L'esplendor de la forma

Saó, 1 de juny de 2015
Manel Rodríguez-Castelló

Al principi fou el verb, la paraula. O per dir-ho a la manera de l’evangeli de Joan segons la transcripció que en dóna la Bíblia Catalana Interconfessional (1997): «Al prin­cipi existia el qui és la Paraula». I la paraula, o la Paraula, era tot, l’infinit contenidor, també la música abans de la dissociació primigènia de la creació: la música de la pa­raula creadora. En la tradició judeocristiana si més no, que és la que més hi compta en la fusió amb totes les altres, tot comença per l’acció de la paraula. Per això Bach, geni d’intensa religiositat, segons una idea comunament accep­tada d’estudiosos i biògrafs, es proposà amb la seua obra representar musicalment la paraula. És aquesta summa de l’art poètica de n’Antoni Ferrer, que feliçment veu la llum al cap de deu anys d’execució, l’intent de rescabalar i agrair­ l’esforç imperible del músic escrivint les paraules de la música, jugant el joc transcendent de les tornes? Massa simple, massa ingenu. Tot i que hi ha el model de les Variacions­ Goldberg de Bach, el motle de la forma musical perfecta (o perfeta, com agrada de dir al poeta, tan amic de subtils polisèmies) com un eco o l’espill d’una sonoritat incomprensible que ens fascina i commou, ara ja tenim les Variacions Goldberg d’Antoni Ferrer (l’Alcúdia de Crespins, 1943), una peça a part i única, recreació singular i originalíssima de molt del que s’ha escrit, inclòs tot el que el mateix poeta ha escrit fins ara. La impossible translite­ració de música en poesia i a la inversa troba camins per recre­ar-se en les correspondències, en fonts d’impuls i inspira­ció, en el diàleg entre llenguatges irreductibles. Però hi ha el cant, en totes les seues formes i gèneres, el feliç mari­datge de música i paraula que travessa i conforma tota l’obra d’Antoni Ferrer. El llibre que comentem és una sublim elegia d’esperança fruit d’un acte d’humil gosadia (per usar els jocs d’oxímorons, de cristal·lines síntesis, tan abundants en aquesta poesia): confrontar-se al geni en la persecució de la forma (de la Forma!) tothora mudable, asseure’s a la difícil ombra de l’irrepetible, la fructífera humilitat de no defallir en la perseverant gosadia, en la recreació de l’esperit.

Tot això que intentem dir són generalitats forçades a propòsit d’un llibre destinat a ser i que ja és un punt i a part en l’art de la paraula: temps i espai obliguen. El cúmul d’estímuls i suggerències, d’emocions i idees, que ens proporciona la seua lectura malament es poden encabir en unes ratlles soltes i maldestres. Inspirat per la fe cris­tiana de l’autor, potser no és sobrer assenyalar ara que el rigor, profunditat i altura del poema transcendeixen els credos, qualsevol credo, i que interessarà igualment a crèduls i incrèduls (entre els quals, ai, em compte). Perquè si és poesia religiosa, en la millor tradició mística i barro­ca (i moltes altres, en especial la dels trobadors, la de Jordi de Sant Jordi i Ausiàs March, la dels textos anomenats sagrats, i òbviament tota la poesia moderna i amb major intensitat la més o menys explícitament religiosa), no ho és en la concepció teològica del món sinó en la plena consciència de l’humà, on s’apleguen, en la síntesi que tan sols una fe pot fer plausible, vida i mort, principi i fi, re­creació. Poesia humana des de l’arrel del dolor, de la plena assumpció de la vida que és mort i de la mort que és vida. El que fa que aquest llibre siga excepcional, poesia d’altís­sima volada (i passeu-me el superlatiu aquesta vegada), no és, insistim, la seua religiositat, l’exposició d’una fe com­pacta i no dogmàtica, plantejada amb una finesa intel·lectual i artística que ja voldrien els savis doctors de l’Església, sinó precisament la consecució de la forma. L’univers de les Variacions és harmònic i bell, musical, en tots els plans del llenguatge poètic, en tots els recursos de la llengua. Les de Bach sembla que eren destinades com a lenitiu per a l’insomni d’un príncep; les d’Antoni ben bé poden entretenir i fins dissipar malsons de crèduls i in­ crèduls (de la poesia i de la vida). Cal que hi insistim: no es tracta de cap subratllat ni d’un acompanyament o con­ trapunt a la música de Bach –per altra part, ja ho hem dit, literalment impossible–, sinó d’una obra redona, un pla­ neta autònom, una galàxia sencera. De l’espill de Bach extrau Ferrer l’encaix de la forma, una ària de principi i fi amb 30 variacions, cada 3 de les quals amb cànons (repe­ticions amb subtils variants) en versos successius fins al novè, i les Sis bachianes que són el nucli inicial de tot el treball. Tota la resta és humil i agosarada collita pròpia, recreació d’un univers en expansió, una polifonia extra­ ordinària. Esplendor i plenitud de la forma que estimula­rà la plaent necessitat de tornar-hi una i mil vegades, set i sal reiterades, ja que glòria i permanència són cosa de l’altre món. I tanmateix perduraran les Variacions.