Un treball d’orfebreria lírica

Lletres Valencianes, núm. 45, abril de 2016
Lluís Alpera

Antoni Ferrer (l’Alcúdia de Crespins, 1943), poeta de gran ambició cognitiva i d’exuberància verbal, és segura­ment, amb Josep Palàcios, un dels autors valencians més originals dintre l’actual panorama literari de les lletres catalanes.

És clar, ho diem des del País Valencià, car a la resta del domini els costa –i molt!– entrar en l’exploració i catalo­gació dels nostres valors. Allò del sucursalisme perifèric encara pesa molt, lamentablement.

Tot partint del IX poema d’«Estramps», del clàssic valencià Jordi de Sant Jordi, el poeta de la Costera s’endinsa en l’esplendor de la forma, talment com Albert el Gran definia la bellesa. Forma i fascinació que impacten no sols en el mateix Ferrer, sinó també en nosaltres, lectors ave­sats potser a expressions líriques més concretes, més descriptives. La bellesa perseguida a través d’una forma i d’una fascinació impecables s’alia en el cas del poeta amb una devoció excelsa envers Johann Sebastian Bach i les seues Variacions Goldberg, veritable fita de la música de tots els temps.

A la intertextualitat que hom ha practicat entre poesia i arts plàstiques, caldrà afegir ara la que ha realitzat, ben devotament, Antoni Ferrer amb la música de Bach, amb la consumpció d’un recital concert el 28 de gener de 2012 que ajuntava la interpretació al piano de les Variacions Goldberg i la lectura d’una selecció de textos del poeta de la Costera. Aquest fou el punt de partença del present poemari, que ve encapçalat per «Sis Bachianes».

Algun crític ha destacat molt bé «la voluntat de monu­ment i la bellesa de treball d’orfebreria aplicat a la pa­raula» que em fa recordar aquella altra voluntat d’orfebre i de riquesa formal que va demostrar el poeta alcoià Joan Valls i Jordà (1917-1989), al llarg de la seua darrera etapa culminada amb el llibre pòstum La rosa quotidiana (1990), que també professava una forta devoció per la música. Així mateix, tots dos coincideixen, des de formacions diferents, a més de l’assenyalat interés formal en l’expressió literària, en altres preocupacions ontològiques, formulacions me­tafísiques i en un cert cant coral per arribar a la terra promesa. Ara bé, la lírica d’Antoni Ferrer esdevé sempre més formal i cerimoniosa que la de Valls, que polsa altres registres. D’altra banda, quan A. Ferrer tracta la mort, em recorda un cert paral·lelisme en el tractament que fa en Vicent Andrés Estellés, sobretot pel to descriptiu i col·lo­quial dins el poema «Barques de paper»:

I quan vindrà la mort,
Tindré la seua talla.
Justa em vindrà
La seua humana i sols solitud, pariona
Del meu cor mut,
De la meua presència desnonada.
Vindrà, vindrà la mort.
Prendrà possessió quieta i pacífica
Dels meus cognoms i data de naixença.
Del pa del berenar i el companatge,
Del sol eixint d’escola,
Del sotrac del baulet dins la motxilla.
Vindrà la mort, vindrà
Terrenal, a quedar-se
L’usdefruit del meu nom,
Les claus de casa,
Les barques de paper –com navegaven!–
Pels bassals de febrer sota sols d’aigua.
Vindrà, vindrà la mort...

Recapitulant: el poeta i crític Antoni Ferrer «troba en la forma la recepta que la música i la poesia han trobat per a preservar l’instant en l’obra d’art», com ha sintetitzat recentment Enric Sòria. Variacions Goldberg entra defini­tivament dins les millors obres de creació lírica de la nostra literatura.