Antídot teatral

El País. Quadern, núm. 1624, 3 de març de 2016, p. 6
Francesc Foguet i Boreu

El teatre té una dimensió prosaica que esberla en mil bocins totes les mitificacions que se’n vulguin fer. Darrere del seu glamur, darrere de l’aurèola de fantasia i exotisme, hi glateixen uns cors fets de venes, artèries i vàlvules. Més enllà de la poesia de l’escena, hi ha la prosa. Homes i dones vulnerables, de carn i ossos, que poden tocar el cim de la fama o, en poc temps, el fons de l’oblit. Especialment els actors. Les seves trajectòries professionals, en un sector endogàmic i competitiu, esdevenen efímeres, intermitents, inestables. Només uns pocs elegits tenen possibilitats de mantenir-s’hi i triomfar.

Rodolf Sirera (València, 1948) dedica Trio als profes­sionals de les arts escèniques, sobretot als intèrprets, que passen penes i treballs per poder viure dignament del seu ofici. David i Òscar, dos actors en hores baixes, es lamen­ten de la seva dissort professional. S’han fet grans i tenen moltes dificultats per trobar feina. La seva carrera està aturada, sense expectatives de futur. David aconsegueix un paper en una sèrie televisiva, però Òscar no se’n surt de cap manera. La vida de tots dos canvia quan irromp a escena Micky, ajudant de direcció en pràctiques, que trenca estrepitosament l’harmonia domèstica i que enter­boleix la relació entre tots dos amics.

Alternant monòlegs i diàlegs, amb anades i tornades en el temps, Trio reflecteix –en clau d’humor i sàtira descor­dats, a voltes sarcàstics i amargs– la problemàtica i la precarietat del sector de les arts escèniques, encarnada en dos actors madurs i decadents. Sirera parteix d’una reali­tat que coneix de bona font: la professió escènica d’un país, el valencià, en crisi i desolació, a causa de les devastadores polítiques del PP en matèria social, cultural i teatral. S’hi fa notar, així mateix, el seu desencís profund, visceral envers el teatre, que ha provocat fins i tot que se n’allunyés –sense abandonar-lo del tot– durant molt de temps. Trio és l’homenatge-filípica de Sirera al món de l’esce­na, a les seves grandeses i misèries, a la seva cara més desagradable i banal. Un antídot al verí. En el fons de l’anècdota còmica, hi ha també una recriminació –d’abast estètic i sociològic– més encoberta i subliminar, més aviat­ epidèrmica, sobre el paper que juguen les arts escèniques en la societat de l’espectacle, la vampirització i la banalit­zació de la televisió o del cinema, el decalatge entre les aspiracions tan altes i la realitat tan mediocre, el descrèdit de la intel·ligència i de l’art, o la trivialització amb què es castiguen les audiències.

Com en altres obres seves, Sirera no s’està d’esplaiar-se amb la metateatralitat, no tan sols en els replecs argumen­tals i el desenllaç de l’obra, sinó també en les referències que hi fa a Shakespeare, Ibsen o Txékhov. Ni dubta tampoc, en una al·lusió irònica, a autocitar els seus textos: Plany en la mort d’Enric Ribera, El verí del teatre, Raccord. A diferèn­cia d’aquests, tanmateix, sobretot del segon, Trio esdevé un cant d’amor i odi al teatre. Té un punt, a més, d’autoflagel·lació que recorda el to del seu assaig Tot travessant el desert. L’autor com a adaptador (2011). Des d’una mirada escèptica, catastrofista, crua, afligida i pessimista, Sirera sembla canalitzar a Trio un patètic exercici de catarsi per­sonal per retrobar-se amb una passió que no encisa, però que es resisteix a apagar-se.