduït, en el qual l’un aprengui de l’altre i l’altre aprengui de l’un. Si la traductora de textos originaris del Tercer Món i de minories vol superar els trops de disculpa que sovint irrompen en les seves pràctiques, necessita posar en marxa unes estratègies que garanteixin el diàleg entre les dues parts, ha d’apostar per unes pràctiques de traducció obertes, flexibles i frontereres.
Així i tot, Spivak sosté que l’ètica s’ha de plantejar com «the experience of the impossible» (1995: xxv). Potser plantejar l’ètica acadèmica entre els països del Tercer Món i el Primer Món com l’experiència de l’impossible és la millor solució per a instar la intel·lectualitat a la lluita política col·lectiva. Potser pensar que el compromís ètic total és impossible, perquè els centres i els marges no són mai del tot intercanviables, resulta decisiu per a potenciarel diàleg del dia a dia entre subjectes i objectes culturals. Spivak afegeix que no es pot parlar mai de victòries definitives, sinó de victòries circumstancials, puntuals, que actuen com a recordatoris. Mai no es pot baixar l’estat d’alerta, perquè «the future is always around the corner» (1995: xxv). Extrapolant-ho a la traducció, vol dir que cada pràctica és un intent –més o menys fallit o reexit− d’acostament entre cultures, una forma de bastir ponts de diàleg multilaterals; al capdavall, un pas més cap a la possibilitat de la impossibilitat.
En l’article «The politics of translation» (1992), Spivak proposa tàctiques solidàries concretes a les traductores occidentals de textos del Tercer Món i de minories per tal d’avançar cap a «l’experiència de l’impossible». En primer lloc, recomana no traduir des d’una posició de superioritat monolingüista, i defensa que una de les proves de solidaritat més decisives per part de les traductores envers les autores traduïdes és aprendre la seva llengua. Si l’altre és l’objecte d’estudi i diàleg culturals, conèixer la llengua és la preparació més íntima i privada per a intentar acostar-s’hi. En aquest sentit, Spivak sempre ha considerat la traducció com l’acte de lectura més íntim de tots («the most intimate act of reading», 2007: 272). En segon lloc, demana que la traductora conegui la producció literària de la llengua que tradueix per discriminar uns textos a favor d’uns altres i no caure en el tòpic que tota la literatura postcolonial és rellevant per a ser traduïda. Finalment, anima les traductores a ser especialistes en l’àmbit literari que tradueixen a fi de ser crítiques davant les etiquetes categòriques que sovint es pengen a aquestes autores.
Ja en el tercer mil·lenni, a «Translation as culture» (2007), Spivak continua pensant que «translation is thus not only necessary but unavoidable. And yet, as the text guards its secret, it is impossible» (2007: 274). Després de reflexionar antropològicament, a la manera de Duch, sobre la naturalesa de la traducció com un acte vital ininterromput i inevitable, un continuum, que forma part de la trajectòria de tot ésser humà, Spivak revela que una de les seves principals preocupacions actuals és encara la construcció del subjecte traductor ètic («the constitution of the ethical subject –as life / translator (Klein), narrow sense / translator, reader-as-translator», 2007: 273) i les conseqüències que pot tenir per a la pràctica de la traducció en general.
En definitiva, és precisament en el context d’aquestes teories de la traducció subversives i no neutrals que es té en compte i es qüestiona l’ètica del subjecte traductor, en tant que part del procés traductor que crea significats i manipula la realitat que representa. Tot seguit, i per acabar, voldríem proposar, des d’una perspectiva discursiva postestructuralista i postcolonialista, algunes de les particularitats, sense essencialitzar-les, que considerem que hauria d’integrar un subjecte traductor ètic que entén la traducció com una activitat viva i en constant transformació, fora de les definicions reductores d’alguns discursos dominants.
Coda: cap a un subjecte traductor «viatger», «subaltern» i «aprenent per excel·lència»
On the one hand, we can be there in order to reign and hold sway. Here, in such a conception of academic space, the academic professional is king and potentate. In that form you sit surveying all before you with detachment and mastery. Your legitimacy is that this is your domain, which you can describe with authority as principally Western, or African, or Islamic, or American, or on and on. The other model is considerably more mobile, more playful, although no less serious. The image of the traveller depends not on power, but on motion, on a willingness to go into different worlds, use different idioms, understand a variety of disguises, masks, rhetorics. Travellers must suspend the claim of customary routine in order to live in new rhythms and rituals. (Said, 1991: 18)
Per acabar, voldria recórrer a l’activista palestí i professor de la Universitat de Columbia Edward W. Said (Jerusalem, 1935 - Nova York, 2003), els escrits del qual han esdevingut punts de referència dels estudis culturals i també dels estudis teòrics de la traducció contemporanis. Segons Said, es poden distingir, a efectes pràctics i tenint en compte que a l’entremig hi ha moltes altres possibilitats, entre dues maneres de viure l’acadèmia i la universitat (i aquí, nosaltres hi afegirem l’exercici de la traducció).
