Herència i silenci

El Mundo, 21 de maig de 2015
Jordi Llavina

En el poema «Temperatures», del nou llibre de Gemma Gorga, llegim el dístic següent –que l’editor ha tingut l’encert de fer imprimir en la contracoberta–: «Com la tristesa dels ulls / també els gestos s’hereten». La poeta dedica l’obra a les seves dues àvies, que poblen alguns d’aquests versos, i els substancien: amb els seus gestos, amb la seva memòria.

De la poesia de Gorga sempre m’ha admirat la capa­citat que té –i que em remet, entre altres veus, a la de la nord-americana Louise Glück– de construir peces que ens fan rumiar i que, alhora, ens commouen fondament. No hi ha gaires lírics que sàpiguen fer servir tan bé com ella els objectes, en els seus textos: un raspall, agulles, un hule que fa una olor rància. Molts d’aquests objectes –portables– hi són com a contigüitat del cos –i, per tant, es converteixen en un correlat de l’ànima de la persona que els du o que els va dur–: una cadeneta d’or, unes arracades. ¿Què pas­saria si els nens d’una guarderia intercanviessin les peces que tenen marcades amb el seu nom (una bata, un abric)? La recerca sobre la identitat, les preguntes sobre allò que som –i sobre el límit de la nostra essència–, se serveixen sempre d’exemples il·luminadors.

Tot, en la poesia de Gorga, revela el llenguatge (i, doncs, l’essència de la persona). De vegades, l’autora juga amb les paraules, en crea de noves: voraviu-voramort, piuladissa- parauladissa. No sembla que ho faci mai d’una manera gratuïta. Insisteixo en això: el llenguatge –i l’emoció del llenguatge– és a la base d’aquesta obra. Revelador, tant com els objectes o els gestos.

l llibre és divers quant a temes. El fil de la memòria va travessant cossos i veus (articula els fantasmes), la mà del record va rescatant de l’oblit instants i coses: la soledat de qui ha estimat, durant tants anys, «la pell equivocada»; però també altres menes de soledat; el desig; la maternitat; la malaltia: la pèrdua dels records. La mort. La infantesa recuperada («el trau indolor al tou de la cama / d’on raja­ va la sang com d’una font encantada») conviu amb la ve­ llesa condemnada. Hi ha molta bellesa, i molta veritat, en els versos de Gorga. I, en aquesta obra, un grapat de poe­mes memorables. Jo em quedo amb aquests tres: «Poètica del fragment», «L’àpat» i «Noguera centenària».