El poeta insomne

Caràcters, núm. 73, tardor de 2015, p. 33
Mireia Vidal-Conte

1

«Quan l’art capta una possibilitat nova, ens assabenta d’on som o d’on hauríem de ser, de com estem i com hau­ríem d’estar. Ja que els projectes artístics no neixen en un espai buit.»
Ingeborg Bachmann
Lliçons de Frankfurt. Problemes de literatura contemporània. Editorial Lleonard Muntaner. Palma, 2010.


2

18 de setembre de 2015
Plaça de les Acàcies, Barcelona, 18h

En Màrius està feliç, contentíssim, pletòric. Em rep amb L’esfera insomne a les mans (LaBreu Edicions). M’es­pera, també a casa seva, l’Ester Andorrà, una de les perso­nes que ha fet possible aquest darrer llibre, un dels més importants i reveladors de la trajectòria samperiana; un llibre que esberla i traspassa tot el que d’ell en podíem esperar. I el mateix mestre també llueix al rostre la sor­presa d’aquesta sensació: «Aquest llibre supera totes les meves expectatives... I més enllà».

Un llibre que generi al mateix autor –consolidat, expe­rimentat i havent publicat ja una corrua de llibres– aquest efecte d’expectació i commoció tan gran, no l’he vist en massa ocasions.

El poeta, en general, quan rep un llibre seu nou, acabat de sortir d’impremta, sempre té aquella emoció del tacte, de l’olor –alguns amb més o menys passió i/o obsessió–, dels colors –si n’hi ha–, de la forma, dels bitxets –si n’hi ha–, però, del contingut?

El mestre em mira i em diu: «Mireia, el llegeixo i penso: caram, sí que és bo, sí!».

3

Si ja pensàvem, com a lectors de la seva obra, que co­neixíem la seva poètica i que li teníem el peu al coll: obli­deu-vos-en. A L’esfera –ens– fa el triple salt amb tirabuixó i en Màrius Sampere aconsegueix anar més enllà de Sam­pere. Una mena de Sampere al cub. I, per tant, com a lectors seus, també de nosaltres mateixos. De la seva veu poètica. I de la nostra.

Amb el gran regal de poder tenir també l’oportunitat de tenir la veu del poeta en un CD que acompanya el llibre. Llegir els poemes que recita ja és un plaer del plaer de la seva lectura. I sí, podem comprovar com en Sampere també és un dels no molts poetes que diuen la seva obra tal i com l’escriuen. De fet, aquesta sensació que mentre està recitant el poema sembla que l’estigui escrivint, l’he vist també en pocs autors d’aquesta envergadura.

Amb 86 anys, i després d’haver escrit gairebé una tren­tena de llibres, s’inventa una altra mena de poètica, jugant amb els seus asos de mestre i gegant de la literatura –no catalana– universal.

Quina sort que escrigui en la nostra llengua!! Quina sort poder parlar d’un autor català que podria haver nascut i enriquit altres literatures «nacionals» –petites o grans, però al cap i a la fi, «locals»– i, en canvi, des «d’aquesta llengua que diuen que es mor», va il·luminant les lletres universals –i a nosaltres, aquells que exigim també lectures d’escriptors «no petitets», «no locals», sinó de mides XL.

Quina sort –però quina!– poder parlar d’un autor des d’aquesta perspectiva!

I quina sort poder llegir-lo en majúscules, tal com raja. Per tant, la mala notícia és que no, no és un autor «nostre». És el preu de tenir un autor universal. Tenim un Nobel a casa, sí. És el premi que el reconeixeria, per fi, com el que és.


4

En Màrius Sampere és escriptura.


5

L’esfera insomne és un new land –parlaria d’un pòlder– que arriba després d’un inici d’any farcit de novetats samperianes més que interessants.

Ignosi (Edicions Poncianes), va aparèixer a principis del 2015 i, a banda d’un altre llibre meravellosament editat pels amics de Joan Ponç –que ja al final del 2014 li havien dedicat una de les seves antologies més que recomanables, amb el seu pòster Bèsties–, oferia el darrer conjunt de poemes podríem dir «curts» de l’obra samperiana. Aquest és, per a mi, un dels llibres més emblemàtics del poeta i una mena de punt i final d’una manera de fer –no sabem si hi tornarà a aquella poètica i/o forma. Tot és possible en mans d’aquest gran monstre de les lletres.

En aquest punt trobo que, si qualsevol es vol situar «ara i aquí» en l’obra de Sampere, hauria de tenir el pack Ignosi-L’esfera a casa: una mateixa veu, el cop de punt hi és en amb­dós i teniu Sampere pur en vena segur, però us trobareu amb les dues cares d’un poeta que el que no deixa mai de fer és entendre la poesia com un joc inacabable i infinit, una mena de pica paret on ell és qui va fent les posturetes i el lector, d’esquenes i cansant, mira d’atrapar-lo quan es gira en un moviment furtiu. La gràcia és que en la segona, tercera, quar­ta lectura, els papers es van intercanviant i ja no saps, com a lector, si pares o si jugues. I fins a l’infinit. Com juguem ara?

6

1, 2, 3 pica paret!

No puc deixar de parlar del llibre 1, 2, 3 (Edicions del Buc). Va aparèixer, també enguany, entre Ignosi i L’esfera insomne, i serveix per arrodonir el pack esmentat per dues menes de lectors: els que no coneixen encara l’obra d’en Màrius i el llegiran per primera vegada –oooooh! Sorto­sos!– i els que la tenim tota –ei! En som uns quants!– i volem tenir aplegats en un sol llibre –també en magnífica edició dels editors valencians– aquells que en Màrius considera que són els seus 100 i escaig millors poemes. Ep: selecció feta per ell mateix.

7

El text –només– és el poema. Llegiu-lo.