D’una banda, en un extrem, tenim la persona acadèmica (el subjecte traductor) «potentada», que viu en el dogma i l’egocentrisme i que, per tant, seu i contempla l’altre amb distància i superioritat. No s’implica gaire, no va més enllà de les paraules. S’esforça per definir-ho tot, etiquetar-ho, compartimentar-ho, perquè l’ambigüitat li fa por.
Construeix murs de contenció entre el subjecte i l’objecte per tal que el seu regne de saber no es desmunti. No negocia, no accepta la crítica. Creu en l’objectivitat, la puresa i els resultats finals i definitius. En síntesi, és poc autocrítica i dominant, que no admet les indefinicions ni les preguntes sense resposta.
D’altra banda, hi ha la persona acadèmica (subjecte traductor) «viatgera», que defuig la vida intel·lectual estacionària i recolza la crítica i la reflexió, i sobretot s’interroga en cada pràctica cultural (traductora) en què participa. Sense ser menys seriós, aquest subjecte és mòbil, amant de la interacció amb els altres, sigui quina sigui la raça, ètnia, classe social, religió o sexualitat. Intenta viure en perseverant peregrinació i transformació. Vol aprendre amb l’altre, descobrir-lo, compartir-hi coses. És un treballador o una treballadora cultural que s’implica, que col·labora, que abandona hàbits paternalistes i de control, i es deixa sorprendre per l’altre.
El subjecte traductor del segle xxi hauria de ser, doncs, com l’intel·lectual viatger saidià, nòmada i errant, traductor i traduït, amb voluntat d’habitar altres mons i altres cultures, sense envair-los, sense devorar-los, escoltant-los. Cal que el subjecte traductor s’exiliï del centre als marges si vol veure-hi més i millor. D’aquí la importància d’interrogar les pròpies representacions i les pròpies pràctiques des d’un espai plural, no universal i negociador, que, en diferents contexts intel·lectuals, s’ha batejat metafòricament, com l’«aporia» (1979), de Jacques Derrida; la «frontera» (1987), de Gloria Anzaldúa; la «zona de contacte» (1992), de Mary Louise Pratt; el «tercer espai» (1994), de Homi Bhaba; el «between» (1996), de Carol Maier, o la «nepantla» (2008), de Paola Zaccaria.
La posició migratòria que adopta el subjecte traductor és clau en les relacions subjecte/objecte de traducció. El 1983, en el cèlebre article «Can the subaltern speak?» (1993), Spivak afirmava que la «subalternitat» (noció original del teòric marxista Antonio Gramsci, que l’utilitzava en lloc de «proletariat» en els seus escrits de presó per eludir la censura) no pot parlar perquè sempre ocupa el lloc del significant; és a dir, sempre hi ha algú que parla per ella o en nom d’ella [Amb el temps, Spivak matisava la definició i asseverava que la subalternitat és una posició que pot aparèixer en diferents contextos i sota formes diferents. En una entrevista a Barcelona, el gener de 2006, confessava que ella no és una subalterna ni en el seu país, l’Índia, on representa les classes privilegiades, ni en el país en què treballa, els Estats Units, on pertany a una comunitat acadèmica de prestigi (Asensi, 2006: 2-5).]. Així mateix, sostenia que és fàcil trobar-la, però que l’escull resideix en la manera d’articular uns processos responsables que obrin un espai interactiu en el qual les respostes emanin d’ambdós costats de la relació. Per a Spivak, el més important és que l’actitud del subjecte davant l’objecte porti implícita la voluntat de contactar-hi, d’entendre-s’hi i, sobretot, d’aprendre a aprendre amb l’altre: «learning to learn without this quick-fixfrenzy of doing good with an implicit assumption of cultural supremacy which is legitimized by unexamined romanticization, that is the hard part» (Spivak a Landry i Maclean, 1996: 293). En aquest sentit, aprendre a aprendre amb l’altre implica corregir els nostres hàbits lectors de supremacia il·lustrada, alhora que aprendre a (des)aprendre el nostre discurs hegemònic cultural.
