Sampere: l’atracció de l’apocalipsi

Fòrum Grama, 16 d’octubre de 2015
Jordi Valls Pozo

La presència de Màrius Sampere al món editorial ha crescut exponencialment i un bon exemple el trobareu a les llibreries i a l’imaginari de la cultura catalana actual. En el termini d’un any ha publicat cinc títols: L’escala de cargol, Dorm / Els espai ocupats, Ignosi, l’antologia poètica 123 i L’esfera insomne. Tots els llibres excel·lents i en diferents editorials, i cal afegir un volum d’homenatge de la Insti­tució de les Lletres Catalanes Després de la pell no tinc res més. Màrius Sampere, en homenatge. En paral·lel i de forma complementària, les creacions inèdites a les obres de l’escultor­ Josep Maria Camí, un treball que demostra el caràcter interdisciplinari d’un dels poetes més estranys i prolífics del panorama europeu.

S’ha de comptar també els estudis, el reconeixement per part de la Institució de les Lletres Catalanes i els prò­legs dels llibres a cura de: Jaume P. Sayrach, Jordi Valls, Carles Duarte, Jaume C. Pons Alorda, Lluís Calvo, Mireia Vidal-Conte. Sumem-hi també les paraules al llibre d’ho­menatge on hi ha personalitats importants que aporten la seva mirada sobre l’obra del poeta: Ferran Mascarell, Francesc Parcerisas, Laura Borràs, Josep Maria Camí, Sam Abrams. Gent molt diversa i representativa de la diversitat de les sensibilitats culturals i estètiques. Noms els que vulgueu: Joan Elies Adell, Pere Ballart, Lala Blay, Hèctor Bofill, David Caño, Jordi Cervera, Paco Fanés, Francesc Garriga, Carles Hac Mor, Rodolfo del Hoyo, Jordi Julià, Emma Llensa, Maria Cerezo, Vicenç Llorca, Núria Mar­tínez Vernis, Jordi Pàmias, Vinyet Panyella, Cèlia Sànchez-Mústich, Àlex Susanna, Pau Vadell, Carles Torner, Jordi Virallonga, Ester Xargay, Carles Camps Mundó, David Castillo, Margarida Codina, Isidor Cònsul, Joan Duran, David Jou, Pere Joan Martorell, Margalida Pons, Susanna Rafart, Josep Maria Ripoll, Lluís Solà, Jaume Subirana, i una llarga projecció d’autors com: Ricard Mirabete, Gem­ma Gorga, Pau Sif, Odile Arqué, Ernest Farrés, Xavier Farré i tants i tantes, impossibles de reproduir en aquest article.

I tanmateix, com s’ho fa en Màrius Sampere, amb tre­molors i estupors incontrolables, amb la incomoditat de la vellesa, amb els records feridors i tendres, amb l’asset­ jament de les malalties? Sampere, miraculosament, creix davant de la dificultat i s’hi rebel·la com un àngel caigut que es torna a aixecar, remugant contra tot el santoral, com un Jonàs irredempt, per plantar cara al destí. I el més sorprenent, se’n surt.

De tot aquest catàleg de llibres, probablement, el més significatiu, sigui L’escala de cargol un llibre que vaig tenir el plaer de presentar a la Biblioteca del Fondo, i que mar­ca per mi una de les fites importants per entendre la poè­tica de Sampere, el prologuista Jaume P. Sayrach ofereix intuïcions i certeses rellevants: «Qui parla en els poemes no és un Sampere literari, sinó el Màrius real. El Màrius que des de dins d’ell mateix puja i baixa per l’escala de l’ànima i, en no trobar sentit a la vida, udola com un llop ferit.»

D’altra banda: Dorm / Els espais ocupats, Ignosi i L’esfera insomne són llibres d’una altíssima qualitat, on Sampere, torna a enlluernar amb una poètica canviant i metamòr­fica. Sampere ho treballa tot: des de l’aforisme esmolat fins al poema breu, cantellut i definitiu, potser el Màrius més arriscat a Dorm / Els espais ocupats. Però que no baixa d’intensitat ni desmereix els paranys i contraparanys que para a Ignosi que, des de la tendresa sobtada a l’escatologia més fulminant, sempre amaga una bomba de rellotgeria apunt d’esclatar als «morros» del lector.

