Anàlisi de Trio

Introducció a Trio, p. 22-27
Enric Gallén

Una reflexió mordaç i melancòlica sobre la realitat teatral actualitat

Amb El verí del teatre de rerefons

Si la finalitat de Trio no és la d’oferir pròpiament una comèdia sentimental entorn d’un trio convencional, com tantes se n’han escrit i representat, i se n’escriuran i se’n representaran, quin ha estat l’objectiu principal de Rodolf Sirera? Per començar, el procés d’escriptura de l’obra no es pot deslligar de la profunda decepció viscuda com a autor en comprovar que els seus textos no mereixien cap mena d’interès ni de les empreses públiques i privades, ni d’altres grups emergents, llevat del reconeixement reiterat cap a una peça canònica, El verí del teatre. Com si no ha­gués escrit res més i fos només autor d’una obra (p. 120). La sort professional i econòmica que per a Sirera ha sig­nificat el seu treball en el guionatge de les sèries televisives durant molt de temps, no li ha llevat amargor ni descorat­jament davant la impossibilitat de veure els seus textos representats amb normalitat fins al punt d’arribar a veure’s a si mateix com un «dramaturg retirat».

Fos com fos, especialment esperonat per l’actriu Rebeca Valls, Sirera va començar a recuperar les ganes, va posar-se les piles i va tirar endavant un exercici d’un innegable valor exorcista personal. Va decidir traslladar a Trio els seus problemes professionals mitjançant el perfil de dos actors contrastats, Òscar i David, tot amanint el text amb unes quantes picades d’ull al lector amb referències explí­cites o implícites a la seva biografia teatral. En un moment determinat, els dos llegeixen sengles fragments de dues peces de Sirera: Raccord i Plany en la mort d’Enric Ribera, justament de les més transgressores i experimentals de la seva producció des del punt de vista artístic.

Un bon dia, però, aquest parell d’actors malaurats veuran de nou sobtadament modificada la seva vida professional i personal alhora. Gràcies a uns diners heretats de la seua mare, Òscar, que ha tornat a acollir David al seu pis, li proposa com a contrapartida muntar l’obra inèdita d’un autor de seixan­ta-quatre anys (els mateixos que tenia Sirera en redactar-la). Una obra «compromesa» titulada La llavor escrita només per a dos actors, que transcorre en un camp de concentració i «tracta del teatre» però d’una manera autocrítica:

David: Però és que és una obra sobre dos actors... I els posa a parir... Posa el teatre a parir. Ens presenta com a autistes, com a egocèntrics... Diu que som monoma­níacs, que no ens interessa res que no siguem nosal­tres mateixos...
Òscar: (Nerviós, mentre consulta el rellotge dissimulada­ment.) Una mica exagerat, sí...
David: I l’humor? On és l’humor? Se suposa que és una co­mèdia, Òscar! I en l’obra es parla de la crisi del món occidental, de la regressió de la cultura i... (Fulleja el llibret, buscant una frase. Llegeix.) «... la infantilit­zació de les masses a mans de la televisió promogu­da per governs repulsius.» (p. 94).

La qüestió és que, si una peça que «tracta del teatre» agrada als espectadors, és «possiblement perquè això del teatre resulta cada dia més exòtic, pertany al passat, igual que els dinosaures». I conclou:

«De tant en tant ens fan reviscolar en algun parc juràs­sic. El Centre Juràssic Nacional: m’ho hauria d’apuntar. És veritat el que dic, és fàcil fer comèdia amb el teatre, les obres de teatre que tracten sobre el teatre són obres d’hi­vernacle, el món exterior no els afecta, ni tampoc els es­pectadors, és com quan al zoològic s’aturen davant la gàbia dels micos: fan tanta gràcia perquè s’assemblen a ells, però no són ells. El que no saben és que els micos pensen el mateix de nosaltres.» (p. 92)

Òscar, que reconeix que l’obra «és un rotllo de catego­ria», com també assumeix David, està disposat a «passar a la història del teatre com l’amic callat, el company que va descobrir un gran actor, i va sacrificar per ell la carre­ra» (p. 85). La peça s’estrena en una sal off, en què «només caben trenta espectadors». S’hi estaran sis mesos fent funció els caps de setmana, però arran del moderat èxit, la seva fortuna canviarà.