De la mateixa manera que Lluís Duch considera l’ésser humà «el traductor per excel·lència» (2002: 194), estima que és també «l’aprenent per excel·lència» (1996: 273). És a dir, un ésser que, «per tal d’avançar creadorament» (1996: 273), cal que assumeixi la pedagogia de l’aprenentatge. Si l’ésser humà accedeix a la realitat per mitjà de traduccions i versions provisionals que es van configurant i contextualitzant contínuament amb els trajectes hermenèutics i ètics de la persona, cal que aquest ésser aprengui a rectificar, a (re)definir-se, a (re)generar-se, a metamorfosar-se perquè traduir és una negociació inacabable que sortosament, parafrasejant les paraules de Derrida, sempre deixa alguna cosa per interpretar, un romanent que en garanteix la vida.
La subversió de les teories de la traducció de Duch, Derrida i Spivak es basa en la reivindicació de la (in)traduïbilitat com a pedra angular del coneixement i en la necessitat de gaudir (i no témer) els espais aporètics, liminals i (no) traductius, el que la crítica literària nord-americana Emily Apter, a Against the World. On the Politics of Untranslatability, recentment ha reivindicat en el camp de la literatura comparada com «the importance of non-translation, mistranslation, incomparability and untranslatalability» (2013: 4). Assumida la dissolució de les oposicions binàries i de les jerarquies i el sorgiment dels estudis no hegemònics i subalterns, ara ens cal fer visible una nova manera d’entendre la traducció, més oberta i seductora, potser també insegura, que es resisteixi a la representació que la majoria de discursos dominants n’ha fet al llarg dels segles. Duch, Derrida i Spivak ens demanen viure la (in)completesa de la traducció, sense remordiments, sense falses expectatives, deixant-nos sorprendre per l’altre textual.
Voldria acabar amb una imatge, que va fer famosa l’escriptora Hélène Cixous, deixeble de Jacques Derrida, ara fa uns quants anys, sobre la metàfora del llop que no es menja el xai per amor (Cixous i Calle-Gruber, 1997: 111). És a dir, el llop es priva del menjar i de l’exercici de poder que el defineix com a depredador en atenció al be.
Certament, aquesta metàfora es pot interpretar com una apropiació narcisista: el llop tria no matar el be perquè això l’omple de satisfacció egocèntrica. D’altra banda, es pot entendre com un acte d’amor que, si bé reafirma el jo del llop, també busca la salvació reconciliant-se i negociant cara a cara amb el be. El llop és feliç perquè aprèn a abandonar-se i a abandonar la imatge convencional d’animal ferotge que l’ordre simbòlic li ha atorgat. Aquesta flexibilitat li permet acostar-se a la diferència i deixar d’explicar-la en la lògica del poder dominant.
El llop és una al·legoria del subjecte en qualsevol relació cultural, i, el be, de l’objecte. El fet de no executar la mort del be constitueix l’emergència del desig de completesa amb ell. Si existeix aquest objecte és perquè el llop no vol acabar de satisfer mai el desig de carn de be. Si el llop es mengés el be, significaria la mort del seu desig, de la mateixa manera que la traducció absoluta, canonitzada, seria el final de les (re)escriptures del text originari. En conseqüència, la traducció actualitza un desig de completesa que no es pot satisfer mai del tot, perquè és el que en fa possible la vida, la continuïtat, el living-on.
En una entrevista a La Vanguardia del 29 de juny de 2014, Cixous recordava aquesta metàfora i afegia: «Estimar és acceptar no comprendre l’altre i també resistir la temptació de devorar-lo. Estimar és comprendre, comprendre i comprendre i... alguna vegada acceptar no comprendre l’altre. I beneït sigui aquest moment, perquè significa que et deixo lliure» (Massot, 2014: 56). Traduir són moments màgics de llibertat.
Bibliografia
Anzaldúa, Gloria. Borderlands/La Frontera. San Francisco: Aunt Lute Books, 1987.
Apter, Emily. Against World Literature. On the Politics of Untranslatability. Nova York: Verso, 2013.
Asensi, Manuel. «Spivak o el mundo subalterno». La Vanguardia (I-III-2006), p. 2-5.
Bhabha, Homi. K. The Location of Culture. Londres: Routledge, 1994.
