L'exercici de la raó. La narrativa de Martí Domínguez

L’Espill, núm. 51, hivern 2015-2016, p. 68-75
Àlex Broch

La dècada il·lustrada (1997-2007)
Com ha estat assenyalat, la publicació de La sega (Proa, 2015) per Martí Domínguez significa un canvi o innovació important dins de la seva obra narrativa. Fins ara havia construït un cicle narratiu de relleu intel·lectual per tot el que significa de recerca i descripció de paràmetres de pensament i actituds personals i humanes del món de la Il·lustració, el segle XVIII i inicis del XIX europeu. Els noms escollits, Buffon, Goethe i Voltaire, no són accidentals i responen a propostes i interrogacions ben concretes que tant ajuden a interpretar una època com les transforma­cions, actituds i els canvis ideològics interiors de perso­nalitats senyeres que són punts de referència i motor del canvi d’una part del procés històric.

[...]


Una declaració de principis

Cinc anys després de la dècada il·lustrada (1997-2007), Martí Domínguez retorna a la pràctica de la novel·la biogràfica­ centrada, aquest cop, en el pintor Paul Cézanne (1839-1906), amb la publicació d’El fracassat (Proa, 2013). Si la Il·lustració i la raó són els fonaments històrics de la modernitat històrica, la nova via que inicia Domínguez, en capbussar-se en la biografia de Cézanne, es pot explicar per l’interès per un nom i una obra fonamental del que serà la modernitat pictòrica del XX.

[...]

La sega. La novel·la de la por, la violència i la repressió franquista
La sega (Proa, 2015), la darrera novel·la publicada per Martí Domínguez, representa, també en relació amb les altres, un salt temporal important que ens situa a meitat del segle XX en terres del Maestrat castellonenc. Una novel· la substancialment diferent de les anteriors tot i que amb clars lligams, quant a interessos del personatge central, amb la personalitat de Martí Domínguez. Una novel·la sorpresa per al seu autor, que no tenia ni estava en previ­sió d’escriptura si no hagués estat que una trobada for­tuïta d’un objecte determinat planteja un què i un com que obliga i porta a la necessitat de trobar una resposta. O una possible interpretació. Domínguez ho ha explicat. Natu­ralista com és i amb voluntat de trepitjar un terreny i una natura de descoberta i recerca, va comprar un mas prop del Penyagolosa. En fer obres va trobar un màuser de la Guerra Civil i dues baionetes amagades a la pallissa del mas. Aquesta troballa i el com i perquè eren amagades allà és l’inici de tot. Vinculat, també, a grups de treball sobre la memòria històrica de Castelló, el camp semblava adobat perquè, després de la seva investigació sobre el terreny, amb la descoberta de fets, situacions i personatges reals –com el malèfic capità de la Guàrdia Civil Maximino Mata–, Martí Domínguez hagi construït una important i impres­cindible novel·la sobre la repressió franquista que, alhora,
també és una gran aportació a la memòria històrica d’aquest país. Una novel·la, La sega, que al costat de Les veus del Pamano de Jaume Cabré o Pa negre d’Emili Teixidor, constitueix una trilogia de referència obligada dels foscos i repressius anys de la postguerra, lluny de les grans ciutats, en l’àmbit rural i a l’interior del país o països.

Sobreviure a la repressió
La dada objectiva i freda que ens dóna la història, que podem llegir quan llegim història, pren aquí la força, vi­rulència i emotivitat que permet la literatura quan utilitza el llenguatge per descriure els fets, les emotivitats i la psicologia dels personatges. En darrer terme, quan sub­jectivitza la història, quan la humanitza i posa noms i cognoms a cada personatge que viu davant nostre el que l’autor ens descriu i presenta. Dir, com dic, que La sega és la novel·la de la por, la violència i la repressió franquista només té un abast informatiu i no pot donar mesura de l’impacte i potencialitat de cada paraula si no llegim el que el text diu, com ho diu, i la novel·la explica.

La sega mostra l’acció repressiva de la Guàrdia Civil contra els maquis, sempre considerats com a bandolers, que actuaven en terres del Maestrat i, alhora i de manera molt principal, contra tots aquells masovers que podien ajudar els maquis que arribaven als seus masos en busca de menjar o ajuda. Neutralitzar i impedir aquesta ajuda era tallar-los la capacitat de supervivència. Per això, tan enemics de la Guàrdia Civil eren els maquis com els masovers. Trobar un masover «col·laboracionista» era la seva sentència de mort. Una mort amb revenja per aterrir els altres masovers.

Fins i tot la Guàrdia Civil podia organitzar una contrapar­tida i vestir-se de maquis per enganyar els masovers. Si rebien el seu ajut, al matí següent eren homes morts. Així, els masovers, entre dos focs, sobreviuen instal·lats en la por i la incertesa. La por a la tortura de la Guàrdia Civil i a una falsa denúncia o una denúncia intencionada. Situacions que encenen les passions més insospitades o les venjances més primàries. Es viu amb una clara consciència de la fragilitat de la vida, sotmesa a forces i decisions que no es poden controlar: «Res no semblava tindre massa sentit i les nostres vides no valien res» (p. 190). Víctimes d’un joc creuat en el qual es pot o no prendre partit –hi ha qui ho fa–, però que sempre voreja el límit de la vida i la supervivència. És la violència ideològica i repressiva contra el viure quotidià. També les conseqüències d’aquestes accions que deixen preveure l’enfonsament i destrucció d’un món que s’acaba –els masos abandonats avui al Maestrat és el millor testimo­ ni d’aquest final–, que és el que ens explica Goriet, la veu narradora del relat.

