Yeats indòmit

Núvol, el digital de cultura, 27 de novembre de 2015
http://www.nuvol.com/critica/yeats-indomit/
Miquel Àngel Llauger

Existeix un enregistrament de ràdio, que podreu trobar a Youtube, en què W. B. Yeats, ja en els darrers anys de vida, recita un dels seus poemes de quan no havia fet els trenta anys: «The Lake Isle of Innisfree». Ho fa amb passió, gai­rebé cantant, advertint que el llegirà rítmicament perquè li va costar molta feina («It gave me a devil of a lot of trouble») donar-li el ritme, i que per tant no el vol llegir com si fos prosa. El poema és un bell cant, de to delibera­dament ingenu, a aquell paisatge somniat on podríem recuperar una mena d’innocència primigènia. Cercau-lo: és una bona manera de començar la lectura d’aquest Irlanda indòmita que ens acaba d’arribar.

Molt bona part de l’obra de Yeats és de tons elegíacs, i els emblemes de joventut i d’innocència perduda la recor­ren de dalt a baix: l’illa del llac d’Innisfree, els quaranta-nou cignes salvatges de Coole que un dia va veure alçar-se de cop per formar anells en l’aire, el jove aviador enamorat del seu destí tràgic, o la noia del darrer poema que va es­criure, que li fa parlar amb displicència de les turbulències polítiques de 1938. «The fisherman», un poema publicat en un recull de 1919, fa de la figura de l’home que surt a pescar al riu el símbol del que ell voldria ser. He fet de poeta i d’home de món, diu Yeats, però en realitat voldria ser això: «this wise and simple man».

Però Yeats és molt i molt difícil de reduir a idees sim­ples, i no és sempre el mateix. «Saling to Byzantium», un altre dels seus poemes cèlebres, d’un recull de 1928, ens diu que aquest paisatge irlandès amb ocells que canten i rius carregats de salmons no és un país per a vells. «No country for old men»: d’aquí ve el títol de la pel·lícula. I que, ara que comença a tenir anys, el que li cal és fugir cap a Bizanci, on l’esperit podrà refugiar-se en el món immarcescible de les creacions de l’esperit. Així és el Yeats d’ànima complexa, que es mou entre l’enyorança de l’univers més elemental i l’impuls artístic més sofisticat, o entre l’enyorança de la vella Irlanda dels mites celtes i la constatació de viure en un país de violència sòrdida, o entre la voluntat de ser el portaveu poètic del país que neix i la tendència irrefrenable a menysprear la vulgaritat del món modern. Yeats és un home d’una espiritualitat tumultuosa, en la qual les arrels cristianes es barregen amb la pràctica de l’ocultisme i amb l’interès per l’alquímia, per les religions orientals o per tot allò que tingui resso­nàncies mistèriques. I és alhora un home de temperament profundament analític, que fa dels versos el mirall on disseccionar tots aquests moviments anímics, i que arri­ba, en un gir característic, a fer l’anàlisi del seu afany analític: «però jo, amb la virtut d’una ment analítica / per a les definicions, no puc tancar /l’ull de la ment...» («La gent»). El gran protagonista de la poesia de Yeats no és Irlanda, sinó el seu propi esperit complex que es llança, com el de Pessoa, en múltiples direccions. És l’home que va fent versos des de darrere una màscara: el nostre irlandès­ també pensava que el poeta sempre escriu des d’una personalitat interposada.

La poesia de Yeats constitueix una de les grans aventu­res líriques dels temps moderns. Característicament, se’l descriu com un poeta que va guanyar amb els anys, amb un punt d’inflexió entorn del 1910. En paraules seves, va passar de ser un poeta d’anhel i de queixa («of longing and complaint») a ser un poeta de coneixement i lucidesa («of knowledge and insight»). El lector d’aquest volum podrà comprovar que aquest resum s’ajusta a la realitat, i proba­blement compartirà la valoració segons el qual el gran Yeats és aquest «segon» Yeats, un poeta que combina el pensament, el to contingut i la precisió compositiva. Tan­mateix, si aquest lector és un bon degustador de poesia, no podrà deixar d’apreciar la delicadesa d’alguns dels poemes d’aquell primer Yeats encara deutor de l’estètica simbolista. Recordem la seva recreació de Ronsard: «When you are old and grey and full of sleep...». Pura música.

En els darrers anys han aparegut en català un bon gra­pat d’obres completes o àmplies antologies dels grans poetes del panorama internacional dels últims segles, en molts de casos gràcies a Edicions de 1984. L’absència de Yeats clamava al cel: només existia un volumet de traduc­cions de Villangómez, exhaurit fa molts d’anys, i algunes versions disperses per antologies i blogs. El llibre que ara ens arriba és just el que feia falta: una antologia prou ex­tensa, bilingüe, amb els poemes ordenats cronològicament i amb seccions separades per a cada recull original. Ben traduïts, a més a més. Això darrer, per als que coneixíem les versions que Josep M. Jaumà havia fet de Frost o de Graves, no és cap sorpresa. Només se m’ocorre un retret: no hi ha el meu poema preferit de Yeats, que és una d’aque­ lles estampes decoratives i sentimentals de la primera època, aquella en què l’amant desitja que l’estimada fos morta i que comença: «Were you but lying cold and dead...»