El tomb definitiu de la seva situació professional es produirà arran de la trobada de David amb l’autor d’El verí del teatre, que odia l’obra i està disposat a donar-los els drets perquè la muntin, amb la confiança que com segons ell són «uns actors tan dolents», se la carregaran «definitivament i ja ningú li la tornarà a demanar mai de la vida» (p. 121). Tanmateix, la possibilitat que Òscar i David puguin redreçar la seva vida professional, els enfrontarà davant la decisió delicada que tots dos i també Micky hauran d’adoptar en relació amb la responsabilitat i els sentiments més personals. O caixa o faixa.

Sirera i el redreçament del (seu) teatre
Després del viatge a l’interior de la pròpia ànima que va significar La caverna, Sirera va retornar «amb Maror» (1994) a les «regles del gènere», a un exercici literari. Ho va fer serenament i amb escepticisme, però amb la con­fiança també d’accedir finalment als escenaris professionals cata­lans, amb el respecte, la dignitat i el reconeixement públics deguts a una obra sàviament i apassionadament vertebrada
al llarg de més de vint-i-cinc anys. Tant de bo! Gairebé vint anys després de la seva estrena al Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya, Rodolf Sirera es troba en una tessitura força semblant, la d’endreçar i redreçar­ la seva carrera com a dramaturg, en un context molt més cruel i amb una implicació de tot el món de l’espectacle nostrat.

El rerefons polític i cultural que emmarca les dificultats de supervivència del sector teatral de València dels últims vint anys, que Sirera anota a Trio, és molt proper al de Que tinguem sort! (2011), una peça de Carles Alberola, en què a la crítica mordaç contra la misèria teatral del present, s’hi col·liga una mirada entelada de melangia cap a un passat personal i col·lecti que mai més no tornarà a ser allò que va assolir vint anys enrere.

Així, doncs, un cop recuperada la confiança perduda, Sirera es disposa a reprendre la seva activitat teatral, ben conscient tant de la seva situació personal com del col·lectiu i del marc històric en què es produeix. Potser per aquests motius, la seva posició com a dramaturg, la que ara exposa a Trio, sona de nou com la que, en un altre estadi, va fer possible Maror:

Por lo que respecta a la dramaturgia, aunque confieso mi ignorancia sobre lo que ha ocurrido en este terreno en los últimos años, creo que va a haber pocos cambios, porque los cambios importantes ya se produjeron en décadas anteriores. Creo que no es momento de grandes revoluciones, sino de depuración de hojarasca y mucha vaciedad, como ha sucedi­do en muchas otras épocas. Los textos van a ser menos expe­rimentales y más sólidos, con construcciones bien elaboradas, y buscando una mayor inmediatez con el espectador. *

Aquesta és la gran lliçó artística que depassa l’objectiu principal de Trio, però que explica millor el seu valor. Per assolir-ho, a Sirera, li ha calgut fer un sortilegi sobre la seva experiència professional dels últims anys, començant per la televisiva i continuant amb la producció dramàtica. En aquest segon cas, Sirera al·ludeix implícitament a la distinta factu­ra artística de Plany en la mort d’Enric Ribera i sobretot a la diversa fortuna escènica de Raccord en relació amb El verí del teatre, com també sembla suggerir que la viabilitat escè­nica del nostre teatre mes compromès artísticament passa actualment per les sales petites, com aquesta sala off, on Òscar i David estrenen una obra d’un dramaturg ja madur:

Será en las salas pequeñas donde se mantega un nivel mayor de riesgo y donde la programación alcance mayor coherencia, pero habrá que calcular muy bien el peso y los pasos que haya que dar. **

En definitiva, Trio no és, com tampoc Maror no ho va ser en el seu temps, cap mena de comèdia de passatemps o d’esbargiment banal, perquè vol entretenir el lector i fer-lo alhora reflexionar tot comptant amb la seva com­plicitat. Trio podria ser el nou punt d’arrencada d’una nova etapa del teatre de Rodolf Sirera que compta ja amb una altra obra, Plagi, que li és propera en aquesta constant reflexió sobre la funció del teatre i de l’escriptura dramà­tica, en una societat que ara i ací hauria de tornar a refer el camí abandonat vint anys enre.

*     [«Hacia dónde va el teatro», dins J. L. Sirera, R. Miralles, R. Sanmartín (ed. lit): Metodologías teatrales aplicadas a las nuevas dramaturgias contemporáneas. València: Episkenion, SL, 2013, p. 494.]

 **     [ibídem, p. 493.]