Cixous, Hélène & Calle-Gruber, Mireille. Hélène Cixous Rootprints: Memory and Life Writing. Londres: Routledge, 1997. [Trad. Ch. Miller]
Derrida, Jacques. Posiciones. València: Pre-textos, 1977. [Trad. M. Arranz]
—. Writing and Différance. Londres: Routledge, 1978. [Trad. A. Bass]
—. «Living on: Borderlines». A: H. Bloom, P. de Man, J. Derrida, G.H. Hartman & J.H. Miller (eds.), Deconstruction and Criticism. Nova York: Seabury Press, 1979a, p. 75-175. [Trad. J. Hulbert]
—. «Me–psychoanalysis: An introduction to the translation of ‘The Shell and the Kernel’ by Nicolas Abraham». Diacritics, vol. 9, núm. 1, 1979b, p. 4-12. [Trad. R. Klein]
—. Dissemination. Londres: The Anthlone Press, 1981. [Trad. B. Johnson]
—. «Des tours de Babel». A: J. Graham (ed.), Difference in Translation. Ithaca: Cornell University Press, 1985, p. 165-258. [Trad. J. F. Graham]
—. Positions. Londres: The Athlone Press, 1987. [Trad. A. Bass]
—. «Roundtable on translation». A: Ch. McDonald (ed.), The Ear of the Other: Otobiography, Transference, Translation. Lincoln: University of Nebraska Press, 1988a, p. 93-161. [Trad. P. Kamuf]
—. «Letter to a Japanese friend». A: D. Wood & R. Bernasconi (eds.), Derrida and Différance. Evanston: Northwestern University Press, 1988b, p.1-5. [Trad. D. Wood & A. Benjamin]
—. «Ulysses gramophone: hear say yes in Joyce». A: B. Benstock (ed.), James Joyce: The Augmented Ninth. Nova York: Syracuse University Press, 1988c, p. 27-75. [Trad. T. Kendall & S. Benstock]
—. Of Grammatology. Baltimore: The Johns Hopkins University Press, 1997 [1976]. [Trad. G. Ch. Spivak]
—. «What is a ‘relevant’ translation?». Critical Inquiry, 27, 2001, p. 174-200. [Trad. L. Venuti]
Duch, Lluís. Mite i interpretació. Aproximació a la logomítica II. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1996.
—. La substància de l’efímer. Assaigs d’antropologia. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002.
Godayol, Pilar. Espais de frontera. Gènere i traducció. Vic: Eumo Editorial, 2000.
Landry, Donna & Maclean, Gerald. The Spivak Reader. Nova York: Routledge, 1996.
Maier, Carol. «Found in translation: the translators». A: On translation: the games. Atlanta: Atlanta College of Art Gallery, 1996, p. 58-67.
Massot, Josep. «‘Estimar és acceptar no comprendre l’altre’. Entrevista a Hélène Cixous». La Vanguardia (29-VI-2014), p. 56.
Pratt, Mary L. Imperial Eyes. Travel Writing and Transculturation. Londres: Routledge, 1992.
Said, Edward W. «Identity, authority and freedom: the potentate and the traveller». Conferència pronunciada a la Universitat de Ciutat del Cap el 22 de maig de 1991. Exemplar fotocopiat.
Spivak, Gayatri Chakravorty. «Translator’s preface». A: J. Derrida, Of Grammatology. Baltimore: Jonhs Hopkins University Press, 1997 [1976], p. ix-lxxxvii.
—. «Can the subaltern speak?». A: P. William & Ch. Larra (eds.), Colonial Discourse and Post-Colonial Theory. Nova York: Harvester Wheatsheaf, 1993 [1983], p. 66-111.
—. «The translator’s preface». A: M. Devi, Imaginary Maps. Nova York: Routledge, 1995, p. xxiii-xxix.
—. «The politics of translation». A: L. Venuti (ed.), The Translation Studies Reader. Londres: Routledge, 2000 [1992], p. 397-416.
—. «Translation as culture». A: P. St-Pierre & P. C. Kar (eds.), In Translation – Reflections, Refractions, Transformations. Amsterdam-Filadèlfia: John Benjamins Publishing Company, 2007, p. 263-176.
Vidal Claramonte, M. Carmen África. Traducir entre culturas. Frankfurt: Peter Lang, 2007.
—. La traducción y los espacios: viajes, mapas, fronteras. Granada: Comares, 2012.
Zaccaria, Paola. «Traducir fronteras, poner en escena el transnacionalismo». DeSignis, 12, 2008, p. 75-84.