Des del poema discursiu a la transformació de la idea en nous conceptes encara per descobrir; perquè si d’una cosa pot estar segur el lector és que sempre serà sorprès per la gran fantasia argumental del poeta. Sampere, ho he dit algun cop, no és un poeta tornaveu, la seva predispo­sició no és la d’aportar un simple missatge dels déus, l’au­tor sempre afegeix idees personals, les hi barreja amb la substància dels records i en treu una nova menja, per tant, la definició exacta és la que ens dóna el mateix autor, crea­dor­ absolut del resultat final.

L’antologia personal 123 és una proposta interessant de cara als lectors que vulguin atrevir-se per primer cop a llegir al poeta. Existeix una magnífica antologia Si no fos en secret a cura de Sam Abrams i Jaume Subirana de l’any 2000, però amb la proliferació d’obres posteriors i anteriors inèdites de Sampere, sobretot, a partir de l’apa­rició del volum La ciutat submergida quedava desdibui­xada la visió totalitzadora de l’obra samperiana. És a dir, s’havia de revisar tota la seva trajectòria afegint tots aquests materials inèdits no contemplats anteriorment. Per tant. 123 és un llibre de llibres i emmarca una selecció que ha fet el propi poeta. Una entrada privilegiada a l’univers Sampere.

I com se sol dir –fes el món i torna al born– Sampere amb el darrer llibre encara calent a les mans L’esfera insomne ens ofereix un fris de poemes llargs, discursius i deliciosos, on transpira territori viscut. Com en els ante­riors llibres sempre hi ha elements innovadors d’un Sam­pere encara per descobrir. Destaco un poema concret que tracta el Barcelonès Nord que sempre ha dut al cor i al cap, el poema número XXVI que fa una referència a la geogra­fia colomenca.

Redundància o mosques d’ase,
mosques d’ase profètiques com a prova
de l’existència de les mosques
d’ase profètiques – o la redundància discorrent
avall, cap a la inferioritat necessària – així
mosques i mosques
d’ase
anuncien la benvinguda
dels altíssims gnoms, alliberadors – infal·libles
mosques d’ase – preguem,
preguem, germans, preguem-nos,
repetim-nos
en aquell espai brufat de mosques d’ase.

Aquest fragment de psalm mostra l’interès de Sampere­ pel paisatge viscut, i que conforma un imaginari de ter­ritori que sempre l’ha tingut molt clar: el Barcelonès Nord, amb la presència invisible però intuïda del Camí Ral, que duia de la Vall Carcerenya a la Torre Pallaresa, pujant per Mosques d’Ase, passant pel voral de Can Buti­nyà fins al Monestir de Sant Jeroni de la Murtra. La idea del monjo, doncs, no és gratuïta, a l’obra de Sampere tot té un perquè.

I és interessant reflexionar sobre la presència del ter­ritori a l’obra de Sampere, és una constant: L’hospital de l’Esperit Sant, el riu Besòs, les Tres Torres de Sant Adrià, el Guinardó on va néixer, etc. A diferència d’altres autors, Sampere, no ha volgut deixar testimoni del paisatge, de profeta de la geografia, de la ciutat deglutidora del paisat­ge. Senzillament és l’autor qui ha deglutit el paisatge, el fa intimitat pròpia, extensió del seu cos i l’expressa entre les categories dels elements emmotllats per expressar-se i ser ell mateix: el demiürg. El poema fa diverses giragonses, ometo la part central, vaig al final, on conclou de forma magistral.

S’ha acabat el temps de la nostàlgia – per què
recordar? Per què patir
si el monstre
és capiculat i verd? – S’ha acabat
el temps dels comentaris,
de les explicacions, dels discursos
parabòlics – tot just és ara
i ara és atordir-se: tants ulls
com mirades concèntriques, tantes mirades
com resurreccions sense memòria – l’àngel exterminador
ens ha ungit – som allò que no podia ser
i molt més – s’ha acabat
el mar i el simi i la granota saltarina: d’estrella
en estrella – i ja no és ara
no anar endavant – l’esfera ja no dorm.

Tot aquell passat de vetes històriques queda anul·lat i només sura un relat de discontinuïtat on el nervi de la ciutat marca els nous ritmes. Sampere intueix el trauma i lúcid mira al voltant d’aquells espais totalment colgats de barriades populoses, que existeixen i envolten la zona forestal. N’és conscient de les dues realitats sobreposades, la del espai antic, mític, la de l’espai de la postmodernitat que fragmenta el discurs i passa per sobre i ho degluteix en forma de fragments inconnexos. Al final s’imposa un estil de vida apocalíptic que provoca l’insomni perpetu: «l’esfera ja no dorm.»