Trio, una obra sobre la dramatúrgia

Trio, una obra sobre la dramatúrgia
Dins Actes de la III Jornada sobre els Escriptors Valencians Actuals. Rodolf Sirera. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2014, p. 69-72.
John London

L’obra més recent de Rodolf és una proposta modesta des de molts punts de vista: només tres actors actuen en una escenografia que serà fàcil muntar. no hi ha efectes especials, i tampoc es planteja cap gran debat intel·lectual. Dos actors a l’atur –David i Òscar, el més gran– viuen junts, mentre que l’ingredient per a crear més tensió es diu Micaela (Micky) que ve a compartir el pis amb ells i també té ambicions d’actriu.

La professió dels personatges dóna moltes oportunitats per a comentaris sobre el món teatral. Hi ha referències a Ibsen, La mort d’un viatjant, d’Arthur Miller, i L’hort dels cirerers, l’obra de Txèkhov que Rodolf va traduir el 1984. Només un públic entès en assumptes teatrals riurà dels acudits sobre el Mètode i el teatre de la crueltat. En aquest sentit, l’obra demostra prou bé les limitacions d’un teatre sobre elteatre, potser destinat únicament a membres del gremi teatral. Però Trio és també altament personal i un resum de l’actitud artística actual de l’autor, ja que Rodolf es col·loca directament en l’acció com el referent drama­túrgic més important. Hi ha citacions de Raccord, una referència a Enric Ribera i a l’autor –no anomenat mai– que «té seixanta-quatre anys».

David i Òscar volen muntar El verí del teatre. Òscar s’ha enamorat del paper del marquès, i per això el cita dues vegades. El problema és que l’autor no autoritza cap mun­tatge i, en canvi, els actors han quedat amb una nova obra seva, La llavor. David la troba molt fluixa:

«No m’entra en el cap que l’autor, per dir-li d’alguna manera, haja fet una cagada tan gran. Justament amb una obra que tracta sobre dos actors i sobre el teatre! Ja sé que no és un tema massa original, però és un tema que sempre funciona. No sé per què als espectadors els agraden tant les obres que tracten sobre el teatre, possiblement perquè això del teatre resulta cada dia més exòtic, pertany al passat, igual que els dinosaures. [...] És veritat el que dic, és fàcil fer comèdia amb el teatre, les obres de teatre que tracten sobre el teatre són obres d’hivernacle, el món ex­terior no les afecta, ni tampoc afecta els espectadors, és com quan al zoològic s’aturen davant la gàbia dels micos: fan tanta gràcia perquè s’assemblen a ells, però no són ells. El que no saben és que els micos pensen el mateix de nosaltres­.»

Aquesta descripció de La llavor té molt en comú amb Trio. Hi observem l’automenyspreu i l’atzucac ja desfasat que és el teatre sobre el teatre. Tanmateix, es tracta també d’un comentari sobre una vida dedicada al teatre, en un món on el teatre sembla exòtic: David i Rodolf treballen a la televisió. A més a més, és una meditació sobre les ra­mificacions de l’esdeveniment teatral. A Trio Rodolf continua demanant-se què es pot fer damunt l’escenari i ho fa amb la pregunta: què es pot fer al teatre quan es tracta de què es pot fer al teatre? L’última frase aquí citada del discurs de David nega la manca d’interacció explicada en la frase anterior: si estem pensant –com els micos– que no som les persones que estem observant (i qui ens obser­ven), sabem que ens assemblem a ells i, per consegüent, existeix un lligam vàlid entre l’espectador i el públic. És precisament el que hem analitzat més amunt tot parlant dels personatges de Rodolf: si ens adonem de la seva cons­trucció i deconstrucció dins l’obra, entenem que aquest procediment existeix també a la vida. En el teatre de Rodolf Sirera el metateatre mai no és una reflexió purament teatral. El discurs d’El verí del teatre que Òscar repeteix comença amb una teoria pertinent en aquest context: «El teatre no ha de ser ficció, ni art, ni tècnica».

A part de la trama emocional del ménage à trois de Trio, hi ha dos elements principals que subratllen el lligam amb un món fora del teatre. El primer és el paper de la política. En el que sembla al·ludir a certes obres de Rodolf dels anys setanta, Òscar diu que La llavor és una «obra comprome­sa. Apta per a una sala off. Hem de conscienciar les masses». Se senten crits actualíssims fora d’escena com «Banquers, a la presó», «Els polítics són els vostres còmplices». Però, ja que han estat agafats per a un muntatge de La llavor al Centre Dramàtic, David i Òscar no poden signar un manifest públic contra el conseller «protestant per la política teatral»:

Òscar: [...] Nosaltres som...
David: ...apolítics... El teatre és cultura... I la cultura és...
Òscar: ...apolítica... Almenys, mentre ens seguisca contrac­
tant l’administració...

Els anys setanta han desaparegut, però el teatre de qualsevol dramatúrgia sempre implica un compromís polític, actiu o passiu.

El segon element arriba al final de Trio, quan Micky deixa a l’apartament un carret de xiquet amb una criatura a dintre. Ella no sap de qui es la filla, David o Òscar, però l’abandona amb ells ja que ha d’anar a Madrid per fer de cover de la protagonista d’una comèdia. Mentrestant, David­ ha trobat l’autor d’El verí del teatre pel carrer: està «fins als collons de l’obra», però els donarà els drets de representar-la, perquè l’odia i diu «que som uns actors tan dolents que ens la carregarem definitivament i ja ningú li la tor­narà a demanar mai de la vida». Mentre Òscar parla per telèfon sobre el muntatge, David truca a l’assistència so­cial per veure si pot fer-se càrrec de la xiqueta. Rodolf, sempre tan precís quan escriu acotacions, indica que, abans del fosc final, veiem el carret il·luminat, on plora la nena. Aquesta vegada el compromís és personal. ¿El verí del teatre ens provoca a abandonar la vida d’un ésser humà (la humanitat), com passa, d’una manera explícita, en El verí del teatre? ¿És l’art més important que la vida, encar­nada aquí en els seus inicis?

Trio no és la millor obra de Rodolf, sinó una peça més que ultrapassa els gèneres: és teatre autobiogràfic, còmic, realista, metateatral, i polític. És una obra on l’autor cri­tica i modifica la seva pròpia tradició des de dins. Ens mostra com els personatges construeixen la seva identitat a través del teatre i ens dóna les claus per rellegir l’obra de l’autor i redefinir-la.

Per exemple, cal tornar a analitzar-la meditant la noció de la família, definida i bandejada a Trio. Després de tot, els fills són el futur. No és tan negatiu, potser, el final de l’obra. L’autor no pot fugir del verí del teatre encara que odie El verí del teatre. Serà la xiqueta el símbol de l’escriptor, que crida (plora) quan «ningú l’escolta»? Indica la criatura un futur nou, una llavor, de debò, humana i artís­tica? Si es tracta de la fecunditat de Rodolf Sirera, esperem que inaugure una nova fase de creativitat.