Goriet (Gregori) i la seva família, pare, mare, els ger­ mans, com Teresa, o el tio Miquelo, són l’eix sobre el qual giren els principals fets de la narració, bona part dels quals també se centralitzen en el seu mas (anomenat el Saüquer), amb la visita periòdica, continuada i de control de la pa­trulla de la Guàrdia Civil comandada pel tenebrós capità Maximino Mata. Presència que queda contrapuntejada per la dels maquis, com Ferroviari, també un sinistre per­sonatge amb una cabdal importància narrativa, Joanet, cap dels maquis, o Francesc Guàrdia, dit el Matemàtic, [Val a dir que Francesc Guàrdia és un personatge literari que Martí Domínguez reprèn de forma fidel, la seva personalitat i la seva història, del conte «La noia d’Alòs» del meu llibre de narracions La mirada de pedra (Proa, 2013). Podem dir, doncs, que, a partir de La sega, Martí Domínguez i qui signa compartim personatge literari. I crec que puc dir que n’assegurem la continuïtat] que durant quasi dos mesos és acollit i amagat al mas i que, per la seva noblesa i generositat, dignifica i exemplifica l’acció dels maquis. Tot un entramat de relacions que es lliguen amb vilatans del poble entre els quals, i també amb gran significació, hi ha el mestre, don Arcadi.

Goriet és la veu narradora i testimoni dels fets. Una veu que, segons el temps de la narració, anys 1947-1949, se situa entre els seus 10 i 13 anys. Però, a més, i per la seva edat, no solament Goriet ens descriu el seu món fa­miliar, la vida al mas i totes les circumstàncies que l’en­ volten sinó també la seva descoberta, interès i iniciació com a futur naturalista. Domínguez no confirma que Goriet sigui un alter ego seu, les biografies són ben diferents, però sens dubte, potser en una operació contrària, totes les descobertes i coneixements del naturalista Domínguez per les terres del Maestrat ens arriben a través de la veu del nen Goriet. Així, per una banda, ciència i literatura o, millor, natura i literatura segueixen configurant un eix important de la narrativa de Martí Domínguez i, per l’al­tra, i en aquest cas molt important, La sega ja no és sola­ment un exercici literari sinó també una clara manifesta­ció de recerca lèxica, capacitat expressiva i riquesa lin­güística. És la llengua d’un naturalista per descriure un àmbit rural. Difícilment aquesta llengua la podríem trobar en un altre narrador que no tingués el procés de formació i professió de l’autor.

Construcció formal i final obert
Dividida en tres parts que segueixen el cicle agrari –sembra, sega i batuda –, la novel·la s’inicia narrant uns fets (La sembra. I) d’una violència esfereïdora, com és la venjança de Ferroviari bé per amor o per salvar Teresa, per la seva mala consciència de delator de masovers amics o bé per protegir la seva vida atès que ja s’havien acabat les possibles delacions. O, potser, podríem pensar, per tots tres motius i causes? Segueix un llarg flashback dels tres anys esmentats, 1947-1949 (de La sembra. II a La batuda. VII), que ens explica el com i el perquè s’arriba a l’acció de Ferroviari en el primer capítol del llibre. Tancat el flashback es retorna al present narratiu, per cloure la novel·la (La batuda, capítols VIII i IX) amb les conseqüències que es van produint com a efecte de l’acció de Ferroviari. Unes conseqüències de mort, repressió i empresonament sobre la família i que són la fi del món personal de Goriet i la incertesa de saber si, finalment, ell podrà estudiar i esde­ venir el naturalista que volia ser.

Però a aquesta incertesa cal afegir que no és un final tancat sinó del tot obert perquè hi plana el dubte de l’ho­norabilitat del tio Miquelo, un personatge bo i clau en la vida de la família de Goriet, el suport que havien necessi­tat i sempre havien trobat i tingut. Un dubte que intro­dueix el malànima del capità Mata com a darrera mostra de la seva ignomínia i perversitat. En una circumstància de vida on res és el que sembla i la delació pot estar oculta sota l’aparença de l’honorabilitat, poder arribar a dubtar del bé, del que és, ha estat o pot ser positiu en la vida de les per­sones és destruir, justament, tots els valors que permeten creure en la vida. És com la destrucció final que acaba amb tota consciència de valor. És el desengany de la possibili­tat de qualsevol fe en la condició humana. Si la personifi­ cació i identificació del bé és la representació del mal real, el bé no és possible. I si no ho és, perquè és una clara instrumentalització del mal, cap valor humà té sentit. És l’herència que el capità Mata deixa o vol deixar a Goriet i la seva família. Amb tot, les paraules de Ferroviari a la pàgina 19, en parlar del tio Miquelo, en descriure el que sap d’ell, els coneixements i desconeixements que té, sembla­ contradir aquesta possibilitat. També Goriet a la darrera frase del llibre ho creu. Però el mal del dubte ha estat creat sense cap prova fefaent que ho pugui contradir ni demostrar el contrari. Com diu Goriet és «la darrera vilesa del capità Maximino Mata».

Ho hem dit anteriorment. La sega és un llibre i una novel·la d’alta qualitat literària, la qual cosa la justifica com a novel·la, i d’una alta exemplaritat i interès per compren­dre i conèixer millor els condicionants, comportament i efectes de la repressió franquista a la postguerra en la seva lluita contra els maquis i la població civil.

En aquells anys i en aquelles circumstàncies, matar un maqui o un considerat traïdor era la millor raó, justifica­ció i motiu per pujar en l’escalafó del cos de la Guàrdia Civil o militar (pp. 160-161). I si la víctima era innocent, tenia poca importància. Només la víctima ho sabia. Per als repressors era un obligat acte de justícia contra qui havia «col·laborat amb la subversió» o, com algú encara podria dir avui, una aplicació del «necesario imperio de la ley».