L'eco de la forma

Caràcters, núm. 72, estiu 2015, p. 14-15
Alba Cayón

Certes cosmogonies molt antigues –i els defensors del panbabilonisme ho subratllaven fort– relaten el naixement de l’esperit com el d’aquell emisari que Déu va haver d’en­viar al món amb la difícil comesa d’explicar l’ànima, cap­tiva en una presó carnal des que es va enamorar de la matèria, que la seua unió és fruit d’una profunda insensa­tesa, origen de l’univers de les formes. Si l’ànima es retirés, l’orbe material deixaria de seguida d’existir i l’esperit tornaria a la vora de Déu amb la missió acomplida. Es veu, però, que el problema rau en què l’ambaixador diví és víctima d’una mena de síndrome d’Estocolm i, incòmode en la seua tasca d’agent exiliador de l’ànima del món material, s’hi ha quedat per recrear-s’hi. Des d’aquí, es com­prèn perfectament que aquestes Variacions Goldberg, on Antoni Ferrer dialoga amb les ombres de la (im)mortalitat, s’acompanyin del subtítol Ària amb variacions per a la recreació­ de l’esperit.

Un diàleg amb l’eternitat que s’estableix a tres nivells. Per una banda i sota la lluminària harmònica del «pare Bach», la variació es desplega com una estratègia per ajornar la mort, és a dir, per allargar la vida d’un motiu esgotant les seues possibilitats. El record és sempre un retorn, i el retorn una re-feta, una re-creació, que té lloc dins «l’etern punt immòbil on tot gira». Per altra, a forma terrenal on el desig unfla l’esperança en què «tossuda i creadora, la paraula / escriu damunt del vent i en l’aigua ràpida» per non omnis moriar. Perquè quan vinga «la mort a viure’m la memòria» trobe en aquesta poesia la raó per habitar al sempitern olimp. Ser un «dels noms que han de tornar en anamnesi», eixe «nom que és pacient i que t’espera». I, per últim, la creença en la mort com un trànsit cap al retorn a la Unitat divina, neutralitzadora de contraris. Alfa i omega de la concepció cristiana, on «el preludi i la coda s’il·luminen».

Pascomi in alta impresa, que diria el vers brunià; car alta és l’«empresa» que el poeta aixeca per deixar «empremta»: submergir el lector dins una metafísica existencial que entén la forma com la presència d’una absència, i el temps com el Virgili que ens va menant al llindar de l’etern, on ens haurà de deixar anar. Poesia cerimonial i cerimoniosa. Amb el llenguatge. Amb la ploma que l’escriu i el tu –o els vosaltres– que l’escolta. Amb la tradició. Amb la contin­gència de la natura. I, com a tota cerimònia, exigent d’una comunitat. La poesia d’Antoni Ferrer se situa als antípodes del que podríem definir, matusserament, com a poesia d’ús: aquella que el lector, a força de transitar-la, la desgasta o la transforma. Ben al contrari, les Variacions Goldberg ens arriben amb voluntat de monument. La be­llesa del treball d’orfebreria aplicat a la paraula i la seua música malden per conjurar una transcendència que co­beja quelcom tan interrogant com l’anomenat inefable.

Al seu Idees clàssica i cristiana de l’harmonia del món, Leo Spitzer ens recordava l’origen religiós del terme concert entès «no com una actuació sobre una estrada que havia de ser presenciada per un públic d’observadors neutrals», sinó com «un cant de lloança a Déu executat per una na­turalesa ordenada cada nit i per una comunitat humana que serveix com a eco». Aquestes Variacions Goldberg semblen concebudes amb la mateixa determinació. La recerca d’un arraoament poètic i harmònic per deixar-nos, a la sortida del concert, cara a cara amb la trinitat immor­tal. Un cant a la forma, més invocada que present, que fa versos en el seu sentit primigeni, solcant els cavims limí­trofs entre terra i esperit entre plenitud i buit, car «perquè intuïm més vida, ens té la mort aflictes». Doble fil de la intimitat cristiana. Us crèieu sols, però serem U. L’eco de la forma es manifesta terrenal, divina, poètica, en un cant coral per arribar a la terra promesa «on no preguntarem: com som sabuts, sabrem».